Cinéma vérité (o gairebé)

Ja et pots tapar la boca i obrir els ulls-oïdes-sentits-consciència perquè arriba el DocsBarcelona, un dels millors festivals haguts i per haver no cal dir de què. Aquest any, a més, no ha volgut ser egoista i ha decidit compartir taquilles i butaques amb els independents cinemes Verdi, la (neo)clàssica però no necessàriament classicista Filmoteca de Catalunya i el català Palau Robert. Si ets dels que prefereixen les realitats en estat pur -o si més no, la intenció- a les ficcions que van de realitat inqüestionable i omnipresent, o bé d'aquells altres -els mateixos, en el fons- que s'emocionen veient arribar el tren dels Lumière o amb l'esquimal de Flaherty però no poden amb el cinema caspós i mentider, aquest és, sens dubte, el teu lloc. Un freaki lloc on la càmera-ull i el cinéma vérité varen decidir, ara fa tres anys, anar retrobant-se any rere any per no estancar-se amb el pas del temps i del cinema-crispeta, per així poder mostrar-se tal com són -o tal com voldríen ser, sincerament-. Del 27 de gener a l'1 de febrer.



by Carmen



Publicat a http://eldema.cat/

(+) = +

Més més més

mesuradament
melosament
melangiosament

però

jo vull

més més més

no només

no només...


(sumar sempre dóna MÉS)

13/12/08'

Pluja menuda

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi*
(res més a dir)

13/12/o8'

*mi (4): símb MAGNET. permeabilitat magnètica.

Projecte imbècil

Hotel Grand Canard. Habitació 114. Tredici: ¿I el seu equipatge? Professor: El farem pel camí. Amb guió de Biel Perelló (veure crèdits d'Afers Exteriors) i sota les directrius de Jordi Frades (El cor de la ciutat, Plats Bruts...), "El projecte Alfa o Estampes africanes amb Lenin de fons" no pretén res més que alliberar la ment i disparar somriures disparatats a les butaques. Però no busqueu l'absurd més que en l'argument (quin argument?). Bé. Vull dir que no cal que us trenqueu el cap pensant en Beckett ni en Jean Genet ni en Ionesco. No. Res d'això. Massa trascendental per dues ments més habituades a l'agenda televisiva que a la filosofia de la condició humana i coses per l'estil. Seria més encertat recuperar els viatges de Jules Verne, la sèrie més intrèpida de la sèrie B i les excentricitats de Mortadelo i Filemón, així com els gags d'en Groutxo. Un exercici d'esportivitat humorística per reivindicar l'humor idiota i les cares de peix. Fins al 8 de febrer al Teatre del Raval.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Al final de la mitjanit

No és un petó el que busquen el misantrop i la misantropa, el nickname dels protagonistes de "In search of a midnight kiss", més coneguts a la vida real com Scott McNairy i Sara Simmonds. Podrien ser com tu o com jo, en aquells dies en que et reclous a l'habitació sense saber què fer amb la vida, així, en general. Dirigida per Alex Holdridge, el texà que un mal dia va confessar que "si Los Ángeles caigués a l'oceà no la trobaria a faltar", aquesta tragicomèdia romàntica (per alguna cosa nominada al premi John Cassavetes a la millor pel•lícula de baix pressupost) estaria més a prop del primer Godard i la seva última escapada avantguardista que dels clàssics made in Hollywood, en que el galant festejava la dona, la qual l'acabava besant diguem-ne apassionadament. Res a veure amb dos joves d'avui sense més esperances que la mitjanit. Del cinisme extrem a la llàgrima de cocodril. La vida (pos)moderna és el que té.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/