Anatomia de Bolívia

Publico una entrevista que em va fer un estudiant de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació arran la xerrada de Cooperació Internacional a la que vaig participar com a ponent durant les Jornades de Comunicació Blanquerna 08'.

• Bolivia és un país amb una presència indígena molt important, si bé durant molts anys ha estat tractada amb un cert menyspreu per part de les classes dominants. Creus que, com assenyalen alguns analistes, hi ha un cert ressurgiment del sentiment indígena, sobretot arrel de la pujada al poder d'Evo Morales?

Crec que són alçaments concrets, sense continuitat, i poc organitzats com per poder aconseguir alguna cosa pel que respecta als seus drets. Encara que Evo sigui indígena, depén de poders que no ho són, i les seves decisions estan coercionades. No crec que hagi una revolta indígena important, al menys, jo no ho vaig percebre aquest estiu. Potser algun dia coneixeran els seus drets i els ensenyaran a defensar-los... Jo sóc partidaria de la no-violència, però també m’he adonat que hi ha coses que potser només s’aconseguirien amb una revolució. Com va passar aquí. Bé, no ho sé, potser m’equivoco…


• Com rebia la gent, la visita de cooperants europeus? I quina visió d'Europa et sembla que projectem sobre els autòctons?

Europa i Espanya les tenen idealitzades, i crec que no és bo. Molts adolescents amb els que vaig treballar com a educadora em suplicaven que els portés amb mi… “Llevadme a España, hermana”. Coneixen Europa i España molt vagament, i creuen que aquí podrien tenir una vida molt millor. Jo els intentava fer entendre que vivíem bé, sí, però que ells s’havien de forjar un futur primer a la seva ciutat, al seu país… Això ens ho va deixar molt clar el Pablo, un professor d’allà que porta molts anys treballant amb els projectes, en unes classes que vam fer la primera setmana sobre la situació de Bolivia i l’educació d’allà, per no crear en ells frustracions més endavant.

D’altra banda, la gent et rep amb els braços oberts, sobretot quan saben que estàs allà per ajudar-los. Tot i això, molts taxistes encara estan recelosos per haver-los pres l’or… I en el fons tenen raó perquè en realitat tot ve de les primeres colonitzacions... També cal dir que molt nois s’enfadaven quan els deies que només et quedaves un mes. Suposo que molts es senten abandonats, però has de posar el cap fred i ser realista: tu tens una vida, una cultura, i és difícil desprendre-se’n totalment. Vaig dubtar si quedar-me més temps, i vaig estar trista, però vaig continuar el meu viatge…


• Quan vas fer el tour per la resta del país, vas notar diferències importants entre la societat de la selva i la de l'altipla? Condicions de vida, tradicions, nivell de desenvolupament o llengües diferents?

I tant. Hi ha similituds però es noten grans diferències entre els colles (indígenes de l’altiplà) i els cambes (descendents blancs). Són diferències més aviat culturals (els quetxua, els aymara…) que venen donades per l’entorn, i socials, de classes, però recordo que el professor Àngel, el publicitari amb qui vaig realitzar l’spot, m’explicava que no hi ha recel entre uns i altres, sinó que se’ls inventen els qui tenen el poder per interessos polítics, perquè volen dividir la societat. Santa Cruz és la capital econòmica de Bolívia, però econòmica per a qui? La desigualtat és igual a tot arreu i l’arrel és la mateixa aquí i allà…

Per altra part, crec que hi ha un sentiment de ressignació implícit en els indígenes, una passivitat que em sobtava, la veritat. Tot i que hi ha de tot, la meva impressió és que la majoria viuen humilment i es conformen amb el que tenen perquè no han conegut res millor. Les expressions i les mirades tenen un rastre de melancolia, de misteri, sobretot a l’altiplà i a la capital política, la Paz. Suposo que també té a veure amb les creences religioses, tant dels evangelitzats com dels “primitius”.

A la part selvàtica, on vam estar tres dies, hi havia una tribu que construia canoes, i que vivia en cabanes, amb una “economia” basada en l’agricultura i la caça. També tenien aquest halo de misteri i d’instropecció però crec que són més feliços, més despreocupats, no sé si per l’animisme, o pel contacte directe amb la natura… No és el mateix viure al mig de la selva que al mig de la ciutat. Jo em quedaria a la selva, que vols que et digui…


• Quin creus que és el problema més greu amb que es troba la societat boliviana actual? Retard tecnològic? Educació? Sanitat?

Crec que és una barreja de retard tecnològic i poca qualitat educativa i sanitària, però l’arrel de tota aquesta problemàtica rau en el sistema econòmic, com sempre, i és evident que el seu depén del nostre… Bolívia en particular i Amèrica Llatina en general no poden avançar senzillament perquè als grans poders mundials, als que mouen els fils, no els interessa. Per a ells, el mòn funciona de la millor manera possible. Per què pensar en utopies ni idealismes si hem aconseguit l’Estat del Benestar? Però a costa de què, de qui? A costa de països com Bolívia que, malgrat la seva riquesa pel que fa a matèria prima, ha de viure explotada pels qui han decidit exportar aquestes matèries en comptes de productes manufacturats…

Per millorar el sistema educatiu i sanitari, un dret bàsic per a tothom, hauríen de portar-se a terme canvis en el sistema polític i econòmic global, per tant, penso que Bolívia és un país bast i ric però estancat des de l’època colonial, dependent. Les decisions les han pres sempre els països privilegiats, i no crec que això vagi a canviar, ara per ara.


• Mantens algun tipus de vincle amb el país, després de la experiència com a cooperant? En segueixes les notícies més que abans?

El vincle està més aviat en la meva consciència i en la meva memòria. Obres els límits de la teva ment: allò que sembla estar lluny pot estar més a prop i allò que tens a prop, sentir-lo lluny… Anar a cooperar a un país que funciona d’una forma tan distinta a la teva et fa relativitzar, entendre que hi ha alternatives, que hi ha un món més enllà de les teves fronteres, i que tenim molts, però que molts, prejudicis. No obstant, crec que hi ha quelcom a l’èsser humà que està per damunt de tot això, i que ens iguala…

Jo crec que per conèixer cal omplir-se de percepcions, viure experiències. En un mes et fas una idea molt vaga del que és una ciutat, un país, però te la fas si convius, si t’endinses. Pots fer turisme, pots explorar o pots cooperar i formar part de, però crec que hi ha una diferència molt gran entre el que et pot aportar un viatge d’oci i el que t’aporta un viatge com a cooperant, i que no tothom té la necessitat, el desig, l’impuls, de viatjar per donar i rebre… Segueixo les poques notícies que surten a la premsa d’aquí i les històries de vida d’alguns adolescents amb els que vaig treballar, i em sento frustrada perquè veig que no puc fer més.

Després està el vincle amb les persones d’aquí amb les que has compartit el viatge… Trobes persones que són el reflex i el mirall, amb les que conectes, i et canvien. Convius en un context tan diferent, tan lluny de casa i dels teus, que les relacions passen de ser noves a ser molt intenses. Crec que les persones que he conegut m’han tret el millor de mi, i el record de les vivències té com una mena de màgia, de llum. Això no té preu (econòmic si, vital, no).


• Creus que podries fer un viatge a una zona problemàtica, sense intervenir o ajudar d'alguna forma a partir d'ara? La cooperació anula el sentiment turista o són compatibles?

Sí, si sé que vaig com a turista, però la idea de fer viatges com a observadora no m’entusiasmen perquè no canvien res, no canvies res i no et canvien res, només serveixen per trencar amb la rutina, però no amb els teus esquemes ni amb tu mateix. Llavors, perquè moure’s? Per inèrcia? Per això, ja està el dia a dia. Crec que els vertaders viatges són els que et canvien l’ànima, la mirada, la percepció, les idees. Viatges per conèixer i coneixe't. Cooperes perquè sents una mena de deute moral. No sé. Hi ha gent que el té i gent que no el té, suposo, o gent que l’expressa d’una altra manera: amb els amics, amb la família, amb la parella, en grup… Depén de cadascú, de la història de cadascú, de les circumstàncies, però sobretot, dels desitjos, del que et mou.

Per cooperar, però, no cal marxar tan lluny: aquí mateix, al Raval, a Barcelona mateix, hi ha molt per fer. Jo col•laboro a un col•legi d’aquí com a monitora i em sento útil, i crec que sentir-se útil està molt lligat amb cooperar, que és molt més que ajudar a qui ho necessita. Dones alguna cosa que tens, en principi sense esperar res a canvi, més que la teva satisfacció personal, però després, paradoxalment, resulta que t’emportes molt més del que havies donat. Té a veure amb l’altruïsme, amb l’ajuda mútua, amb la gratitud… Compartir i compartir-te. Un moviment centrífug-centrípet que, malgrat el que pugui semblar i malgrat els discursos apocal•líptics, existeix, jo crec.


• Tens pensat seguir endavant amb l'audiovisual presentat? Tens projectes de futur en aquest sentit?

El vídeo el vam mostrar en un dinar benèfic que vam organitzar per enviar diners als Nats (Nens i Adolescents Treballadors). Vam recaudar 1000 euros! Una passada. Però no crec que el vídeo tingui la qualitat que hauria de tenir com per moure’l més enllà, i la meva intenció tampoc no era aquesta, la veritat, sino crear un record pel grup, en primer lloc, i païr el que havia viscut, en segon lloc. Jo sempre he tingut la mania, o “l’enfermetat”, diga-li com vulguis, d’escriure tot el que visc, tot el que em trobo, per retrobar-me i per entendre el món i per entendre’m a mí, no sé, però a Bolívia vaig perdre el meu quadern de viatge la primera setmana, hipnotitzada com estava amb els nens d’un barri de les afores. Vaig decidir que no volia comprar-me cap llibreta, que no volia estar pendent d’entendre’m, i que no em volia obligar a relatar. Havia de viure allò i conviure, i per fer-ho m’havia d’ obrir i sortir de les pàgines. La història ja la recordaria després…
I això és el que volia fer amb el vídeo: recordar per no oblidar, i que tots els que ho van viure poguèssin fer-ho també a través de les imatges, de la música, de les veus… Una manera de tancar el cercle per continuar endavant. I ara, què ve? Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé. Vull seguir viatjant, però vull fer-ho més temps, i si pogués cooperar i dedicar-me al reporterisme, seria genial! Però els diners no m’arriven, ara per ara. Estic estudiant antropologia perquè m’agradaria conèixer altres formes de veure el món, altres cultures, i el desig és tan fort que em sento gairebé forçada a seguir aquest camí. On em portarà? Ni idea. Seguiré la meva intuició raonada. Amb Bolívia no em va fallar…

Juny 2008'

Maniquís

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga



Maniquís de ciutat.

by Carmen

Aixeca la veu, que no se senten

“Aixeca la veu, que no et sento”. I jo l’aixecava instantàniament, reaccionaria. El següent dimarts, però, ja l’havia tornat a abaixar, i així successivament. Dic això referint-me a les primeres reunions de NovaCiutatVella, quan érem molts i molt perduts... Allà ens trobàvem i ens retrobàvem, i ens centràvem i ens descentràvem tot rastrejant temes, curiositats, persones, històries, potser notícies, cròniques, reportatges, articles, susceptibles de ser ensenyats, expressats, explicats, COMUNICATS. I “aixeca la veu, que no et sento”, i així successivament des de l’any 2003 fins que ja no em va caldre que m’ho diguessin perquè havia après a fer-ho per mi mateixa.

El mateix em passava quan havia de fer una trucada telefònica per contactar amb algú: em tremolava la veu, pronunciava frases il·lògiques i fins i tot a vegades acabava per no saber ni amb qui estava parlant. Per què? Perquè havia gent al voltant que –pensava jo- m’escoltava, i em feia vergonya i em posava ner-ner-ner-vi-vi-o-sa, i trucava des del mòbil, o des de casa, per tal d’evitar aquell tràngol. Fins que va arribar el dia en que ho vaig deixar de pensar: simplement despenjava el telèfon i parlava, sortia al carrer i entrevistava. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van ser molts els matins que vaig recórrer els carrers del districte amb el carro a vessar de revistes, tot descobrint cantonades i racons, rostres i rastres. Per a mi, que sóc de Rubí, cada matí repartint era un recorregut poètic, un esbrinar i un olorar una Barcelona cèntrica, bulliciosa. Recordava fragments de llibres que havia llegit i rememorava les classes d’Història de l’institut, quan el meu únic vincle amb Barcelona es limitava a una projecció de futur i a una coneixença imaginada. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van anar transcorrent els mesos, els anys -coses que passen- i amb ells varen arribar les “cometes” i els “tal afirma”, “tal conclou”, que jo tant detestava però als quals vaig anar encarinyant-me. La revista necessitava reformar-se o morir, i jo vaig reformar-me amb ella, com molts altres. Al principi va ser un canvi nostàlgic, dolorós, un trencament sobtat que m’espantava, però amb el temps vaig anar entenent que hi ha límits que són necessaris i fins i tot productius en l’àmbit periodístic. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Ara el vent va bufant i rebufant, i ho fa cada cop més fort a mesura que passen els anys, a mesura que la universitat es va convertint en lloc de pas, i jo encara continuo amb les cròniques de la revista, que ja no és la que era perquè ara és, simplement, diferent. Qui sap fins quan.
Potser vagi sent l’hora de fer un salt, un salt triple mortal, i aixecar la veu –oral i escrita- a altres indrets econòmicament més productius. Aixecaré la meva veu sense ser estrident i tot barrejant-la amb la dels altres, que és com sona millor, i aplicaré aquella campanya tan recitada dins i fora de la revista durant els quatre anys que allà he estat: “Està permès equivocar-se”. És més: és “estrictament necessari”, si més no, per tenir una veu pròpia i comunicar la dels altres. Què és, sinó, el periodisme?

by Carmen

En motiu dels cent números de la Revista NovaCiutatVella, i del meu "quatrenari".


GRÀCIES PER TREURE’M LES PARAULES I ELS EMBUTS...

DESPERTAR POÈTIC

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, aquesta és la veritat, fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.

10 juliol 08'

Nota al subcel: I caminar desperta per les paraules pa-pa-pa-palpitants i fer pams dels pous (pampallugues).

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-ara ja ho sé.

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar per l'estabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història.


Juliol 08'

De paraula

Si fos silenciada la paraula
del mot no en beuria
perquè és surant,
entre boca-orella,
que ella troba l'establia

-més no té prou,
en ser pronunciada
i necessita del gest
i la mirada
perquè li facin companyia.


9 juliol 08'

Quan?

Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?

Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...

9 juliol 08'

miró

miró em mira moribund

mentre miolo meticulosa

i em menteixo amorosament

des de la lluna malenconiosa

by Carmen

(però el cel és groc, sortosament)

run runejar

Seure al tronc ample
d'un arbre de copa oberta
enmig d'una piramidal
allargassada
de línies blaves
amb una cimera
apuntant al cel
sense tocar-lo
entre palmeres
i escutures congelades
en una edat sense temps.

Un terra fresc, verd.
Dues parelles
aparellades:
una, jove,
l'altre, ja vella.

Run-run.
Ronronejar.
Rumiar una nostàlgia
mentre el so proper d'un saxo
en la fondària
em recorda a mi
asseguda al tronc d'un arbre
apuntant al cel
sense palpar-lo.

by Carmen

Parc de les escultures de Montjuic. 5 de juliol 08'

Pisando fuerte

by Carmen

Julio 08'
Passeig de l'Arc de Triomf.