sábado, 26 de enero de 2008

'Lilosa' tarda


"La bellesa del paisatge radica en la seva melancolia".
Ahmet Rasim.



Istambul: Ciutat i records, d'Orhan Pamuk, recentment amenaçat de mort per un grup d'ultranacionalistes radicals.

Aquells pensaments que ens captiven o que ens fan entendre alguna cosa de nosaltres mateixos en veure'ls expressats en les paraules d'un altre:



I. L'ALTRE ORHAN


"Tothom que sent curiositat per donar un significat a la seva vida s'ha preguntat almenys un cop pel sentit del lloc i el moment del seu naixement. Per què hem nascut tal data en tal racó del món?".

"Aquella dolça sensació, que ens recorda el delit de veure'ns a nosaltres mateixos en un somni, s'instal·la en la nostra ànima com un costum que ens emmetzina al llarg de tota la vida. Ens acostumem a conèixer el significat de tot allò que vivim -també els plaers més profunds- a través dels altres".


II. FOTOGRAFIES DE LA FOSCA CASA-MUSEU


"...m'imaginava que les estores eren mars i jo saltava sense tocar l'aigua (com feia el baró de Calvino, d'arbre en arbre per no tocar terra)...".


"...tenia un altre joc amb el qual vaig continuar jugant d'adult sempre que m'avorria: m'imaginava que el lloc on em trobava no era realment el lloc on era, i quan la imaginació quedava esgotada, em refugiava en les fotografies que hi havia sobre les taules i escriptoris o penjades de les parets".



"Mentre que, d'una banda, rememorava reverencialment la importància i els significat d'aquells moments especials protegits per un marc que resistien el pas del temps i l'envelliment, de l'altra, també m'avorrien".



"Aquells àpats multitudinaris, els acudits, les rialles (...) m'oferien la il·lusió que la felicitat era la sensació de seguretat compartida amb una família, amb un grup, i un bromejar continu i tranquil".



"...i no amagava aquells motius d'alegria gràcies a un infantilisme i una simpatia que no l'abandonaven mai (...). No era en absolut un pare d'aquells que renyen, prohibeixen i castiguen. Especialment durant els primers anys de la meva infantesa, quan sortia i jugava emb ell, sentia que el món era un lloc divertit on l'home venia per ser feliç".



"Malgrat l'aspecte melancòlic tan ple de coses, o potser per això mateix, m'agradava anar al saló de l'àvia i jugar-hi, fantasiejar, somniar que allò era un altre lloc".



III. 'JO'



"En els moments més feliços -i la meva infància en va estar plena d'aquests moments- no era conscient de la meva pròpia existència, sinó del fet que el món era un lloc bo, bonic, agradable i assolellat".



"...eren coses que no m'ensenyaven res sobre mi mateix, sinó sobre nocions d'un mal i un dolor dels quals havia de fugir. Però entre l'anar i venir de la consciència, entre les fantasies i les tensions, a dins meu s'anava assentant lentament la sensació de ser jo mateix, la sensació que hi havia un jo, i també un sentiment de culpabilitat".



"...els div, germans de dimonis i genis malvats de la literatura clàssica iraniana...".



"...jo intuïa que el veritable origen de la meva maldat interior es trobava en el fet d'escapar-me sovint cap a il·lusions poc adeqüades, perquè mentre vivia a les habitacions d'aquells pisos-museu, la majoria de vegades, per pur avorriment, m'imaginava que vivia en un altre lloc i que era un altre".



"...-perquè un racó de la meva ment sempre estava atent als sons de l'edifici-".



"La diferència que hi ha entre l'home a qui li agrada somiar que és Napoleó i l'home que es pensa que és Napoleó és la diferència que hi ha entre el somiador feliç i l'esquizofrènic infeliç".



"...no puc dir que m'agradessin massa els adults. (...) Eren massa voluminosos, massa feixucs i massa realistes. Havien vist, feia temps, que dins del món hi havia un segon univers, però havien perdut la capacitat de meravellar-se i imaginar".



IV. L'AMARGOR DE LES MANSIONS ENSORRADES DEL PAIXÀS: EL DESCOBRIMENT DELS CARRERS



"...la melancolia que projectava aquella cultura morta, aquell imperi ensorrat, es trobava per tot arreu. L'esforç per occidentalitzar-se em semblava, més que un desig de modernitat, una inquietud per alliberar-se de totes les coses, carregades d'uns records plens d'amargor i tristesa, (...) per alliberar-nos del seu record destructor".



"Sol, aire fresc, llum. La casa a vegades era tan fosca que quan sortia al carrer m'enlluernava, com quan els dies d'estiu corrien les cortines".



"Quan se m'apoderava el cansament i l'angoixa, els carrers i els aparadors que ja no volia mirar, anaven perdent lentament el color i jo començava a veure la ciutat com un lloc en blanc i negre".



V. BLANC I NEGRE



"Vaig viure l'Istambul de la meva infància com les fotografies en blanc i negre, com un lloc en dos colors, fosc i plomís, i és així com el recordo".



"M'agraden les nits que arriben d'hora, quan la tardor s'adorm amb l'hivern, els arbres desfullats tremolen amb el vent del nord-est i la gent amb abrics i jaquetes negres tornen a casa aviat travessant els carrers foscos".



"El blanc i negre de la gent que se'n torna a casa, a les tardes d'hivern després que caigui la foscor prematura, em desperten la sensació de pertinència a aquesta ciutat i sento que comparteixo alguna cosa amb ells".



"...encara que no s'hagi fet del tot de nit, al carrer ja es viu una hora tardana, i aquestes dues persones que tornen a casa projectant unes llargues ombres sembla que portin amb elles la nit a la ciutat".



"...quan somiava ser el pintor impressionista dels carrers d'Istambul...".



"...i assumien aquell blanc i negre ombrívol però terriblement bell".



"...una barreja de por, curiositat i atracció".



"...però si que hi ha una intensa sensació de melancolia que suggereix una moral d'humilitat".



"Les nits de la meva infància eren boniques perquè, com la neu, cobrien l'ambient complex i esgotador en què s'anava submergint la ciutat a mesura que s'empobria, perquè la feien més poètica".



"Com la lluna plena, aquesta cultura del clar de lluna que comparteix tot Istambul salva la nit de convertir-se en una foscor cega i, sobretot, serveix per mostrar la misteriosa força de la penombra com a font de mal; a mí m'agrada més la seva llum quan la mostren com a mitja lluna o, com passa en aquest gravat, amb uns núvols que s'hi anteposen...".


Imatge: Istambul. Gravat de Melling.



...

Cent anys al Palau de les valquíries


Cent anys no són pocs. Més encara si es tracta d'una construcció arquitectònica on funcionalitat i Bellesa són la mateixa cosa. El Palau de la Música Catalana, l'únic auditori proclamat Patrimoni de la Humanitat, compleix 100 anys des de la seva inauguració, que va tenir lloc al 1908, quan Barcelona era el bressol del Modernisme. I com que tota festa comporta una celebració, el Palau ha decidit que en faria la festa del segle, organitzant actes i concerts que tindran lloc a partir del proper 7 de febrer fins al 9 de març: Un concert dedicat als socis de l'Orfeó Català, unes portes obertes per curiosos i visitants, una festa popular dirigida pels Comediants, i concerts i concerts i més concerts a càrrec d'orquestres com la Simfònica de Barcelona o la Real Filharmònica de Galicia. Potser, qui sap, les valquíries deixaran les parets de Domènech i Muntaner per convertir-se en notes musicals...
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

sábado, 19 de enero de 2008

L'extraordinari quotidià

Chema Madoz col·lecciona idees poètiques per transformar-les en paradoxes visuals: una gàbia suspesa al cel amb un núvol dins, un Tu i un Jo travessats per una navalla, notes musicals que comprateixen fruits al braç d'un arbre, una escala que recolza els seus pasos sobre una muleta, una tassa de café amb un desguàs, una cullera projectora de forquilles (o masculí/femení)... Objectes de la vida rutinària que el fotògraf fa que deixin de ser-ho en transmutar-los en fenomen artístic. Suspens i ironia, sentit de l'humor i poesia. Una àmplia mostra que es podrà veure a la Sala Tecla d'Hospitalet de Llobregat fins al 30 de març. Entre Joan Brossa i Man Ray, Chema Madoz canvia l'angle de visió per fer etern allò més efímer. Potser un fetitxista, potser un fotoartista que sacralitza l'objecte quotidià. Més (sur)real, impossible.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

lunes, 14 de enero de 2008

Breved

Anar fent -dijo.
Y se marchitó.

by Carmen

sábado, 12 de enero de 2008

Metafísica de clarobscurs

Un món (in)feliç

Membranes còsmiques, ectoplasma i intercanvi molecular conviuen harmònicament en una cosmogonia post-apocalíptica en que els humans han esdevingut fantasmes degut a la seva manca de sentiments. L'artista no podia anomenar-se d'una altra manera: Diva. Entre la narrativa visual de 'Blade Runner' i l'imaginari emparaulat d' 'Un món feliç', d'Aldous Huxley, l'exposició 'Gènesi' és un reclam al retorn de l’espiritualitat, un crit seré en que la contemplació d'una bellesa sublim ens farà replantejar-nos la nostra naturalesa humana. Paisatges onírics profunds, cossos futuristes, expressions buidades: mutants o humans? Un espai surrealista en 3D: més enllà del bé i del mal, metàfores sensorials. Fins al 28 de gener, a l'Espace Cultural Ample.

by Carmen

lunes, 7 de enero de 2008

Potser Ítaques


Comentari de l’article El problema de la religió primitiva,

de J.M. Batista i Roca[i]


La Religió, un fet universal des que l’home és home

Es pot viure sense religió? Què és exactament la Religió? És quelcom universal, inherent a l’ésser humà? Josep Maria Batista i Roca, en el seu article “El problema de la religió primitiva”, escrit a principis del segle XX, s’endinsa en la història del pensament religiós per tal d’esbrinar el complex significat d’aquest concepte, tant debatut des de que l’home és home. I com ho fa?


L’autor desenvolupa les seves argumentacions a partir de dues qüestions: La primera, si la religió ja existia en els origens datats de l’èsser humà, és a dir, en la Prehistòria. En segon lloc, si aquesta religió la trobem a tots als pobles, tot investigant si va haver-hi algun que no en tingués.

Batista i Roca es troba amb un problema cronològic alhora de concretar els primers temps, ja que són escasses les dades referides al fet cultural en el període inicial del Paleolític inferior. L’autor assenyala que molts etnògrafs estan d’acord en que aquells homes tenien una cultura “superior” a la d’algunes tribus salvatges actuals, que representarien “el nivell cultural més inferior”. Aquests estudis demostren l’existència d’una mena de monoteïsme entre aquests grups. De la mateixa manera, s’ha comprovat com les pintures rupestres tenen finalitats clarament màgico-religioses, així com l’ús de màscares en les cerimònies de carácter religiós.


Així, a partir de les sepultures (intencionades) del període musterià i de les ofrenes dels supervivents d’aquella època, Batista i Roca dedueix que existia un culte dels morts, fet que demostra, alhora, la creença en una vida futura, així com l’existència de la Religió ja en els temps remots de l’ésser humà.

Una vegada ressolta la primera qüestió, l’autor es submergeix en la recerca del segon enigma: tots els pobles actuals, salvatges i no salvatges, tenen Religió? Batista i Roca comença l’anàlisi desmentint afirmacions de viatgers i exploradors moderns, que deien que havien descobert pobles sense religió, ja que s’ha demostrat posteriorment que eren infundades i contradictòries.


L’autor recull estudis de Tylor, Felix d’Azar, el Dr. Lang i de Lubbock, que van aplegar moltes d’aquestes falàcies (sobre la no existència de les idees religioses en algunes tribus) que s’havien estés arreu del món. Batista i Roca afirma que “cal un llarg temps de convivència amb la tribu salvatge” perquè aquesta revel·li a l’explorador les seves creences, cosa que els viatgers no feien. Segons ell, i basant-se en els autors esmenats, “un bon recercador cal que tingui una sòlida base etnogràfica”.

D’altra banda, hi ha un altre “perill”: el dels prejudicis de l’etnògraf en el que es refereix a temes científics, religiosos o socials. És el cas dels primers exploradors cristians, que consideraven “arreligiosos” els pobles que no creien en el mateix Déu en que creien ells. Aquest és per Batista i Roca un problema greu, ja que l’antropòleg es troba davant un ampli mosaic de creences i rituals a l’hora d’estudiar els pobles salvatges, i no tots s’assemblen a les seves.


Davant aquest conflicte, creu que l’historiador hauria de fixar un criteri clar per tal de veure on és la frontera religiosa. Per determinar aquest límit en el cas de la religió primitiva, ell es forma un criteri propi basat en tres conceptes clau: Animisme, Totemisme i Màgia.

El terme d’Animisme prové de Tylor, que va fer una primera aproximació a la Religió definint-la breument com “la creença en Éssers Espirituals” que, segons Batista i Roca, podem atribuir-la a tots els pobles, sigui quina sigui la seva cultura. Tylor l’anomena Animisme perquè creu que tots els éssers vius (persones, animals, plantes i coses) poseeixen esperit. Aquesta teoria es divideix en dos blocs: les ànimes de criatures individuals, per una part, i les ànimes d’altres esperits, que poden convertir-se en divinitats, per l’altra. Aquestes ànimes, a més, influeixen en el desenvolupament dels esdeveniments. Així mateix, segons aquest autor, l’animisme està relacionat amb “la vida i el seu fantasma”, o sigui, en la vida, la mort i els somnis, presents en l’home.


Aquesta teoria ha estat titllada de reduccionista per molts autors, ja que deixa de banda l’important paper que juguen les emocions i el ritual, així com l’aspecte ètic i moral de tota Religió. Segons ell, hi ha molts rituals i creences que, malgrat no estar envoltats per cap Ésser Espiritual, tenen un marcat caràcter religiós.

Per altra part, Batista i Roca defineix la religió primitiva a partir d’un altre concepte, com deiem: el Totemisme, que vindria a ser “una institució de formes variables segons els pobles”. Es caracteritza per la creença que hi ha un vincle, ja sigui religiós, màgic o de parentiu, entre una tribu humana i una espècie animal, vegetal o material. Aquest “tòtem” és, a més, un objecte de culte pel grup. Encara que molts etnògrafs han considerat el totemisme la forma primitiva de religió, Batista i Roca creu que és un fenomen molt complex, la universalitat del qual encara no s’ha pogut demostrar.


Per últim, Batista i Roca s’apropa al fet religiós a partir de la Màgia i de la relació d’aquesta amb l’origen de la Religió, que va establir Frazer. Aquest autor va aplegar diverses costums màgiques que demostraven, en paraules de Batista i Roca, que “la màgia omple tota la vida, no sols dels pobles salvatges, sinó també de les classes socials endarrerides dels pobles civilitzats”.

Aquestes pràctiques tenen formes diverses, però es poden reduïr en “màgia simpàtica” (imitant allò que es vol, el desig es realitza) i “màgia contagionista” (un objecte d’algú influeix en el nou poseidor d’aquest). Així mateix, Frazer creu que la màgia és anterior a la Religió perquè no hi ha en aquests rituals cap ésser sobrenatural que influeixi en la Naturalesa: en la màgia es dóna una coacció directa sobre la natura, en canvi, la propiciació de la Divinitat sobre l’univers és pròpia de la Religió. Així, afirma que “la humanitat hauria passat per una Edat màgica”, més simplista, “abans d’arribar a una Edat religiosa”.


Per a J.M. Batista i Roca, en canvi, Màgia i Religió no tenen perquè estar divorciades ja que és l’actitud mental de la persona que participa en un ritual la que converteix el ritual en un acte religiós. De la mateixa manera, una pràctica pot ser religiosa encara que no intervingui cap déu: “un objecte, un lloc, una persona sagrada tenen un poder especial que els col·loca per damunt de les altres coses o persones ordinàries i corrents”. Vol dir que per a molts pobles, hi han éssers sagrats, posseidors d’una força misteriosa (mana, manitú, orenda, wakanda, baraka…) capaç de produir obres extraordinàries, ja siguin bones o dolentes.

Tot això porta a Batista i Roca a afirmar que hi ha “una sèrie d’actes positius, estrictament regulats en les religions primitives que constitueixen el ritual”, és a dir, “les relacions de l’home amb la Divinitat o, en termes generals, amb el sagrat”, i és a través del ritual que l’home primitiu experimenta la comunió, l’impuls religiós que mou l’home a cercar allò sacre.


No obstant això, al costat de la influència d’allò diví en el primitivisme, apareixen també creences monoteistes, tot i que autors com els citats anteriorment han atribuit la creença en un sol Déu a l’evangelització dels missioners cristians, que han considerat “degenerades” qualsevol de les creences anteriors d’aquests pobles indígenes. Així doncs, els pobles evolucionen.

Un cop estudiada la Història de les Religions, Batista i Roca s’adona, efectivament, que no existeixen pobles sense Religió. Així, la Religió és un fet universal. En els pobles no monoteistes, hi ha Religió en el moment en que l’home creu en l’existència d’una força superior a ell, a la que venera.

Així doncs, l’autor arriba a la conclusió de que la Religió és un fet propiament humà perquè només l’home pot tenir instints religiosos i espirituals, arrelats al fons de la seva ànima per l’actuació d’alguna força sagrada. Així mateix, per a l’autor la Religió és necessària en la vida de qualsevol ésser humà i tan real com l’expressió artística.


Potser Ítaques

En la meva opinió, Batista i Roca realitza un estudi exhaustiu arran la Història de les Religions que li permet extreure unes conclusions molt ben argumentades al voltant d’un concepte tan abstracte com pot ser la Religió, i més encara per definir les formes de religió primitives, més difícils d’entendre per ser més llunyanes a nosaltres. Malgrat la complexitat de les religions primitives i del fet religiós, considero que l’autor aconsegueix apropar-nos-hi, encara que sigui des d’un posicionament clarament catòlic.


Penso, com ell, que la Religió és un fet universal que existeix des de sempre, però no té perquè ser un fet individual. Tampoc comparteixo la seva última afirmació sobre els instints religiosos, ja que no crec que hagi cap força superior que ens la inculqui, sinó que la creem nosaltres mateixos, a través de la nostra cultura, i que pot canviar de forma segons les experiències viscudes. D’altra banda, no sé si existeix o no l’ànima, però m’atreviria a dir que hi ha moltes persones que no tenen instints espirituals senzillament perquè no creuen en ells. Donant-li la volta a la dita, “si no ho crec, no ho veig”.

Per la meva part, jo crec que hi ha quelcom que està més enllà de la raó: els somnis, els desitjos, la mort… Misteris que, pel fet de ser-ho, mai podran ser esbrinats. D’aquí la grandesa de l’univers i la nimiesa de l’ésser humà que, indefens, s’aferra a una o altra raó, més o menys raonada, per tal de donar un sentit a la seva vida. Potser el fet religiós sigui una mena d’illa per a les persones. Com una guia de viatges. Com Ítaca.


Qui sap.

by Carmen, antropòloga innocent.

[i] BATISTA I ROCA, J.M.; La paraula cristiana. Febrer, 1925. El problema de la religió primitiva. pp.115-132.

La caixa de pandora

És la dona una caixa de pandora o és la caixa de pandora un mite més? La sensualitat i el misteri, no poden pertànyer al món dels homes? La moral, és una forma de vida o un ideal? A "El llibertí", la comèdia d'Eric-Emmanuel Schmitt (1960) estrenada fa uns mesos al Teatre Poliorama, la moral trontolla i "les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma". O això diuen. Diderot, allotjat al pavelló de caça del seu amic el baró d’Holbach, rep l’encàrrec d’escriure un article sobre la “Moral” per a l’Enciclopèdia. Ho aconseguirà o es tornarà boig en l'intent? Sigui com sigui, serà un dia etern per al "pobre" Diderot, que serà seduït per quatre dones rebosants d'erotisme, l'antagonista de la Moral, la belle époque. A bon entenedor...

by Carmen

El món aborigen


“…creiem en el caràcter universal i humà de la Religió, de la mateixa manera com l’Art és quelcom real per a l’home com a manifestació dels sentiments artístics que tots portem en el nostre esperit. I així com per ésser manifestació de sentiments humans l’Art és quelcom de veritable i necessari per a l’home, així creiem que també ho és la religió”. [i]


HISTÒRIA DELS ABORÍGENS

Dins Oceania, un continent on l’aigua és l’element dominant, emergeix Austràlia. La resta de les illes oceàniques, per la seva banda, s’han dividit en Micronèsia, Melanesia i Polinesia, per tal de facilitar-ne el seu estudi.

La població aborigen va arribar a Austràlia fa uns 40.000 anys des de l’Àsia. Va ser a principis del segle XVII que, amb la colonització dels europeus, els primitius es van anar dissolent, de tal forma que avui només en queden uns 200.000 membres.

Els conqueridors van trobar trets en comú entre les diferents tribus que defineixen la seva cultura: un sistema econòmic basat en la caça i en la pesca; utensilis de fusta com el bumerang, un arma de caça; vida a l’aire lliure, sense arquitectura civil ni religiosa; manifestacions artístiques on destaca l’art rupestre, ric i complex, acompanyat per pintura sobre el cos, molt expressiva; organització tribal en clans i agrupacions familiars, vinculats a un o varis tòtems.

…el totemisme es caracteritza per la creença que existeix una certa relació, de caràcter religiós, màgico-religiós o simplement de parentiu, entre el grup humà i una espècie animal (o vegetal, o una classe d’objectes). Aquest animal (…) és objecte de certa veneració (…)”. [ii]

No obstant les semblances, al llarg de la història s’han anat creant diferències regionals, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista religiós o artístic. Així, en termes generals podem diferenciar unes 18 regions culturals. En primer lloc està la zona del nord, on destaca la pintura rupestre. Hi ha tribus com la Gunwinggu, Rembarnga, Gurindji, Tiwi…

En segon lloc estan les tribus de la zona sud, on els aborígens s’autodenominen “nunga”: els adnyamathanha, els kaurna i els ngarrindjeri. A l’est, trobem els Bundjalung, els Kurnai, els Yorta Yorta o els Yuggera, entre d’altres. A la part més septentrional de l’oest, la població s’anomena “yamtji”, a la part més meridional, “nyungars”. La zona central és una zona àrida, amb deserts, i en trobem grups com els arrernte, els pintupi, els arabana…

També hi ha aborígens a l’illa de Tasmània (els Nuenonne i els Paredarerme), i a les illes de Torre Strait (els Meriam Mir i els Murulag). Queda patent la gran diversitat de la cultura aborigen australiana, doncs.

Els primers colonitzadors foren els holandesos, seguits dels anglesos i els francesos, però no van trepitjar terra australiana fins al segle XVII. L’impacte europeu va provocar el dessarrelament de molts aborígens, que van veure’s obligats a abandonar sobtadament les seves costums. Aquest fet va ser molt caracterític sobretot al segle XIX.

Un segle després, a la década dels 80 i dels 90, el govern australià decideix prendre mesures per salvaguardar les formes de vida dels aborígens per tal de millorar-ne les seves condicions. Actualment, encara que s’ha integrat en el mode de vida occidental, la població aborigen australiana manté la seva cultura propia i les seves tradicions, fet que es demostra principalment en els seus rituals i les seves creacions artístiques.

EL FET ARTÍSTIC I LA MITOLOGIA

La col·lecció del Museu d’Etnologia sobre Oceania està formada per armes, utensilis per a la pesca i la recol·lecció, objectes de fibra vegetal, objectes sagrats i cerimonials, objectes rituals i màgics, objectes personals, objectes de pedra…

Però són les pintures sobre escorça d’eucaliptus (pintures raigs X, pintures narratives d’escenes mitològiques o de la vida quotidiana, representació de mimis i pintures abstractes) les que més atenció desperten, perquè és a través de l’art que podem conèixer millor la cosmovisió dels aborígens australians, tan senzills i tan complexos alhora.

I és que el aborígens consideren que l’art és imprescindible en la seva vida perquè els connecta amb la divinitat, per això és tan important entendre el seu art per tal d’entendre la seva cultura. I viceversa.

“Si una persona comprende por entero los significados de una cultura, tiene que comprender su arte. El arte es una habilidad humana expresada a través del dibujo, la pintura, la escultura, la arquitectura, la poesía, la música, la danza y quizá gran número de actividades diferentes. (…) El truco para entender el arte es la habilidad para buscar la complejidad de los símbolos, calculando los múltiples significados y la forma en que se iluminan entre sí” (Bohannan, pp. 205-207)[iii].

Els aborígens senten una gran connexió amb els elements de la naturalesa. És important entendre aquesta unió perquè és la base de les seves creences i de la seva vida diària, també. Pensen que l’ésser humà pertany a una essència superior, que és precisament la natura, a la qual pertanyen tots els éssers, ja siguin vius, morts, vegetals o animals. Així, l’home no és un ésser superior, sino que comparteix la Terra amb la resta d’éssers, iguals a ells.

I com veneren aquest ésser diví que és la Natura? Mitjançant els rituals i els tòtems, que estan sempre relacionats amb algun element natural, al qual un clan, una família o un devot rendeixen culte. Es mouen, doncs, per un sistema totèmic, gràcies al qual donen sentit al món i poden relacionar-se amb la Terra, que els protegeix i a la que alhora ells cuiden.

El sistema totèmic va afavorir l’organització dels grups en clans, en funció del tòtem al qual veneràven. Aquests clans aviat es dividirien en llars, amb la qual cosa sorgiren una gran varietat de relats, mites i creences. Totes elles comparteixen una visió molt semblant sobre l’Univers, la Natura i l’ésser humà, així com dels seus orígens.

La creació del món s’explica a través de mites o relats mitològics, que tenen com a protagonistes a sers legendaris, déus i herois ancestrals. L’origen del món i la seva forma és obra d’èssers màgics i déus primitius, tal i com explicava la mitologia clàssica occidental. Aquests mites fundacionals i els rituals que els conformen ajuden a mantenir l’ordre social establert a la Natura i a la seva comunitat.

Dins els mites creacionals segurament el més estés ha estat el mite del déu Biame, el Creador màxim de la Terra, molt proper al Déu dels cristians. No obstant això, quines són aquestes altres llegendes mitològiques i les creences que expliquen els principis dels temps, segons els aborígens australians?

El dreamtime

La creació del món va tenir lloc en un període sobrenatural, que els aborígens anomenen el “dreamtime”, també conegut com “Dreaming” i “Alchera”. És el “Temps del Somni”, una etapa màgica en que la Terra i la vida van nèixer.

Tot els mites expliquen, d’una o altra manera, que uns esperits ancestrals, els Wondjina, van ser els que van crear el món tal i com el coneixem actualment. Temps després, durant el Dreamtime, aquests esperits van viatjar arreu d’Austràlia per transmetre els seus coneixements i els secrets de la supervivència a l’èsser humà. Acomplida la seva missió, els Wondjina desaparegueren de la Terra però existeixen encara, però reencarnats en altres formes de vida. Així, els Wondjina són les roques, els ocells, els rius…

Encara avui es pot penetrar en aquest temps primigeni, per mitjà dels rituals i del totemisme, amb la qual cosa podem deduir que aquests mites fundacionals estan vigents en l’actualitat primitiva i la pràctica dels rituals es manté. El Temps del somni, doncs, continua.

L’estructura de l’Univers i els cossos celestes

Per a la majoria d’aborigens, la L’Univers està format per tres plans: la Terra, el cel i el subsòl. La Terra, circular, està coberta pel cel, la llar dels herois ancestrals i dels èssers sobrehumans. Els estels són fogueres dels èssers que habiten el cel. El xamàn és l’únic ser que pot viatjar del pla terrestre al cel, per això és un èsser tan respectat. El subsol és el símil de l’infern cristià, el racó fosc i buit, però també un cel subterrani.

A l’inrevés que moltes altres cultures, aquests primitius creuen que la lluna representa l’home i el sol la dona, potser perquè ells creuen que sense la dona no és possible la vida, de la mateixa manera que no és possible la vida a la Terra sense el Sol.

Hi ha altres mites, com el de les Pléyades, que narren fenòmens celestials, tals com els estels i els eclipses.

La mare serp

Així mateix, segons la mitologia aborigen, la Terra va sorgir d’una matèria preexistent i el paisatge es va anar transformant per l’acció d’uns èssers semblants a les serps. Aquest és un altre mite fundacional per als aborigens, conegut com el mite de la Mare serp o la Serp de l’Arc de Sant Martí, que simbolitza la fertilitat i la pluja, i que té el poder per crear la vida.

Segons explica la llegenda, al principi dels temps la Terra era un espai buit a l’interior de la qual dormia la Mare Serp. En despertar, va recòrrer la superfície de la Terra creant rius i oceans, arbres i vegetals, muntanyes i valls, animals éssers humans, que havien de viure amb armonia amb la resta de la Terra.

CONCLUSIÓ

Com podem veure, tots els relats tenen en comú el respecte per la Naturalesa i la simbiosi amb la mateixa. És per això que l’aborigen australià considera que el paper primordial de l’ésser humà consisteix en mantenir l’equilibri de la Natura a partir de la pràctica de rituals i la transmissió de la sabiduria, que es fa de forma oral.

El rituals i els mites, així com la seva expressió artísitica, són, per tant, els que garanteixen l’ordre primordial establert i els que permeten a l’aborigen esbrinar quin lloc ocupa al món.


by Carmen, una antropòloga innocent.


[i] BATISTA I ROCA, Josep Mª; La paraula cristiana, Febrer 1925. El problema de la religió primitiva, pp. 115-132.
[ii] ídem.
[iii] BOHANNAN, P. ; Para raros, nosotros. Introducción a la Antropología Cultural. Ediciones Akal, 1992.


ALTRE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
http://www.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_australiana.shtml
http://www.museuetnologic.bcn.es/