Capitães da Areia

"Jogávamos jogos de prenda.
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".



"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".

"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".

"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".

"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".

"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".

"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".

"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".

"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".

Si això és un home

Em deies Agustí Centelles i pensava: Gran fotoperiodista. La Guerra Civil. Lluitador. Lliurepensador. Per tant, defensor de la (llibertat). Llavors: Humanitat. Però el passat dimecres dia 2, mentre esperava l'inici de la roda de premsa de 'Llits', vaig descobrir que Agustí Centelles, a més, va ser víctima del franquisme en qualitat de 'refugiat'. Era l'any 1939. El primer dia queia en març, quan Centelles va ser traslladat al camp de concentració (res de refugis!) de Bram, en algun lloc de la refinada França. Barcelona, caiguda, ja. L'esperança, al terra, també. A partir de la sortida de la ciutat catalana i durant el seu internament, però, Centelles no es va deixar empresonar (mentalment parlant) i va salvaguardar la seva llibertat al seu diari de camp, que compartia reflexions i queixes amb la seva càmera, amb la que va poder capturar gairebé 600 imatges colpidores, perquè ens mostren un error no comparable amb Auswitch en barbaritat, però massa semblant en la intencionalitat. Fins el 10 de gener al Centre d'Art Santa Mònica.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gestualitat alternativa

'En situacions de conflicte, on arribem als nostres límits, al punt de dolor, dels nostres prejudicis i incapacitats, només podem avançar si estem disposats a canviar nosaltres mateixos i no esperar la solució únicament des de l'altre'. Aquesta crisi existencial és la que ha donat vida a 'El arte de volar o The magical Kschling Box', obra que podreu veure a la Sala Muntaner el proper dia 2 i que dóna el punt d'inici a la V Mostra de Dansa i Teatre Contemporanis, promoguda i catapultada per la Xarxa de Teatres Alternatius, l'agrupació més arriscada en el que es refereix al món del Teatre i el Gest. Teniu fins al 6 de desembre per treure vista-oïda-olfacte per les sales de teatre més outsiders de Barcelona, que un any més ens demostren que el millor teatre no sempre està als 'grans' teatres, sinó al revers.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Cabaret Bailén

Algú ha tornat a obrir la porta del número 22 del carrer Bailén. Màgia, humor, teatre, performance, circ i cabaret. És el Cabaret Berlín, tal com sona. Què és el Cabaret Berlín? Doncs segurament tot allò que t'està venint al cap mentre llegeixes aquesta petita ressenya, i una mica més o menys del que t'esperes, com passa sempre. D'entrada, una oferta lúdica més en la nit barcelonina que amaga en el backstage artistes, lliure-pensadors, músics experimentals i modernillos que no saben qué més fer per estar 'in' (i que per això van al Cabaret Berlín), i així fins a l'infinit. Vés en compte, però, perquè tot just l'acaben d'inaugurar, i els efectes adversos de l'assistència poden ser, potser, irreversibles. Ladies and gentleman: Welcome to Cabaret Berlín.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

"La dama del mar"

ELLIDA.- Querido Arnholm, ¿se acuerda de nuestra conversación de ayer? El ser que se acostumbra a vivir en la tierra, pierde el camino del mar...

BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...

(ELLIDA se aproxima a él curiosamente).

ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?

BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...

(ELLIDA sonríe serenamente).

ELLIDA.- Con una condición: la libertad.

WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.

ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...

(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).

BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...

BALLESTED.- Con mucho gusto...

Se limpia la pintura de los dedos, descuidadamente, en el traje, y acude a ayudar a BOLETTE mientras va cayendo el

TELÓN

By Ibsen (Henrik).

Alícia i el país de la Figueras

ALICIA DES DEL MIRALL

El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.


SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU

Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.

by Carmen

Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat

Els Encants

Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.

Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.

I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.

Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.

A la sombra del otoño

Llegó el otoño.

Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.

Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.

Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.

Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.

Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.

De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).

Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?


by Carmen

(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)

I love N.Y.

Doncs mira, no, jo no m'he enamorat a Nova York. Al menys, encara no. Però sí, si que m'he enamorat de Nova York. La culpa la té, com sempre, el cinema, perquè encara que em faci gran em continua fent somiar truites i em pessigueixa l'estòmac de tant en tant i em ai ai ai, què maco, i per què no?, no tot són el que diuen els diaris... La ciutat que mai dorm, segons Sinatra (Frank), ha estat protagonista o rerefons incontables vegades: començant per Woody Allen, que a N.Y. es va obsessionar per Annie Hall i per Manhattan (etc etc), continuant per Scorsese i la seva inoblidable Història del Bronx, sense obviar els ulls de gata de la Hepburn (Katherine) mentre cantava amb la tristesa més gran del món aquell 'Moon river' -abans l'havíem vist intentant vèncer la mateixa tristesa davant de l'aparador de Tiffany's, entre croissants, però res-. I així fins a gairebé l'infinit. New York deu ser el que té. Jo encara no ho sé. Vejam si m'enamora, un cop més, des de la pantalla.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Hi havia una vegada Tar

Fa molts, molts anys, va existir una ciutat meravellosa coneguda amb el nom de Tar, en aquells temps en que els indrets urbans que ara coneixem encara no havien estat malmesos. Però un dia d'aquells qualsevols en que tot semblava continuar amb la normalitat de sempre, de cop i volta va esclatar la Guerra Final. Va ser així com varen desaparèixer totes les ciutats. Totes, menys Tar, es clar. Tar encara avui perdura, però només la poden trobar aquells qui saben cercar-la. Si ets dels escollits, així que hi arribis, Tar et rebrà amb una copa de vi i soda. Allà, podràs fer girar la manivela de la caixa de música de Tar i conèixer l'eternitat, i potser veuràs l'ocell que cada cent anys li treu una gota d'aigua a l'oceà. I potser, quan hi siguis a Tar, ella et revelarà el secret de la Vida. 'Fando i Lis'. Fins l'1/11 al Teatre Tantarantana.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Free: jazz!

Imagineu que freqüenteu un col·legi de monges i la vostra vida transcorre tranquilament avorrida, entre vels, ave maries i mitjons fins als genolls. Fins que un bon dia irromp a l'aula una professora de la Nova Escola i enmig d'un crèdit variable de 'Música i cinema' us fa aixecar de la cadira i moure les cames, el cor i el cos a ritme de swing, tot i que encara no saps ballar ni tampoc què és això del swing. Va ser aleshores quan la nena capcota que duia per dins i per fora un somriure ensimismat va obrir els ulls a un món que podia ser divertit i fins i tot sentir-se lliure. Deu ser aquest l'efecte que sempre ha deixat el jazz en les persones des de la seva aparició a principis del segle XX, mentre Man Ray jugava a l'abstracció i Scott Fitgerald proclamava l'Era del jazz. Després va venir la reneixença del Harlem, el swing, el boggie-woggie, la generació beat i el Free Jazz (allibera't, jazz, ja que ets LLIURE). Només fins al 18 d'octubre al CCCB.

by Carmen

Publicat a http://poesiazul-carmen.blogspot.com/

El bruixot del paleolític i el Temporada Alta

"Entrades a la venda —si en queden— fins a 30 minuts abans de l'inici dels espectacles a qualsevol caixer automàtic de "la Caixa" i a http://www.servicaixa.com/". SI EN QUEDEN. És el que té el festival Temporada Alta: que la gent, cansada de la rutina de retornar a la vida normal sense hamaques i sense parasols, embogeix amb les coses que valen la pena i que tornen any rere any (gràcies a Déu, o gràcies potser a un bruixot al qui un beneurat dia se li va ocòrrer imitar a un cèrvol que hi havia pintat sobre la pared d'una caverna, allà pel paleolític, i que sense saber-ho estava inventant-se el teatre). Sigui com sigui torna, per 18ena vegada, el Temporada Alta. Sigueu benvinguts a les butaques.

by Carmen

No publicat a http://eldema.cat/

Saudade Paradiso

Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

El sueño de la Mercè

El día cuando empieza

Si tuvieras que ponerle una banda sonora a tu vida, ¿cuál sería?

Hoy empiezo el día bien temprano, y para despertar a las lagañas que todavía se regozijan entre mundos surrealistas, enciendo mi mp3 y hago sonar una bossa nova, fusionada con una voz femenina que entona acordes de jazz. El día hasta huele diferente, sabe diferente, y se mueve diferente.

Llego sin prisa a trabajar, porque es festivo y porque la vida es mejor cuando se saborea sin morderla sin deprisa y sin amordazarla.

Mientras camino la ciudad también va quitándose las lagañas, los semáforos siempre tan cambiantes, los coches que van y vienen con gente que muchas veces no sabe adónde va y con otra gente que lo tiene tan claro que se salta hasta los semáforos. Vidas en ámbar y avenidas en verde y la Diagonal en ocre, desde María Cristina y subiendo por Pedralbes, tan señorial que se ha olvidado de ponerse un color.

La noche antes de acabar

Anoche, antes de que la noche se diera por vencida (madrugadas non-gratas cuando toca madrugar, aunque la Mercè nos recuerde un año más que estamos en Barcelona y que puede haber tanta gente tanto de día como de noche), brindamos, una vez más, como años atrás. 'Por eso aun estoy, en el lugar de siempre, en la misma ciudad, y con la misma gente'. A veces, como alguien decía, es preciso que las cosas cambien para que vuelvan a estar igual.

Brindamos por ello, por E, por M, por F, por A, por Pepe (que no PP), por C, y olvidamos la crisis, los sustos, las cicatrices que no acaban nunca de cicatrizar, los quistes, el jefe cabrón que habla de ética sin practicarla, la rutina cuando se hace pesada, lo de no encontrar trabajo 'de lo mío', y todo lo demás que aparece en los diarios, en la televisión, o en casi todas partes, como si quisieran recordarnos que la vida no vale la pena de ser vivida 'porque todo está muy mal'. Pues si está mal, vamos a sacarle las lagañas y los regañadientes, y vamos a poner en entredicho al dicho ese de que 'es preciso que las cosas cambien para que vuelvan al mismo lugar', y vamos a brindar porque cambie lo que no nos gusta para que cambie, sin más.

La madrugada cuando ya ha brindado

Risas con sonrisas que se pintan las unas a las otras, soñando en carmín, en otras décadas, en otras vidas, y brillo de labios que extiende su pinzel fino como si fuera un artista y pintara esas otras vidas mejores, sin jefes cabrones, sin mentiras disfrazadas de futuros prometedores, sin depresiones del ánimo, sin soledades no buscadas o no deseadas.

Como Dalí, y aquella pareja que M y F conocieron en autostop, y que apenas hablaba. 'Es peligroso hacer autostop'. 'También es peligroso llevar a gente que hace autostop'. Pero luego no pasa nada, porque lo normal es que no pasen tantas cosas (malas).


Epíluego

Aquel matrimonio de 50 años al que no conocí tenía una quimera: perseguir el sueño de Dalí. Y es que, ¿puede haber algo más inspirador para la vida que perseguir lo que uno (cree que) sueña, se tenga la edad que se tenga?

by Carmen

Para las que 'siguen' ahí, porque hay cosas que cambian pero no.

Prescindibles?

"Puede que nadie sea imprescindible pero todos somos necesarios".

Me lo dicen en la recepción de la residencia en la que trabajo, y me quedo un rato pensativa, y luego concuerdo afirmativamente.

Luego hablamos de que cada uno tiene su función, su papel en el mundo, y que todo funciona cuando cada cual cumple con el suyo, seas barrendero, gerente, ministro o vagabundo. El cliente opina que es por esa razón que los sueldos tendrían que estar mejor repartidos, de una forma más justa, precisamente para dar valor a la función primordial, y necesaria, de cada ser humano.

Nuevamente aplaudo su opinión, por lúcida, coherente y sensata. Ojalá los que mueven la batuta pensaran como él.

El mig metre de Príapo

Bravo! Bravo, bravo, i bravo!!! (plas, plas, plas, plas). Un aplaudiment ben fort dedicat al director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que a la fi ha reparat en que vivim a l'any 2009 i ha decidit esquinçar-se les vestidures i treure la pols al déu romà de la fertilitat, Príapo, potser l'estàtua amb el penis (per dir-ho amb manicura) més impactant de la història (de l'art). La plausible decisió va ser presa després de que Llovera (Xavier) assistís a una exposició sobre l'erotisme i la sexualitat de Roma, i va exposar-la per a veure què passava (amb el mig metre del considerat fill de Dionís i Afrodita). I és que a l'època romana, les representacions fàliques no només eren tolerades, sinó que a més es tenia la creença que donaven sort i protecció, a més de fertilitat. Bravo, bravo i bravo.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen

Tòquio Blue(s)

O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).

Un Cruïlla no apte per a llunàtics

I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.

Publicat a http://eldema.cat

by Carmen

Coses que passen?

"Tants segles de cristianisme intentant establir les diferències entre el cel i l'infern, i es demostra que són una mateixa realitat, determinada per les conseqüències de qui la gaudeix o la pateix, depenent, no de la realitat externa del que li ha tocat viure, sinó de la manera com s'hi afronta".

"Era una manera de restablir l'ordre de les coses. Totes les pel·lícules que hem vist, tots els llibres que hem llegit, fan que cerquem la narració en tot allò que ens envolta. Per això existeixen els llibres i les pel·lícules: la teoria és que tot ha de poder ser relatat. Tot ha de tenir un començament, un nus i el desenllaç és absurd perquè tot acaba igual. Els anuncis són històries condensades en trenta segons; les cançons, sentiments en tres minuts. I quan has d'explicar una anècdota, també intentes seleccionar cada un dels seus detalls, si no racionalment, si lògicament, perquè adquireixen un sentit. Però, té sentit allò que ens envolta?".

Extret de 'Coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys', de Lluisa Ramis.

La vecina de al lado

Mi vecina María tiene casi 70 años. Yo, casi 25, pero no recuerdo haberla visto, al menos, desde hace veinte, aunque haya sido siempre 'mi vecina'.

Mi vecina María estaba limpiando la ventana de su casa con la fregona (la ventana que da a la acera) cuando de pronto ha salido de su concentración en la actividad específica debido a la sorpresa que le ha provocado verme pasar (desapercibida) por ahí. Se ha puesto contenta y a mí me ha puesto contenta que se pusiera contenta. 'Anda', me dice, 'tú por aquí', 'has estado fuera, ¿no?'. 'En Lisboa', digo yo, 'seis meses'. El resto ha sido un minuto de resumen de lo irresumible, pero no me apetecía explicarle mis quehaceres sinó más bien escuchar algo de los suyos, pero ella ha continuado interesada: '¿Y tus padres? ¿Estarán en la playa, no?'. 'Con mis hermanas y la niña en el apartamento, sí', contesto. 'Ahora hay que irse a la playa que aquí hase mucha caloh', dice. 'Sí, mi casa es un horno', reafirmo.

Silencio medio casi largo pero no incómodo. Antes de volver a su tarea, se asoma en ella una sonrisa curiosa, casi infantil, y una mirada jovial, casi adolescente. 'Pos na', que estás mu' guapa', me dice. 'Tú también', sonrío.

Extiende la mirada jovial casi adolescente a la sonrisa curiosa casi infantil y la sonrisa curiosa casi infantil pasa a reemplazar a la mirada jovial casi adolescente. 'Pero si hace días que no voy a la peluquería', se ruboriza.

Vuelve a mover la fregona mientras se ríe timidamente, y me doy cuenta de que seguramente hace mucho tiempo que nadie la llama 'guapa'. Nos despedimos tímidamente y con una sonrisa infantil-jovial-casi adolescente (¿hasta dentro de 20 años? ¿cómo será mi vida entonces? ¿y la suya? ¿seguirá limpiando la ventana con la fregona?). De repente, mientras giro la llave para abrir la puerta de mi casa, recuerdo el día en que mi madre me explicó, mientras ella cocinaba y yo tomaba mi bol de leche con krispies, que "la María se pone música por las noches y baila y canta, ¿no la oíste ayer?". Se me atragantó el cereal. Al parecer se había quedado viuda.



Sigo con mi bol de leche con cereales, aunque ahora lo acompaña el café. No debe ser fácil ser mujer y quedarse sola, aunque supongo que en el caso de ser hombre, sería todavía más difícil. Si yo fuera tan guapa como ella dice y me quedara viuda, haría lo mismo. Eres feliz y va el hombre y se te muere. Pues a bailar, claro que sí. (Mambo number five, sonaba después de la copla).

by Carmen

Siroco llamó a Ventana

Viene el viento del Siroco
mientras llega.
Al lado, un ventilador
y unas sábanas blancas,
casi algodón.
La tarde que se pone,
en lo que límita la ventana
discreta, que no se mueve:

Tiene calor.
Está cansada
de madrugar y de irse a dormir
tarde. Hoy,
ha pensado que necesitaba
estar sola
haciendo nada,
mirando nada,
siendo nada-más-que

Ventana
Tarde
Melancolía
Siroco.

by Carmen

Felicitat

Si algú em preguntés què és per a mi la felicitat, li respondria que per a mi la felicitat és, aquesta nit, la cançó que porta el mateix nom i que va ser creada pels monstres de la bossa-nova Vinicius de Moraes i Carles Jobim. Això no seria més que un monòleg en veu alta a propòsit de res si no fos perquè aquesta 'felicidade' és el tema principal de l'obra mestra del francés Marcel Camus, Orfeu negre. Vaig veure aquesta pel·lícula quan encara no sabia que estava enamorada del cinema ni que la bossa-nova extenia la seva alegria a totes les nostàlgies del món gràcies a Camus. I avui estic feliç, molt feliç, perquè la podré tornar a veure a Lisboa, gràcies a la Fundació Calouste Gulbenkian, que l'exhibirà al seu anfiteatre, a l'aire de la nit. El dia 18 va fer un any de la mort del protagonista, l'actor i futbolista Breno Mello. Vivia a un barri anomenat Tristesa, al Brasil, just a la vora de la felicitat.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Às 6 jovens

Este poema lo improvisó un hombre optimista y sano de origen (creo) cabo-verdiano, en el restaurante de Doña Marta. Dice así:

Quando nasce o Sol
IRRADIANDO LUZ, e calor
toda essa essencia vai
para as belezas, ou sejam
às mulheres que dão amor.
Por isso, belas vocês todas
as que miramos,
só podem ter e dar
VIDA que transmitem
a quem as olham.
Vocês, vão em frente,
merecem por serem
BELAS, SIMPÁTICAS, ESBELTAS
E IRRADIAM A LUZ, QUE VEM
DO EXTERIOR.
ASSIM, TENHAM SORTE
COM O AMOR.

28/05/2009

Para tomar aire antes de leer...

"Em todas partes a vida está cheia de heroismo. Seja voce mesmo, principalmente, é não simule afeição nem seja descrente do amor, porque mesmo diante de tanta aridez e desencanto ele é tão parene quanto a relva. Aceite com carinho o conselho dos mais velhos, mas também seja compreensivo aos impulsos innovadores da juventude, alimente a força do espírito que o protegerá no infortunio inesperado. Mas não se desespere com perigos imaginários, muitos temores nascem do cansaço e da solidão. E a despeito duma disciplina rigorosa seja gentil consigo mesmo. Você é filha do universo, irmão das estrelas e arvores. Voce merece estar aquí, e mesmo que voce não possa perceber a terra e o universo, vão cumprindo o seu destino. Portanto esteja em paz com deus ou com que voce chama de deus. Como quer que voce o conceba e quaisquer que sejam os seus trabalhos e aspirações, da fatigante jornada pela vida, mantenha-se em paz com a sua propria alma. Acima da falsidade, do desencanto e agruras, o mundo ainda é bonito. Seja prudente".

Desiderata.

Retratar és apropar-se, veure la persona tal com és (o tal com es mostra). La Galeria Pente10- Fotografia Contemporània de Lisboa inaugura “S. Tomé, máscaras e mitos”, una creació ‘imatginativa’de Inês Gonçalves i Kiluanje Liberdade. Qui veu les fotografies pot no saber d’on venen els personatges, ni la fantasia creada a partir dels ropatges. Tampoc cal. No és necessari saber-ho tot. Hi ha una història d’amors, de traicions, de morts, de nobles i cavallers,, on Europa i Àfrica es troben a través d’aquests personatges, representats per grups que a São Tomé, a Cabo Verde, es vesteixen de Tragèdia, honorant aquells temps en que el teatre era tragèdia (grega)o no era: felicitat vs. infelicitat, bé vs. mal, bons vs. dolents, sense ‘i’, sense intermitjos. A cadascú li pertoca el plaer d’entendre el que d’una forma ambigua mostren aquests retrats. Com tots els grans retrats. Com totes les belles arts. Sense obvietats.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Il·luminats i/o urbanitats, al CCCB

Catalans: Ja som aquí! O allà, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però només alguns: els catalans més 'il·luminats', o sigui, els que han estat recordats per això i com a tals. Així Ramon Llull, Brossa, Dalí, Tàpies, PereJaume, Guimerà,Maria Mercé Marçal -i aquí ha de constar un llarg etcèeeeeteraaaa. Però també altres 'cosmovisionaris' tres voltes rebels no necessàriament catalans que varen construir la seva no-terra a la seva no-terra durant 800 anys. D'això (més o menys) és del que tracta l'exposició que estarà amb el seny caigut fins al 24 de maig. No obstant, si ets dels qui no se senten catalans (i/o simplement no t'interessa en absolut la rauxa catalana), pots fer un viratge per la mostra de fotografia africana 'Bamako 09', enguany amb el punt de focus a l'urbanitat, i que fins a l'1 de juny t'estarà esperant. Tornarà l'any que ve? Qui ho sap...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Les marionetes fan viratge

No fa gaire temps, el teatre de marionetes era únicament un gènere teatral destinat a la manipulació de titelles per part d'algú que es trobava fora del camp visual de l'espectador, i que s'encarragava de donar vida al titella. Avui, però, la quarta paret de la que parlava en Bertold Brecht s'ha vingut avall, també en el que respecte a aquest gènere, permetent un diàleg obert entre públic, titella i actor. Així,entre marionetes que penjen d'un fil i titelles que mouen els dits, arriba el 9è Festival Internacional de Marionetes i Formes Animades a Lisboa, un projecte destinat a perdonar-li la vida a un art no definit com a tal però que s'acosta cada vegada més a aquells qui s'han reservat un putxinel·li de fantasia, no necessàriament infantil, a la calaxeira (no necessàriament amagada). Del 7 de maig al 7 de juny, FIMFA Lx9.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

35 primaveres lliures

La Revolució dels Clavells, més coneguda per la Revolució del 25 d'Abril, és el nom que se li va donar a l'alçament militar que va provocar la caiguda, l'any 1974, del règim dictatorial de Salazar, que portava la batuta del país des del 1926. La revolució va permetre, com tantes altres revoltes que han tingut lloc al llarg de tots els temps, l'implantació d'un nou estat democràtic, així com la independència de les darreres colònies portugueses desprès d'una sanguinària guerra colonial i l'arrencada econòmica d'un país que estava estancat. És per això que el centre cultural Malaposta de Lisboa projectarà tot un seguit de pel·lícules, documentals i ficcionades: per donar a conèixer la història que va veure nèixer als fills i als nebots de la Revolució, més lliures gràcies a un dia vermell de primavera en que milers de portuguesos envaïren el carrer de clavells, reiniciant una nova història.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Nous cinemes africans

Fer veure les noves possibilitats creatives del cinemà africà. És aquesta la intenció primordial del festival 'African Screens', que té lloc entre el 27 de març i el 17 de maig al cinema São Jorge, a Lisboa. Es tracta d'una nova generació de realitzadors que volen donar veu als seus, als africans, perquè puguin comunicar-se més enllà de les seves fronteres, moltes vegades marcades des d'Occident. Així, el paper que varen dur a terme durant la dècada dels seixanta els textos de Chinua Achebe, Ngugi Wa Thiongo i Wole Soyinka és avui reemplaçat per les càmeres d'aquests nous cineastes que, moguts pels desitjos post-colonials imposats per la globalització, es rebel·len amb la millor arma que tenen: la imatge fílmica, valgui o no més que mil paraules.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Teatre èpic en temps de crisi

'Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons;/ d'altres lluiten un any, i són millors;/hi ha aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons;/però a més hi ha els que lluiten tota la vida/aquests són els imprescindibles'. Així d'imprescindible podia ser el dramaturg Bertolt Brecht, les reflexions del qual van fer mudar aquella clàssica idea del teatre com a obra dramàtica en teatre èpic, crític, social, a més de superar la 4a paret que divorciava el públic de l'espai escènic. "A mãe", escrita als anys 30 a partir de la novel·la de Máximo Gorki, puja a l'escenari del Culturgest, a Lisboa, per furgar en el passat i fer-nos actualitzar el present. Perquè la revolució contra allò injust pot estar, si més no, a la paraula i el gest. 'Qui estigui perdut, que lluiti!', 'i mai serà: encara avui'. Una minoria opressora per a una massa d'oprimits, encara avui.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Monstruosa pre-primavera

Negre. Així és el preludi de primavera a Lisboa. Em refereixo, per una part, a la Monstra, el festival d'animació més monstruós hagut i per haver que començarà tot just quan sigui publicada aquesta diguem-ne crònica i que no acabarà fins al dia 15, mateixa estació de l'any, mateix color, però (això sí) diferents llocs, com per exemple l'arriscat Cinema São Jorge, el feliç Museu de la Marioneta o el gran Teatre Meridional. I en paral·lel i per analogia, per altra part, una altra 'monstra', aquest cop teatral: la que té lloc a la Casa Conveniente. Històries molt, però que molt negres, amb Black Box (o de com obrir una caixa una nit qualsevol i que et saludin caps sense cos, i que reapareguin a les cames d'una femme fatale en sèrie i en vermell, i que resulti ser, finalment, la reencarnació de la mateixa Pandora). Si Maupassant o Lovecraft o Poe aixequessin el cap... El perdrien. De ben segur.

by Carmen

Publicat (o casi) a http://eldema.cat

Homo natura, dos segles després

Dos cents anys fa des de que Darwin va revolucionar la visió de l'èsser humà tot resituant-lo en la natura. És per això que la Fundació Calouste Goulbenkian de Lisboa ha preparat l'exposició 'L'evolució de Darwin', comissariada pel biòleg José Feijó, que es podrà visitar fins el 24 de maig. La mostra segueix les passes del savi de mirada profunda i barba blanca, incloguent-hi el seu viatge a Beaggle, que va fer possible l'evolució de les seves teories sobre l'origen de les espècies. En paral·lel, la Fundació ha organitzat un cicle de conferències, que es podran escoltar a http://live.fccn.pt/fcg. Si Newton va aconseguir que deixèssim de mirar-nos el melic respecte l'espai que ocupem a l'univers, Darwin va desmitificar-nos, tot fent-nos tocar -i mai millor dit- de peus a Terra.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Cinéma vérité (o gairebé)

Ja et pots tapar la boca i obrir els ulls-oïdes-sentits-consciència perquè arriba el DocsBarcelona, un dels millors festivals haguts i per haver no cal dir de què. Aquest any, a més, no ha volgut ser egoista i ha decidit compartir taquilles i butaques amb els independents cinemes Verdi, la (neo)clàssica però no necessàriament classicista Filmoteca de Catalunya i el català Palau Robert. Si ets dels que prefereixen les realitats en estat pur -o si més no, la intenció- a les ficcions que van de realitat inqüestionable i omnipresent, o bé d'aquells altres -els mateixos, en el fons- que s'emocionen veient arribar el tren dels Lumière o amb l'esquimal de Flaherty però no poden amb el cinema caspós i mentider, aquest és, sens dubte, el teu lloc. Un freaki lloc on la càmera-ull i el cinéma vérité varen decidir, ara fa tres anys, anar retrobant-se any rere any per no estancar-se amb el pas del temps i del cinema-crispeta, per així poder mostrar-se tal com són -o tal com voldríen ser, sincerament-. Del 27 de gener a l'1 de febrer.



by Carmen



Publicat a http://eldema.cat/

(+) = +

Més més més

mesuradament
melosament
melangiosament

però

jo vull

més més més

no només

no només...


(sumar sempre dóna MÉS)

13/12/08'

Pluja menuda

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi*
(res més a dir)

13/12/o8'

*mi (4): símb MAGNET. permeabilitat magnètica.

Projecte imbècil

Hotel Grand Canard. Habitació 114. Tredici: ¿I el seu equipatge? Professor: El farem pel camí. Amb guió de Biel Perelló (veure crèdits d'Afers Exteriors) i sota les directrius de Jordi Frades (El cor de la ciutat, Plats Bruts...), "El projecte Alfa o Estampes africanes amb Lenin de fons" no pretén res més que alliberar la ment i disparar somriures disparatats a les butaques. Però no busqueu l'absurd més que en l'argument (quin argument?). Bé. Vull dir que no cal que us trenqueu el cap pensant en Beckett ni en Jean Genet ni en Ionesco. No. Res d'això. Massa trascendental per dues ments més habituades a l'agenda televisiva que a la filosofia de la condició humana i coses per l'estil. Seria més encertat recuperar els viatges de Jules Verne, la sèrie més intrèpida de la sèrie B i les excentricitats de Mortadelo i Filemón, així com els gags d'en Groutxo. Un exercici d'esportivitat humorística per reivindicar l'humor idiota i les cares de peix. Fins al 8 de febrer al Teatre del Raval.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Al final de la mitjanit

No és un petó el que busquen el misantrop i la misantropa, el nickname dels protagonistes de "In search of a midnight kiss", més coneguts a la vida real com Scott McNairy i Sara Simmonds. Podrien ser com tu o com jo, en aquells dies en que et reclous a l'habitació sense saber què fer amb la vida, així, en general. Dirigida per Alex Holdridge, el texà que un mal dia va confessar que "si Los Ángeles caigués a l'oceà no la trobaria a faltar", aquesta tragicomèdia romàntica (per alguna cosa nominada al premi John Cassavetes a la millor pel•lícula de baix pressupost) estaria més a prop del primer Godard i la seva última escapada avantguardista que dels clàssics made in Hollywood, en que el galant festejava la dona, la qual l'acabava besant diguem-ne apassionadament. Res a veure amb dos joves d'avui sense més esperances que la mitjanit. Del cinisme extrem a la llàgrima de cocodril. La vida (pos)moderna és el que té.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Art a l'abast

Artistes com Jordi Labanda o el mateix Mariscal van vendre les seves creacions al Supermercat d'Art abans de ser popularment reconeguts. Vint-i-cinc anys fa des que va trencar aigües el primer súper dedicat a relíquies artístiques per a butxaques no elitistes. Va ser en aquells anys en que la segona part de l'underground feia de les seves quan a l'artista Jorge Alcolea se li va encendre la bombeta i va inaugurar la galeria d'art contemporani American Prints, amb la (bona) intenció de promoure obres gràfiques amb el copyright assegurat. Des de llavors, suports i tècniques diverses com la litografia i el gravat es poden adquirir o simplement contemplar, any rere any, al Supermercart, que té aparador a Barcelona, però també a Madrid i València. Queda palès que l'Art en majúscules pot estar a qualsevol paret de qualsevol menjador, sense pertànyer (o no necessàriament) a la república independent de l'Ikea... De dilluns a dissabte al carrer Calvet, 63, fins al 31 de gener. Si no en teniu prou, però, o sou més d'hipermercarts, apropeu-vos a la galeria Vinçon (passeig de gràcia, 96), que també celebra els 25. Obres de qualitat, petits formats i preus també a l'abast.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Màgia a les mans

Sarean Sun Sun. Sarean sun sun. Sarean Sun Sun Sena! Ha estat aquest l'abracadabra del triangle format per Miren Larrea, Mireia Nogueras i Valentina Raposo, de la companyia Anita Maravillas Teatre, tres bruixotes esbojarrades i tristes i bondadoses i dolentotes que han tingut el gran honor d'inaugurar el 4t Festival de Putxinel•lis d'Hivern a la petita sala de la Puntual. Elles han estat les co-protagonistes que han mogut els fils per donar vida a metzineres i alquimistes capaços de moure muntanyes, aixecar el mar i fer xiular l'aire per remoure nostàlgies blaves, pors inconscients i somriures que no són de llauna. "Coses de nens", afirmaran alguns escèptics amb la boca de costat i la cella aixecada. O potser serà que els ninots han estat sempre aptes per a tots, petits no tan petits i grans que no ho són tant, i no ens havíem adonat fins ara, i és per això que les titelles estan aquí i allà, perquè ho han estat des de temps ençà. I és que, a vegades, la vida pot (re)començar amb 'l'ingenu' moviment d'una mà... Fins al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

¡No! ¿o sí?

Palabra: "¡No, no y no!"
Acción: "Bueno, vale"

(Todos somos contradictorios)

by Carmen

tictacticket

Tic


tac


tic


tac


tic


tac


tic


tac



fueron cayendo

los días

las horas

los minutos

hasta que

lossegundosseprecipitarontictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictac

en uno:

'adiós'

(me había cansado de esperarte)

by Carmen

Dedicado a las historias de amoraquemarropa.
Relato visual no autobiográfico.

En Cuttlas es fa titella

Ja ho deien els dadaistes: els objectes poden ser molt més que simples objectes. Vindria a ser el mateix que agafar qualsevol 'cosa' i convertir-la en 'una altra cosa viva'. I això és el que fa el teatre d'objectes, que converteix allò que podria anar al contenidor en titelles. Les protagonistes d'aquesta crònica beuen dels somnis d'un far west creat fa vint-i-cinc anys per Calpurnio, un autèntic cowboy de referència en el món del còmic espanyol. Ara, Cuttlas aterra al Teatre de Raval acompanyat de la seva enamorada Mabel, el riure j4j4j4 (més conegut com 37), el sempre assegut però mai atontat Joan Bala i el malvat Jack, a qui el Cuttlas haurà de plantar cara, per variar. Sense rostre, sense ulls, sense ossos, però no sense expressió. Qui li anava a dir a en Cuttlas que passaria del fanzine underground dels 80 a l'escenari de l'antic Xino..."Cuttlas, anatomia d'un pistoler". De l'11 de desembre al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La 'contracultura' contraataca

Convertir antigues fàbriques en centres de creació i difusió artística. És la darrera iniciativa de l'Institut de Cultura que, el passat 20 de novembre, va organitzar una trobada a la fàbrica Fabra i Coats amb associacions i artistes de tota i mena i de tots colors per tal d'apropar-se al seu objectiu. I és que alguna cosa s'està movent pel que fa als camins artístics més alternatius i alhora més reals de Barcelona. El festival Indisciplines, organitzat per l'Associació d'Artistes Escènics, es va revelar contra una cultura que fa temps que està en crisi, i quina millor manera de fer-ho que mitjançant l'expressió artística, en general. Ara, el centre de creació La Escocesa, situada al Poblenou, posa tota la carn a la graella amb el 2n festival d'Idees, que tindrà lloc els propers 12, 13 i 14 de desembre. Persecucions d'ombres, projecció fotogràfica, lectura poètica, música, dansa, videoart, espectacle infantil, teatre d'objectes... La cosa bull. Ja era hora que alguns se n'adonessin.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gran "Gran Wyoming"

"A mí me encanta la gente que se ríe fuerte. Me pone, me erotiza, me da subidón. La risa es proyección de futuro. He tenido durante ocho años una novia estupenda, que se reía a carcajadas. Era mi mayor alegría. Como Fernando Trueba, uno de mis mejores amigos, que cuando se ríe se caen las paredes. Quien se ríe no sufre. Y quien no sufre no está enfermo aunque le hayan diagnosticado lo peor. La enfermedad no es un criterio racional, sino la ausencia de dolor. Ya puede tener un cáncer terminal que si no le duele... Un tipo normal, un triste que está permanentemente jodido, sí que entraña una patología".

Descubierto casualmente en la revista Rolling Stone, nº 109.

Ara i aquí

Diuen que per entendre les coses hem de mirar-nos-les amb perspectiva. Però com fem si hem de reflexionar sobre el ja? Què passa quan el present continu no ens deixa temps per veure passar el temps? Doncs que sorgeixen festivals com el que té lloc al CCCB del 27 al 30 de novembre. I com passa a l'hora de radiografiar el present, és difícil trobar una explicació matemàtica sobre què és això del "now". Vindria a ser una plataforma de treball que engloba diferents leit motivs: Ciència Oberta, Ciberesfera, Factor Eco, Art Ara, Partícula Psi, Nou Activisme i Cultura Emergent, i que poden manifestar-se en gèneres i formats diversos, com la performance, el documental o el pensament emparaulat. Tot això per analitzar obertament l'ara i aquí a partir dels canvis científics, tecnològics, artístics, socials i espirituals del moment. Si vols entendre més –o, si més no, entendre alguna cosa-, què millor que viure-ho 'on the air'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Constel·lació Fontcuberta

Benedictus popus/Nizozemska osrama. Dispositius demiúrgics. Biotecnologia postindustrial. El dada i la biologia. Paratges muts. Absència i presència. Alguns mostres. Algunes quimeres. Aliar-se amb la ironia per evitar efectes col•laterals. Anar més enllà per inventar allò que se sap però que ben bé no sabem explicar, com passa amb les persones que volem definir però que no accepten cap tipus d'etiquetatge seriat. Podríem estar parlant de Jaume Sisa o de Batiscafo Katiuscas, però no és el cas. Joan Fontcoberta, cosmonauta abans que fotògraf, no apte pels sentits literals. Imprimir en la fotografia nous significats (diguem-ne contemporanis) després d'haver captat l'enigma, com feia la ploma de Borges per tal de desfer el nus gordià. Frottogrames, ca•ligrames de llum, googlegrames a l'era de l'art digital. Empremta o artifici? Surrealisme o hiperrealitat? Perquè ‘allò existent és només una petita part del possible’, “De facto”. Fins el 8 de febrer al Palau de la Virreina.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Senyora de

L'Aurora és una dona qualsevol que, sagnant, decideix finalment denunciar al seu marit per maltractament. Amb els peus a les portes de la mort, l’Aurora explica la seva (diguem-ne) vida a la comissària, que anota un cas més per arxivar que després el reality show s’encarregarà de frivolitzar. El vermell de la sang es confon, una escena més tard, amb el vermellós infern, on l’Aurora es troba amb una altra dona, la dona diable. És aleshores, ja morta, quan comença a buscar el seu lloc: del infern al purgatori, del purgatori al cel, el lloc per no creure en res, ni tan sols en Déu. No, tampoc no és aquest. Lúcida, l'Aurora s'adona que mai no ha estat ningú, i que potser el seu lloc sigui, precisament, enlloc. I és allà on va: enlloc, allà on van a parar tantes dones que, de tant estimar, s'obliden de qui són per passar a ser "senyora de tal", Aurora de Gollada, fins al darrer epitafi que no, no la recordarà sempre, per no dir mai. Blanc sobre blanc (o negre sobre negre) quan la violència no és de gènere, ni tampoc domèstica, ni tan sols sexista. És simplement violència, en majúscules. 13a Mostra de Teatre de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Malalts de teatre

Una sala vermellosa. Un escenari d'un barri no qualsevol. Històries de vida i de mort. Històries absurdes i històries amb fil conductor. Paraules: accions. Personatges: actors. Tenir presència (o omplir l'escena amb el propi ego). Per aquells que ho omplen tot i pels que es deixen buidar per omplir-se. Pels que busquen els espais entre claudàtors i pels que resten en parèntesi. Pels que saben que la vida són dos dies i pels melancòlics eterns. Pels que encara somien i pels que ja no. Pels que encara alberguen esperances i pels que han optat pels congeladors emocionals. Pels voyeurs i pels miradors actius. Pels malalts de teatre i pels malalts de cor (metàfora). Pels que prefereixen la butaca al sofà de cada dia. En definitiva, per a tots aquells que creuen que la realitat sense ficcions no seria el mateix,13a Mostra de Teatre de Barcelona, al Teatre del Raval.

by Carmen

http://eldema.cat

És qüestió de matissos

Internet és la hòstia. Avui tinc festa a la feina, i m'he pogut despertar, veure que estava plovent i seguir dormint. No estar obligada a pujar la persiana és tot un plaer.

Encenc l'ordinador per assabentar-me del que passa al món i penso que és genial no haver de mullar-me per anar a buscar el diari. Només em ve de gust, aquest matí, restar a la meva petxina, i mirar cap enfora, però des d'aquí, sense moure'm.

Tanta felicitat no podia ser normal: No me'n recordava que tenia posada Kiss FM a la ràdio, i sona Amaral. M'espatlla el moment i opto pel silenci i el so del teclat.

De cop, divago, i m'adono que he escrit aquest escrit no per descriure el meu matí festiu i plujós, que inaugura una tardor que s'acosta a l'hivern, sinó per otorgar-me el dret a ser cínica o extremadament sensible, obertament sociable o obertament meva, nevada o de sol a sol, blanca o blava, dolça o sarcàstica, jo o jo.

Fós qui fós qui em va ensenyar que havia de ser una cosa o l'altra, anava ben errat. Segurament no s'havia mirat mai al mirall abans de rentar-se la cara.

by Carmen

Menjar-se el món

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació, vaig decidir passar-me per l'Espai Cultural Caja Madrid per veure "Planeta famèlic: El que menja el món", una exposició en que el fotògraf Peter Menzel i la seva dona, Faith D'Aluisio, ens mostren les despeses i les despenses de 30 famílies de 24 països diferents. Així, podem veure el que menja una família als EUA, una altra del Txad, una altra de Guatemala, i així successivament. La paradoxa sempre és la mateixa: una repartició desigual en un món desigual, on els prestatges dels supermercats del Primer Món rebosen superproducció mentre que al Tercer i al Quart comparteixen plat. I és que són més de 800 milions de persones que malviuen les conseqüències de la malnutrició. Però no parlem d'això, que estem en crisi...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Levántate y anda

Aunque llevo unos días que ando un poco triste -que no depresiva ni mal ni Ohhh, qué tragedia- me niego a convertirme en silla, por eso no paro de andar, sea a pie o en bicing. Es lo que tienen los días pensativos y/o ensimismados, qué le vamos a hacer.

Leeros este texto, escrito para promocionar la agenda lecool. Es buenísimo.

"Hace tiempo que la veía algo rara. Olía a viga seca y se pasaba el día encerrada en casa, sin casi musitar una palabra. Ella, ¡que era como una cotorra! No quería salir, ni ver a nadie. Se convirtió en una mujer excéntrica: me pedía que me sentara encima de ella mientras yo comía, miraba la televisión o escribía en el ordenador. Su piel y sus músculos empezaron a endurecerse (y os juro que no pisaba el gimnasio ni muerta). Cuando volvía del trabajo, me la encontraba siempre en el mismo lugar: frente a la mesa de cristal del comedor, inmóvil, quieta, parada, petrificada. Un día se puso un cojín sobre la cabeza y ya nadie se lo pudo quitar. Entonces empezó lo peor: la metamorfosis. Sus rodillas se doblaron, sus brazos de quedaron rígidos y del interior de su piel brotaron palos de madera. Tardé una semana en reconocer su nueva figura. Maite se convirtió en silla. Nunca puedes predecir las consecuencias de la pereza, dicen René, Marta & Ayesha.Saca a tus amigos de casa antes que sea demasiado tarde… ¡envíales le cool! "

Mai els coloms tingueren sostre

Vivia sense sostre. "Vivia". Tothom qui és viu, viu, suposo. Es va seure al meu costat després de que li donés foc per encendre's el seu cigarro. Jo estava intentant estudiar per a un examen d'Antropologia, però eren les 4 de la tarde i el sol cremava la paret de la Plaça dels Àngels, sense pietat ni mesura. En veure la seva acció, vaig dubtar si aixecar-me i marxar o liar-me un cigarro i fumar amb ell, i finalment el meu no sé es va dissipar en el mateix encenedor. També ell, en acabar-se el seu pitillu -tal com deia ell- es va liar un Amsterdamer, com si fos una peça única i delicada i, sense que jo res li preguntés, va començar a parlar, entre embuts de beguda alcohòlica i nits o dies sense son.

Vivia el carrer i al carrer des de feia no sé quants anys, i acostumava a dormir a qualsevol racó, preferint sempre les places. Rarament hi trobava lloc a les cases d'acollida, perquè rarament se'n recordava de passar per allà. Segons em va explicar, va acabar en aquella situació quan, després de treballar en la construcció de l'edifici de la Filarmònica a Alemanya, crec recordar, no li van pagar la barbaritat que li devien. Jo no el vaig creure, però el vaig seguir escoltant, tan ficat com el veia en la seva història, narrada a una noia com jo, de família feliç i casa amb sostre.

D'Alemanya va retornar a la seva primera llar, al Brasil. Em va parlar de la selva amb una nostàlgia explícita, però amb alegria, i també de les meravelles que hi ha al seu país, i em va dir, després de mostra-li les meves intencions d'anar-hi algun dia, que vindria amb mí. Va parlar-me del seu germà, ja mort, però no va mencionar ni fills, ni dona, ni família. Tanta soledat, es podrà soportar? -vaig pensar.

Deu ser gràcies a l' empatia, que et permet canviar de pell malgrat trobar-te en una altra, que viatjava amb les seves paraules mentre pensava en la gran lliçó antropològica i humana que m'estava donant aquell home, el nom del qual ja he oblidat. El sol va anar baixant, així com el meu paquet d'Amsterdamer. Jo li vaig parlar de les meves inquietuds, també, entre les quals estava la de marxar de casa i llogar un pis. Va ser en aquest punt on la conversa va anar tocant la seva fi, en veure que ell veia en mí una possible companya. "Podríem viure a un entresòl del Barri Gòtic", em deia.

De sobte, quan jo l'estava intentant fer entendre que allò que em deia no podria ser -esforç que em va resultar inútil-, vaig notar l'ombra d'un colom volant per sobre nostre, i una taca entre verda i blanquinosa uns segons després, al meu cap. L'home va esclatar en un atac de riure mentre jo, avergonyida, feia broma de la meva Fortuna. Em va netejar, sense poder parar de riure, amb un tros de paper que portava a la butxaca, molt delicadament. La gent que passava per allà a aquella hora ens mirava, estranyada i incomprensiva. Vaig acomiadar-me llavors, tot i que encara faltaven dues hores pel meu examen, i ell em va donar les gràcies, sense dir-m'ho, per compartir amb ell un paquet d'Amsterdamer, una tarda de sol i un atac de riure provocat pels imprevistos de la vida, que poden ser coloms o cops de mala sort, com la que segurament va tenir ell en un moment donat. Imprevistos que et poden canviar el dia o la vida mateixa, d'un moment per l'altre.

Passo sovint per la plaça dels Àngels però mai més me l'he tornat a trobar. Deu haver emigrat cap a una altra plaça on segurament també farà volar coloms, entre whisky i pitillus demanats. Dubto que visqui a un entresòl del Barri Gòtic, però. Com d'absurda pot ser la vida, tantes vegades.

by Carmen

Basada en un home real i en una tarda real, però en una conversa certament irreal.

NH3

Y allí estaba Ella, otra vez sin saber qué hacer. "Culpa del tiempo libre", pensó. "Quizás el cine en blanco y negro, visto a solas y a oscuras", se dijo. O el día que llueve, cada vez más en portugués, cual saudade silenciosa que espera sin esperar nada de

Ella.

Luego llegaron las tardes de ir y venir, volviendo a lo mismo, y las noches repetidas, siempre diferentes. "Antes esperaba algo de la vida".

Ahora

ya

no.

No por desencanto,
menos aún por desilusión,

más bien iba haciendo, y sólo se paraba por si la letra entraba, más únicamente por apetencia. Sólo faltaría: ser B-Caria en los ratos libres.

Sin duda, los mejores

(para irte a tomar una ducha). Dos cubitos o un hummus al vapor, que no quiere estornudar. Refrescante lluvia de estrellas a pleno sol nublado, a las 11:59 hora lunar. Perfil derecho de la cara, parte inferior. Ella. O yo. ¿Quién, si no?


Lunes feriado -sólo en mi agenda-. H2O mejor que Anatomía de Grey, aunque fuera el NH3, y no Interneh elevado al cubo, lo que revolucionó el mundo. Para que luego digan que hay crisis, como si fuera algo anormal...

by Carmen.

Per (no) despertar-se

Plantejar-se què és la vida en en el segle XVII era cosa de savis, pensadors o dramaturgs, com Calderón de la Barca. Ara bé: plantejar-se què deu ser la vida en els temps que corren -i mai millor dit- és més aviat vist com quelcom contraproduent per a la salut o, si més no, per a la fertilitat rutinària. Perquè segur que tu també t'has trobat en algun moment amb aquestes paraules, bé dites per tu bé dites per a tu: "No pensis tant". Això li podríem dir a Segismundo, el protagonista de "La vida es sueño" que, acompanyat per altres personatges menys lúcids però més tranquils, han omplert de suor i llàgrimes l'escenari del Teatre Romea i, situats en una escenografia ‘matrixiana’, ens han fet replantejar-nos què fem aquí, uns quants segles després. Serà que hi ha misteris que no esbrinarem mai?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Ravalera

Joan Colom

Gente del Raval, 1958

Sostenerse

Helena Almeida, fotógrafa portuguesa
Seduzir (2001)

Al instante

Helen Levitt,
New York City, Two kids dancing (1939)

Fotografía y fotógrafa (95 años y aun no quiere que sepan quien es) descubiertas en la Fundación Foto Colectania, en la exposición "Ojos privados", recopilada por Laurence Miller. 100% recomendable si eres fan de los espacios vacíos, los silencios momentáneos y la poesía visual instantánea.

atardece que no es poco

La tarde
se va
yendo
en el tren
de cercanías.

La luz,
a cada rato,
diferente,
ausente.

Vagones,
paradas,
gente.

Tal vez
domingo
o tal vez
la tarde
yéndose,
como hace
siempre.

by Carmen
5/10/08'

Here we are

Es sencillamente irritante -afirma Cage- pensar que nos gustaría estar en otra parte. Ahora estamos aquí.

...

El Blai Bonet adolescent

Abolir el misteri. Era aquesta la pretensió màxima del poeta mallorquí Blai Bonet, a qui l'Espai Escènic Joan Brossa ha dedicat al llarg d'aquest setembre tardorenc tardes i nits de teatre i de recitals. Ara ja s'ha acabat però ja se sap que on hi ha un final, hi ha un principi. Així doncs, tornem a començar: Una elevada temperatura poètica i un acordió parlant-nos dels moments en que les notes de la vida tron-tron-trontollen. I quan és que més? Quan som adolescents. I com que al teatre (gairebé) tot es pot fer, doncs vam poder veure/sentir/conèixer un Blai Bonet nascut ja adolescent, entre uhhh, uhhh, uhhh que rebufaven des del ventre d'una mare, mig pandora mig mama. Néixer home o fer-se home, i que no et diguin mai: "salvatge". Pèls al pit, al pit masculí després de contactar amb el pit femení. I tu? Que tens pèls al pit?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Fotogravida

"La fotografia no és res; és la vida el que m'interessa".

Albert Bertran, fotògraf.

A grans misteris, grans missions

“Amb la poesia també aconsegueixes abolir el misteri. El misteri és la decadència. En canvi, les coses tenen tendència a ser CLARES. Quan la poesia ho és de bon de veres, aclareix el misteri, l’aboleix. Em referesc al misteri en el sentit que jo el consider; és a dir, en el sentit negatiu. És una peresa mental dir això és un misteri. És por d’entrar-hi. Quan hi has entrat, veus que era un parany maquinat pels poderosos, alguna lletjura o el que sigui… Però això d’abolir el misteri, jo crec que és una de les missions més grans de l’artista”.

"Els poemes es llegeixen amb el cor, amb el cervell, amb la pell, amb el sexe, tot plegat. I es rellegeixen temps i temps fins que un dia, quan vertaderament en tens necessitat, hi descobreixes l'ensenyament."


Blai Bonet

Vora l'Índia, la Mercè

Diuen -o això he sentit- que per conèixer la pròpia cultura hem d'endinsar-nos en la dels altres. Aquest any tenim ocasió de fer-ho amb l'excusa de les festes en honor a la Mare de Déu de la Mercè, gràcies a la qual varem vèncer una plaga de llagostes ara fa tres segles -o això diuen-. I no llagostes però sí nacionalismes radicals és el que podrem "combatre" a diferents espais de la ciutat fins al proper 24 de setembre, gràcies al Festival Àsia, que enguany dedica especiament la seva graella als colors i al misticisme d'un país on, per bé o per mal, la misèria no ha aniquilat l'esperit: l'Índia. Potser és que els altres som també nosaltres, i/o viceversa.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Puzzles

La meva realitat és una realitat fragmentada.

Fragmentada:
feta a
f r a g m e n t s.

És meva? Sí. I no.

Fragments de mí
i fragments de món,
i de tothom, f
ins i tot dels que no tornen mai més,
i del que no torna mai més (i del que sí).

Mai més.

Mai
més.

Ja veus, què contundent: MAI-MÉS.

I no tornen perquè no han de tornar,
perquè ja no es pot,
perquè ja no cal,
perquè ja ha passat.

Passat. Mai més.

Van ser petits, grans fragments, fins que varen arribar al final, a la punta mateixa de tots els mateixos finals. Després, sempre, nous principis, sempre neguitosos, sempre ignorats, mai insignificants.

Boira (si t'hi pares a pensar).
Anar fent (si et deixes portar).

Perquè ja ho veus: potser mai més...
O potser sí, qui ho sap.

Anem col·locant les peces, una darrera l'altra, una davant de l'altra. Què aquesta no encaixa? Doncs no passa res: la trec, acuradament, que algun altre racó serà el seu. Ja el trobarà, ja el trobaré. Cerco LA PEÇA EXACTA que ocuparà aquest espai buit en aquest precís MOMENT.

Peces: fragments.

Ja ho veus:
la realitat està feta de
p e c e s


Tu i jo, fins quan encaixarem?


Carmen, 15 set 08'

No es lo mismo

Encuentra las tres diferencias entre estas mujeres, que son y no son la misma:





¿...y bien?

¿Podría pasar lo mismo en los países musulmanes?

by Carmen

Foto: Tánger

A volar

La alfombra mágica de Aladín. Si encuentras la lámpara, frótala y dile dónde quieres ir.

by Carmen

Foto: Viladrau

Casi otoñal

Baila el ocre dulcemente para acariciar a las hojas que, rugosas, se agrupan para empezar el otoño y no llorar por lo verdes que antes fueron.

by Carmen

Foto: Viladrau

Historias

Hay historias que se alejan y historias que se quedan: sólo el tiempo las distingue.

by Carmen
Foto: Viladrau

Música per acomiadar l'estiu

Res millor per dir adéu a l'estiu que la música, el ball i la cervesa en un ambient de flors i violes. Així ha estat el festival Cruïlla Bcn, que ha tingut lloc aquest dissabte al Parc del Fòrum. Impossible quedar-se impassible davant una programació com la d'enguany: Reigbord, D'Callaos, Morodo, Tiken Jah Fakoly, Le peuple de l'herbe, Asian Dub Foundation... Amparanoia va seguir caminant amb els peus enlaire i el cap d'Amparo Sánchez on ha d'estar amb un públic fidel al salt compartit, que va estar a l'alçada també amb el reggae-punk rumbero dels enèrgics Canteca de Macao. Els brasilenys Zuco 103 van calmar les aigües amb el seu jazz electrònic, amb el que van cloure la nit i també, mal que ens sàpiga a tots, l'agost. Uns cd's per rememorar els ritmes del Cruïlla i de ben segur que la depre post-vacances serà bufar i fer ampolles.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anatomia de Bolívia

Publico una entrevista que em va fer un estudiant de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació arran la xerrada de Cooperació Internacional a la que vaig participar com a ponent durant les Jornades de Comunicació Blanquerna 08'.

• Bolivia és un país amb una presència indígena molt important, si bé durant molts anys ha estat tractada amb un cert menyspreu per part de les classes dominants. Creus que, com assenyalen alguns analistes, hi ha un cert ressurgiment del sentiment indígena, sobretot arrel de la pujada al poder d'Evo Morales?

Crec que són alçaments concrets, sense continuitat, i poc organitzats com per poder aconseguir alguna cosa pel que respecta als seus drets. Encara que Evo sigui indígena, depén de poders que no ho són, i les seves decisions estan coercionades. No crec que hagi una revolta indígena important, al menys, jo no ho vaig percebre aquest estiu. Potser algun dia coneixeran els seus drets i els ensenyaran a defensar-los... Jo sóc partidaria de la no-violència, però també m’he adonat que hi ha coses que potser només s’aconseguirien amb una revolució. Com va passar aquí. Bé, no ho sé, potser m’equivoco…


• Com rebia la gent, la visita de cooperants europeus? I quina visió d'Europa et sembla que projectem sobre els autòctons?

Europa i Espanya les tenen idealitzades, i crec que no és bo. Molts adolescents amb els que vaig treballar com a educadora em suplicaven que els portés amb mi… “Llevadme a España, hermana”. Coneixen Europa i España molt vagament, i creuen que aquí podrien tenir una vida molt millor. Jo els intentava fer entendre que vivíem bé, sí, però que ells s’havien de forjar un futur primer a la seva ciutat, al seu país… Això ens ho va deixar molt clar el Pablo, un professor d’allà que porta molts anys treballant amb els projectes, en unes classes que vam fer la primera setmana sobre la situació de Bolivia i l’educació d’allà, per no crear en ells frustracions més endavant.

D’altra banda, la gent et rep amb els braços oberts, sobretot quan saben que estàs allà per ajudar-los. Tot i això, molts taxistes encara estan recelosos per haver-los pres l’or… I en el fons tenen raó perquè en realitat tot ve de les primeres colonitzacions... També cal dir que molt nois s’enfadaven quan els deies que només et quedaves un mes. Suposo que molts es senten abandonats, però has de posar el cap fred i ser realista: tu tens una vida, una cultura, i és difícil desprendre-se’n totalment. Vaig dubtar si quedar-me més temps, i vaig estar trista, però vaig continuar el meu viatge…


• Quan vas fer el tour per la resta del país, vas notar diferències importants entre la societat de la selva i la de l'altipla? Condicions de vida, tradicions, nivell de desenvolupament o llengües diferents?

I tant. Hi ha similituds però es noten grans diferències entre els colles (indígenes de l’altiplà) i els cambes (descendents blancs). Són diferències més aviat culturals (els quetxua, els aymara…) que venen donades per l’entorn, i socials, de classes, però recordo que el professor Àngel, el publicitari amb qui vaig realitzar l’spot, m’explicava que no hi ha recel entre uns i altres, sinó que se’ls inventen els qui tenen el poder per interessos polítics, perquè volen dividir la societat. Santa Cruz és la capital econòmica de Bolívia, però econòmica per a qui? La desigualtat és igual a tot arreu i l’arrel és la mateixa aquí i allà…

Per altra part, crec que hi ha un sentiment de ressignació implícit en els indígenes, una passivitat que em sobtava, la veritat. Tot i que hi ha de tot, la meva impressió és que la majoria viuen humilment i es conformen amb el que tenen perquè no han conegut res millor. Les expressions i les mirades tenen un rastre de melancolia, de misteri, sobretot a l’altiplà i a la capital política, la Paz. Suposo que també té a veure amb les creences religioses, tant dels evangelitzats com dels “primitius”.

A la part selvàtica, on vam estar tres dies, hi havia una tribu que construia canoes, i que vivia en cabanes, amb una “economia” basada en l’agricultura i la caça. També tenien aquest halo de misteri i d’instropecció però crec que són més feliços, més despreocupats, no sé si per l’animisme, o pel contacte directe amb la natura… No és el mateix viure al mig de la selva que al mig de la ciutat. Jo em quedaria a la selva, que vols que et digui…


• Quin creus que és el problema més greu amb que es troba la societat boliviana actual? Retard tecnològic? Educació? Sanitat?

Crec que és una barreja de retard tecnològic i poca qualitat educativa i sanitària, però l’arrel de tota aquesta problemàtica rau en el sistema econòmic, com sempre, i és evident que el seu depén del nostre… Bolívia en particular i Amèrica Llatina en general no poden avançar senzillament perquè als grans poders mundials, als que mouen els fils, no els interessa. Per a ells, el mòn funciona de la millor manera possible. Per què pensar en utopies ni idealismes si hem aconseguit l’Estat del Benestar? Però a costa de què, de qui? A costa de països com Bolívia que, malgrat la seva riquesa pel que fa a matèria prima, ha de viure explotada pels qui han decidit exportar aquestes matèries en comptes de productes manufacturats…

Per millorar el sistema educatiu i sanitari, un dret bàsic per a tothom, hauríen de portar-se a terme canvis en el sistema polític i econòmic global, per tant, penso que Bolívia és un país bast i ric però estancat des de l’època colonial, dependent. Les decisions les han pres sempre els països privilegiats, i no crec que això vagi a canviar, ara per ara.


• Mantens algun tipus de vincle amb el país, després de la experiència com a cooperant? En segueixes les notícies més que abans?

El vincle està més aviat en la meva consciència i en la meva memòria. Obres els límits de la teva ment: allò que sembla estar lluny pot estar més a prop i allò que tens a prop, sentir-lo lluny… Anar a cooperar a un país que funciona d’una forma tan distinta a la teva et fa relativitzar, entendre que hi ha alternatives, que hi ha un món més enllà de les teves fronteres, i que tenim molts, però que molts, prejudicis. No obstant, crec que hi ha quelcom a l’èsser humà que està per damunt de tot això, i que ens iguala…

Jo crec que per conèixer cal omplir-se de percepcions, viure experiències. En un mes et fas una idea molt vaga del que és una ciutat, un país, però te la fas si convius, si t’endinses. Pots fer turisme, pots explorar o pots cooperar i formar part de, però crec que hi ha una diferència molt gran entre el que et pot aportar un viatge d’oci i el que t’aporta un viatge com a cooperant, i que no tothom té la necessitat, el desig, l’impuls, de viatjar per donar i rebre… Segueixo les poques notícies que surten a la premsa d’aquí i les històries de vida d’alguns adolescents amb els que vaig treballar, i em sento frustrada perquè veig que no puc fer més.

Després està el vincle amb les persones d’aquí amb les que has compartit el viatge… Trobes persones que són el reflex i el mirall, amb les que conectes, i et canvien. Convius en un context tan diferent, tan lluny de casa i dels teus, que les relacions passen de ser noves a ser molt intenses. Crec que les persones que he conegut m’han tret el millor de mi, i el record de les vivències té com una mena de màgia, de llum. Això no té preu (econòmic si, vital, no).


• Creus que podries fer un viatge a una zona problemàtica, sense intervenir o ajudar d'alguna forma a partir d'ara? La cooperació anula el sentiment turista o són compatibles?

Sí, si sé que vaig com a turista, però la idea de fer viatges com a observadora no m’entusiasmen perquè no canvien res, no canvies res i no et canvien res, només serveixen per trencar amb la rutina, però no amb els teus esquemes ni amb tu mateix. Llavors, perquè moure’s? Per inèrcia? Per això, ja està el dia a dia. Crec que els vertaders viatges són els que et canvien l’ànima, la mirada, la percepció, les idees. Viatges per conèixer i coneixe't. Cooperes perquè sents una mena de deute moral. No sé. Hi ha gent que el té i gent que no el té, suposo, o gent que l’expressa d’una altra manera: amb els amics, amb la família, amb la parella, en grup… Depén de cadascú, de la història de cadascú, de les circumstàncies, però sobretot, dels desitjos, del que et mou.

Per cooperar, però, no cal marxar tan lluny: aquí mateix, al Raval, a Barcelona mateix, hi ha molt per fer. Jo col•laboro a un col•legi d’aquí com a monitora i em sento útil, i crec que sentir-se útil està molt lligat amb cooperar, que és molt més que ajudar a qui ho necessita. Dones alguna cosa que tens, en principi sense esperar res a canvi, més que la teva satisfacció personal, però després, paradoxalment, resulta que t’emportes molt més del que havies donat. Té a veure amb l’altruïsme, amb l’ajuda mútua, amb la gratitud… Compartir i compartir-te. Un moviment centrífug-centrípet que, malgrat el que pugui semblar i malgrat els discursos apocal•líptics, existeix, jo crec.


• Tens pensat seguir endavant amb l'audiovisual presentat? Tens projectes de futur en aquest sentit?

El vídeo el vam mostrar en un dinar benèfic que vam organitzar per enviar diners als Nats (Nens i Adolescents Treballadors). Vam recaudar 1000 euros! Una passada. Però no crec que el vídeo tingui la qualitat que hauria de tenir com per moure’l més enllà, i la meva intenció tampoc no era aquesta, la veritat, sino crear un record pel grup, en primer lloc, i païr el que havia viscut, en segon lloc. Jo sempre he tingut la mania, o “l’enfermetat”, diga-li com vulguis, d’escriure tot el que visc, tot el que em trobo, per retrobar-me i per entendre el món i per entendre’m a mí, no sé, però a Bolívia vaig perdre el meu quadern de viatge la primera setmana, hipnotitzada com estava amb els nens d’un barri de les afores. Vaig decidir que no volia comprar-me cap llibreta, que no volia estar pendent d’entendre’m, i que no em volia obligar a relatar. Havia de viure allò i conviure, i per fer-ho m’havia d’ obrir i sortir de les pàgines. La història ja la recordaria després…
I això és el que volia fer amb el vídeo: recordar per no oblidar, i que tots els que ho van viure poguèssin fer-ho també a través de les imatges, de la música, de les veus… Una manera de tancar el cercle per continuar endavant. I ara, què ve? Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé. Vull seguir viatjant, però vull fer-ho més temps, i si pogués cooperar i dedicar-me al reporterisme, seria genial! Però els diners no m’arriven, ara per ara. Estic estudiant antropologia perquè m’agradaria conèixer altres formes de veure el món, altres cultures, i el desig és tan fort que em sento gairebé forçada a seguir aquest camí. On em portarà? Ni idea. Seguiré la meva intuició raonada. Amb Bolívia no em va fallar…

Juny 2008'

Maniquís

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga



Maniquís de ciutat.

by Carmen

Aixeca la veu, que no se senten

“Aixeca la veu, que no et sento”. I jo l’aixecava instantàniament, reaccionaria. El següent dimarts, però, ja l’havia tornat a abaixar, i així successivament. Dic això referint-me a les primeres reunions de NovaCiutatVella, quan érem molts i molt perduts... Allà ens trobàvem i ens retrobàvem, i ens centràvem i ens descentràvem tot rastrejant temes, curiositats, persones, històries, potser notícies, cròniques, reportatges, articles, susceptibles de ser ensenyats, expressats, explicats, COMUNICATS. I “aixeca la veu, que no et sento”, i així successivament des de l’any 2003 fins que ja no em va caldre que m’ho diguessin perquè havia après a fer-ho per mi mateixa.

El mateix em passava quan havia de fer una trucada telefònica per contactar amb algú: em tremolava la veu, pronunciava frases il·lògiques i fins i tot a vegades acabava per no saber ni amb qui estava parlant. Per què? Perquè havia gent al voltant que –pensava jo- m’escoltava, i em feia vergonya i em posava ner-ner-ner-vi-vi-o-sa, i trucava des del mòbil, o des de casa, per tal d’evitar aquell tràngol. Fins que va arribar el dia en que ho vaig deixar de pensar: simplement despenjava el telèfon i parlava, sortia al carrer i entrevistava. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van ser molts els matins que vaig recórrer els carrers del districte amb el carro a vessar de revistes, tot descobrint cantonades i racons, rostres i rastres. Per a mi, que sóc de Rubí, cada matí repartint era un recorregut poètic, un esbrinar i un olorar una Barcelona cèntrica, bulliciosa. Recordava fragments de llibres que havia llegit i rememorava les classes d’Història de l’institut, quan el meu únic vincle amb Barcelona es limitava a una projecció de futur i a una coneixença imaginada. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van anar transcorrent els mesos, els anys -coses que passen- i amb ells varen arribar les “cometes” i els “tal afirma”, “tal conclou”, que jo tant detestava però als quals vaig anar encarinyant-me. La revista necessitava reformar-se o morir, i jo vaig reformar-me amb ella, com molts altres. Al principi va ser un canvi nostàlgic, dolorós, un trencament sobtat que m’espantava, però amb el temps vaig anar entenent que hi ha límits que són necessaris i fins i tot productius en l’àmbit periodístic. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Ara el vent va bufant i rebufant, i ho fa cada cop més fort a mesura que passen els anys, a mesura que la universitat es va convertint en lloc de pas, i jo encara continuo amb les cròniques de la revista, que ja no és la que era perquè ara és, simplement, diferent. Qui sap fins quan.
Potser vagi sent l’hora de fer un salt, un salt triple mortal, i aixecar la veu –oral i escrita- a altres indrets econòmicament més productius. Aixecaré la meva veu sense ser estrident i tot barrejant-la amb la dels altres, que és com sona millor, i aplicaré aquella campanya tan recitada dins i fora de la revista durant els quatre anys que allà he estat: “Està permès equivocar-se”. És més: és “estrictament necessari”, si més no, per tenir una veu pròpia i comunicar la dels altres. Què és, sinó, el periodisme?

by Carmen

En motiu dels cent números de la Revista NovaCiutatVella, i del meu "quatrenari".


GRÀCIES PER TREURE’M LES PARAULES I ELS EMBUTS...

DESPERTAR POÈTIC

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, aquesta és la veritat, fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.

10 juliol 08'

Nota al subcel: I caminar desperta per les paraules pa-pa-pa-palpitants i fer pams dels pous (pampallugues).

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-ara ja ho sé.

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar per l'estabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història.


Juliol 08'

De paraula

Si fos silenciada la paraula
del mot no en beuria
perquè és surant,
entre boca-orella,
que ella troba l'establia

-més no té prou,
en ser pronunciada
i necessita del gest
i la mirada
perquè li facin companyia.


9 juliol 08'

Quan?

Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?

Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...

9 juliol 08'

miró

miró em mira moribund

mentre miolo meticulosa

i em menteixo amorosament

des de la lluna malenconiosa

by Carmen

(però el cel és groc, sortosament)

run runejar

Seure al tronc ample
d'un arbre de copa oberta
enmig d'una piramidal
allargassada
de línies blaves
amb una cimera
apuntant al cel
sense tocar-lo
entre palmeres
i escutures congelades
en una edat sense temps.

Un terra fresc, verd.
Dues parelles
aparellades:
una, jove,
l'altre, ja vella.

Run-run.
Ronronejar.
Rumiar una nostàlgia
mentre el so proper d'un saxo
en la fondària
em recorda a mi
asseguda al tronc d'un arbre
apuntant al cel
sense palpar-lo.

by Carmen

Parc de les escultures de Montjuic. 5 de juliol 08'

Pisando fuerte

by Carmen

Julio 08'
Passeig de l'Arc de Triomf.

L'art de la natura

L’art fa néixer les idees, que són com llavors.

“Orgànic és la propietat que tenen les coses vives, que no són perfectes ni racionals”. És el que busca la Fiona Capdevila en els materials amb els que crea les seves peces de vestir, tot explorant les possibilitats que tenen aquests materials a partir de la seva trajectòria artística: roba usada, roba de la llar d’èpoques passades, material de merceria, ganxet... Com a artista-ecologista, prioritza els teixits naturals (lli, cotó, seda, llana, viscosa, rayon, canem...) així com el reciclatge, que conformen el que seria el concepte poètic que dóna nom a la seva obra: Alquímia Tèxtil.

L’Alquímia tèxtil és el procés mitjançant el qual els materials tèxtils de rebuig són sotmesos a processos varis de transformació. El resultat? Peces noves que comencen una vida més creativa. La creativitat de la Fiona és una barreja de dispersió i hiperactivitat mental, com diu ella, tot i que ella és pura harmonia.

Potser d’aquesta dispersió sorgeixen jaquetes fetes a partir d’un vestit de capellà, o samarretes de batik (que és una tècnica de tenyit que s’utilitza per colorejar teixits aplicant capes de cera) inspirades en dibuixos d’arbres del seu fill o en els seus quadres, un art en el qual s’acaba d’iniciar: “Pinto ous i fetus que són una metàfora de les idees que poden arribar a néixer o quedar-se en la llavor”, explica. “L’art les fa néixer”.

I quin és l’ou d’aquestes idees? Malgrat afirmar que intervé molt la casualitat a l’hora de crear, la Fiona s’inspira en la natura perquè va estar envoltada d’aquesta durant la seva infància i adolescència. “Poser és com un anhel, un desig de tornar-hi”, reflexiona. I continua: “Recuperar materials és una manera de respectar-la, perquè es redueixen deixalles”. Peixos i sirenes neden també per algunes faldes de manera repetida: “Hi ha gent que la llibertat la troba a l’aire, jo la trobo a l’aigua. L’aigua és vida”, pensa.

Però no només beu de la vida natural sino també de la caracterització perquè és escenògrafa i figurinista: “No vull fer roba ‘mona’ ni seguir tendències sino aportar petits elements dramàtics a les meves peces”, diu. Teatre, historicisme i dramatització per inventar conceptes romàntics, barrocs, fins i tot melancòlics, però amb un toc d’alegria, des de i per a la natura. Incomprensió o fascinació?

La fulla com a joia

Les fulles són el leit motiv de l’obra de Piotr Rybaczec, un polac que es va instal·lar a una galeria del carrer Sant Sever, al mig del barri Gòtic, ara fa cinc anys. Va escollir aquest carrer perquè antigament només havia artesans i creu que “s’ha d’allargar la història de l’artesania perquè s’està perdent”. Ell la continua creant peces de joieria contemporània. Perquè una joia sigui considerada contemporània ha de ser “artesana, innovadora i vendible” i ha d’estar feta amb amb materials diversos: or, làtex, pedres precioses, vidre...

Usa materials propis per donar vida a anells, collars, arrecades, alguna bossa a l’any i també per fer instal·lacions escultòriques. Per fer-ho, encarrega plantes del Japó i de la Índia perquè “són úniques” i perquè necessita “plantes vives, fresques”, però per reinventar-les, no per copiar-les. “Pura natura”, afirma.
En Piotr no busca la flor de la vida en les seves joies, sino la fulla: “Una flor no existiria sense fulles”, reflexiona. Segons ell, vivim gràcies a les fulles i pensa que, “encara que el primer que mires és la flor, has de fixar-te també en el que no es veu”. Per a ell, l’artista ha de buscar això, cercar alternatives, i per fer-ho ha d’anar probant fins trobar el que buscava. Ell va buscar molt fins trobar-ho: treballar amb material propi i deixar empremta perquè “en l’objecte artístic està l’ànima”, conclou.

by Carmen

Publicat a la revista NovaCiutatVella.

Properament penjaré les fotos.

Art polític

L'art pot ser poètic, polític o les dues coses. Si és polític, però, les metàfores tenen una finalitat més enllà de la suggerència visual: anar a les cicatrius del món per tal d'intentar curar-lo. Pretenciós? Potser sí. Crítica poètica, en qualsevol cas. Així és l'obra de Hannah Collins, l'autora de les obres d'Històries en curs, una exposició que podreu visitar fins al 24 d'agost al Caixa Fòrum. Aquí, vídeo i fotografia s'intercalen arran un leit motiv, la preocupació no obsessiva de Collins: la fugacitat de la vida moderna. La Mina i el Paral·lel, entre d'altres, són els escenaris escollits per les càmeres èpiques i tendres de l'autora, que capten la vida de grups humans similars i distints que donen rostre i deixen rastre dels sempre actuals conflictes existencials -que no existencialistes- que tenen a veure amb la identitat i la pèrdua d'aquesta en un(s) món(s) de diferències i marginalitats. Minories?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

La dona de la neteja

Avui ha estat un dia de silencis i tactes, de tenir cura del que es diu, del que es sent, del que es pensa, i de mesurar les hores com si fossin a fondre's. Silencis i tactes, deia, i paraules i tractes:


Anava a rentar-me les dents a un lavabo públic poc transitat quan la dona de la neteja ha entrat. Com que havia començat a ploure i el lavabo estava, com jo i ella, solitari, hem començat a parlar de la pluja i del mal (bon) temps quan, pensativa, ha suggerit, mentre mirava els arbres de fora i el no-res:

-No els és més difícil, als ocells, volar quan plou?

Jo, amb la pasta de dents a la boca, l'he contestat, entre sorpresa i interiorista, que no m'ho havia plantejat mai, això dels ocells. Aleshores hem iniciat una conversa casual sobre el vol dels ocells i la seva criança. A fora, mentrestant, ha continuat plovent, però molt suaument, en un xiuxiueig, com si el cel cerqués comunicar-nos les seves ganes de veure'ns calmats, sincers.

Poc després ha vingut l'acomiadament. Entre tant, ha enlairat el vol un ocell: era, com no podia ser menys, un vol suau, serè, propi d'un dia plujós donat als silencis i als tactes, a les paraules mesurades. Finalment, l'ocell s'ha acomodat a la branca del costat, on la seva mare, sembla ser, l'esperava tendra, callada i serena.

...Com la dona de la neteja de la universitat: sempre que me l'havia creuat havia pensat: Guaita, aquesta dona, quina mirada tan blau cel...

No m'equivocava.

by Carmen

3 juny 08'

ABCDE

A.
dos personas
que se miran
y se entienden
pero no se quieren

B.
dos personas
que se entienden
y se quieren
pero no se miran

C.
dos personas
que se quieren
y se miran
pero no se entienden

D.

dos personas


dos miradas


E.


querer o no querer
(entenderse)



by Carmen

27 mayo 08'

Ll. és un/a ex-model dedicat a l'escriptura de les seves memòries que un bon dia es troba amb una nevera al mig del menjador de casa seva, regal de la seva mare. Podria ser una nevera insípida i qualsevol, material i inanimada, si no fos perquè La nevera, posada en escena per Vincent Poirier i escrita per un tal Copi, és el leit motiv d'aquesta peça teatral, que estarà a la Sala Muntaner fins al 6 de juliol. Ll. l'envolta, o potser la nevera l'envoltarà a ell/a, als seus fantasmes, a la seva memòria, de tal forma que els límits de la seva ment s'expandiran fins a no se sap on, no se sap quan, no se sap com. Somni paradòxic o paradoxa feta son profund. Finalment, serà una rata la que despertarà un erotisme amorós amb taques de malenconia blavosa.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Fffff

Sofía tiene un montón de fotos
llenas de tejados
-cerca del cielo está mejor-;

Marta se ensucia los zapatos de mapas
pero va pisando suerte;

Lucía guarda un montón de despedidas
llenas de polvo debajo de la cama:

Soplar: Vivir.

by Carmen.

Publicado en la vanguardia el 23 de mayo de 2008.

Un festival primaveral

Segurament, la primavera seguiria sent primavera encara que no hi hagués Primavera Sound, un dels molts festivals de música que arriben a Barcelona any rera any. Aquesta edició ha gaudit de la presència obscura i vibrant dels mestres del trip-hop, o el que és el mateix, dels Portishead, que van omplir l'auditori del Parc del fòrum amb una actuació magistral, viva, brutal. Public Enemy, la banda totèmica del hip-hop, també van ser allà, així com una gran varietat de grups clau en el panorama 'indie' actual, sense deixar de banda artistes més decantats pel haapy flower, com De la Soul. Entre noms i renoms i cervesetes i shawarmes i crepes, que van omplir estòmacs festivalers, va destacar el cada cop més elevat Guinxo, que va trencar la tranquil· litat de dissabte a la nit amb el seu techno tropical. En definitiva, un festival primaveral sense pretensions inabastables però amb música de qualitat assegurada.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Síntesi creativa

Amb motiu de la 15a edició dels Tallers Oberts a Ciutat Vella, el Museu Marítim de Barcelona ha recollit, en una exposició col·lectiva que porta per títol 'Síntesi' -més addient, impossible-, l'obra creativa d'alguns dels artesans que han obert les seves portes a curiosos i fanàtics de l'art en pot petit, (que és bona confitura). Així, segons un jurat format per membres del FAD i del Museu Marítim, els millors artistes d'aquest any han estat: Alícia Rosselló i Núria Brunet, per naïfs; Gemma Pampalona, per 'ser' una joia; Rodrigo Ángel Belaunzaran, per escultor enmig de; Carles Guitart Esteve, pel còctel tradició/modernitat; Teresa Rosa Aguayo, per rellegir els teixits poèticament; Nicolás Spinosa, per reivindicar el cos com a pintura; Fiona Capdevila, per la nova roba reciclada... I tot un semi-etcètera que podreu trobar-vos, si el busqueu, fins a l'1 de juny. Qui va dir que l'artesania no era un art, anava ben errat.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

P.D. Quan aconsegueixi dominar el temps, tornaré amb poesia visual, sensorial i lletraferida. Sense afany lucratiu. Més aviat, amb voluntat de remoure visions i dubtes, més o menys interns, més o menys compartits.

Si decidim tornar, serà perquè alguna cosa ens porta a retornar... Gràcies, poetes. Gràcies, aigua.

Tallers per amor a l'art

Travessar un aparador i trobar-te a l'altre costat podria semblar més propi de Matrix que del que us vaig a parlar. Però no ho és, perquè Ciutat Vella obre les finestres, les portes i l'Art(esania) de bat a bat: enguany, el districte més cèntric i més excèntric de Barcelona celebra 15 anys de portes obertes als tallers dels creadors que allà creen o que allà viuen. Es tracta d'una activitat organitzada des del FAD que té com a port i far apropar l'artesania al carrer o viceversa. Curiosos, perduts, extravagants, olfatejadors visuals, freaks del "only one", gent normal... Tots estem convidats a resseguir (preferiblement sensorialment) el que es cou als tallers: un llenguatge artístic a contracorrent de la producció massiva, més proper a aquella concepció romàntica de l'art, a aquella aura 'walterbenjamiana', que no pas als beneficis reproductius. Veient, a més, el cost de lloguer dels tallers i els ingressos que els artistes obtenen, podríem resumir-ho en una frase (feta): per amor a l'art.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anarquia tragicòmica

L'Aula de Teatre de la Facultat de Ciències de Comunicació Blanquerna presenta aquest any "Mort accidental d'un anarquista", del guanyador d'un Nobel Dario Fo. Un boig molt lúcid serà l'encarregat de revisar les versions realitzades per un grup de policies italians arran d'un fet tràgic i fatal que va tenir lloc l'any 1969: la mort de Giusseppe Pinelli, un acusat anarquista que va caure 'accidentalment' per una finestra. Un discurs real per a una farsa molt, molt negra, plena de clarobscurs mirats amb ironia -per no dir sarcasme- i ingeni -que no ingenuitat-. No es tracta de fer procés al capitalisme , sinó de deixar en pilotes (les ments més refinades llegeixin "al descobert") l'autoritat mal utilitzada per fer-nos morir de riure -per no dir plorar. 9 i 10 de maig a les 21 h. a la SalaTeatre del Raval. 5€. Entrades a la venda a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Alternatives dansaires

Qui estigui lliure de pecat, que aixequi la cama o que estiri el braç. El cas és que alguna cosa s'està movent a Barcelona pel que fa al món (abans desconegut, o només conegut per butxaques i/o públics selectes) de la dansa. I és per això de moure's i per allò de que la dansa alternativa s'ha de promoure que el Mercat de les Flors i el Teatre Tantarantana s'han fusionat per preparar un projecte de dansa alternativa que tindrà lloc a partir del 20 de maig. Es tracta del BCSTX 08, una porta oberta pels joves creadors de dansa contemporània que, sabedors que el cos és el llenguatge i que la dansa és quelcom més que un moviment en l'espai, es llencen a l'escenari per comunicar vibracions gestuals, ja sigui cap al cor, ja sigui cap a l'intel·lecte. La qüestió és moure i remoure, com tota creació, o com tota art escénica.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El 7è art, font d'inspiració fotogràfica

Si no fos per la fotografia, el cinema no existiria. Diane Dufour i Serge Toubiana, conscients d'aquest fet, han seleccionat a deu fotògrafs de l'agència Magnum perquè mostrin quines han estat les seves fonts d'inspiració (cinematogràfiques) en l'obra de cadascun. La fotografia documental la-realitat-és-aquí juxtaposada a la fotografia metafòrica, que ve donada per l'evocació subjectiva, sentida, imaginada. El resultat han estat deu treballs pensats i repensats i representants de generacions fotogràfiques distintes i diverses. Si no fos pel cinema, la fotografia (fictícia, creada, somiada), on pararia? Al CCCB, del 22 d'abril al 7 de setembre.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Maestro animado

http://es.youtube.com/watch?v=fjl0i_p_pow

http://es.youtube.com/watch?v=88JS1lrqPHA

tu vi ornot tu vi

Perdón por saltarme los derechos de autor, pero la lucidez obliga:

"Hoy me preguntaron, que es este lugar. Y aunque no supe bien que decir, creo que dije lo correcto: Somos una tropa de desencajados. De soñadores, y de idealistas.Del grupo de los que siempre se sintieron raros. Diferentes.De los analíticos, de los autocríticos.Amigos de la relatividad. Los sentimentales.Los que a veces se esconden, incluso de sí mismos. Somos los cuenta gotas.Somos los que miran el fuego, la gotita y la ventanilla del micro en movimiento.Somos un puñado de extraños que se sienten solos. Que busca que todo encaje, que a veces no entiende nada.La banda de los que siente y de los que tienen miedo de no sentir. De los que no se quieren perder de nada. De los que miran. De los que observan, de los que viajan.De los nostálgicos. Somos los unidos por lazos invisibles y por miedos que todos alguna vez sentimos.Algunos escépticos. Un poco resignados, que nos dimos contra la pared, una y mil veces. Tal vez inmóviles por momentos.Somos el ejército de los que miran para afuera en un día gris, pero más miran para adentro y para el costado.De los que les gusta sentir el frío en la cara y a veces el ruido del mar. De los que se abrigan en las palabras y en la música.Y además, somos los racionales. Los que analizan y dan vueltas. Los que se están cayendo y miran para ver de dónde se atajan.Los que a veces se encierran. Los que muchas veces esperaron demasiado.Los que, un poco a los golpes, tuvieron que aprender a dejar ir y ahora lo hacen sufriendo menos. Los que tienen una pared enorme con ruido a frontón en un parque vacío.Los amigos de la siesta y los placeres terrenales, somos torpes. Los que creen que por algún lado hay alguien que te va a dar una mano, pero que hay que encontrarlo.Los que tuvimos una infancia complicada, y una memoria selectiva e independiente que no nos escucha.Grises y luminosos.Los que se ríen de sí mismos y de lo demás también. Los que a veces andan con ojos húmedos, y los que alguna vez tuvieron deseos de bajar los brazos.Los que no confían en cualquiera. Los que muchas veces se sintieron con el corazón lleno y los bolsillos vacíos.Los que tienen relaciones complicadas. Somos de los que antes esperaban, de los que aprendieron a no pedir. De los que se dicen complejos y simples; pero que en el fondo saben que todo debiera ser más simple, pero todavía no lo entendimos. Somos los que buscan. Somos los que no van a pasar por acá sin antes haber hecho un par de preguntas."

NATALIO.niaunvencido.blogspot.com, Argentina

Saudade

Aquest blog ha fet un any i ni tan sols he pogut celebrar-ho com Déu mana, o si més no, com jo vull, com tampoc puc escriure des de mi o des de l'aire o escriure, sense comes.

No puc no puc no puc i per què i per què i per què?

Temps era temps.

I ara, on és?

Recordo un professor de la facultat que deia que no hi ha res millor que poder controlar el temps... Quan?

Sabeu què? Sí sí, no hi ha cap mena de dubte, sé quin és aquest sentiment. Me'l conec. Em ve sovint quan no sé on sóc, ni què ve ara, ni qui és qui, ni si jo. Llavors penso: on era, què feia, ui ui ui, ai ai ai. I sense voler, enyores, enyores no saps què, no saps com, no saps quan, i vius hores en condicional: I si tal/i si qual?

Saps, però, que tens una certesa: enyores l'escriptura i és per això que t'enyores a tu, perquè és escribint que penses, que et penses, que et repenses, que ets, sense embuts.

I on és el temps? On és, on ets?

Saudade, Pessoa: el proper destí, després de Mèxic, serà Lisboa...

La saudade (vocablo gallego-portugués, a su vez del latín solitudo, -inis, "soledad") es un sentimiento de melancólico recuerdo de una alegría ausente, pero cuya fuente puede retornar en el futuro previsible. El término, que expresa una emoción ambigua, se ha considerado uno de los más difíciles de traducir, y es uno de los conceptos clave de la lengua y la cultura portuguesa; la saudade es la emoción predominante del fado, y alienta también la bossa nova brasileña.

De origen portugués, y a su vez del latín, la saudade ha sido una palabra definitoria de dos culturas: la portuguesa y la brasileña. Saudade, ya sea una emoción, un sentimiento o un pensamiento, es una de las palabras más importantes de la lengua portuguesa. Es la raíz del fado y de la samba; se trata de una voz que contiene la esencia de la vida, la tristeza y la alegría, el pasado (recuerdos), el presente y el futuro en un instante simultáneo.

La saudade, como sustancia y palabra, siempre ha estado explícita en el dinamismo cultural. Para ejemplificar su importancia, se puede mencionar el movimiento literario - espiritual, a principios del siglo XX en Portugal, conocido como Saudosismo. Su gestación y fundamento se dio a través de la saudade y, hasta el día de hoy, mantiene una influencia significativa en la cultura de aquellos países. Dentro de los nombres que formaron parte de esta escuela se encuentra Fernando Pessoa.

Casi feliz

Esta entrevista al contemporáneo pensador Umberto Eco no tiene pérdida, ni siquiera de tiempo:

http://www.elpais.com/articulo/portada/sienta/totalmente/feliz/cretino/elpepusoceps/20080330elpepspor_8/Tes

Ahora ya sé qué contestaré cada vez que alguien me pregunte si soy feliz...

Batucada percutada

Primera hipòtesi demostrada: La música té el poder de canviar-nos l'estat d'ànim, ja sigui per apropar-nos a la depressió més romàntica, ja sigui per fer-nos saltar de la cadira-sofà-avorriment. Segona hipòtesi: Batubaroa és un salt triple mortal cap a l'energia positiva i els dies de sol. Tercera hipòtesi: 'La samba i el reggae' no són el mateix que 'la samba o el reggae'. Quarta hipòtesi: La fusió de percussió i reraguarda afrobrasileira és un analgèsic anti-parasitori sense contraindicacions. Conclusió: Per 3 euros, no ens ho podem perdre: http://www.bocanord.org/. Busqueu el Festival percutiu i ja ho teniu.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat/

Contes per a nens grans

Contes i desenContes. Cants i desenCants. Viatges desastrosos. Monjos i capellans. Paraules amb aroma de menta. Frases que són el flaire d'una tetera. Somnis de drac japonés i silencis que pinten nostàlgies, alegries, potser tristors. Una Mar que es deixa portar i que retorna amb històries d'aigua dolça o d'aigua salada, segons el narrador, segons el mirall. "L'art d'amargar-se la vida o Com fer d'un mateix un perfecte miserable... o no". Històries boniques, històries per oblidar, històries sense "h" ni "a". Contes vermells, contes negres, contes blancs. Contes "literalment meravellosos": Dissabte rera dissabte a les 21h, el Harlem Jazz Club deixa de ser bar musical per a ser Sherezade... Qui va dir que els contes eren per a nens, ho va encertar. Per a nens que juguen a ser grans.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Dreams

Duermo sola en una cama demasiado grande que no es ni será nunca mía. Me cuesta acomodarme. Resuena una noche de sangría y martini con limón, extraña por falta de costumbrismo habitacional. La cama y la noche van tapadas con un edredón exprimido que lleva una insignia burbujeante: "Dreams". Antes de inmiscuirme en un mundo necesariamente fantasmagórico y perezoso, curioseo los libros que hay colocados meticulosamente encima de la mesita, arrastrando un pequeño sentimiento de invasora ocasional. No me da tiempo a conocer espacios en ciencia-ficción ni inteligencias emocionales, pero me encuentro con una cita demoledora, rotunda, contundente, sin espejismos ambiguos:

"La vida es una comedia para los que piensan y una tragedia para los que sienten".

Me replanteo la noche, el día, mi vida, mi historia. Hacía tiempo que no me pensaba.

...

Infu-relax: dulces sueños.

...
...

12.00h. Pip pip pip pip. Ya es de día, Cenicienta. Abro todas las cortinas y subo todas las persianas. Hace un día interrogativo, medio humeado. Silencio alargado y meditabundo. Mini café con leche vienés acompañado de un "no me gusta" y una televisión en horario infantil. Botón de apagado. Quizás la radio... Ducha, reggae improvisado: ohhhh, doy en el clavo. Un jabón agradecidamente desconocido me regenera las células muertas. Al envolverme en la toalla, dejo de ser la que era. Cuando se acaba el reggae veo una expresión triste en el espejo: podías haberte despedido. Luego el secado se vuelve metálico y pesado, y pienso que nunca me gustó el heavy metal ni mucho menos los niños cabreados porque sí. Tuner pa'ca, tuner pa'allá:

Mendelssohn.

Me echaba de menos.

by Carmen

Dieta!

Después de ver esta foto me he traumatizado.

Vuelvo a la dieta.

Fermín el travieso

1. Dicen que, cuando uno se acerca a la muerte, se acerca también al niño. Nada más lejos de la verdad. Sinó, miren, miren...

2. Es mi abuelo. A parte de la travesura en la mirada, este pequeño Gran Hombre ronda los 90 y ya lo ven: como un roble. Ni un pelo de tonto, ni un pelo de calvo. ¿El secreto? Comer bien, pasear a menudo, beber vino en las comidas y cerveza sin alcohol entre horas; según él, recordar cada día al Amor Verdadero, que "sólo hay uno" -aunque se fuera prematuramente- y no darle a las cosas más importancia de la que tienen.

3. Un ejemplo a seguir (menos en las festividades, porque siempre acaba borracho como una cuba...).

Pie de foto: Guillem-bisnieto y Fermin-yayu. 89 cumpleaños.

Els peixos s'enfonsen?

Transcric la conversa que vaig tenir amb el Joan Guzman, un savi pescador de Barcelona amb qui vaig compartir paraules, visions i nostàlgies (vitals i naturals) arran els canvis que s'estan produint al Port de Barcelona i, per tant, al món dels pescadors... I dels peixos. Per pensar-hi.

El reportatge ha estat publicat al març a la revista Nova Ciutat Vella.

Una brúixola i un rellotge

“Conec els pescadors des que vaig prendre contacte amb ells als anys 50, quan era petit. El meu pare era pescador i als estius anava amb ell. Hi havien unes 40 barques de pesca d’arrossegament petites, de 10 o 12 metres, amb motor semidiesel. Barques grans hi havien unes 10, de 30 o 40 tonelades. Els motors eren de 25/30 cavalls les petites i d’uns 40 els grans. Recordo que els pescadors anaven descalços i que gairebé no es coneixia la roba de pescar. Vaig viure el canvi del motor semidiesel al diesel i mon pare va viure el canvi de la vela al motor. Estem parlant de l’any 1920. Avui dia ja anem amb internet. Abans, els únics aparells que havien a la barca eren la brúixola i el rellotge.
Una cosa curiosa és que el 90% dels pescadors d’arrossegament eren emigrants: del Pais Valencià, d’Alacant, d’Andalusia… Llavors es venia el peix en coves de mimbre, on cavien 4 o 5 quilos de peix. Avui hi ha comandament a distància i cinta transportadora.

Al fons del mar

El peix que es es recull depén del fons: gamba, maira, lluç, rap, aranes, pop, caranes, congres, crancs, bròtoles… El màxim permès per la pesca d’arrossegament és d’unes 500 brases, que són uns 900 metres. Però la gamba està entre 300 i 450 brases (700-750 metres). Després a mitja mar es pesca escarmarlan, que es pesca a uns 300-350 metres. La zona abismal és a 3000-5000 metres de fondària. A l’est d’Àsia, al sur del Japó, el nivell del mar a la fosa atlàntica és més profund que no l’Everest. L’Everest no arriba a 9000 metres, i en canvi al mar hi ha uns 11.000 metres de profunditat.

Pesca d’arrossegament

Utilitzem una xarxa amb forma d’embut amb dos braços que va arrastrant peix pel fons del mar . Està feta amb fil de nylon o de plàstic. Després hi ha unes portes que es diuen malletes, que van a unes plataformes de ferro i que fan l’efecte de la cometa, però en horitzontal. Després de les portes, a la barca, hi ha una unió de dos cables –ara, nosaltres tenim un quilòmetre de cable estés a la mar-. Aquest és el sistema d’arrossegament perquè arrastrem peixos des del fons del mar. En un dia, podem pescar entre 100 i 300 quilos, però més que la quantitat, interessa la qualitat. Treballem des de les 6 del matí fins les 5 de la tarde. La limitació que tenim és la profunditat, que fa de frontera. No podem pescar a menys de 50/75 metres, depenent de l’època de l’any. Aquestes normes, però, son insuficients, perquè per preservar la fauna hi ha altres qüestions.

Espècies aniquilades

Abans hi havia més peix que ara, evidentment. Per què? Per què es reproduïen més? No. Perquè tenien més tranquil·litat. Aleshores podien fer el cicle natural de la vida i de l’entorn. L’home és un depredador, per això captura peix. La CEE només permet uns 500 cavalls, però pensa que estem al voltant dels 1000-2500 cavalls. Una barbaritat. La tecnologia al mar és com a Terra: molt sofisticada. La capacitat que té el peix de reproduir-se s’adapta a l’entorn, a la climatologia. El peix s’adapta a les dificultats per superar-les perquè el peix gran es menja al petit. Hi ha una cadena atròfica. Principalment hi ha dos grans causes que han provocat l’aniquilació de la fauna marina: un excés de captura, per una banda -com va passar amb els búfals a Amèrica del Nord o amb la balena a mans dels blancs industrialitzats- i d’altra banda, una altra causa de la qual no es parla: la contaminació de les aigües, perquè s’altera la composició de la temperatura , acabant amb totes les espècies, grans i petites. És el que va passar al Mar Mort i el que està succeint al Mediterrani. Hi ha contaminació de DDT (mercuri) per la industrialització i pels abuidats de productes químics. Es contamina l’aigua i darrere d’aquesta va el peix i darrere del peix, l‘ésser humà.

El Mediterrani no és etern

El Mediterrani s’ha obert i s’ha tancat unes 7 vegades, per l’estret de Gibraltar. Tu saps que les plaques tectòniques estan en moviment constant? Per això Gibraltar -que era per on entrava l’aigua- en tancar-se, feia que el mar s’assequés. El moviment sísmic feia que es tornés a obrir i es tornés a omplir, encara que trigués cent anys. Així, el Mediterrani no ha estat sempre el mateix, ni ho serà. La nostra existència és tan petita en comparació a la vida de la Terra que són coses gairebé imperceptibles. És com el teu cos: el cos està format de milions i milions de cèl·lules. Què és una cèl·lula al teu cos? Dius: no la veig, no és res. Però té la seva importància.
Amb nosaltres passa igual: Què som nosaltres en comparació amb l’univers? Milions i milions d’estrelles… No som gairebé res, però som. Per això existeix el macrocosmos i el microcosmos. Si agafes llibres d’astronomia i veus les distàncies enormes que hi ha a l’espai i compares… Per exemple, la velocitat de la llum són uns 300.000 quilòmetres per segon. La velocitat del so uns 300 metres per segon. Al mar, que és 800 vegades més dens que l’aire, però, la transmissió del so és diferent.
La lluna està a 300.000 quilòmetres de la Terra. Si ara agafèssim una nau i viatgèssim a la velocitat de la llum arribaríem a la lluna en un segon. Per viatjar d’un extrem a l’altre de la nostra galàxia estaríem uns 300.000 anys, o milions d’anys, no ho sé. L’espai està format per cúmuls de galàxies i l’Univers per cúmuls i cúmuls de galàxies. Una galàxia és gairebé infinita per a nosaltres. Els sitema solar és enorme. Nosaltres, per sort, no hem aconseguit viatjar a la velocitat de la llum, o sigui que per anar a un estel, a l’estel més pròxim, estaríem garebé tota una vida. Per això veiem estels que ens estan arribant però que ja han desaparegut: a l’espai no existeixen ni a temps però ens arriben. Després està la percepció de l’espai i el temps, que és molt relativa…

Això t’ho deia perquè el mar s’ha obert i s’ha tancat però nosaltres no ho percebem. Nosaltres veiem fins on ens arriba la vista i mesurem amb unes mides relatives, però tot és molt relatiu. Per això dir que estem flotant sobre una massa incandescent de foc, de lava, pot semblar ciència ficció però és la realitat. L’escorça terrestre és un gruix de lava terrestre que s’ha solidificat. No és uniforme, hi ha plaques tectòniques , hi ha terratrèmols… La Terra està viva i nosaltres estem vius de miracle, perquè la Terra vol. Som un accident.
És per això que una visió astronòmica o astrològica és molt interessant perquè ens fa veure la gran relativitat del nostre pensament i de la nostra existència. Si l’existència de la Terra es mesurés en 24 hores, l’espècie humana, que deu tenir uns 400.000 anys d’existència, només ocuparia els últims segons!
Això si ho associem al món de la pesca –sembla que hem viatjat a la ciència-ficció però és la realitat- veiem com també és una realitat comprovada que el mar s’ha obert i s’ha tancat 7 vegades, igual que si diem que va haver un temps en el que la Terra no existia.

Ignorants de la natura

La pesca d’avui és desmesurada i irrespectuosa perquè només es busca la rentabilitat, els beneficis, la productivitat... La gran contaminació dels mars i els oceans a través de la industrialització… Estem alterant genèticament el que en el planeta Terra, d’una forma natural arreu de milions d’anys, s’ha creat. Nosaltres volem alterar-ho no per millorar, sinó per treure’n benefici, per ambició. Això és una malaltia, un desequilibri. Veiem, doncs, que la raça humana, el pescador, la societat, no té una actitud respectuosa. No tenim una actitud sàvia perquè ignorem, i la ignorància ens fa tenir un comportament de destrucció de l’entorn i del sistema. El pescador és un ser social que se’n va al mar, i a la societat el que l’importa és la productivitat, com deia el Pujol. O com deia Aznar: “Espanya va bien”… Estem al rànking dels països productius però potser també estem al rànking dels països destructius. La religió i la política ens fan ignorants i temerosos, perquè així siguem fàcils de manipular.
Nosaltres som pols galàctic i venim de la nebulosa. Ens ha format el temps, l’aigua, la Terra… Tot això té unes formes de funcionar. Al planeta Terra hi ha vida perquè fa milions d’anys que s’està preparant, que ha evolucionat, i nosaltres formem part d’aquesta evolució. Si nosaltres alterem les lleis de la natura, doncs anem a contracorrent, i morim físicament o moralment, que és encara pitjor.Ens pensem que la vida és per sempre, que és eterna. Llavors comencem a viure morts…

Tots animals

Nosaltres som animals, racionals, per desgràcia, i ens regim per unes normes de vida, i busquem l’aparellament inconscient o conscientment, igual que els animals, perquè forma part de la nostra informació genètica. Estem formats d’aquesta manera per poder existir i no hi ha “volta de full”. És així. És la cultura la que ho desmunta, els intel·lectuals, que li posen floritures innecessàries, sofisticació… Tonteries: tots bevem, tots caguem, tots pixem, tots dormim, tots fem l’amor i tots morim. Això ens iguala. Català? Espanyol? No crec en les cultures ni en les banderes: jo sóc del planeta Terra.

Sublevar-se

El que més m’ha costat a la vida ha estat tractar amb la gent. Jo sóc una persona comunicativa, expressiva, extrovertida. No tinc reserves, ni pors, ni grans complexes. Però emocionalment m’implico massa. Tinc una gran capacitat de generar amistat perquè sóc senzill, noble, net. No busco segones intencions. Però com que els éssers humans estem malalts, estem desequilibrats, fora de context… Clar, ens han educat en unes coses que són mentida! Per què la joventut es rebel·la? És el millor de la vida, rebel·larse. Llàstima que et fas gran i t’ajustes, t’acomodes.

Una pedra és una pedra

Aquí, a alta mar, estàs atrapat en l’espai però estàs lliure d’ansietats perquè assumeixes el ritme natural de la vida. Jo quan veig les gavines, els animals… Ens pensem que la vida som només les persones. I una pedra, què no té vida? Vida mol·lecular. L’energia atòmica, els àtoms, què no és vida, això? Per què només són vida les nostres cèl·lules? El nostre gran error és pensar que són inferiors a nosaltres, o que nosaltres som superiors. I moltes vegades nosatres som inferiors als animals, a les plantes… Per què? Perquè ells segueixen el patró establert. Estan en el que són. Una pedra és una pedra. Un arbre és un arbre. Nosaltres arriba un moment que ja no sabem el que som! No sabem si som bons, dolents… Si som humans, si l’ambició, si l’egoisme, si la natura… Estem aargghhh. Els animals ens ensenyen. Jo aprenc de la meva gosseta: és alegre, noble, fidel, afectuosa. T’ensenya sobre la soledat, sobre la companyia… Com els nens. Els nens són animals que encara no han estat deformats del tot. Ens fem grans i la cultura ens va deformant. Per això la civilització, la colonització… Dieun: oh, el descobriment d’América… Tot això em fa pensar: Quina animalada, quina destrucció del sentit de la paraula tan gran!

Quan al mar nedaven els peixos

…quan el pescador navegava a vela i anava descalç hi havia peix. No érem rics, però vivíem bé. Ara el pescador ha de ser un industrial que ha d’invertir milions i milions per poder ser competitiu i rentable per a un futur que és incert. La contaminació que això provoca és insostenible però, qui para a “la mega-màquina”? Ja no som persones les que manem al món, mana la màquina. La infraestructura de les multinacionals, la indústria del petroli, de les armes, de la droga, del turisme… El que té “la sartén por el mango”, que se sol dir, no pararà. I això és la mare de les guerres i la mare del nostre problema amb la pesca. No en adonem i el pescador forma part d’un ritme irracional, irrespectuós i irreverent amb la natura. A vegades surt algú que vol dialogar… Aparences. Mentides.
Passa com a la guerra d’Iraq: va sortir Bush dient que era una guerra justa perquè havien armes de destrucció massiva que amenaçaven a la humanitat. Després van buscar i no van trobar les armes. Quin era el motiu? El domini del petroli. A la pesca passa el mateix. Per què es pesca, per alimentar-nos? No, per fer negoci. I aquí ha ha una trampa encoberta. La pesca a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, no interessa. És més rentable el peix que ve de fora. Tot són qüestions polítiques i econòmiques. En conclusió: la pesca va malament perquè es pesca més del que s’hauria de pescar, no es respecten les lleis de la natura, als biòlegs se’ls tanca la boca, i els polítics són una marioneta del poder. I el poder és l’economia i el sistema busca diners.
La verdadera política del sistema és que el pescador s’autoelimini, que els costos superin els seus beneficis. No estem en temps d’esclaus, sinó en el temps de l’astúcia: El pescador a Barcelona sobra i ha ha tècnics que pensen en la millor manera d’aniquilar-lo. Les normes, les inspeccions, no són res més que un teatre. La indústria de la pesca a Barcelona s’enfonsa perquè al Port, el turisme dóna més diners, i això acabarà amb la biodiversitat marina”.

by Carmen.

més fotos a http://www.facebook.com/photos.php?id=755474675

Viajar en Semana Santa

añoraba esos espacios vacíos que te permiten viajar sin moverte

viajes sin tiempo, sin tis, sin nadie
viajes interiores-esta soy-aquí estoy
viajes al pasado, al remoto y al de ahora
viajes al futuro en ciencia-ficción
viajes de ensueño, ronroneante, niña
viajes musicales (callar los ojos para que hablen ritmos, compases, notas, acordes)
viajes literarios, de leer lo que te apetece y porque te apetece, y que te cambien un poco, un mucho, un cuánto, un hasta cuándo

a propósito de esto último

Fue por intuición que llegué a ti. Te encontré sin buscarte. Allí estabas, en aquel estante de aquel hipermercado -no importa su nombre-, sin esperarme, sin esperar nada ni nadie, acompañado por clones y otros diseños, otras palabras y otros sueños. Sin embargo, fuiste tú, y no los demás, el que despertó mi empeño. Un título valiente, sugerente: "La aventura de viajar", de Javier Reverte. Un subtítulo extrasensorial, extrafuncionarios, extrarrutinario: Historia de viajes extraordinarios. Una etiqueta poco alentadora: Best Seller. Fue un impulso, sin embargo: Vista-Cerebro-Mano. Deben ser las mejores decisiones:

Pasear sueños:
"Al viajar, paseamos un sueño.

Nostalgias:
"muchos viajamos un poco de la misma manera, necesitados de que nuestros sentidos se comuniquen con nuestras nostalgias. Porque en ocasiones se tiene nostalgia de lo que no se conoce. Esa nostalgia yo la percibo a menudo y pienso que es un sentimiento bastante más común de lo que pensamos en la naturaleza humana.

Sentir:
"El viaje es, sobre todo, una aventura sensual y sentimental.

Desvíos:
"Creo que los mejores momentos de mi vida de trotamundos han sido los que he decidido desviarme de la ruta trazada con anterioridad.

Tiempo muerto:
"El viaje, la aventura, la literatura tienen en su fondo un mismo significado: acercarte al territorio de lo ignorado con el solo bagaje de tu libertad, intentando con ello detener el tiempo. Vano empeño, desde luego. ¿Pero por qué no intentarlo? Como gusta de repetir Claudio Magris, 'hay que tratar de alcanzar el Jordán aun a sabiendas de que no podremos llegar nunca.

Aventura rima con literatura:
"Alguna razón habrá para que la palabra aventura, en algunas lenguas, incluida la nuestra, rime con literatura. En mi caso, creo que viajar me ha ayudado a formarme como escritor, que me ha enseñado en cierta forma a escribir. Y a vivir, claro.

Política vs. vida:
"Desde que dejé el periodismo a tiempo completo y viajé con el ánimo de escribir libros, mirando de otra forma la realidad, no sólo cambió mi literatura, sino mi manera de viajar y creo que, también, a mí mismo. Por encima de todo, me cambiaron las personas que encontraba en el camino, me transformaron las gentes del Sur, y muchas de sus reflexiones me hicieron cuestionarme una buena parte de mis ideas sobre la condición humana y planteármelas de una forma más viva y profunda. Aquellos días de viajes oficiales, en los que recorría las ciudades a bordo de coches de ventanillas oscuras, a toda hora acudiendo a actos oficiales y banquetes, saludando a presidentes y ministros y embajadores, y escribiendo crónicas sin otra sustancia que la política y el protocolo, no me habían aportado otra cosa que un anecdotario más o menos divertido. ¿Pero dónde estaba la vida?

Relatar el alma:
"Viajando, aprendí mucho sobre la miseria, la tristeza y el dolor, pero también sobre la generosidad, la dignidad y la fe. Y decidí que eran estas cosas sobre las que quería escribir y para las que el periodismo me resultaba insuficiente.

Mochila al hombro:
"Y desde entonces, cuando he viajado solo, lo he hecho como él: con una mochila en la que llevo las cosas imprescindibles y usando los transportes locales. Es incómodo, sin duda, pero me conforta el alma, me rejuvenece, me hace sentir que es cierto que viajo, todo lo contrario a que me lleven de viaje.

Renace el niño:
"Y a menudo imagino que me encuentro con aquel niño que se fue a explorar la montaña de Valsaín una tarde de verano y que se topó con una serpiente que dormía la siesta bajo el sol. (...) A ese niño que fui le digo que, durante los años siguientes, mi pretensión más ambiciosa no ha sido otra que estar a su altura.




Próximamente:
"El mejor de los viajes es el próximo.

...

Así pues

"¡Caña y timón a barvolento, contra el viento! ¡A dar la vuelta al mundo!", H. Melville.

by Carmen

Ser práctica

(Memoria de prácticas entregada en mayo de 2006)

Pues he aquí mis memorias porque no tengo otras. Antes de empezar quisiera disculparme: he decidido que van a ser breves. Porque una le da vueltas a veces a las cosas y las marea y se ponen de lado y boca abajo y vuelta del derecho y otra vez del revés. Y cuando están cabeza abajo es cuando a una le llega la gran revelación, y te levantas dando un gran salto (homenajeando a los Coen, ya de paso) y dices: ¡si no tienes nada que decir, no digas nada!
Leía hace poco en algún lugar de algún lugar algo así como que el “intelectual” era el que se complicaba para decir algo sencillo y que el “artista” era el que convertía algo complicado en algo sencillo. Pues bien: yo no soy ni una cosa ni la otra, soy una contradicción, como todos. Y a parte de una del montón, he sido becaria en TV3, en un programa de ciencia y tecnología llamado Quèquicom (Canal 33, todos los miércoles a las 22.00h. Altamente recomendable si no se maneja maquinaria pesada). Bromas a parte, no tengo nada que decir porque no serviría de nada quejarse en un caso como este. Lo he estado pensando muy detenidamente y he llegado a una conclusión razonable. Hablaré con el señor Zapatero y le diré: Señor José Luis, sólo quería recordarle el estado NO REMUNERADO de los estudiantes en prácticas. Y le preguntaré, siempre manteniendo el buen tono y la educación (o al menos en la medida de lo posible) cuál es la razón exacta por la que antes se pagaban y ahora ya no... Y le estrecharé la mano para dar por zanjada la cuestión, entre flashes de prensa (plagiando “La naranja mecánica”). Luego nada mejorará pero todo irá bien y los becarios seguiremos pringando año sí, año también. Porque claro está que hay que ser optimistas (siempre y cuando no salte por los aires la tapa de la olla express).
En lo que concierne a otros temas menos trascendentales para el país o para Catalunya ¡o para qué sé yo!, para uno mismo, quisiera olvidarme de la "caridad" ofrecida (in)voluntariamente y recordar, puesto que hablamos de una(s) memoria(s), todo lo aprendido, aunque poco tuviera que ver con la escritura del guión y aunque nadie me haya explicado por qué nos (re)signan a unos y a otros no a hacer las prácticas asignadas. Tratándose de una facultad de ciencias de la comunicación, no podía ser menos.
Y como al final cada cual se cuenta un relato hacia sí mismo para explicarse por qué las cosas son así o asá o status quo, pues yo me he contado este: que encantada de haber conocido a las personas que he conocido, diferentes a todas las demás aunque iguales, con las mismas contradicciones y las mismas diferencias que en cualquier otra parte. Y que cierto es, aunque sólo si te espabilas, que se trata de una puerta de entrada al futuro, sea más o menos virtual o menos o más imaginado (homenajeando a Lewis Carroll). Eso es lo que se me ha grabado en la memoria y lo que pretendía dejar grabado aquí, lejos de querer ser pretenciosa o esperpéntica o intelectual. Yo sólo quería ser una “artista...”.

by Carmen

La entrevista

Publicada en la revista Cub hace casi dos años:

Cara al mar con Laura Rizo

Después de varias semanas buscando a la “víctima” de esta mi primera entrevista para Cub, se me hace tarde, como siempre, y las prisas de última hora me hacen pensar en un pelo rojo y una carcajada. Peculiar y sanamente contagiosa. Así es Laura Rizo, la recepcionista de Campus del Mar que cantaría bajo la lluvia eternamente, siempre de cara al mar.

¿Por qué recepcionista y no cantante...o podóloga?
Lo de cantante lo vamos a descartar. Si un caso sería “Cantando bajo la lluvia” eternamente. Lo de podóloga pues (risas, risas, risas) es una cosa que me entusiasma más bien poco (risas, risas). Ni siquiera me pinto las uñas de los pies. Del tobillo para abajo no me interesa, más bien hacia arriba (risas). ¿Por qué recepcionista? Pues por las circunstancias de la vida, que da vueltas y vueltas a las cosas. Regresé de Londres y me llegó esta oportunidad. Después de estar 10 años en Inglaterra si algo me apetecía era seguir hablando inglés. Y me dije: en Campus del Mar vendrán profesores, investigadores..., un ambiente internacional de gente académica, que son gente tranquila, un horario intensivo, que me permite hacer las traducciones freelance que hago en casa... ¿Qué más puedo pedir? Otra cosa que he descubierto después de estar en Campus del Mar es el atractivo que tiene trabajar para gente joven y con gente joven.

¿Qué tiene la juventud?
Es como acabar de esculpir la estatua pero sin la porquería de la evolución que se te cae encima de adulto. Es todo muy limpio, ingenuo. Ves mucha honestidad, mucho compañerismo, mucho más del que yo imaginaba. Cuando vas cumpliendo añitos vas pensando: bah, la gente joven solo piensa en el botellón, pasan de todo, están enganchados a internet, son unos individualistas... y después te das cuenta de que todo eso es palabrería, porque ves una madurez increible.

(Un cliente pide la llave de su habitación, la 203. Laura le da, junto a la llave, una sonrisa que nada tiene que ver con las sonrisas impuestas de algunos recepcionistas).

Les preocupa una guerra en Iraq y una invasión en Afganistán, se ayudan mutuamente entre ellos cuando están enfermos, al que es más torpe o más despistado ves que se unen para echarle una mano para que salga del cascarón. Entonces piensas que la gente que se hace adulta y pierde el contacto con el joven lo mitifica. Primero porque sabe cómo es y le recuerda a él cuando era joven y segundo porque no está en contacto con él. Pero cuando tú lo ves te das cuenta de que estamos rodeados de tópicos. Todos esos dichos son mentira y lo ves con el día a día. Vivir con la juventud te hace acordarte de que tú has sido así y te hace intentar seguir siendo así, intentar seguir siendo joven y quitarte las impurezas que la vida te va dando por chascos que te llevas o por desengaños. La vida te hace receloso, desconfiado, y la gente joven no es así. Es mucho más...

¿open-minded?
That’s it. Y además tienen mucha más mundología que gente joven de hace dos generaciones porque hoy en día casi todos los jóvenes han hecho intercambios internacionales. En cambio, hace dos generaciones la gente no viajaba tanto. Hoy han aprendido a moverse más, a conocer mundo, pero no a través de los medios de información sinó buscando conocimientos de primera mano. Lo normal es tener amigos alrededor del mundo, cosa que antes no pasaba. Y eso es algo que te hace mucho más persona porque conoces otras culturas, respetas más y tienes menos prejuicios que otras personas que no tuvieron la oportunidad de viajar siendo jóvenes. O sea, que trabajo con personal humano de mucha calidad y eso es muy bonito.

Campus del Mar acoje a estudiantes universitarios y profesores pero también dispone de habitaciones en régimen hotelero. ¿Qué países ocupan más habitaciones?
Estados Unidos sobre todo porque vienen muchos investigadores y la investigación, sobre todo en el campo de la genética, donde está más avanzada es en Estados Unidos. Luego tenemos mucho cliente de alrededor de Europa, muchos conferenciantes del mundo de la biología, las matemáticas... También vienen conferenciantes de África, América Latina, para hablar de esos países, pero son temas más puntuales. El inglés es el idioma que se necesita hablar más aquí, con diferencia. En verano, sin embargo, predominan los italianos.

Alguien me chivó que vivías cerca de Campus, en la misma Barceloneta.
Sí, en la calle Baluard, a cinco minutos de Campus del Mar. Tengo cerca el mar, tengo el Club de natación aquí... no puedo pedir más.

¿Qué tendrá la Barceloneta...?
Yo aquí me olvido de que estoy en una gran ciudad con problemas. Me olvido del tráfico, del metro, de los autobuses, que es algo que siempre evito. Todo lo hago a pie y vivo de mi calle hasta el mar. Cada día piso la arena. Después de diez años en Londres, que tiene ocho millones de habitantes, tenía muchas ganas de calma, de ver el mar. Lo echaba de menos.

(Irrumpe otra chica pidiendo otra llave. Esta es más seria, más tímida. Laura responde con la misma cordialidad).

Yo al Portal del Ángel y Plaza Cataluña a lo mejor voy una vez al año, si voy. Si quiero ir al cine me voy al Yelmo Icaria. ¡Si es que aquí lo puedo hacer todo! pero yo siempre cara al mar No necesito meterme en el bullicio. Es como un retiro, como el agroturismo pero trabajando fijo (se ríe). Puedo hacer ocho horas de trabajo pero después voy a la playa, leo, nado... A las ocho de la tarde me estoy comiendo un helado y ni me acuerdo que he trabajado todo el día. Es una flipada.


Espíritu Laura Rizo, olas del mar y llaves que van y vienen. Cantando bajo la lluvia eternamente.

by Carmen

Cuéntame un cuento

Sobre la triste historia vital de una pestaña que cayó de un ojo que padecía la borrosa e imborrable enfermedad del Estigmatismo y lo que aconteció antes y después de la caída

No saben qué difícil se torna la vida de una pestaña cuando cae al vacío. Somos muchas, pero cada una de nosotras es única. Algo que las damas no deben tener demasiado en cuenta porque se pasan media vida impregnando nuestra existencia de negro. ¿Y para qué? Para presumir y luego borrarnos con toallitas humedecidas. Esa, esa fue la última vez que estuve realmente viva. Después dejé de ver todo lo que mi ojo veía, una visión de una extrañeza singular debido a su borrosa e imborrable enfermedad.
Si les explico esta historia no es porque no sepa de lo que estoy hablando. Siendo una pestaña que ha sufrido este movimiento contraproducente tengo razón de más para sufrir un desprecio exacerbado hacia todo ojo viviente y hacia mí misma, ahora que no pertenezco a ninguna retina y estoy a las puertas de la muerte. Todo fue tan rápido... tan confuso... Créanme, no resulta fácil explicarlo.
El astigmatismo es un problema en la curvatura de la córnea que impide el enfoque claro de los objetos cercanos y lejanos. Esto se debe a que la córnea, en vez de ser redonda, se achata por los polos y aparecen distintos radios de curvatura en cada uno de los ejes principales. Por ello, cuando la luz incide a través de la córnea se obtienen imágenes distorsionadas.
Pero no quería hablarles hoy del astigmatismo, sino del Estigmatismo, el origen de mi triste destino. Estigmatismo proviene de Estigmus+Matismo. Dícese de una marca o señal imborrable que se produce en la retina a causa de un movimiento contraproducente de UNA de las pestañas de la parte superior del ojo humano.
Mi ama era una damisela que padecía Estigmatismo. Sufrí una caída mortal de su ojo una noche en que llegó a casa en estado ebrio y olvidó quitarnos el rímel a mis compañeras y a mí. ¡Mis compañeras de ojo, aquellas compañeras con las que tantas visiones habíamos compartido! ¿Dónde estarán? ¿Qué verán? Y pensar que ya nunca más… Pero ¡basta! No, ¡no puedo mirar atrás! ¡Cuán dolorosa se torna entonces la existencia! No. Debo seguir luchando, aunque sea sola… ¡Debo seguir hilvanando esta, mi propia historia!
Después de caer al vacío, alguien me encontró y me sopló. Y ahora estoy aquí, sola encima de un asiento del metro, esperando a ser estampada o, en el mejor de los casos, soplada. ¿Cuántos días más estaré? No lo sé. Por eso les cuento este relato: para dar testimonio de lo ocurrido antes de desaparecer... O ¿quién sabe? Quizás aun pueda empezar una nueva vida…
Mi vida anterior era confusa, pero al menos era una vida digna de ser vivida porque estaba acompañada. Mi vida anterior pertenecía a un ojo que padecía Estigmatismo, como les he dicho. Cuando una pestaña nace en un ojo de este tipo es ya imposible que pueda ver algo real: está predestinada a verlo todo distorsionado. ¿Cómo voy a saber si estoy realmente aquí, si esto es realmente un asiento? ¡¡Ohh, triste existencia!! ¡¡Sola encima de un asiento y sin lucidez alguna!! Si pudiera renacer… Pero provengo de donde vengo: mi origen es el Estigmatismo. Ni siquiera yo, una pestaña, puedo borrar mi pasado y volver a empezar.
Un momento... Qué veo aquí… O no, quizás lo que veo no es lo que es realmente. ¿Cómo saberlo? Sí, estoy segura: es una pestaña. Es un poco más larga que yo. ¡Sí, sí, sí, es una pestaña macho! Ha debido caerse de algún ojo caballeresco. ¡Y está aquí, tan solo a unos centímetros de mí! ¿Me verá? ¡¡Podríamos empezar una nueva vida juntas!! Dejaría este menosprecio exacerbado hacia mí misma si pudiera reunirme con esa pestaña viril. Quizás ella venga de un ojo más realista que de donde vengo yo y pueda devolverme la lucidez. Quizás su ojo estaba siempre abierto. Quizás podríamos formar otra visión conjunta: yo lo vería todo más claro y ella soñaría más… Pero ¡¡¡ohh, desánimo...!!! ¡Necesito un soplo para llegar hasta ella!
¡¡¡Aaay!!! ¡Cuán vanas se tornan nuestras esperanzas cuando se acerca la última hora! Recuerdo que otra amiga pestaña me contó que otra amiga pestaña se cayó y se quedó enganchada en una mejilla. Alguien la vio, la cogió con los dedos y la frotó con desprecio. Estando entre aquellos dedos crueles, escuchó cómo una vocecita decía, irónica: “Ohh, no se te va a cumplir tu deseo”. Al rato la soplaron, pero ya no pudo volar libre hacia otro lugar. Nunca, nunca más supimos de ella. ¡Qué injusticia! ¿Es que no saben los humanos que nacemos con la única misión de abrir y cerrar el ojo? ¿Cómo no va a enfadarse cualquier pestaña si, además de que la soplen, la hacen llevar la enorme responsabilidad de cumplir los deseos de los demás? ¿Y qué pasa con los suyos? ¡Qué inhumana desconsideración!
Pero no es eso lo más triste. ¡Lo más triste es que estoy marcada de por vida y no puedo llorar si no pertenezco a ningún ojo! ¡¡Mi único destino es morir!! ¡A una pestaña, cuando cae al vacío, sólo le queda entonces enfadarse! Es el destino de toda pestaña cuando hace un movimiento contraproducente: ¡enfadarse para después morir!
¡¡Y lo peor es que no sé cuantos días más estaré sentada aquí, quizás un asiento de metro, completamente sola, viendo algo que no sé si es lo que veo y con este desprecio exacerbado hacia mí misma!! ¡¡¡Ohhh, qué solas se quedan las pestañas!!!

by Carmen

"Erotismo y mujer en el Islam"

Etnología del Magreb

Profesor: Alberto López

“Es la hora de que ese cielo arrogante
deje de enajenarnos nuestro cuerpo,
de ocultarlo ante nosotros,
de escindirlo y separar
entre el bien y el mal,
entre los ángeles y los demonios”.

Mohammed Bennis, poeta marroquí
(ver Heller y Mosbahi, 327).


PARA ENTRAR EN MATERIA

Dijo Mahoma antes de morir: “Por lo que se refiere a las mujeres, son prisioneras (awan) en vuestra mano, (…) que vosotros habéis recibido por el pacto divino, y el seno de ellas os está permitido por la palabra de Dios” (Heller y Mosbahi, 61).

El Islam es un estilo de vida en la cultura arábigo-islámica. Es una religión que influye enormemente en la conciencia de sus creyentes, tanto a nivel individual como a nivel colectivo, pero “en ningún ámbito de la vida es tan poderosa esta influencia como en las relaciones entre los sexos, en la comprensión que los musulmanes tienen del amor, del erotismo y de la sexualidad” (Heller y Mosbahi, 7). ¿Cuáles son las consecuencias de esta influencia, entonces, en el ámbito de lo femenino? De eso trata este ensayo.

Si le preguntamos a cualquier persona acerca de la religión islámica, seguro nos encontraremos frente a un gran abanico de ideas y opiniones al respecto. Sin embargo, también estoy segura de que muchas de esas opiniones (o más bien prejuicios) rondarán por el Islam ortodoxo y su política fundamentalista y represiva.

Y es que son pocas las personas que conocen la cultura musulmana y el Islam, siendo una religión y un estilo de vida que tenemos cada vez más cerca. Tampoco sabrán, seguramente, que existen dos interpretaciones de ambas completamente diferentes en cuanto al fondo de la cuestión, hecho que ha llevado a los defensores de una u otra postura a estar enfrentados por los siglos de los siglos, hasta hoy. El tratamiento de la sexualidad será uno u otro, según el ojo que contemple las lecturas sagradas.

LOS DOS SEXOS DEL ISLAM

Para entender la sexualidad y el erotismo en la cultura arábigo-musulmana, hay que entender, antes, los dos sexos (opuestos) del Islam. Le cedo la palabra a la socióloga Fatema Mernissi:

“El mensaje del Islam, por bonito que pueda parecer, parte del supuesto de que la humanidad está compuesta únicamente por varones. Las mujeres se hallan al margen de la humanidad y constituyen incluso una amenaza para ella…
Se piensa que el Islam, sobre todo en el ámbito de la sexualidad humana, logró un avance importante. La promiscuidad y la permisividad habrían sido en la Yahiliya las características de una sexualidad todavía no dominada…
Si es verdad que la promiscuidad y la permisividad caracterizan a la barbarie, lo único que el Islam civilizó fue la sexualidad femenina; porque la sexualidad masculina es promiscua (por la existencia de la poligamia) y permisiva (por la existencia del repudio)”. (Heller y Mosbahi, 71).

LA YAHILIYA

El Islam nació en el siglo VI-VII de la era cristiana, entre las dunas del desierto de Arabia y el anti-paganismo de la época pre-islámica, conocida como Yahiliya. La Yahiliya fue calificada por Mahoma (571-632) como “pagana”, “inmoral” y “corrompida”, aunque muchos otros han dicho de ella que es la Edad de Oro del arabismo.

La Yahiliya vivió su época de Renacimiento (Nahda) a principios del siglo XX, pero poco duró su esplendor. Heller y Mosbahi escriben a propósito de “La sexualidad en el Islam” (1975), de A. Bouhdiba:

“Cada vez que se distiende el clima cultural e intelectual, un soplo de libertad inflama ansias de cambio y renovación en las clases selectas y en las masas. Pero muy pronto se intensifica la presión a causa de las crisis políticas y económicas, como está sucediendo en el momento presente, y se llega por la fuerza al retorno de las energías conservadoras, un fenómeno que, en opinión del autor, es inherente a la cultura arábigo-musulmana: “Esto explicaba el anhelo de un orden absoluto, tal como fue revelado en el Corán, por medio de la palabra de Dios, como logos universal y perdurable”. (Heller y Mosbahi, 18).

En “La mirada mutilada”, Daryush Shayegan, explica que este retorno a las estructuras tradicionales se debe, paradójicamente, a la impotencia de esta a hacer frente a los conflictos de la Modernidad.

“La mujer árabe moderna, consciente de sí misma, que en público y en el ejercicio de su profesión se afirma a sí misma como miembro activo de la sociedad y que lucha por conseguir su libre determinación en materia sexual, es considerada como mensajera de una nueva Yahiliya, como encarnación de un mundo pervertido por la moral corrupta de Occidente”. (Heller y Mosbahi, 121).

La misma biografía conyugal de Mahoma, “el último árabe que fue escogido libremente por mujeres” y que pasó de la monogamia a la posesión conyugal de varias mujeres (poliginia), ilustra a la perfección el paso de la Yahiliya a la Umma, o lo que es lo mismo, el paso de la mujer libre a la esposa entre rejas, y el consecuente fracaso de la Nahda (movimiento de emancipación de la mujer).

LA UMMA

La Umma o nueva sociedad musulmana surgió treinta años después de que muriera Mahoma. Debía mantenerse limpia de todas las costumbres y usanzas paganas de la época de la Yahiliya, sobre todo en lo que concierne al rol que juegaba la mujer en la sociedad. De ahí que el Corán[1], la ‘Biblia’ de los islamistas y piedra angular de la Umma, muestre esta cosmovisión de las féminas.

Los discursos fundamentalistas de hoy invocan la recesión a los principios del Islam precisamente porque consideran a la mujer como portadora del Mal y a las plumas (hoy, más bien teclas) de los poetas como herejes de la palabra de Alá. Ambos deben ser perseguidos, extinguidos. Por el bien de la tradición (dogmática).

Zina vs. Corán

El poder y la sexualidad no han sido nunca muy buenos amigos en ninguna cultura. El Islam lo tradujo sometiendo a la mujer a una única sexualidad posible: la del matrimonio. De esta manera, la fitna, el poder carismático femenino, no alteraba el orden social establecido, ya que la institución matrimonial se consideraba “un remedio para la salud del alma”, como dijo al-Ghazali (1058-1111), citado por Heller y Mosbahi (p.53).
Al-Ghazali continuaba:

“La segunda ventaja del matrimonio consiste en ser una defensa contra el diablo, en amansar la concupiscencia, en eliminar los peligros del apetito sexual, y en impedir las miradas impuras y el libertinaje del cuerpo”. (p.54).

Sin embargo, el mundo árabe es sensual por naturaleza, así como los instintos sexuales del hombre. ¿Qué hacer? Ibn ‘Abbas propone al musulmán que sea piadoso casándose, puesto que el acto sexual es como el comer, según las escrituras sagradas, por eso no está prohibido. El mencionado al-Ghazali deduce que “la mujer es propiamente un alimento y un medio para mantener limpio el corazón”.
Mahoma aconsejaba calmar el apetito con la propia mujer:

“Cuando llega una mujer, es como si llegara el diablo. Por tanto, cuando uno de vosotros vea una mujer y le guste, vaya entonces donde su propia mujer, porque encontrará con ella lo que iba a encontrar con la otra”. (Heller y Mosbahi, 55).

En lo que concierne a hombres especialmente fogosos, que no tienen suficiente con una sola mujer para desahogarse, “pueden y deben tomar varias mujeres, hasta un límite de cuatro”, profetiza nuestro amigo Ghazali, pero se las debe tratar a todas por igual.

Al-Ghazali recomienda al hombre determinar el número de mujeres por el nivel sexual que tenga, sin pasar por alto los consejos de los sabios creadores del Corán, que por el bien del Bien dijeron: “Pero, si teméis no obrar con justicia (con tantas mujeres), entonces (casaos) con una sola o con vuestras esclavas. Así evitaréis mejor el obrar mal”…

Siguiendo con el matrimonio: Casarse es proteger (muhsan) de la castidad, ser piadoso. Así mismo, para salvaguardar al hombre del dañino poder sexual de la mujer, ésta debe ponerse siempre al servicio del marido cuando éste necesite fornicar. A él le conviene dejarla satisfecha porque, de lo contrario, se convertirá en conejillo de indias de las astucias vengativas de la fémina…

Corán legalizado, sexualidad penalizada

A medida que el Islamismo se fue extendiendo, ocupando los poderes políticos además de los religiosos, se fueron imponiendo las profecías de Mahoma (Sunna), así como los dictados del Corán, como leyes fundamentales para el funcionamiento de la sociedad islámica. Ahí radica su importancia, porque también el amor y la sexualidad fueron víctimas de esta institucionalización moralizadora.

En el momento que se proclamó la ley islámica, todos los actos amorosos que no entraban en la alcoba conyugal eran considerados zina, término que abarca todas las relaciones sexuales prohibidas, ya sea el adulterio, ya sea la fornicación entre personas fuera del concubinato. Evidentemente, cometer la zina era penalizado fervorosamente porque se había desobedecido a la palabra de Dios: “Flagelad a la fornicadora y al fornicador con cien azotes a cada uno”, sentencia el Corán.

El teólogo al-Ghazali expone como ha de ser una mujer como es debido, centrándose en las tareas de la casa y en la satisfacción sexual del hombre:

“La mujer permanezca en el interior de la casa y siéntese a la rueca para hilar. No suba mucho a la terraza para curiosear. No hable mucho con los vecinos y no los visite sino para recados urgentes. Tenga siempre la mente puesta en su marido (¡!), hállese éste presente o ausente, y procure agradarle en todo. Debe serle fiel en cuanto a ella misma y en cuanto al dinero. No salga de casa sin permiso de su marido. Y cuando salga, lleve vestidos que la cubran bien, y escoja los caminos poco frecuentados, evitando en cambio las calles principales y los mercados. (…) El hombre debe ocupar siempre el primer lugar en la casa. (…) Sea muy limpia, y esté siempre en condiciones de que su marido pueda gozar de ella cuando le parezca”. (Heller y Mosbahi, 62).

¿Y si la mujer es rebelde? Tranquilos, no se preocupen, maridos musulmanes, que al-Ghazali tiene respuestas para todo: Si el deseo del marido se topa con resistencias, debe forzar a su mujer a que le obedezca. ¿Qué no funciona? Pues que la azote, eso sí, sin causarle daños ni golpearla en la cara: sólo que sufra un poco…(¡!).

Pierde la institución matrimonial toda su razón (moral) de ser al leer estas palabras, y analizar dos elementos claves de la nikah (matrimonio y acto sexual): la poligamia y el repudio. Porque
“la poligamia socava toda vinculación emocional entre los esposos. Y el derecho al repudio acentúa el ‘carácter de mercancía’ de la mujer, de la que puede cambiarse en cualquier momento” (Heller y Mosbahi, 60).

El hombre podía hacer de su mujer lo que se le antojara, cual esclava. Si era lícito o no es algo que los árabes de aquellos tiempos no se plantearon, como tampoco se preguntaron dónde quedaban el Amor y el cariño entre dos personas (o las que sean) en medio de tantas palabras sabias.

Sin embargo, no debemos confundir las cosas, aunque las leyes respecto a la sensualidad nos perturben: no es que la sexualidad sea considerada pecado, como ocurre en el Cristianismo, sino que se le otorga un carácter divino y sagrado, siempre y cuando se practique entre marido y mujer, sin ninguna otra alternativa posible, como veremos a continuación.

MATRIMONIO O DESAMPARO

Así, vemos como fuera del matrimonio toda relación erótica es ilegítima: ser homosexual, o hermafrodita, o lesbiana, o autocomplaciente, o simplemente ambiguo es la máxima trasgresión contra la armonía del mundo.

El texto coránico y su interpretación más conservadora así lo dictan, produciendo una fragmentación social y un reduccionismo tal, tanto en la ideología de las personas como en su conducta, que resulta imposible para el árabe musulmán salirse del camino marcado –en lo que a sexualidad se refiere. Dice Malek Chebel:

“Más allá de este aspecto transversal de las conductas marginales, hay que recordar que la religión se basa a menudo en una economía de signos cuya apariencia más inmediata y clara no es otra que la secularización”. (p. 17).

Matrimonio o desamparo. No hay otra alternativa. El Eros en el Islam está al margen de la sociedad, ya que excluye a aquellos individuos que no pertenecen a la norma sexual establecida.
Sólo en la ficción y en los cuentos eróticos de Las mil y una noches se permite la zina, lo ilícito, la perversión, así como la coexistencia armónica de todas las figuras marginales no conyugales.

EL SIGNA VIRGINITATIS

La virginidad es la base a la hora de educar a una futura mujer en el Magreb. Es un tabú que constituye uno de los elementos más significativos en el imaginario social y cultural del Magreb. Como ocurre en la cultura gitana, la novia tiene que llegar intacta al matrimonio, de lo contrario perdería su honor, ya que “la no virginidad, como la enfermedad mental, es un estado inconcebible, una anomalía”. (Chebel, 90).

¿Cuáles son las consecuencias si el himen ya estaba roto al llegar la noche de bodas?

“Rechazada, marginada, su exilio interior y su cuarentena efectiva chocan con el frío desdén de la colectividad o, en el mejor de los casos, con el desprecio de muchos hombres que, enterados de su ‘vileza’, sienten por ella el efímero interés que experimentan habitualmente por la común ramera. Porque todos participan en la interiorización de este mito, y hasta la propia justicia tiene previstas penas y castigos para los contraventores inmorales, si éstos deciden no reparar su acto casándose con la mujer con la que se han acostado antes de tiempo”. (Chebel, 90).

El resultado de esto es el repudio.
El himen es, por tanto, un hecho conflictivo, debido a la asimilación del mito coránico. La salud (social) de la mujer corre peligro de enfermar si ha sido desflorada antes de llegar a la alcoba nupcial, en que se entregará en cuerpo y alma al marido, al cual seguramente no habrá elegido.
Por otra parte, en el caso de que la futura esposa se haya portado bien, le conviene ser pasiva y complaciente en el lecho. “Como mucho, le sugieren que llore si el marido es violento y que le oponga una relativa resistencia, comportamiento que debe tener a la virgen asustada”. (Chebel, 96).

HORROR FEMINAE

La división sexual en la cultura magrebí provoca ciertos recelos y temores en el varón, que se podrían representar mediante cuatro figuras fantasmagóricas, resultado de las pulsiones sexuales reprimidas, y que tienen como eje central el miedo a la castración o temor a ser devorado por una (vagina dentata):

La gula, sustituto simbólico de la madre fálica, “figura mítica y real a la vez, presente y ausente, temida y venerada, nutricia y malvada, angustiosa, ‘penetrativa’” (Chebel, 97). Es la antimujer por excelencia. Es la voracidad sexual femenina, la oralidad (negativa), la imagen de la mujer “carnívora”; la sandía rajada, que compara la sandía con la vagina, “frágil, hueca, vacía”, reflejo de una misoginia más o menos mostrada. Evoca virginidad y fecundidad, pero también invalidez y impotencia; el erizo, símil de la sonrisa vertical que se refiere a la capacidad devoradora de la vagina, debido a que el erizo es conocido por ser un animal que hiere sin atacar; el sexo océano, que hace referencia a la mujer que tiene un sexo tan ancho como el mar de tanto usarlo, con lo cual la descalifica totalemente.

¿Serán estos fantasmas, en gran parte, los culpables de la necesidad (irracional) del hombre musulmán de dominar a la mujer, también irracionalmente percibida como un peligro para la humanidad?

FEMMES FATALES

La belleza es expresión de la santidad en el Islam, pero una santidad con traje rojo.
La mujer oriental se considera desde que aparece el Corán una eterna seductora, una femme fatale, que dirían en Occidente. El poder irresistible de la belleza, sin embargo, no tiene connotaciones demasiado afortunadas. Al contrario, esta belleza es temida y evitada por el carácter “diabólico” que caracteriza, según el Islam ortodoxo, a la mujer.

Este poder irresistible de la belleza ha sido un lugar común tanto en las costumbres como en la literatura de Oriente Medio. Así, cuando se describe a la fémina, rara vez se habla de su carácter –a excepción de su inteligencia astuta-, pero se hacen siempre castillos en el aire en cuanto a sus cualidades físicas. Sin embargo, estas cualidades ideales/idealizadas se convierten pronto en miedo para el varón: el miedo del propio hombre a sus instintos sexuales, que se traducen en cuatro “fantasmas” que veremos unas líneas más abajo.

El héroe que resiste a las picardías femeninas es simbolizado en el texto coránico por la figura de Yussuf. El mensaje es explícito: atemperar la libido y controlar el libertinaje sexual, sobre todo el femenino, mediante la introducción de una imagen fantasmagórica de la mujer en el imaginario colectivo.

Este icono esencialmente vampiresco de la mujer creó tal desconfianza en los musulmanes de la Umma, que se ha seguido transmitiendo esta misma idea por los siglos de los siglos, sin que nada (o poco) pueda hacerse para remediarlo.

Seguramente tenga algo que ver en esto la tortuosa vida sexual que Mahoma vivió (o padeció) en el harén. Así se percibe en el Corán: “el infierno está poblado principalmente por mujeres”, sentenció Mahoma después de su viaje hacia el cielo nocturno (Heller y Mosbahi, 115). Tal es la actitud que tienen los islamistas más arraigados hacia la mujer, así como hacia las adúlteras:

“Vi mujeres mudas y ciegas, a las que se había arrojado fuego y de cuyos cuerpos salía un olor pestilente. Pregunté: ¿Quiénes son ésas, hermano Gabriel? Él respondió: Son las adúlteras”.

Su primo y yerno, Alí Ibn Abi Talib, reclamaba con desprecio: “La mujer en conjunto es un mal. Sin embargo, lo peor de ella es que es un mal necesario (…). ¡Imploremos la ayuda de Dios para salir victoriosos de las diabólicas artes de seducción de las mujeres! ¡Y guardémonos en todo caso de sus favores!” (Heller y Mosbahi, 117).

Este desprestigio moral de la mujer y su consiguiente (in)cultura misógina nace con el Corán pero reaparece en el Hadith, así como en la filosofía religiosa y gran parte de la literatura postcoránica.
Así como en la cultura cristiana la caja del Mal la abre Eva, en la cultura islámica es Aisha, la niña de los ojos de Mahoma la que crea el Pecado: “La historia musulmana hubiera seguido por el camino de la paz, el progreso y el bienestar” si Aisha no se hubiera metido en asuntos políticos, escribe un historiador contemporáneo (Heller y Mosbahi, 118):

“Hoy día hemos de recordar más que nunca a Aisha. El recuerdo de ella le dice al musulmán: ¡Ved cómo ese intento fracasó en nuestra historia musulmana!”.

Vuelve Al-Ghazali y dice a propósito de esto -su obsesión- que “todas las desgracias y todos los infortunios (…) que caen sobre el hombre, han sido causadas por las mujeres”. Quizá la única excepción en cuanto a mujeres diabólicas en el Oriente de los primeros tiempos haya sido Sherezade, símbolo de la mujer liberada.

El final feliz de su relato, a su vez, simboliza el triunfo del Eros sobre el hombre, según Heller y Mosbahi (p. 120), porque “Sherezade rompe la polarización de los sexos, surgida por el temor de los hombres, y por el ‘orden’ que nace de esa polarización (…), un acto de violencia de opresión y domesticación”.

Pero la misoginia reaparece en el Islamismo una y otra vez de mano (pero sin pies ni cabeza) de los fundamentalistas en la mayoría de países musulmanes, con lo que la mujer se convierte en el objeto de fijación del poder.

Para evitar ser seducidos por sus artimañas al mirarlas, corramos un tupido velo –debieron pensar los fundamentalistas de la Umma-. Y así fue:

LA MUJER VELADA

(Des)taparse en Occidente

El vestido es un símbolo de identidad en cualquier sociedad, y está muy vinculado a la sexualidad:

“El vestido, lejos de desempeñar su función social de ‘pudor’, exacerba las relaciones entre lo que oculta, el cuerpo y el mirón. así pues lo ‘púdico’, o lo que se presenta como tal en el vestido, crea su ‘público’, y el vestido se nutre de su propia trasgresión: el erotismo”. (Chebel, 131).

¿Cuál es entonces la relación (oculta) entre la feminidad magrebí y el velo, icono máximo de la mujer arábigo-musulmana y equivalente (simbólico) del himen?

Todavía hoy la mujer musulmana está condenada a llevar el velo, so pena de muerte en muchos países. La excusa es la de siempre: la religión lo dice así. La excusa recitada por el discurso masculino, claro.

La controversia está servida en Occidente, así como entre las mujeres rebeldes, a favor de lo ‘asri, y las mujeres de tradición musulmana ortodoxa (lo taqlidi). Y es que no es una cuestión fácil, ciertamente.

Publicaba el Periódico el 17 de enero de 2008 una crónica con el siguiente titular: "La eurocámara rechaza pedir que se prohíba el velo en las escuelas”. Por lo visto, existen diferentes marcos legales alrededor de la Unión Europea, pero esta noticia ilustra la dificultad de llegar a un acuerdo.

¿Es un símbolo religioso, sin el cual la mujer perdería su identidad, o por el contrario, pierde la mujer su identidad, sin que lo sepa, por el hecho de llevarlo? Quizás debería dejarse que cada mujer decidiera por sí misma, al margen de la religión islámica y de las leyes europeas.

Sea como sea, el debate en torno al asunto del velo es un debate, en realidad, entre dos formas de ver el mundo, entre Oriente y Occidente, entre cristianos e islámicos, entre religiosos y laicos, entre liberales y ortodoxos… ¿Se derribará el ‘muro’ algún día?

El culto a lo oculto

Pero, ¿cuál es el mensaje (des)cifrado del velo? “La decisión de que unas chicas tengan que ir con velo encierra un ‘doble mensaje’. Hace referencia, por un lado, a un movimiento religioso, a saber, el fundamentalismo. Por otro lado, define clarísimamente la condición de la mujer”[2]. A saber, la condición sumisa de la mujer: El velo revela el silencio del cuerpo femenino.

El poeta libanés Adonis cree que el affaire du fulard en la sociedad árabigo-musulmana debe entenderse no como un castigo hacia la mujer, sino como “el resultado natural y lógico del pensamiento de la unidad (a saber, con respecto a Dios), un pensamiento que rechaza lo perceptible por los sentidos y sus tentaciones. En consecuencia, el velo que se arroja sobre la mujer no sería más que el intento por extinguir la imagen misma de la mujer, de la que procede la seducción”. (Heller y Mosbahi, 161).

El estar obligada a cubrirse con el velo o la anulación de éste nos llevan a varias épocas de la historia de los países árabes de religión musulmana. La historia demuestra, según Heller y Mosbahi (p.175) que “el velo fue siempre expresión de alguna de esas crisis que el Islam experimentó a lo largo de su historia” porque “en tiempos en que el poder político del Islam era indiscutido y se mostraba tolerante y abierto hacia otras religiones, las mujeres pudieron lograr también cierto margen de libertad”.

Si vamos a los orígenes, encontramos que el objetivo de llevar velo sería “sustraer” de la mirada masculina a las mujeres del Profeta y a las creyentes, con tal de separarlas del resto del mundo como si de una cortina de humo se tratara. Porque cubrirse con el hiyab es símbolo de honor:

“¡Profeta! Di a tus esposas, a tus hijas y a las mujeres de los creyentes que se cubran con el manto (sobre la cabeza, cuando salgan). Es lo mejor para que se las distinga (como mujeres honorables) y no sean molestadas”. (Heller y Mosbahi, 162).

En palabras de Malek Chebel, “el velo no sólo es una prenda adicional destinada a ‘ocultar del hombre de la calle a la mujer que se cruza con él’, sino sobre todo una prenda cuya función oculta es concentrar sobre ella –prohibiéndola inmediatamente después- la verdadera mirada del hombre, la mirada del deseo”. (p. 130).

Hay una gran contradicción en lo que se refiere al ‘derecho a mirar’, ya que mirar le está vetado al varón pero paradójicamente el hombre árabe es el mirón por excelencia, el gran voyeur, por eso la mujer no debe provocarle. Escribe Chebel:

“podemos afirmar que en ningún otro lugar el voyeurismo es más aceptable ni está más inducido que en una cultura tan dicotomizada y separatista como la árabe. La pulsión de ver al Otro es una pulsión de la especie humana, y no puede detenerse ante unas normas religiosas o de cualquier otro tipo. Los legisladores musulmanes nunca se han dejado engañar por esta búsqueda comprensible a más no poder, a pesar del cúmulo de barreras morales que aumentan el sentimiento de culpabilidad del ‘mirón’ potencial”. (p. 41).

El mismo autor continúa su definición del velo así:

“El velo es una prenda instituida con el fin explícito de diferenciar los dos sexos, tanto en el aspecto biológico y social como en el espacial. (...). El velo es portador de una marca ambigua de lo social: acaba asumiendo la paradoja sobre la que se ha levantado, porque la mujer que se pone el velo, incluso ‘fuera’, permanece ‘dentro’”. (p.131).

El velo es símbolo de inseguridad, de miedo. Quitarse el velo es símbolo de apertura al mundo. En las sociedades en que las mujeres son libres, los tabúes sexuales se liberan, aunque pertenezcan al ámbito de lo íntimo. Esta liberación demuestra que el dominio del instinto sexual, inherente a todo ser humano –hombres y mujeres por igual- es responsabilidad del individuo, que se mueve por unos códigos morales o inmorales propios.

Al hacerse el velo obligatorio con la llegada del Islam a los quehaceres políticos, esto es, prohibido no llevarlo, la mujer pasaba a ser invisible, quedando relegada al ámbito de lo prohibido, lo intocable: el haram (de donde viene harén, del que hablaremos más adelante). El mismo concepto de hiyab, una de las muchas maneras de llamar al velo, lo demuestra: “sustraer a la mirada”, “separar”, “marcar una frontera”. La frontera entre hombre y mujer/mujer y hombre.

X/Y

¿Pertenece el erotismo únicamente al mundo de la mujer, o habría que extrapolarlo al mundo de lo femenino, mucho más amplio y complejo? ¿Existe una división de sexos?

“La sexualidad de los hombres se proyectará al exterior, y podrá inspirarse en la vida animal: la de las mujeres se dirigirá al autoerotismo y la homosexualidad, lo que corresponde aproximadamente a su desarrollo psicogenético tradicional”, escribe Chebel (p. 44). Los sexos están divididos por una barrera invisible pero infranqueable, que a veces se traduce en la mirada: sujeto que mira, objeto deseado.

Para Françoise Héritier, el problema de la separación de sexos es la desigualdad que se crea, considerada como algo “natural” desde que la sociedad existe. Hay una “sordera selectiva”. Para ella, no puede haber paridad sin antes “hacer comprender la existencia y la profundidad de los anclajes simbólicos que pasan inadvertidos a los ojos de los pueblos que los ponen en práctica”. (p. 17).

Es cierto que el cuerpo del hombre y el de la mujer son fisiológicamente distintos. La relación idéntico/diferente está en la base de los sistemas ideológicos, en que se oponen caliente/frío, seco/húmedo, inferior/superior, claro/oscuro... La diferencia de sexos se traduce en el marco simbólico en un lenguaje “binario y jerarquizado”, en que la valoración implícita negativo/positivo funciona negativamente para las mujeres, dice Héritier.

Hay, por tanto, un sexo fuerte y un sexo débil: según el estereotipo social, no hay matices. Las mujeres pertenecen al sexo débil y son siempre curiosas, indiscretas, charlatanas, histéricas, traidoras, celosas, desobedientes, perversas... frágiles, hogareñas emotivas, crédulas, intuitivas, púdicas... Necesitan por naturaleza ser protegidas por el hombre (o eso dicen...).

Sexos naturalmente diferentes. El género, sin embargo, es una construcción social que hay que analizar, porque ahí se encuentran las claves de la discriminación injustificada, según Héritier:

“Me interesa en dos aspectos. Primero, como artefacto de orden general fundamental en el reparto sexual de las tareas (...). En segundo lugar, como artefacto de orden particular resultante de una serie de manipulaciones simbólicas y concretas que afectan a los individuos”. (p. 20).

Porque resulta que “las categorías de género, las representaciones de la persona sexuada, el reparto de las tareas tal como las conocemos en las sociedades occidentales, no son fenómenos de valor universal generados por una naturaleza biológica común, sino construcciones culturales”. (p. 21). Esto ocurre, igualmente y en mayor (des)medida, en la cultura árabe musulmana, como venimos viendo.

En este contexto diferencial, Héritier observa que es el principio masculino el que domina la sociedad, debido a la voluntad de control de la reproducción. Estas instituciones no cambian porque están ancladas en el ámbito de la biología, así como en representaciones mitológicas, en que el hombre ha sido siempre visto como el guerrero, el encargado de llevar a cabo la acción. La mujer es, mientras que el hombre hace.

Las instituciones de orden simbólico son las que podrían (y deberían) cambiar, porque “el mito legitima el orden social”. Como construcción mitológica, el Corán podría (debería) cambiar sus escrituras y amoldarlas a la nueva sociedad emergente, empezando por los niños y niñas, y ir dejando de lado la (i)lógica de los contrarios, que rige la sexualidad islámica desde hace siglos. Como dice Héritier, “el problema es el poder”: se necesita tiempo para cambiar “construcciones políticas totalitarias fundadas en abstracciones”.

EL HARÉN, UNA FRONTERA SIN ALAS

Ibn Taimiya (1263-1328), “gurú” de los fundamentalistas de todos los tiempos, propugnaba la idea de que todas las partes del cuerpo femenino eran aura (desnudez), y prohibía que unas mujeres se miraran a otras cuando estuvieran descubiertas. Tampoco podían ir juntas al harén una creyente y una infiel.

“¿Es el harén una casa en que vive un hombre con muchas esposas?”, se preguntaba Fátima Mernissi de niña. “Tienen harenes todos los hombres casados?”. “Puede haber más de un amo en un harén?” “¿Quién creó el harén y para qué?” ¿Qué es verdaderamente el harén?

“Estás en un harén cuando el mundo no te necesita. Estás en un harén cuando lo que puedes aportar nada te importa. Estás en un harén cuando lo que haces es inútil. Estás en un harén cuando el planeta gira contigo enterrada hasta el cuello en desprecio y abandono”. (p.256). Para Fátima Mernissi, que vivió los primeros años de su vida en uno de ellos, esto es el harén. Para que haya harén, además, se necesita una frontera.

El harem’lik es la parte oculta y empieza en la puerta infranqueable que separa a éste de la calle. Hay muchos tipos de harenes, algunos, sobre todo los situados en el campo, más liberados de costumbres. En los harenes, sin embargo, conviven las mujeres y las esclavas con el marido y los hijos, sean más rebeldes o más conservadoras. Al hombre le está permitido salir de él, a la mujer, nunca.

Mernissi distingue entre dos tipos de harenes: los harenes imperiales y los harenes domésticos. Los primeros crecen durante el imperialismo iniciado por los omeyas en el siglo VII y son los que encandilaron a los viajeros occidentales, ya que se trataba de palacios llenos de mujeres lascivas, eunucos y esclavos, donde se practicaba el Amor. Este tipo de harén se diluye, sin embargo, con la invasión otomana en el siglo XVI, dando paso a unos harenes más aburguesados, los harenes domésticos:

“eran familias ampliadas, como la que se describe en este libro, sin esclavos ni eunucos y, en muchos casos, con parejas monógamas, pero que mantenían la tradición de la reclusión de las mujeres”. (p. 47). “No es la poligamia lo que lo define como harén, sino el deseo de los hombres de recluir a sus esposas y mantener una familia ampliada en vez de dividirla en unidades nucleares” (p. 48).

El haram (término del que procede la palabra harén) es lo prohibido, como hemos dicho anteriormente. El halal, por el contrario, es lo permitido. “Harén era el lugar en que un hombre alojaba a su familia, a su esposa o esposas, y a sus hijos y parientes. Podía tratarse de una casa o de una tienda y designaba tanto el espacio como a la gente que vivía en él”, escribe Mernissi (p. 78). Y continúa:

“Un harén se relacionaba con el espacio privado y las normas que lo regían. Y no hacían falta muros (...). En cuanto uno sabía qué estaba prohibido, llevaba el harén en el interior. Lo tenía en la cabeza, ‘grabado bajo la frente y bajo la piel’. La idea de un harén invisible, una ley tatuada en la mente...”.

Un harén también es un lugar en el que se vive. Las mujeres realizan tareas domésticas divididas por turnos, en pequeños equipos. También se habla, y se cuentan cuentos, y se llevan a cabo relaciones sexuales y amistosas. Pero sobre todo, lo peculiar del harén es la terraza, porque es un espacio abierto desde donde se puede soñar, ver el día y ver la noche, estar cerca del cielo. También el hammam, el baño público, escenario de grandes deleites para hombres y para mujeres por igual, así como las sesiones de belleza a las que las mujeres se someten días enteros, conscientes de la autoridad que eso les otorga y de su fitna.

MIL Y UNA NOCHES EN EL PARAÍSO

Probablemente una de las grandes obras de la historia de la humanidad, si no la mejor recopilación de cuentos eróticos de toda la historia, Las mil y una noches de relatos sensuales de Sherezade ha demostrado la cara más liberal y liberada del Islam y de la sociedad árabe, ganándose unos cuantos enemigos contrarios al goce de la vida y a las narraciones “perversas”[3].

Entre los sucesores del Profeta –los califas-, las obsesiones sexuales de los árabes eran compulsivas, como se ve en los relatos clásicos acerca de los harenes de los palacios así como en Las mil y una noches, donde la atmósfera lasciva del Islam no llega con más fuerza que en ninguna otra. De ahí la imagen sensual que los occidentales tienen de Oriente, tierra de harenes donde el hombre puede entregarse a las (in)fieles servidoras del amor. Pero es una imagen (imaginación), y como tal, es irreal. No es oro todo lo que reluce:

“Vino”, “abrazo”, “pecho”… Palabras que aparecen en el Corán con toda la fuerza de la sutilidad y la belleza se censuran por ser “inmorales”, tal es la ceguera teológica. Para los moralistas fundamentalistas, “la satisfacción sexual no tendrá lugar sino en la otra vida, en el paraíso, y solamente allí. Porque la vida presente está dedicada en exclusiva a la veneración de Dios y de su Profeta”. (Heller y Mosbahi, 177).

Según Heller y Mosbahi, el paraíso es una “parábola de las obsesiones sexuales de una sociedad compuesta por varones, en la que la mujer es considerada principalmente como un ser dotado de sexo y como objeto de placer”. Así, “cuando los fundamentalistas, hoy día, pretenden desterrar la sexualidad incluso del más allá, van contra el Islam mismo, que concede a la sexualidad un puesto privilegiado”. (p. 180).

En el Corán, el paraíso es descrito como el jardín de las delicias (sexuales), como un paisaje impresionista donde la belleza es eterna y el orgasmo múltiple. Para entrar en el “país de las maravillas”, sin embargo, hay una condición sine qua non: tener testículos. No podía ser menos.

Eros, ¿tánatos?

Abdelwahab Bouhdiba ve el orgasmo como un placer de dos, “proporcionar placer a la otra persona y, al mismo tiempo, proporcionárselo a uno mismo es un acto de piedad, comparable con el de ayunar y hacer oración, y que, en este caso, se imputa como amor al prójimo. Eros y ágape son las dos partes de la sexualidad”. (Heller y Mosbahi, 182). No puedo estar más de acuerdo. De lo contrario, el ser humano se acerca más a la muerte, dejando a un lado uno de los grandes placeres de la vida. Es vergonzoso prohibirlo, como hace la religión islámica, un asesinato de primer grado contra la Vida, que es Eros. Como dice la socióloga Fátima Mernissi:

“Fuera cual fuera la razón, decidí entonces que si alguna vez dirigía alguna batalla por la liberación de la mujer, no olvidaría la sensualidad. Como decía tía Habiba: ‘¿Para qué rebelarse y cambiar el mundo si no puedes conseguir lo que le falta a tu vida? Y lo que le falta más claramente a nuestras vidas es amor y lujuria. ¿Por qué organizar una revolución si el nuevo mundo va a ser un desierto emocional?” (p. 161).

DESPEDIDA

Destierro femenino

En la religión islámica, contrariamente a lo que pueda parecer y a diferencia de lo que ocurre en el catolicismo, la sexualidad ocupa un lugar central, y es considerada “energía creadora” y “expresión de la armonía de la vida”. El erotismo, por tanto, no es en esta ideología un pecado, como lo es en la cultura judeo-cristiana. Eso sí, el Islam intenta calmar la libido para que la sociedad funcione correctamente, por eso a lo largo de los siglos se ha fijado en la figura femenina dentro de una sociedad tradicionalmente patriarcal.

El fracaso del Islam radica seguramente en que las prohibiciones sexuales no se han interiorizado. La noción de lo ilícito, con su cara más moralizadora, revela siempre que donde hay prohibición, hay deseo. Es obvio que el deseo no se puede negar, porque existe. La prohibición debería ir a cargo del individuo. En la cultura islámica, sin embargo, en vez de eso se culpabiliza a la mujer de despertar el deseo y se la somete a estricta vigilancia por un delito que nunca cometió: ser del sexo “opuesto”.

Así, en el pensamiento religioso originado por el Corán, la sexualidad de la mujer, la fitna -o arte femenino de seducir-, se convirtieron en un peligro para el patriarcado, considerándola demoníaca y subversiva, a imagen y semejanza de la religión cristiana. Fue en los tiempos de los califas, sucesores de Mahoma, que la mujer diabólica pasó a ser una insignia social, que abría paso a una cultura caracterizada por la misoginia.

¿Cuáles fueron las consecuencias de esta ideología anti-erótica? Principalmente, la reducción de la mujer a mero objeto sexual y reproductivo, con el correspondiente destierro de la esfera pú(bl)ica. Punto.

La gula del dogma

“La historia lo ha demostrado: en cuanto el fanatismo comenzaba a difundirse, se hallaban amenazados la literatura, el arte, la libertad de pensamiento y la mujer. En el mundo arábigo-islámico nunca lo han estado tanto como ahora. En casi todos los países árabes se propagan actualmente movimientos fundamentalistas islámicos”. (Heller y Mosbahi, 13).

Y es que el dogma, allá donde va, devora. Devora pensamientos autónomos y palabras propias, sustituyéndolos por moralinas y fantasías oscurantistas y represalias obsesivas. Es lo que tiene el poder mal usado.

La lucha necesaria, a mi entender, no es contra la religión: es contra el dogma, contra el pensamiento único. Un Castellio contra Calvino, pero a lo oriental. Si aquí venció la libertad, ¿por qué no puede ocurrir lo mismo en los países arábigo-musulmanes?

BIBLIOGRAFÍA

· CHEBEL, Malek; El espíritu del serrallo: Estructuras y variaciones de la sexualidad magrebí. Biblioteca de Islam Contemporáneo. Bcn:1995.
· HELLER, Erdmute; MOSBAHI, Hassouna; Tras los velos del Islam: Erotismo y sexualidad en la cultura árabe. Ed. Herder, Bcn:1995.
· HÉRITIER, Françoise; Masculino/Femenino. El pensamiento de la diferencia. Ariel Antropología. Abril, 2002.
· MERNISSI, Fatema; Sueños en el umbral. Memorias de una niña del harén. El Aleph. Bcn: Junio 2003.
· http://www.islamyal-andalus.org/historia_islam/hist1.htm
· http://www.xtec.cat/~lvallmaj/temple/islam.htm
· El Periódico de Catalunya. Sección internacional, p.12. Jueves, 17 enero 2008.

[1] Según Heller y Mosbahi, el Corán es “la Escritura revelada del Islam”, y junto a la Sunna, la base fundamental en cuanto a derechos (religiosos y vitales) árabes. Sunna significa, precisamente, “senda”, “camino”. Es el camino correcto que todo musulmán debe seguir según el Profeta, que así lo declaró.
[2] El dueño de estas palabras es Jean Daniel, director de Le Nouvel Observateur (Heller y Mosbahi, 158).
[3] “Voyeurismo, fetichismo, zoofilia, autoerostismo perverso, masturbación recíproca, onirismo basado en el imaginario oral, son algunas de las estructuras de perversión en el Magreb”. (Malek Chebel, 46).

by Carmen

La Fura contra el terrorisme

Furiosament, la companyia "made in Catalunya" Fura dels Baus ha aterrat aquest 14 de març al petit municipi de Rubi amb 'Boris Godunov', una reflexió teatral que va a les vísceres de terrorisme. Inspirada en el segrest del teatre Dubrovka de Moscú, que va tenir lloc al 2002 per part d'un grup de terroristes txetxens que retingueren durant dos dies i mig a 900 persones que assistien a veure una funció, l'obra pretén "situar a l'espectador al centre d'un conflicte terrorista perquè se senti desprotegit", segons el director d'escena David Plana. La gira continuarà a Mallorca i tornarà al TNC el 17 d'abril. Tant de bo el terrorisme fos una ficció teatral...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Pensar en verd

Fulles, troncs, fruits; eines de la indústria forestal; arbres que són escultures i formes naturals que fan art...Fins el 24 de març, en sortir de l'estació de Rubí us trobareu amb “El Bosc”, una mostra organitzada per l’Ajuntament de Rubí i la Fundació “La Caixa”, l'objectiu de la qual és recordar la importància dels boscos i la necessitat de mantenir-los d'una forma sostenible. El visitant, quan entra en aquesta exposició,"comença a caminar-hi a poc a poc;/compta els seus passos en la gran quietud:/s'atura, i no sent res, i està perdut./Li agafa un dolç oblit de tot lo món/en el silenci d'aquell lloc profond,/i no pensa en sortir, o hi pensa en va:/...presoner del silenci i la verdor" (Joan Maragall).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Atenció: Xina

Fervor irònic i lacònic a la Virreina

Atenció, atenció, que el Palau de la Virreina és ara el Centre de la Imatge de Barcelona, i bé ho demostra la mostra de fotografia que estarà esperant-vos, tant si voleu com si no, fins al 25 de maig. Zhù Yi!, que vol dir, precisament, Atenció, ens presenta uns interrogants que potser l'exposició tanca: Què hi ha a la Xina? Què veuen els joves artistes xinesos en les seves ciutats? Què els provoca melanconia? Què els mou? Què els preocupa? Anys després de la censura (ideològica) de la Revolució Cutural, molts joves xinesos conviuen ara amb un altre perill, lligat a la globalització i el consumisme: la sensació de nedar en el buit i de no saber on s'ha ficat la identitat (o això mostren les 109 obres dels 31 artistes que canvien el món fotografiant-lo).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Raptus funeraris

Diru riru diru riru. Lola González i Coral Ros són Lolita i Corina, dues germanes unides únicament per lligams de sang que comparteixen un funeral irònic i esbojarrat on els espectadors són els familiars assistents no ploraners -i adéu a la 4a paret, que diria Bertolt Brecht-. Primer, morir. Després, adonar-nos'en. Tercer, assumir l'eternitat amb dignitat. Quart, fer-ne comèdia: És el procés que segueixen "las Gallegas" en aquest espectacle de clown i i peix al bell mig del Raval, a l'Almazen, dins el cicle de dones pallasses Very Important Women, que va començar el mes passat. Divendres 29, última oportunitat per morir-se de riure i sortir amb més ganes de viure. Al mes de març, continuarà, però llavors les pallasses seran pestanyes... Diru riru diru ra.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat/

Lucidesa en estat primitiu

Escriu el protagonista de l'última pel·lícula de Sean Penn al seu diari: "La felicitat només és real si es comparteix", conclusió a la que arriba al final d'un llarg viatge que comença després de graduar-se en la universitat i adonar-se que tot és mentida. Basada en una història estoicament real, "Hacia rutas salvajes" ressegueix les petjades idealistes de Chris McCandless, un altre anti-american way of life que renuncia a la vida acomodada per adentrar-se en l'estat primitiu de l'ésser humà, en la seva naturalesa salvatge, a partir de la convivència amb la naturalesa pura i dura i amb les persones que es va trobant pel camí, així com amb ell mateix. Un viratge estètic alhora que espiritual, on les peripècies en el muntatge i la bellesa de la filmació no enterboleixen un contingut profundament humà.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

La llibertat iraní en un cartell

El disseny gràfic podria ser una de les pedres angulars del progrés i la transformació social. Això, que a Occident és una obvietat, resulta molt més significatiu si ens traslladem a un dels països d'Orient on el conflicte entre modernitat i tradició està a l'ordre del dia: l'Iran. És per aquest motiu que la Casa Àsia de Barcelona ha rendit homenatge a l'obra gràfica de Reza Abedini, un dels cartellistes més importants de la contemporaneïtat iraní, així com a altres artistes actuals. En total, 28 són les peces que estaran exposades fins el mes d'abril, i que abarquen el període que va des del 1970 fins al 2006: anuncis de festivals cinèfils, portades de llibres, tributs a escriptors... Art persa propagandític no polititzat, en definitiva, en que la llibertat es converteix en poesia visual.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Dones de caramel

No tots els films de dones van dirigits a un públic exclusivament femení, però sí a un públic que vulgui entendre la feminitat, amb i més enllà dels tòpics. 'Caramel', el primer llargmetratge de la libanesa Nadine Labaki, mostra la vida -interior i exterior- de cinc dones que viuen a Beirut, una ciutat de tradició musulmana en que moltes dones han pogut alliberar-se del vel i les tradicions fonamentalistes. A 'Caramel', els esdeveniments i els pensaments de les protagonistes s'entreveuen entre assecadors de cabell i cera de caramel, en una atmosfera fresca i sincera on el subtext és un joc gestual, que la càmera retrata des d'un angle intimista però mai intimidatori.
by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Ingredients: Sucre, suc de llimona i aigua.

'Lilosa' tarda

"La bellesa del paisatge radica en la seva melancolia".

Ahmet Rasim.

Istambul: Ciutat i records, d'Orhan Pamuk, recentment amenaçat de mort per un grup d'ultranacionalistes radicals.

Aquells pensaments que ens captiven o que ens fan entendre alguna cosa de nosaltres mateixos en veure'ls expressats en les paraules d'un altre:

I. L'ALTRE ORHAN


"Tothom que sent curiositat per donar un significat a la seva vida s'ha preguntat almenys un cop pel sentit del lloc i el moment del seu naixement. Per què hem nascut tal data en tal racó del món?".

"Aquella dolça sensació, que ens recorda el delit de veure'ns a nosaltres mateixos en un somni, s'instal·la en la nostra ànima com un costum que ens emmetzina al llarg de tota la vida. Ens acostumem a conèixer el significat de tot allò que vivim -també els plaers més profunds- a través dels altres".


II. FOTOGRAFIES DE LA FOSCA CASA-MUSEU


"...m'imaginava que les estores eren mars i jo saltava sense tocar l'aigua (com feia el baró de Calvino, d'arbre en arbre per no tocar terra)...".


"...tenia un altre joc amb el qual vaig continuar jugant d'adult sempre que m'avorria: m'imaginava que el lloc on em trobava no era realment el lloc on era, i quan la imaginació quedava esgotada, em refugiava en les fotografies que hi havia sobre les taules i escriptoris o penjades de les parets".



"Mentre que, d'una banda, rememorava reverencialment la importància i els significat d'aquells moments especials protegits per un marc que resistien el pas del temps i l'envelliment, de l'altra, també m'avorrien".



"Aquells àpats multitudinaris, els acudits, les rialles (...) m'oferien la il·lusió que la felicitat era la sensació de seguretat compartida amb una família, amb un grup, i un bromejar continu i tranquil".



"...i no amagava aquells motius d'alegria gràcies a un infantilisme i una simpatia que no l'abandonaven mai (...). No era en absolut un pare d'aquells que renyen, prohibeixen i castiguen. Especialment durant els primers anys de la meva infantesa, quan sortia i jugava emb ell, sentia que el món era un lloc divertit on l'home venia per ser feliç".



"Malgrat l'aspecte melancòlic tan ple de coses, o potser per això mateix, m'agradava anar al saló de l'àvia i jugar-hi, fantasiejar, somniar que allò era un altre lloc".



III. 'JO'



"En els moments més feliços -i la meva infància en va estar plena d'aquests moments- no era conscient de la meva pròpia existència, sinó del fet que el món era un lloc bo, bonic, agradable i assolellat".



"...eren coses que no m'ensenyaven res sobre mi mateix, sinó sobre nocions d'un mal i un dolor dels quals havia de fugir. Però entre l'anar i venir de la consciència, entre les fantasies i les tensions, a dins meu s'anava assentant lentament la sensació de ser jo mateix, la sensació que hi havia un jo, i també un sentiment de culpabilitat".



"...els div, germans de dimonis i genis malvats de la literatura clàssica iraniana...".



"...jo intuïa que el veritable origen de la meva maldat interior es trobava en el fet d'escapar-me sovint cap a il·lusions poc adeqüades, perquè mentre vivia a les habitacions d'aquells pisos-museu, la majoria de vegades, per pur avorriment, m'imaginava que vivia en un altre lloc i que era un altre".



"...-perquè un racó de la meva ment sempre estava atent als sons de l'edifici-".



"La diferència que hi ha entre l'home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l'home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l'esquizofrènic infeliç".



"...no puc dir que m'agradessin massa els adults. (...) Eren massa voluminosos, massa feixucs i massa realistes. Havien vist, feia temps, que dins del món hi havia un segon univers, però havien perdut la capacitat de meravellar-se i imaginar".



IV. L'AMARGOR DE LES MANSIONS ENSORRADES DEL PAIXÀS: EL DESCOBRIMENT DELS CARRERS



"...la melancolia que projectava aquella cultura morta, aquell imperi ensorrat, es trobava per tot arreu. L'esforç per occidentalitzar-se em semblava, més que un desig de modernitat, una inquietud per alliberar-se de totes les coses, carregades d'uns records plens d'amargor i tristesa, (...) per alliberar-nos del seu record destructor".



"Sol, aire fresc, llum. La casa a vegades era tan fosca que quan sortia al carrer m'enlluernava, com quan els dies d'estiu corrien les cortines".



"Quan se m'apoderava el cansament i l'angoixa, els carrers i els aparadors que ja no volia mirar, anaven perdent lentament el color i jo començava a veure la ciutat com un lloc en blanc i negre".



V. BLANC I NEGRE



"Vaig viure l'Istambul de la meva infància com les fotografies en blanc i negre, com un lloc en dos colors, fosc i plomís, i és així com el recordo".



"M'agraden les nits que arriben d'hora, quan la tardor s'adorm amb l'hivern, els arbres desfullats tremolen amb el vent del nord-est i la gent amb abrics i jaquetes negres tornen a casa aviat travessant els carrers foscos".



"El blanc i negre de la gent que se'n torna a casa, a les tardes d'hivern després que caigui la foscor prematura, em desperten la sensació de pertinència a aquesta ciutat i sento que comparteixo alguna cosa amb ells".



"...encara que no s'hagi fet del tot de nit, al carrer ja es viu una hora tardana, i aquestes dues persones que tornen a casa projectant unes llargues ombres sembla que portin amb elles la nit a la ciutat".



"...quan somiava ser el pintor impressionista dels carrers d'Istambul...".



"...i assumien aquell blanc i negre ombrívol però terriblement bell".



"...una barreja de por, curiositat i atracció".



"...però si que hi ha una intensa sensació de melancolia que suggereix una moral d'humilitat".



"Les nits de la meva infància eren boniques perquè, com la neu, cobrien l'ambient complex i esgotador en què s'anava submergint la ciutat a mesura que s'empobria, perquè la feien més poètica".



"Com la lluna plena, aquesta cultura del clar de lluna que comparteix tot Istambul salva la nit de convertir-se en una foscor cega i, sobretot, serveix per mostrar la misteriosa força de la penombra com a font de mal; a mí m'agrada més la seva llum quan la mostren com a mitja lluna o, com passa en aquest gravat, amb uns núvols que s'hi anteposen...".


Imatge: Istambul. Gravat de Melling.



...

Cent anys al Palau de les valquíries

Cent anys no són pocs. Més encara si es tracta d'una construcció arquitectònica on funcionalitat i Bellesa són la mateixa cosa. El Palau de la Música Catalana, l'únic auditori proclamat Patrimoni de la Humanitat, compleix 100 anys des de la seva inauguració, que va tenir lloc al 1908, quan Barcelona era el bressol del Modernisme. I com que tota festa comporta una celebració, el Palau ha decidit que en faria la festa del segle, organitzant actes i concerts que tindran lloc a partir del proper 7 de febrer fins al 9 de març: Un concert dedicat als socis de l'Orfeó Català, unes portes obertes per curiosos i visitants, una festa popular dirigida pels Comediants, i concerts i concerts i més concerts a càrrec d'orquestres com la Simfònica de Barcelona o la Real Filharmònica de Galicia. Potser, qui sap, les valquíries deixaran les parets de Domènech i Muntaner per convertir-se en notes musicals...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

L'extraordinari quotidià

Chema Madoz col·lecciona idees poètiques per transformar-les en paradoxes visuals: una gàbia suspesa al cel amb un núvol dins, un Tu i un Jo travessats per una navalla, notes musicals que comprateixen fruits al braç d'un arbre, una escala que recolza els seus pasos sobre una muleta, una tassa de café amb un desguàs, una cullera projectora de forquilles (o masculí/femení)... Objectes de la vida rutinària que el fotògraf fa que deixin de ser-ho en transmutar-los en fenomen artístic. Suspens i ironia, sentit de l'humor i poesia. Una àmplia mostra que es podrà veure a la Sala Tecla d'Hospitalet de Llobregat fins al 30 de març. Entre Joan Brossa i Man Ray, Chema Madoz canvia l'angle de visió per fer etern allò més efímer. Potser un fetitxista, potser un fotoartista que sacralitza l'objecte quotidià. Més (sur)real, impossible.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Breved

Anar fent -dijo.
Y se marchitó.

by Carmen

Metafísica de clarobscurs

Un món (in)feliç

Membranes còsmiques, ectoplasma i intercanvi molecular conviuen harmònicament en una cosmogonia post-apocalíptica en que els humans han esdevingut fantasmes degut a la seva manca de sentiments. L'artista no podia anomenar-se d'una altra manera: Diva. Entre la narrativa visual de 'Blade Runner' i l'imaginari emparaulat d' 'Un món feliç', d'Aldous Huxley, l'exposició 'Gènesi' és un reclam al retorn de l’espiritualitat, un crit seré en que la contemplació d'una bellesa sublim ens farà replantejar-nos la nostra naturalesa humana. Paisatges onírics profunds, cossos futuristes, expressions buidades: mutants o humans? Un espai surrealista en 3D: més enllà del bé i del mal, metàfores sensorials. Fins al 28 de gener, a l'Espace Cultural Ample.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Potser Ítaques

Comentari de l’article El problema de la religió primitiva,

de J.M. Batista i Roca[i]

La Religió, un fet universal des que l’home és home

Es pot viure sense religió? Què és exactament la Religió? És quelcom universal, inherent a l’ésser humà? Josep Maria Batista i Roca, en el seu article “El problema de la religió primitiva”, escrit a principis del segle XX, s’endinsa en la història del pensament religiós per tal d’esbrinar el complex significat d’aquest concepte, tant debatut des de que l’home és home. I com ho fa?

L’autor desenvolupa les seves argumentacions a partir de dues qüestions: La primera, si la religió ja existia en els origens datats de l’èsser humà, és a dir, en la Prehistòria. En segon lloc, si aquesta religió la trobem a tots als pobles, tot investigant si va haver-hi algun que no en tingués.

Batista i Roca es troba amb un problema cronològic alhora de concretar els primers temps, ja que són escasses les dades referides al fet cultural en el període inicial del Paleolític inferior. L’autor assenyala que molts etnògrafs estan d’acord en que aquells homes tenien una cultura “superior” a la d’algunes tribus salvatges actuals, que representarien “el nivell cultural més inferior”. Aquests estudis demostren l’existència d’una mena de monoteïsme entre aquests grups. De la mateixa manera, s’ha comprovat com les pintures rupestres tenen finalitats clarament màgico-religioses, així com l’ús de màscares en les cerimònies de carácter religiós.

Així, a partir de les sepultures (intencionades) del període musterià i de les ofrenes dels supervivents d’aquella època, Batista i Roca dedueix que existia un culte dels morts, fet que demostra, alhora, la creença en una vida futura, així com l’existència de la Religió ja en els temps remots de l’ésser humà.

Una vegada ressolta la primera qüestió, l’autor es submergeix en la recerca del segon enigma: tots els pobles actuals, salvatges i no salvatges, tenen Religió? Batista i Roca comença l’anàlisi desmentint afirmacions de viatgers i exploradors moderns, que deien que havien descobert pobles sense religió, ja que s’ha demostrat posteriorment que eren infundades i contradictòries.

L’autor recull estudis de Tylor, Felix d’Azar, el Dr. Lang i de Lubbock, que van aplegar moltes d’aquestes falàcies (sobre la no existència de les idees religioses en algunes tribus) que s’havien estés arreu del món. Batista i Roca afirma que “cal un llarg temps de convivència amb la tribu salvatge” perquè aquesta revel·li a l’explorador les seves creences, cosa que els viatgers no feien. Segons ell, i basant-se en els autors esmenats, “un bon recercador cal que tingui una sòlida base etnogràfica”.

D’altra banda, hi ha un altre “perill”: el dels prejudicis de l’etnògraf en el que es refereix a temes científics, religiosos o socials. És el cas dels primers exploradors cristians, que consideraven “arreligiosos” els pobles que no creien en el mateix Déu en que creien ells. Aquest és per Batista i Roca un problema greu, ja que l’antropòleg es troba davant un ampli mosaic de creences i rituals a l’hora d’estudiar els pobles salvatges, i no tots s’assemblen a les seves.

Davant aquest conflicte, creu que l’historiador hauria de fixar un criteri clar per tal de veure on és la frontera religiosa. Per determinar aquest límit en el cas de la religió primitiva, ell es forma un criteri propi basat en tres conceptes clau: Animisme, Totemisme i Màgia.

El terme d’Animisme prové de Tylor, que va fer una primera aproximació a la Religió definint-la breument com “la creença en Éssers Espirituals” que, segons Batista i Roca, podem atribuir-la a tots els pobles, sigui quina sigui la seva cultura. Tylor l’anomena Animisme perquè creu que tots els éssers vius (persones, animals, plantes i coses) poseeixen esperit. Aquesta teoria es divideix en dos blocs: les ànimes de criatures individuals, per una part, i les ànimes d’altres esperits, que poden convertir-se en divinitats, per l’altra. Aquestes ànimes, a més, influeixen en el desenvolupament dels esdeveniments. Així mateix, segons aquest autor, l’animisme està relacionat amb “la vida i el seu fantasma”, o sigui, en la vida, la mort i els somnis, presents en l’home.

Aquesta teoria ha estat titllada de reduccionista per molts autors, ja que deixa de banda l’important paper que juguen les emocions i el ritual, així com l’aspecte ètic i moral de tota Religió. Segons ell, hi ha molts rituals i creences que, malgrat no estar envoltats per cap Ésser Espiritual, tenen un marcat caràcter religiós.

Per altra part, Batista i Roca defineix la religió primitiva a partir d’un altre concepte, com deiem: el Totemisme, que vindria a ser “una institució de formes variables segons els pobles”. Es caracteritza per la creença que hi ha un vincle, ja sigui religiós, màgic o de parentiu, entre una tribu humana i una espècie animal, vegetal o material. Aquest “tòtem” és, a més, un objecte de culte pel grup. Encara que molts etnògrafs han considerat el totemisme la forma primitiva de religió, Batista i Roca creu que és un fenomen molt complex, la universalitat del qual encara no s’ha pogut demostrar.

Per últim, Batista i Roca s’apropa al fet religiós a partir de la Màgia i de la relació d’aquesta amb l’origen de la Religió, que va establir Frazer. Aquest autor va aplegar diverses costums màgiques que demostraven, en paraules de Batista i Roca, que “la màgia omple tota la vida, no sols dels pobles salvatges, sinó també de les classes socials endarrerides dels pobles civilitzats”.

Aquestes pràctiques tenen formes diverses, però es poden reduïr en “màgia simpàtica” (imitant allò que es vol, el desig es realitza) i “màgia contagionista” (un objecte d’algú influeix en el nou poseidor d’aquest). Així mateix, Frazer creu que la màgia és anterior a la Religió perquè no hi ha en aquests rituals cap ésser sobrenatural que influeixi en la Naturalesa: en la màgia es dóna una coacció directa sobre la natura, en canvi, la propiciació de la Divinitat sobre l’univers és pròpia de la Religió. Així, afirma que “la humanitat hauria passat per una Edat màgica”, més simplista, “abans d’arribar a una Edat religiosa”.

Per a J.M. Batista i Roca, en canvi, Màgia i Religió no tenen perquè estar divorciades ja que és l’actitud mental de la persona que participa en un ritual la que converteix el ritual en un acte religiós. De la mateixa manera, una pràctica pot ser religiosa encara que no intervingui cap déu: “un objecte, un lloc, una persona sagrada tenen un poder especial que els col·loca per damunt de les altres coses o persones ordinàries i corrents”. Vol dir que per a molts pobles, hi han éssers sagrats, posseidors d’una força misteriosa (mana, manitú, orenda, wakanda, baraka…) capaç de produir obres extraordinàries, ja siguin bones o dolentes.

Tot això porta a Batista i Roca a afirmar que hi ha “una sèrie d’actes positius, estrictament regulats en les religions primitives que constitueixen el ritual”, és a dir, “les relacions de l’home amb la Divinitat o, en termes generals, amb el sagrat”, i és a través del ritual que l’home primitiu experimenta la comunió, l’impuls religiós que mou l’home a cercar allò sacre.

No obstant això, al costat de la influència d’allò diví en el primitivisme, apareixen també creences monoteistes, tot i que autors com els citats anteriorment han atribuit la creença en un sol Déu a l’evangelització dels missioners cristians, que han considerat “degenerades” qualsevol de les creences anteriors d’aquests pobles indígenes. Així doncs, els pobles evolucionen.

Un cop estudiada la Història de les Religions, Batista i Roca s’adona, efectivament, que no existeixen pobles sense Religió. Així, la Religió és un fet universal. En els pobles no monoteistes, hi ha Religió en el moment en que l’home creu en l’existència d’una força superior a ell, a la que venera.

Així doncs, l’autor arriba a la conclusió de que la Religió és un fet propiament humà perquè només l’home pot tenir instints religiosos i espirituals, arrelats al fons de la seva ànima per l’actuació d’alguna força sagrada. Així mateix, per a l’autor la Religió és necessària en la vida de qualsevol ésser humà i tan real com l’expressió artística.

Potser Ítaques

En la meva opinió, Batista i Roca realitza un estudi exhaustiu arran la Història de les Religions que li permet extreure unes conclusions molt ben argumentades al voltant d’un concepte tan abstracte com pot ser la Religió, i més encara per definir les formes de religió primitives, més difícils d’entendre per ser més llunyanes a nosaltres. Malgrat la complexitat de les religions primitives i del fet religiós, considero que l’autor aconsegueix apropar-nos-hi, encara que sigui des d’un posicionament clarament catòlic.

Penso, com ell, que la Religió és un fet universal que existeix des de sempre, però no té perquè ser un fet individual. Tampoc comparteixo la seva última afirmació sobre els instints religiosos, ja que no crec que hagi cap força superior que ens la inculqui, sinó que la creem nosaltres mateixos, a través de la nostra cultura, i que pot canviar de forma segons les experiències viscudes. D’altra banda, no sé si existeix o no l’ànima, però m’atreviria a dir que hi ha moltes persones que no tenen instints espirituals senzillament perquè no creuen en ells. Donant-li la volta a la dita, “si no ho crec, no ho veig”.

Per la meva part, jo crec que hi ha quelcom que està més enllà de la raó: els somnis, els desitjos, la mort… Misteris que, pel fet de ser-ho, mai podran ser esbrinats. D’aquí la grandesa de l’univers i la nimiesa de l’ésser humà que, indefens, s’aferra a una o altra raó, més o menys raonada, per tal de donar un sentit a la seva vida. Potser el fet religiós sigui una mena d’illa per a les persones. Com una guia de viatges. Com Ítaca.

Qui sap.

by Carmen, antropòloga innocent.

[i] BATISTA I ROCA, J.M.; La paraula cristiana. Febrer, 1925. El problema de la religió primitiva. pp.115-132.

La caixa de pandora

És la dona una caixa de pandora o és la caixa de pandora un mite més? La sensualitat i el misteri, no poden pertànyer al món dels homes? La moral, és una forma de vida o un ideal? A "El llibertí", la comèdia d'Eric-Emmanuel Schmitt (1960) estrenada fa uns mesos al Teatre Poliorama, la moral trontolla i "les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma". O això diuen. Diderot, allotjat al pavelló de caça del seu amic el baró d’Holbach, rep l’encàrrec d’escriure un article sobre la “Moral” per a l’Enciclopèdia. Ho aconseguirà o es tornarà boig en l'intent? Sigui com sigui, serà un dia etern per al "pobre" Diderot, que serà seduït per quatre dones rebosants d'erotisme, l'antagonista de la Moral, la belle époque. A bon entenedor...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

El món aborigen

“…creiem en el caràcter universal i humà de la Religió, de la mateixa manera com l’Art és quelcom real per a l’home com a manifestació dels sentiments artístics que tots portem en el nostre esperit. I així com per ésser manifestació de sentiments humans l’Art és quelcom de veritable i necessari per a l’home, així creiem que també ho és la religió”. [i]

HISTÒRIA DELS ABORÍGENS

Dins Oceania, un continent on l’aigua és l’element dominant, emergeix Austràlia. La resta de les illes oceàniques, per la seva banda, s’han dividit en Micronèsia, Melanesia i Polinesia, per tal de facilitar-ne el seu estudi.

La població aborigen va arribar a Austràlia fa uns 40.000 anys des de l’Àsia. Va ser a principis del segle XVII que, amb la colonització dels europeus, els primitius es van anar dissolent, de tal forma que avui només en queden uns 200.000 membres.

Els conqueridors van trobar trets en comú entre les diferents tribus que defineixen la seva cultura: un sistema econòmic basat en la caça i en la pesca; utensilis de fusta com el bumerang, un arma de caça; vida a l’aire lliure, sense arquitectura civil ni religiosa; manifestacions artístiques on destaca l’art rupestre, ric i complex, acompanyat per pintura sobre el cos, molt expressiva; organització tribal en clans i agrupacions familiars, vinculats a un o varis tòtems.

…el totemisme es caracteritza per la creença que existeix una certa relació, de caràcter religiós, màgico-religiós o simplement de parentiu, entre el grup humà i una espècie animal (o vegetal, o una classe d’objectes). Aquest animal (…) és objecte de certa veneració (…)”. [ii]

No obstant les semblances, al llarg de la història s’han anat creant diferències regionals, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista religiós o artístic. Així, en termes generals podem diferenciar unes 18 regions culturals. En primer lloc està la zona del nord, on destaca la pintura rupestre. Hi ha tribus com la Gunwinggu, Rembarnga, Gurindji, Tiwi…

En segon lloc estan les tribus de la zona sud, on els aborígens s’autodenominen “nunga”: els adnyamathanha, els kaurna i els ngarrindjeri. A l’est, trobem els Bundjalung, els Kurnai, els Yorta Yorta o els Yuggera, entre d’altres. A la part més septentrional de l’oest, la població s’anomena “yamtji”, a la part més meridional, “nyungars”. La zona central és una zona àrida, amb deserts, i en trobem grups com els arrernte, els pintupi, els arabana…

També hi ha aborígens a l’illa de Tasmània (els Nuenonne i els Paredarerme), i a les illes de Torre Strait (els Meriam Mir i els Murulag). Queda patent la gran diversitat de la cultura aborigen australiana, doncs.

Els primers colonitzadors foren els holandesos, seguits dels anglesos i els francesos, però no van trepitjar terra australiana fins al segle XVII. L’impacte europeu va provocar el dessarrelament de molts aborígens, que van veure’s obligats a abandonar sobtadament les seves costums. Aquest fet va ser molt caracterític sobretot al segle XIX.

Un segle després, a la década dels 80 i dels 90, el govern australià decideix prendre mesures per salvaguardar les formes de vida dels aborígens per tal de millorar-ne les seves condicions. Actualment, encara que s’ha integrat en el mode de vida occidental, la població aborigen australiana manté la seva cultura propia i les seves tradicions, fet que es demostra principalment en els seus rituals i les seves creacions artístiques.

EL FET ARTÍSTIC I LA MITOLOGIA

La col·lecció del Museu d’Etnologia sobre Oceania està formada per armes, utensilis per a la pesca i la recol·lecció, objectes de fibra vegetal, objectes sagrats i cerimonials, objectes rituals i màgics, objectes personals, objectes de pedra…

Però són les pintures sobre escorça d’eucaliptus (pintures raigs X, pintures narratives d’escenes mitològiques o de la vida quotidiana, representació de mimis i pintures abstractes) les que més atenció desperten, perquè és a través de l’art que podem conèixer millor la cosmovisió dels aborígens australians, tan senzills i tan complexos alhora.

I és que el aborígens consideren que l’art és imprescindible en la seva vida perquè els connecta amb la divinitat, per això és tan important entendre el seu art per tal d’entendre la seva cultura. I viceversa.

“Si una persona comprende por entero los significados de una cultura, tiene que comprender su arte. El arte es una habilidad humana expresada a través del dibujo, la pintura, la escultura, la arquitectura, la poesía, la música, la danza y quizá gran número de actividades diferentes. (…) El truco para entender el arte es la habilidad para buscar la complejidad de los símbolos, calculando los múltiples significados y la forma en que se iluminan entre sí” (Bohannan, pp. 205-207)[iii].

Els aborígens senten una gran connexió amb els elements de la naturalesa. És important entendre aquesta unió perquè és la base de les seves creences i de la seva vida diària, també. Pensen que l’ésser humà pertany a una essència superior, que és precisament la natura, a la qual pertanyen tots els éssers, ja siguin vius, morts, vegetals o animals. Així, l’home no és un ésser superior, sino que comparteix la Terra amb la resta d’éssers, iguals a ells.

I com veneren aquest ésser diví que és la Natura? Mitjançant els rituals i els tòtems, que estan sempre relacionats amb algun element natural, al qual un clan, una família o un devot rendeixen culte. Es mouen, doncs, per un sistema totèmic, gràcies al qual donen sentit al món i poden relacionar-se amb la Terra, que els protegeix i a la que alhora ells cuiden.

El sistema totèmic va afavorir l’organització dels grups en clans, en funció del tòtem al qual veneràven. Aquests clans aviat es dividirien en llars, amb la qual cosa sorgiren una gran varietat de relats, mites i creences. Totes elles comparteixen una visió molt semblant sobre l’Univers, la Natura i l’ésser humà, així com dels seus orígens.

La creació del món s’explica a través de mites o relats mitològics, que tenen com a protagonistes a sers legendaris, déus i herois ancestrals. L’origen del món i la seva forma és obra d’èssers màgics i déus primitius, tal i com explicava la mitologia clàssica occidental. Aquests mites fundacionals i els rituals que els conformen ajuden a mantenir l’ordre social establert a la Natura i a la seva comunitat.

Dins els mites creacionals segurament el més estés ha estat el mite del déu Biame, el Creador màxim de la Terra, molt proper al Déu dels cristians. No obstant això, quines són aquestes altres llegendes mitològiques i les creences que expliquen els principis dels temps, segons els aborígens australians?

El dreamtime

La creació del món va tenir lloc en un període sobrenatural, que els aborígens anomenen el “dreamtime”, també conegut com “Dreaming” i “Alchera”. És el “Temps del Somni”, una etapa màgica en que la Terra i la vida van nèixer.

Tot els mites expliquen, d’una o altra manera, que uns esperits ancestrals, els Wondjina, van ser els que van crear el món tal i com el coneixem actualment. Temps després, durant el Dreamtime, aquests esperits van viatjar arreu d’Austràlia per transmetre els seus coneixements i els secrets de la supervivència a l’èsser humà. Acomplida la seva missió, els Wondjina desaparegueren de la Terra però existeixen encara, però reencarnats en altres formes de vida. Així, els Wondjina són les roques, els ocells, els rius…

Encara avui es pot penetrar en aquest temps primigeni, per mitjà dels rituals i del totemisme, amb la qual cosa podem deduir que aquests mites fundacionals estan vigents en l’actualitat primitiva i la pràctica dels rituals es manté. El Temps del somni, doncs, continua.

L’estructura de l’Univers i els cossos celestes

Per a la majoria d’aborigens, la L’Univers està format per tres plans: la Terra, el cel i el subsòl. La Terra, circular, està coberta pel cel, la llar dels herois ancestrals i dels èssers sobrehumans. Els estels són fogueres dels èssers que habiten el cel. El xamàn és l’únic ser que pot viatjar del pla terrestre al cel, per això és un èsser tan respectat. El subsol és el símil de l’infern cristià, el racó fosc i buit, però també un cel subterrani.

A l’inrevés que moltes altres cultures, aquests primitius creuen que la lluna representa l’home i el sol la dona, potser perquè ells creuen que sense la dona no és possible la vida, de la mateixa manera que no és possible la vida a la Terra sense el Sol.

Hi ha altres mites, com el de les Pléyades, que narren fenòmens celestials, tals com els estels i els eclipses.

La mare serp

Així mateix, segons la mitologia aborigen, la Terra va sorgir d’una matèria preexistent i el paisatge es va anar transformant per l’acció d’uns èssers semblants a les serps. Aquest és un altre mite fundacional per als aborigens, conegut com el mite de la Mare serp o la Serp de l’Arc de Sant Martí, que simbolitza la fertilitat i la pluja, i que té el poder per crear la vida.

Segons explica la llegenda, al principi dels temps la Terra era un espai buit a l’interior de la qual dormia la Mare Serp. En despertar, va recòrrer la superfície de la Terra creant rius i oceans, arbres i vegetals, muntanyes i valls, animals éssers humans, que havien de viure amb armonia amb la resta de la Terra.

CONCLUSIÓ

Com podem veure, tots els relats tenen en comú el respecte per la Naturalesa i la simbiosi amb la mateixa. És per això que l’aborigen australià considera que el paper primordial de l’ésser humà consisteix en mantenir l’equilibri de la Natura a partir de la pràctica de rituals i la transmissió de la sabiduria, que es fa de forma oral.

El rituals i els mites, així com la seva expressió artísitica, són, per tant, els que garanteixen l’ordre primordial establert i els que permeten a l’aborigen esbrinar quin lloc ocupa al món.

by Carmen, una antropòloga innocent.


[i] BATISTA I ROCA, Josep Mª; La paraula cristiana, Febrer 1925. El problema de la religió primitiva, pp. 115-132.
[ii] ídem.
[iii] BOHANNAN, P. ; Para raros, nosotros. Introducción a la Antropología Cultural. Ediciones Akal, 1992.


ALTRE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
http://www.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_australiana.shtml
http://www.museuetnologic.bcn.es/

Un horitzó molt llunyà

Hi ha viatges que ens fan mutar per dins, viatges que ens canvien la vida sencera i viatges que ens canvien un tros d'ànima i un bocí de vida. Reset i tornar a començar. El drama de "14 kilómetros", dirigit per Gerardo Olivares, estaria més a prop del nou documental que no pas de la ficció melodramàtica, desgraciadament. Es tracta d'una odissea pel desert en que tres personatges es troben a la recerca d'una terra promesa, Europa. Per arribar-hi, han d'atravessar Mali, Níger, Argelia, el Marroc i Gibraltar, així com obstacles i penúries sense cap mena de sentit. Un quadre hiperrealista d'un paisatge desolador, on el sol no sortiria si no fos pel caliu de l'altre i l'esperança per una vida millor. Per acabar, un interrogant: la fam, hauria de topar-se amb tantes fronteres?

by Carmen.





Publicat a http://eldema.cat

Oda al Dit

(dedicada al Guillemet)

dit(1)

[s. XIII; molt probablement d'un ll. vg. *ditus, variant, per la concurrència de versemblants factors fonètics i morfològics, del ll. cl. digitus, íd.]

m 1 ANAT ANIM 1 Cadascuna de les prolongacions, en nombre de cinc o menys, en què acaben les extremitats dels animals vertebrats, llevat dels peixos.

2 En l'home, cadascuna de les cinc prolongacions en què terminen les mans i els peus.

3 esp Cadascuna de les cinc prolongacions en què acaben les mans, anomenades dit gros (o polze), índex (o dit assenyalador, o apuntador, o saludador, o mestre), dit del mig (o dit mitger, o llarg, o del cor, o llépol), dit anular (o de l'anell) i dit auricular (o dit petit, o xic, o menut, o menuell, o gorrí).

4 anar com l'anell al dit Ésser, una cosa, molt ajustada a allò que cal, molt oportuna, adequada.

5 cap (o punta) del dit Extremitat del dit on va inserida l'ungla.

6 dits com botifarres (o com botifarrons) Dits molt gruixuts.

7 dits de cosidora (o de pianista) Dits llargs i prims.

8 donaria un dit de la mà (o de la mà dreta) per Expressió amb què hom es mostra disposat a qualsevol sacrifici per a aconseguir alguna cosa.

9 el dit de Déu El poder o la intervenció de Déu.

10 ésser llarg de dits (o tenir els dits llargs) Tenir, algú, costum de posar la mà sobre allò que no està bé de tocar o de prendre el que no és seu.

11 fer córrer els dits Furtar.

12 ficar (o posar) els dits a la boca (a algú) Provocar-lo, portar-lo amb habilitat a parlar, a dir allò que no voldria dir.

13 fica't els dits al cul! (o al nas!) vulg Expressió emprada per a renyar algú que toca allò que no ha de tocar.

14 llepar-se'n els dits Trobar molt de gust en una cosa.

15 mossegar-se els dits Estar molt impacient o molt exasperat.

16 mossegar-se'n els dits Penedir-se'n. Quin disbarat: segur que a hores d'ara se'n mossega els dits!

17 no moure un (o ni un) dit per No fer res per ajudar algú que està en una situació difícil.

18 no saber (algú) quants dits (o els dits que) té a la mà Ésser molt ignorant o molt curt d'enteniment.

19 no veure's (una cosa) als dits Tenir-la només molt poc temps, especialment exhaurir ràpidament una mercaderia. Ja hem de tornar a demanar oli al proveïdor: no ens el veiem als dits!

20 no veure's la feina als dits Enllestir la feina ràpidament.

21 omplir la cara de dits (a algú) Bufetejar-lo fortament i repetidament.

22 picar els dits (a algú) Castigar-lo perquè escarmenti.

23 picar-se (o agafar-se, o cremar-se, etc) els dits Tenir un fracàs, sofrir un perjudici inesperat en alguna acció, especialment en un afer comercial.

24 posar (o plantar, o estampar, etc) els cinc dits a la cara (d'algú) Bufetejar-lo fortament.

25 prendre (una cosa) dels dits Agafar-la amb afany, i tenir especialment una mercaderia molta sortida. Quan ha sabut que el diari parlava d'ell, me l'ha pres dels dits. Com que ha d'apujar-se el sucre, ens el prenen dels dits.

26 prendre (una cosa) dels dits Ésser, algú, desposseït d'una cosa o d'allò que ja estava a punt d'aconseguir, en circumstàncies inversemblants, per ingenuïtat, distracció, etc. Et deixaries prendre dels dits com si res tots els nostres cabals. Ja ho tenia coll avall; m'ho van prendre dels dits.

27 prendre (o agafar, o estirar, etc) la feina dels dits Impedir que un altre emprengui o prossegueixi una feina posant-se hom a fer-la en comptes d'ell. Ja havia enfilat l'agulla i tot, però ha vingut la mare i m'ha pres la feina dels dits. Sempre em pren la feina dels dits quan ja gairebé la tinc llesta.

28 si és com el dit, hi posa el braç i tot Expressió per a indicar que algú és molt propens a exagerar.

29 si li'n doneu com el dit, se'n pren (o se'n prendrà, o se n'agafa, o se n'agafarà) com la mà (o com el braç) Expressió per a indicar que algú és propens a abusar de la llibertat que li donen.

30 tenir bons dits (o tenir dits) Ésser hàbil manualment.

31 tenir per la punta (o pel cap) dels dits Saber molt bé una cosa o tenir una gran destresa a fer-la.

32 tirar a terra (o tombar, o fer caure, etc) amb un dit Expressió amb què hom pondera la superioritat en força d'una persona sobre una altra. No em busquis les pessigolles: ja saps que, si vull, et tiro a terra amb un dit.

33 untar-se els dits Apropiar-se, algú, fraudulentament una part dels béns que administra, especialment diners.

34 voler (o demanar) dits Requerir habilitat manual.

2 esp 1 Dit índex. Es posà el dit als llavis per fer senyal al nen que callés. No l'assenyalis amb el dit, home: s'adonarà que parlem d'ell!

2 alçar (o aixecar) el dit Alçar el braç destacant l'índex, en una reunió, una classe, etc, per demostrar adhesió a allò que el qui parla proposa, per demanar la paraula, etc.

3 assenyalar (algú) amb el dit Dirigir hom l'atenció devers ell, mirar-se'l molt, parlar-ne molt, per alguna cosa que sembla extravagant o censurable.

4 mamar-se el dit Ésser excessivament ingenu.

5 posa-li (o fica-li) el dit a la boca! (o a la boca a veure si mossega!) Expressió amb què hom remarca que algú no és tan inofensiu o toix com aparenta.

6 tenir el dit a l'ull (o el dit ficat a l'ull, o el dit posat a l'ull) (a algú) Tenir-li animadversió.

3 p ext Part d'un guant que cobreix un dit. Aquest guant té dos dits foradats.

4 p ext 1 Mida equivalent a l'amplària normal d'un dit d'home. Un ciri que fa cinc pams de llarg i cinc dits d'ample.

2 a dos dits de Molt a la vora de. Es va aturar a dos dits del precipici. Estava a dos dits de tornar-me boig.

3 dit de través (o través de dit) Dit. Hi ha un través de dit de neu.

4 dos (o quatre) dits Quantitat petita, una mica. Per dos dits de vi, no puc pas estar begut.

5 no tenir dos dits de front (o de seny, o d'enteniment, etc) Ésser molt curt d'enteniment o obrar d'una manera molt poc assenyada.

6 no veure-hi dos dits de lluny Ésser molt curt d'enteniment.

dit(2)

[de dir¹]

m obs Allò que hom diu.

La infelicitat mata

"L'única cura que caldria practicar [a l'escola] és el guariment de la infelicitat. L'infant difícil és l'infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix, i per tant està en guerra amb el món. L'adult difícil va en la mateixa barca. Cap home feliç no ha pertorbat mai una reunió, ni ha predicat la guerra, ni ha linxat cap negre. Mai cap dona feliç no ha tractat a reganys el marit o els fills. Mai cap home feliç no ha comès un assassinat o un robatori. Mai cap patró feliç no ha terroritzat els seus empleats.Tots els crims, tots els odis, totes les guerres, es poden reduir a un sol mot: infelicitat. La intenció d'aquest llibre és de fer veure com neix la infelicitat, com arruïna les vides humanes i com es poden pujar els infants de manera que la major part d'aquesta infelicitat no arribi a néixer mai".

SUMMERHILL, fundador de l'escola (i l'ensenyança) que porten el seu nom.

Amor fraternal

Candilejas, 1952.

Penúltimo largometraje del Gran Charlot:

"La mente y el corazón: qué gran enigma". Con esta gran frase concluye Calvero su vida y deja paso a la de Thereza, su gran amor, tan grande como imposible.

Charles Chaplin es Calvero, un payaso ya mayor pero lleno de vitalidad y de carisma, que se encuentra con una joven bailarina que ha perdido las ganas de vivir. El encuentro hará que ella se entregue de nuevo a la vida y a la danza, su gran pasión, gracias a las sabias palabras de Calvero, que resucitará al clochard que hubo siempre en él recuperando así su dignidad. Feeling, amor por el otro o amor fraternal. Mientras tanto, entre bastidores y escenarios, la interpretación más cómica y por ello también más trágica nos mostrará la belleza y la magia del teatro, ese ensueño fugaz elevado y elevador que sólo los más grandes pueden hacer realidad, aunque sea por unos minutos. Cha-cha-cha Chaplin, ese gran parche en las heridas y ese sombrero de copa con bigote optimista. Entre el dandy y el mendigo, entre la vida y la muerte, entre bastidores y realidad, entre actores y espectadores. La función empieza para terminar y -como siempre- vuelta a empezar, aunque no seamo