Saudade Paradiso

Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

El sueño de la Mercè

El día cuando empieza

Si tuvieras que ponerle una banda sonora a tu vida, ¿cuál sería?

Hoy empiezo el día bien temprano, y para despertar a las lagañas que todavía se regozijan entre mundos surrealistas, enciendo mi mp3 y hago sonar una bossa nova, fusionada con una voz femenina que entona acordes de jazz. El día hasta huele diferente, sabe diferente, y se mueve diferente.

Llego sin prisa a trabajar, porque es festivo y porque la vida es mejor cuando se saborea sin morderla sin deprisa y sin amordazarla.

Mientras camino la ciudad también va quitándose las lagañas, los semáforos siempre tan cambiantes, los coches que van y vienen con gente que muchas veces no sabe adónde va y con otra gente que lo tiene tan claro que se salta hasta los semáforos. Vidas en ámbar y avenidas en verde y la Diagonal en ocre, desde María Cristina y subiendo por Pedralbes, tan señorial que se ha olvidado de ponerse un color.

La noche antes de acabar

Anoche, antes de que la noche se diera por vencida (madrugadas non-gratas cuando toca madrugar, aunque la Mercè nos recuerde un año más que estamos en Barcelona y que puede haber tanta gente tanto de día como de noche), brindamos, una vez más, como años atrás. 'Por eso aun estoy, en el lugar de siempre, en la misma ciudad, y con la misma gente'. A veces, como alguien decía, es preciso que las cosas cambien para que vuelvan a estar igual.

Brindamos por ello, por E, por M, por F, por A, por Pepe (que no PP), por C, y olvidamos la crisis, los sustos, las cicatrices que no acaban nunca de cicatrizar, los quistes, el jefe cabrón que habla de ética sin practicarla, la rutina cuando se hace pesada, lo de no encontrar trabajo 'de lo mío', y todo lo demás que aparece en los diarios, en la televisión, o en casi todas partes, como si quisieran recordarnos que la vida no vale la pena de ser vivida 'porque todo está muy mal'. Pues si está mal, vamos a sacarle las lagañas y los regañadientes, y vamos a poner en entredicho al dicho ese de que 'es preciso que las cosas cambien para que vuelvan al mismo lugar', y vamos a brindar porque cambie lo que no nos gusta para que cambie, sin más.

La madrugada cuando ya ha brindado

Risas con sonrisas que se pintan las unas a las otras, soñando en carmín, en otras décadas, en otras vidas, y brillo de labios que extiende su pinzel fino como si fuera un artista y pintara esas otras vidas mejores, sin jefes cabrones, sin mentiras disfrazadas de futuros prometedores, sin depresiones del ánimo, sin soledades no buscadas o no deseadas.

Como Dalí, y aquella pareja que M y F conocieron en autostop, y que apenas hablaba. 'Es peligroso hacer autostop'. 'También es peligroso llevar a gente que hace autostop'. Pero luego no pasa nada, porque lo normal es que no pasen tantas cosas (malas).


Epíluego

Aquel matrimonio de 50 años al que no conocí tenía una quimera: perseguir el sueño de Dalí. Y es que, ¿puede haber algo más inspirador para la vida que perseguir lo que uno (cree que) sueña, se tenga la edad que se tenga?

by Carmen

Para las que 'siguen' ahí, porque hay cosas que cambian pero no.

Prescindibles?

"Puede que nadie sea imprescindible pero todos somos necesarios".

Me lo dicen en la recepción de la residencia en la que trabajo, y me quedo un rato pensativa, y luego concuerdo afirmativamente.

Luego hablamos de que cada uno tiene su función, su papel en el mundo, y que todo funciona cuando cada cual cumple con el suyo, seas barrendero, gerente, ministro o vagabundo. El cliente opina que es por esa razón que los sueldos tendrían que estar mejor repartidos, de una forma más justa, precisamente para dar valor a la función primordial, y necesaria, de cada ser humano.

Nuevamente aplaudo su opinión, por lúcida, coherente y sensata. Ojalá los que mueven la batuta pensaran como él.

El mig metre de Príapo

Bravo! Bravo, bravo, i bravo!!! (plas, plas, plas, plas). Un aplaudiment ben fort dedicat al director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que a la fi ha reparat en que vivim a l'any 2009 i ha decidit esquinçar-se les vestidures i treure la pols al déu romà de la fertilitat, Príapo, potser l'estàtua amb el penis (per dir-ho amb manicura) més impactant de la història (de l'art). La plausible decisió va ser presa després de que Llovera (Xavier) assistís a una exposició sobre l'erotisme i la sexualitat de Roma, i va exposar-la per a veure què passava (amb el mig metre del considerat fill de Dionís i Afrodita). I és que a l'època romana, les representacions fàliques no només eren tolerades, sinó que a més es tenia la creença que donaven sort i protecció, a més de fertilitat. Bravo, bravo i bravo.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen

Tòquio Blue(s)

O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).

Un Cruïlla no apte per a llunàtics

I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.

Publicat a http://eldema.cat

by Carmen