domingo, 27 de diciembre de 2009

De com fer art reciclant

Sembla ser que s'ha perdut l'esperança a Hopenaghen. Sí: sóc una apocalíptica. Però és que no hi ha més que mirar els pronòstics d'ecòlegs, antropòlegs, científics i pensadors contemporanis per adonar-se'n, així com l'aparició sobtada d'estacions fora de lloc o la mateixa desertització. Li diuen 'canvi climàtic', 'Fi de l'Era del desenvolupament', 'Crisi ecològica'. Ara, més que una predicció, és una evidència en la qual hi juguem tots. Doncs bé: hi ha qui juga millor i n'hi ha qui juga pitjor. Entre els millors del joc, estan els que converteixen el reciclatge en un art, com els organitzadors i participants del Festival de Reciclatge Artístic Drap-Art, una associació sense ànim de lucre fundada al 1985 que enguany ens porta per 9na vegada l'art sa de reutilitzar i reinventar, però amb creativitat. Fins al 10 de gener al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El runrun de Quim Monzó

Segur que t'ha passat algun cop, que agafes el llibre d'un escriptor i durant un temps és el teu fetitxe. A mi m'ha passat un innombrable número de vegades, tant pel que fa a escriptors com pel que fa a músics, cineastes i fins i tot pensadors. Una d'aquestes vegades li va tocar a en Quim Monzó, probablement un dels nostres millors novel·listes, cronistes i conta-contes. Tot va començar un bon matí de pluja al tren. El vaig descobrir a laVanguardia, quan encara feia 'run-run' (el tren i la secció on ell escrivia). Després vaig seguir-lo amb 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', una paròdia de les màquines invasores. Les seves cròniques em despertaven al món i me'l feien més portable, gràcies a la cella aixecada que trenca amb tot existencialisme per fer-ne una ganyota. Mesos després el vaig deixar: m'havia desvel·lat 'El perquè de tot plegat'. Això, rai. (Si també ha estat el teu fetitxe, el trobaràs al Centre d'Arts Santa Mònica fins a l'11 d'Abril).

by Carmen


Publicat a http://eldema.cat

Les ciutats invisibles

Saltimbanco, l'últim espectacle del Cirque du Soleil, significa literalment 'saltar en un banc'. La darrera vegada ens van entusiasmar amb un viatge al voltant de l'Alegria. Aquest any, l'argument explora l'experiència urbana en totes les seves expressions, des de les de les persones que van i venen per les ciutats, fins a l'organització que conforma el paisatge urbà de les grans metròpolis, una mica més enllà d'en Fritz Lang. 95 artistes de 20 nacionalitats conformen la trouppe de Saltimbanco, 140 personas de producció local, 180 tones d'equips, 1200 peces de vestuari... Dirigit per Franco Dragone, el Circ més gran del món torna al Palau Sant Jordi de Barcelona per tal de demostrar-nos, entre acrobàcia i acrobàcia, que la bellesa feta poesia pot trobar-se a tot arreu. Una demostració onírica i sublim a una ciutat imaginària, on la justícia poètica pot estar, només, en la diversitat cultural. Del 30 de desembre fins al 10 de gener.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

domingo, 20 de diciembre de 2009

Una solitud monstruosa

Hi ha qui creu que tots portem un monstre a dins, com és el cas del cineasta que va crear John Malkovich, Spike Jonze. El director ve al cas perquè aquesta vegada duu a la gran pantalla "Donde viven los monstruos", una adaptació de fàbula d'un clàssic de la literatura infantil d'en Maurice Sendak, el no només escriptor sinó també il·lustrador que va demostrar la seva creença en la premisa que obre aquesta ressenya al 1963, amb el conte que porta el mateix nom que la peli, darrere del qual s'amagava en Max, un nen convertit en rei de monstres, tan solitari i nostàlgic com a l'adaptació d'en Jonze,però potser menys reflexiu i capcot. Un món fantàstic però extranyament real en el que es posa de manifest que, moltes vegades, el monstre pot ser un mateix.

by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

sábado, 19 de diciembre de 2009

Sóc qui no sóc que sóc

(...)
Aleshores va decidir tornar, després de molt, molt de temps (gairebé segles, quan es tracta de nits).
I ho va fer com es fan totes aquelles coses que no se sap com es fan, perquè simplement ES FAN, impulsadament.
Res és, però tot pot arribar a ser.
Va seguir el seu camí en moviment, perpetuant-se en la quotidianitat del nou fred i en les demandes dels horaris que comencen i acaben més o menys a la mateixa hora (gràcies a Déu).
Potser es va desprendre de tot allò, o potser no. Potser ho recuperarà, precisament, quan ja no hi pensi.
Res és, i res pot arribar a ser fins que un no ho VOL.
Alça el vol, i demà tornarem on mai vàrem tornar. Potser, però, ja no caldrà, ja no serà necessari, perquè ja no seràs la mateixa.
No ho havies de ser.
*(Hi ha vegades que no diem res perquè no sabem què dir).

sábado, 12 de diciembre de 2009

El dedo en la llaga

Texto escrito para la exposición de los cuadros de Cris en la sala MauMau:

Conocí a Cris Figueres (la Kitty) como conocemos a la mayoría de las personas a lo largo de nuestra vida: por casualidades causadas. El día 3 de febrero del 2009, bajo una luna lisboeta, pude reconocer a la Kitty en el aeropuerto de la ciudad más bohemia del mundo porque había coincidido con ella en el 2007 detrás del mostrador del Centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona, donde levantaba las paredes y el arte allí expuesto a base de carácter y buenas intenciones.

Mientras coordinaba el CCCB, además, la Kitty -una especie de gata con botas claroscura, dulzura y temperamental según la luna, según la felicidad o infelicidad del momento y según el lugar y el cristal con el que se quiera mirar- paseaba sus claroscuros por la Universidad de Barcelona, buscando entender la historia del Arte, su sombra constante.

Antes de esto, y siguiendo la historia de su propia sombra artística de más reciente a más primitiva, la Kitty otorgaba sonrisas de terciopelo rojo en el siempre blanco impoluto Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a los visitantes que por allí se quisieran pasar, donde se (re)movía como un gato por su casa, al son de su sombra de siempre, antes ya mencionada.

Luego (antes, pues), se dejó llevar por su percepción-sensorial, otro de sus grandes rasgos distintivos, y por su idealismo mágico no exento de realismo trágico, a las aulas de Bachillerato artístico que se impartían en la Escuela de Arte Pau Gallardo de Badalona. Mucho antes aun, sin embargo, su intuición o su madre se le habían adelantado y se la pudo ver pasear sus sueños, entre los 10 y los 16 años, en los pupitres de la Escuela Di-7 de Badalona, ciudad donde nace y reside.

Probablemente fuera allí, entre pinceles aun por explorar, donde empezó a forjarse la Alicia en el país de las maravillas que llevaba dentro y que iría sacando, y donde, por consiguiente, empezaría a desarrollarse su talento artístico, entre brotes de percepciones rojas, negras y blancas.

Luego (regresando al futuro, que es ahora), la Kitty se ha dedicado de forma impulsiva a buscar momentos en solitario en los que poder mezclar sus impresiones trágicas con sus ensoñaciones idealistas, todo en la misma paleta.

Hace unos meses me confesó que su intención al pintar no era exponer su obra, principalmente porque era algo ‘muy suyo’ que no quería desgastar, refiriéndose a tantos artistas que, en vez de perfilar su obra, la pervierten, de tanto acudir a ella sólo por buscar el éxito.

Finalmente se ha decidido. O la hemos convencido, diría yo. Como pocos, decide sacar coraje y mostrar su lado más profundo, no para ser reconocida sino para ser Ella, sin más. Tinta sobre papel que ha sido plasmada y inmortalizada entre el 2007 y el 2009, quizás los años (los veintipocos) en que una se siente más perdida y, por tanto, con más necesidad de rebuscarse.

Alguna vez la oí decir: ‘Tengo miedo’. No sé si se refería al Mundo o a la difícil tarea de ser una misma. Sea lo que sea, ese miedo no la ha vencido. Al contrario: le ha dado vida a su sombra, y a los fantasmas que a todos nos invaden de vez en cuando, Ella, al menos, los ha vencido, aunque haya tenido que meter el dedo en la llaga, y mostrar las cosas tal como Ella cree que son, y tal como Ella querría que fueran, para bien y para mal. Al fin y al cabo, es lo que todos llevamos dentro, más allá de las (buenas) o (malas) apariencias. No está de más que alguien nos lo recuerde de vez en cuando. Más aun si es sin pretenderlo.
by Carmen, que interpretó el papel de una especie de casi comisaria'


jueves, 10 de diciembre de 2009

Capitães da Areia

"Jogávamos jogos de prenda.
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".



"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".

"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".

"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".

"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".

"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".

"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".

"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".

"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".

domingo, 6 de diciembre de 2009

Si això és un home

Em deies Agustí Centelles i pensava: Gran fotoperiodista. La Guerra Civil. Lluitador. Lliurepensador. Per tant, defensor de la (llibertat). Llavors: Humanitat. Però el passat dimecres dia 2, mentre esperava l'inici de la roda de premsa de 'Llits', vaig descobrir que Agustí Centelles, a més, va ser víctima del franquisme en qualitat de 'refugiat'. Era l'any 1939. El primer dia queia en març, quan Centelles va ser traslladat al camp de concentració (res de refugis!) de Bram, en algun lloc de la refinada França. Barcelona, caiguda, ja. L'esperança, al terra, també. A partir de la sortida de la ciutat catalana i durant el seu internament, però, Centelles no es va deixar empresonar (mentalment parlant) i va salvaguardar la seva llibertat al seu diari de camp, que compartia reflexions i queixes amb la seva càmera, amb la que va poder capturar gairebé 600 imatges colpidores, perquè ens mostren un error no comparable amb Auswitch en barbaritat, però massa semblant en la intencionalitat. Fins el 10 de gener al Centre d'Art Santa Mònica.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

domingo, 29 de noviembre de 2009

Gestualitat alternativa

'En situacions de conflicte, on arribem als nostres límits, al punt de dolor, dels nostres prejudicis i incapacitats, només podem avançar si estem disposats a canviar nosaltres mateixos i no esperar la solució únicament des de l'altre'. Aquesta crisi existencial és la que ha donat vida a 'El arte de volar o The magical Kschling Box', obra que podreu veure a la Sala Muntaner el proper dia 2 i que dóna el punt d'inici a la V Mostra de Dansa i Teatre Contemporanis, promoguda i catapultada per la Xarxa de Teatres Alternatius, l'agrupació més arriscada en el que es refereix al món del Teatre i el Gest. Teniu fins al 6 de desembre per treure vista-oïda-olfacte per les sales de teatre més outsiders de Barcelona, que un any més ens demostren que el millor teatre no sempre està als 'grans' teatres, sinó al revers.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

Cabaret Bailén

Algú ha tornat a obrir la porta del número 22 del carrer Bailén. Màgia, humor, teatre, performance, circ i cabaret. És el Cabaret Berlín, tal com sona. Què és el Cabaret Berlín? Doncs segurament tot allò que t'està venint al cap mentre llegeixes aquesta petita ressenya, i una mica més o menys del que t'esperes, com passa sempre. D'entrada, una oferta lúdica més en la nit barcelonina que amaga en el backstage artistes, lliure-pensadors, músics experimentals i modernillos que no saben qué més fer per estar 'in' (i que per això van al Cabaret Berlín), i així fins a l'infinit. Vés en compte, però, perquè tot just l'acaben d'inaugurar, i els efectes adversos de l'assistència poden ser, potser, irreversibles. Ladies and gentleman: Welcome to Cabaret Berlín.
by Carmen

martes, 24 de noviembre de 2009

"La dama del mar"

ELLIDA.- Querido Arnholm, ¿se acuerda de nuestra conversación de ayer? El ser que se acostumbra a vivir en la tierra, pierde el camino del mar...

BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...

(ELLIDA se aproxima a él curiosamente).

ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?

BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...

(ELLIDA sonríe serenamente).

ELLIDA.- Con una condición: la libertad.

WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.

ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...

(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).

BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...

BALLESTED.- Con mucho gusto...

Se limpia la pintura de los dedos, descuidadamente, en el traje, y acude a ayudar a BOLETTE mientras va cayendo el
TELÓN

By Ibsen (Henrik).

domingo, 15 de noviembre de 2009

Alícia i el país de la Figueras

ALICIA DES DEL MIRALL

El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.


SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU

Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.

by Carmen

Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat

sábado, 7 de noviembre de 2009

Els Encants

Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.

Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.

I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.

Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.

domingo, 1 de noviembre de 2009

A la sombra del otoño

Llegó el otoño.

Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.

Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.

Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.

Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.

Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.

De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).

Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?


by Carmen

(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)

domingo, 18 de octubre de 2009

I love N.Y.

Doncs mira, no, jo no m'he enamorat a Nova York. Al menys, encara no. Però sí, si que m'he enamorat de Nova York. La culpa la té, com sempre, el cinema, perquè encara que em faci gran em continua fent somiar truites i em pessigueixa l'estòmac de tant en tant i em ai ai ai, què maco, i per què no?, no tot són el que diuen els diaris... La ciutat que mai dorm, segons Sinatra (Frank), ha estat protagonista o rerefons incontables vegades: començant per Woody Allen, que a N.Y. es va obsessionar per Annie Hall i per Manhattan (etc etc), continuant per Scorsese i la seva inoblidable Història del Bronx, sense obviar els ulls de gata de la Hepburn (Katherine) mentre cantava amb la tristesa més gran del món aquell 'Moon river' -abans l'havíem vist intentant vèncer la mateixa tristesa davant de l'aparador de Tiffany's, entre croissants, però res-. I així fins a gairebé l'infinit. New York deu ser el que té. Jo encara no ho sé. Vejam si m'enamora, un cop més, des de la pantalla.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

sábado, 17 de octubre de 2009

Hi havia una vegada Tar

Fa molts, molts anys, va existir una ciutat meravellosa coneguda amb el nom de Tar, en aquells temps en que els indrets urbans que ara coneixem encara no havien estat malmesos. Però un dia d'aquells qualsevols en que tot semblava continuar amb la normalitat de sempre, de cop i volta va esclatar la Guerra Final. Va ser així com varen desaparèixer totes les ciutats. Totes, menys Tar, es clar. Tar encara avui perdura, però només la poden trobar aquells qui saben cercar-la. Si ets dels escollits, així que hi arribis, Tar et rebrà amb una copa de vi i soda. Allà, podràs fer girar la manivela de la caixa de música de Tar i conèixer l'eternitat, i potser veuràs l'ocell que cada cent anys li treu una gota d'aigua a l'oceà. I potser, quan hi siguis a Tar, ella et revelarà el secret de la Vida. 'Fando i Lis'. Fins l'1/11 al Teatre Tantarantana.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

domingo, 4 de octubre de 2009

Free: jazz!


Imagineu que freqüenteu un col·legi de monges i la vostra vida transcorre tranquilament avorrida, entre vels, ave maries i mitjons fins als genolls. Fins que un bon dia irromp a l'aula una professora de la Nova Escola i enmig d'un crèdit variable de 'Música i cinema' us fa aixecar de la cadira i moure les cames, el cor i el cos a ritme de swing, tot i que encara no saps ballar ni tampoc què és això del swing. Va ser aleshores quan la nena capcota que duia per dins i per fora un somriure ensimismat va obrir els ulls a un món que podia ser divertit i fins i tot sentir-se lliure. Deu ser aquest l'efecte que sempre ha deixat el jazz en les persones des de la seva aparició a principis del segle XX, mentre Man Ray jugava a l'abstracció i Scott Fitgerald proclamava l'Era del jazz. Després va venir la reneixença del Harlem, el swing, el boggie-woggie, la generació beat i el Free Jazz (allibera't, jazz, ja que ets LLIURE). Només fins al 18 d'octubre al CCCB.


by Carmen



El bruixot del paleolític i el Temporada Alta

"Entrades a la venda —si en queden— fins a 30 minuts abans de l'inici dels espectacles a qualsevol caixer automàtic de "la Caixa" i a http://www.servicaixa.com/". SI EN QUEDEN. És el que té el festival Temporada Alta: que la gent, cansada de la rutina de retornar a la vida normal sense hamaques i sense parasols, embogeix amb les coses que valen la pena i que tornen any rere any (gràcies a Déu, o gràcies potser a un bruixot al qui un beneurat dia se li va ocòrrer imitar a un cèrvol que hi havia pintat sobre la pared d'una caverna, allà pel paleolític, i que sense saber-ho estava inventant-se el teatre). Sigui com sigui torna, per 18ena vegada, el Temporada Alta. Sigueu benvinguts a les butaques.

by Carmen

No publicat a http://eldema.cat/

domingo, 27 de septiembre de 2009

Saudade Paradiso

Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

jueves, 24 de septiembre de 2009

El sueño de la Mercè

El día cuando empieza

Si tuvieras que ponerle una banda sonora a tu vida, ¿cuál sería?

Hoy empiezo el día bien temprano, y para despertar a las lagañas que todavía se regozijan entre mundos surrealistas, enciendo mi mp3 y hago sonar una bossa nova, fusionada con una voz femenina que entona acordes de jazz. El día hasta huele diferente, sabe diferente, y se mueve diferente.

Llego sin prisa a trabajar, porque es festivo y porque la vida es mejor cuando se saborea sin morderla sin deprisa y sin amordazarla.

Mientras camino la ciudad también va quitándose las lagañas, los semáforos siempre tan cambiantes, los coches que van y vienen con gente que muchas veces no sabe adónde va y con otra gente que lo tiene tan claro que se salta hasta los semáforos. Vidas en ámbar y avenidas en verde y la Diagonal en ocre, desde María Cristina y subiendo por Pedralbes, tan señorial que se ha olvidado de ponerse un color.

La noche antes de acabar

Anoche, antes de que la noche se diera por vencida (madrugadas non-gratas cuando toca madrugar, aunque la Mercè nos recuerde un año más que estamos en Barcelona y que puede haber tanta gente tanto de día como de noche), brindamos, una vez más, como años atrás. 'Por eso aun estoy, en el lugar de siempre, en la misma ciudad, y con la misma gente'. A veces, como alguien decía, es preciso que las cosas cambien para que vuelvan a estar igual.

Brindamos por ello, por E, por M, por F, por A, por Pepe (que no PP), por C, y olvidamos la crisis, los sustos, las cicatrices que no acaban nunca de cicatrizar, los quistes, el jefe cabrón que habla de ética sin practicarla, la rutina cuando se hace pesada, lo de no encontrar trabajo 'de lo mío', y todo lo demás que aparece en los diarios, en la televisión, o en casi todas partes, como si quisieran recordarnos que la vida no vale la pena de ser vivida 'porque todo está muy mal'. Pues si está mal, vamos a sacarle las lagañas y los regañadientes, y vamos a poner en entredicho al dicho ese de que 'es preciso que las cosas cambien para que vuelvan al mismo lugar', y vamos a brindar porque cambie lo que no nos gusta para que cambie, sin más.

La madrugada cuando ya ha brindado

Risas con sonrisas que se pintan las unas a las otras, soñando en carmín, en otras décadas, en otras vidas, y brillo de labios que extiende su pinzel fino como si fuera un artista y pintara esas otras vidas mejores, sin jefes cabrones, sin mentiras disfrazadas de futuros prometedores, sin depresiones del ánimo, sin soledades no buscadas o no deseadas.

Como Dalí, y aquella pareja que M y F conocieron en autostop, y que apenas hablaba. 'Es peligroso hacer autostop'. 'También es peligroso llevar a gente que hace autostop'. Pero luego no pasa nada, porque lo normal es que no pasen tantas cosas (malas).


Epíluego

Aquel matrimonio de 50 años al que no conocí tenía una quimera: perseguir el sueño de Dalí. Y es que, ¿puede haber algo más inspirador para la vida que perseguir lo que uno (cree que) sueña, se tenga la edad que se tenga?

by Carmen

Para las que 'siguen' ahí, porque hay cosas que cambian pero no.

martes, 22 de septiembre de 2009

Prescindibles?

"Puede que nadie sea imprescindible pero todos somos necesarios".

Me lo dicen en la recepción de la residencia en la que trabajo, y me quedo un rato pensativa, y luego concuerdo afirmativamente.

Luego hablamos de que cada uno tiene su función, su papel en el mundo, y que todo funciona cuando cada cual cumple con el suyo, seas barrendero, gerente, ministro o vagabundo. El cliente opina que es por esa razón que los sueldos tendrían que estar mejor repartidos, de una forma más justa, precisamente para dar valor a la función primordial, y necesaria, de cada ser humano.

Nuevamente aplaudo su opinión, por lúcida, coherente y sensata. Ojalá los que mueven la batuta pensaran como él.

domingo, 20 de septiembre de 2009

El mig metre de Príapo

Bravo! Bravo, bravo, i bravo!!! (plas, plas, plas, plas). Un aplaudiment ben fort dedicat al director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que a la fi ha reparat en que vivim a l'any 2009 i ha decidit esquinçar-se les vestidures i treure la pols al déu romà de la fertilitat, Príapo, potser l'estàtua amb el penis (per dir-ho amb manicura) més impactant de la història (de l'art). La plausible decisió va ser presa després de que Llovera (Xavier) assistís a una exposició sobre l'erotisme i la sexualitat de Roma, i va exposar-la per a veure què passava (amb el mig metre del considerat fill de Dionís i Afrodita). I és que a l'època romana, les representacions fàliques no només eren tolerades, sinó que a més es tenia la creença que donaven sort i protecció, a més de fertilitat. Bravo, bravo i bravo.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

martes, 15 de septiembre de 2009

Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen

domingo, 13 de septiembre de 2009

Tòquio Blue(s)


O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).

domingo, 6 de septiembre de 2009

Un Cruïlla no apte per a llunàtics

I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.

Publicat a http://eldema.cat

by Carmen

viernes, 28 de agosto de 2009

Coses que passen?

"Tants segles de cristianisme intentant establir les diferències entre el cel i l'infern, i es demostra que són una mateixa realitat, determinada per les conseqüències de qui la gaudeix o la pateix, depenent, no de la realitat externa del que li ha tocat viure, sinó de la manera com s'hi afronta".

"Era una manera de restablir l'ordre de les coses. Totes les pel·lícules que hem vist, tots els llibres que hem llegit, fan que cerquem la narració en tot allò que ens envolta. Per això existeixen els llibres i les pel·lícules: la teoria és que tot ha de poder ser relatat. Tot ha de tenir un començament, un nus i el desenllaç és absurd perquè tot acaba igual. Els anuncis són històries condensades en trenta segons; les cançons, sentiments en tres minuts. I quan has d'explicar una anècdota, també intentes seleccionar cada un dels seus detalls, si no racionalment, si lògicament, perquè adquireixen un sentit. Però, té sentit allò que ens envolta?".

Extret de 'Coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys', de Lluisa Ramis.

La vecina de al lado

Mi vecina María tiene casi 70 años. Yo, casi 25, pero no recuerdo haberla visto, al menos, desde hace veinte, aunque haya sido siempre 'mi vecina'.

Mi vecina María estaba limpiando la ventana de su casa con la fregona (la ventana que da a la acera) cuando de pronto ha salido de su concentración en la actividad específica debido a la sorpresa que le ha provocado verme pasar (desapercibida) por ahí. Se ha puesto contenta y a mí me ha puesto contenta que se pusiera contenta. 'Anda', me dice, 'tú por aquí', 'has estado fuera, ¿no?'. 'En Lisboa', digo yo, 'seis meses'. El resto ha sido un minuto de resumen de lo irresumible, pero no me apetecía explicarle mis quehaceres sinó más bien escuchar algo de los suyos, pero ella ha continuado interesada: '¿Y tus padres? ¿Estarán en la playa, no?'. 'Con mis hermanas y la niña en el apartamento, sí', contesto. 'Ahora hay que irse a la playa que aquí hase mucha caloh', dice. 'Sí, mi casa es un horno', reafirmo.

Silencio medio casi largo pero no incómodo. Antes de volver a su tarea, se asoma en ella una sonrisa curiosa, casi infantil, y una mirada jovial, casi adolescente. 'Pos na', que estás mu' guapa', me dice. 'Tú también', sonrío.

Extiende la mirada jovial casi adolescente a la sonrisa curiosa casi infantil y la sonrisa curiosa casi infantil pasa a reemplazar a la mirada jovial casi adolescente. 'Pero si hace días que no voy a la peluquería', se ruboriza.

Vuelve a mover la fregona mientras se ríe timidamente, y me doy cuenta de que seguramente hace mucho tiempo que nadie la llama 'guapa'. Nos despedimos tímidamente y con una sonrisa infantil-jovial-casi adolescente (¿hasta dentro de 20 años? ¿cómo será mi vida entonces? ¿y la suya? ¿seguirá limpiando la ventana con la fregona?). De repente, mientras giro la llave para abrir la puerta de mi casa, recuerdo el día en que mi madre me explicó, mientras ella cocinaba y yo tomaba mi bol de leche con krispies, que "la María se pone música por las noches y baila y canta, ¿no la oíste ayer?". Se me atragantó el cereal. Al parecer se había quedado viuda.



Sigo con mi bol de leche con cereales, aunque ahora lo acompaña el café. No debe ser fácil ser mujer y quedarse sola, aunque supongo que en el caso de ser hombre, sería todavía más difícil. Si yo fuera tan guapa como ella dice y me quedara viuda, haría lo mismo. Eres feliz y va el hombre y se te muere. Pues a bailar, claro que sí. (Mambo number five, sonaba después de la copla).

by Carmen

lunes, 17 de agosto de 2009

Siroco llamó a Ventana

Viene el viento del Siroco
mientras llega.
Al lado, un ventilador
y unas sábanas blancas,
casi algodón.
La tarde que se pone,
en lo que límita la ventana
discreta, que no se mueve:

Tiene calor.
Está cansada
de madrugar y de irse a dormir
tarde. Hoy,
ha pensado que necesitaba
estar sola
haciendo nada,
mirando nada,
siendo nada-más-que

Ventana
Tarde
Melancolía
Siroco.

by Carmen

domingo, 21 de junio de 2009

Felicitat

Si algú em preguntés què és per a mi la felicitat, li respondria que per a mi la felicitat és, aquesta nit, la cançó que porta el mateix nom i que va ser creada pels monstres de la bossa-nova Vinicius de Moraes i Carles Jobim. Això no seria més que un monòleg en veu alta a propòsit de res si no fos perquè aquesta 'felicidade' és el tema principal de l'obra mestra del francés Marcel Camus, Orfeu negre. Vaig veure aquesta pel·lícula quan encara no sabia que estava enamorada del cinema ni que la bossa-nova extenia la seva alegria a totes les nostàlgies del món gràcies a Camus. I avui estic feliç, molt feliç, perquè la podré tornar a veure a Lisboa, gràcies a la Fundació Calouste Gulbenkian, que l'exhibirà al seu anfiteatre, a l'aire de la nit. El dia 18 va fer un any de la mort del protagonista, l'actor i futbolista Breno Mello. Vivia a un barri anomenat Tristesa, al Brasil, just a la vora de la felicitat.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

domingo, 31 de mayo de 2009

Às 6 jovens

Este poema lo improvisó un hombre optimista y sano de origen (creo) cabo-verdiano, en el restaurante de Doña Marta. Dice así:

Quando nasce o Sol
IRRADIANDO LUZ, e calor
toda essa essencia vai
para as belezas, ou sejam
às mulheres que dão amor.
Por isso, belas vocês todas
as que miramos,
só podem ter e dar
VIDA que transmitem
a quem as olham.
Vocês, vão em frente,
merecem por serem
BELAS, SIMPÁTICAS, ESBELTAS
E IRRADIAM A LUZ, QUE VEM
DO EXTERIOR.
ASSIM, TENHAM SORTE
COM O AMOR.

28/05/2009

Para tomar aire antes de leer...

"Em todas partes a vida está cheia de heroismo. Seja voce mesmo, principalmente, é não simule afeição nem seja descrente do amor, porque mesmo diante de tanta aridez e desencanto ele é tão parene quanto a relva. Aceite com carinho o conselho dos mais velhos, mas também seja compreensivo aos impulsos innovadores da juventude, alimente a força do espírito que o protegerá no infortunio inesperado. Mas não se desespere com perigos imaginários, muitos temores nascem do cansaço e da solidão. E a despeito duma disciplina rigorosa seja gentil consigo mesmo. Você é filha do universo, irmão das estrelas e arvores. Voce merece estar aquí, e mesmo que voce não possa perceber a terra e o universo, vão cumprindo o seu destino. Portanto esteja em paz com deus ou com que voce chama de deus. Como quer que voce o conceba e quaisquer que sejam os seus trabalhos e aspirações, da fatigante jornada pela vida, mantenha-se em paz com a sua propria alma. Acima da falsidade, do desencanto e agruras, o mundo ainda é bonito. Seja prudente".

Desiderata.

domingo, 24 de mayo de 2009


Retratar és apropar-se, veure la persona tal com és (o tal com es mostra). La Galeria Pente10- Fotografia Contemporània de Lisboa inaugura “S. Tomé, máscaras e mitos”, una creació ‘imatginativa’de Inês Gonçalves i Kiluanje Liberdade. Qui veu les fotografies pot no saber d’on venen els personatges, ni la fantasia creada a partir dels ropatges. Tampoc cal. No és necessari saber-ho tot. Hi ha una història d’amors, de traicions, de morts, de nobles i cavallers,, on Europa i Àfrica es troben a través d’aquests personatges, representats per grups que a São Tomé, a Cabo Verde, es vesteixen de Tragèdia, honorant aquells temps en que el teatre era tragèdia (grega)o no era: felicitat vs. infelicitat, bé vs. mal, bons vs. dolents, sense ‘i’, sense intermitjos. A cadascú li pertoca el plaer d’entendre el que d’una forma ambigua mostren aquests retrats. Com tots els grans retrats. Com totes les belles arts. Sense obvietats.
by Carmen

domingo, 10 de mayo de 2009

Il·luminats i/o urbanitats, al CCCB


Catalans: Ja som aquí! O allà, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però només alguns: els catalans més 'il·luminats', o sigui, els que han estat recordats per això i com a tals. Així Ramon Llull, Brossa, Dalí, Tàpies, PereJaume, Guimerà,Maria Mercé Marçal -i aquí ha de constar un llarg etcèeeeeteraaaa. Però també altres 'cosmovisionaris' tres voltes rebels no necessàriament catalans que varen construir la seva no-terra a la seva no-terra durant 800 anys. D'això (més o menys) és del que tracta l'exposició que estarà amb el seny caigut fins al 24 de maig. No obstant, si ets dels qui no se senten catalans (i/o simplement no t'interessa en absolut la rauxa catalana), pots fer un viratge per la mostra de fotografia africana 'Bamako 09', enguany amb el punt de focus a l'urbanitat, i que fins a l'1 de juny t'estarà esperant. Tornarà l'any que ve? Qui ho sap...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

domingo, 3 de mayo de 2009

Les marionetes fan viratge

No fa gaire temps, el teatre de marionetes era únicament un gènere teatral destinat a la manipulació de titelles per part d'algú que es trobava fora del camp visual de l'espectador, i que s'encarragava de donar vida al titella. Avui, però, la quarta paret de la que parlava en Bertold Brecht s'ha vingut avall, també en el que respecte a aquest gènere, permetent un diàleg obert entre públic, titella i actor. Així,entre marionetes que penjen d'un fil i titelles que mouen els dits, arriba el 9è Festival Internacional de Marionetes i Formes Animades a Lisboa, un projecte destinat a perdonar-li la vida a un art no definit com a tal però que s'acosta cada vegada més a aquells qui s'han reservat un putxinel·li de fantasia, no necessàriament infantil, a la calaxeira (no necessàriament amagada). Del 7 de maig al 7 de juny, FIMFA Lx9.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

sábado, 18 de abril de 2009

35 primaveres lliures

La Revolució dels Clavells, més coneguda per la Revolució del 25 d'Abril, és el nom que se li va donar a l'alçament militar que va provocar la caiguda, l'any 1974, del règim dictatorial de Salazar, que portava la batuta del país des del 1926. La revolució va permetre, com tantes altres revoltes que han tingut lloc al llarg de tots els temps, l'implantació d'un nou estat democràtic, així com la independència de les darreres colònies portugueses desprès d'una sanguinària guerra colonial i l'arrencada econòmica d'un país que estava estancat. És per això que el centre cultural Malaposta de Lisboa projectarà tot un seguit de pel·lícules, documentals i ficcionades: per donar a conèixer la història que va veure nèixer als fills i als nebots de la Revolució, més lliures gràcies a un dia vermell de primavera en que milers de portuguesos envaïren el carrer de clavells, reiniciant una nova història.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

sábado, 11 de abril de 2009

Nous cinemes africans

Fer veure les noves possibilitats creatives del cinemà africà. És aquesta la intenció primordial del festival 'African Screens', que té lloc entre el 27 de març i el 17 de maig al cinema São Jorge, a Lisboa. Es tracta d'una nova generació de realitzadors que volen donar veu als seus, als africans, perquè puguin comunicar-se més enllà de les seves fronteres, moltes vegades marcades des d'Occident. Així, el paper que varen dur a terme durant la dècada dels seixanta els textos de Chinua Achebe, Ngugi Wa Thiongo i Wole Soyinka és avui reemplaçat per les càmeres d'aquests nous cineastes que, moguts pels desitjos post-colonials imposats per la globalització, es rebel·len amb la millor arma que tenen: la imatge fílmica, valgui o no més que mil paraules.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

sábado, 21 de marzo de 2009

Teatre èpic en temps de crisi

'Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons;/ d'altres lluiten un any, i són millors;/hi ha aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons;/però a més hi ha els que lluiten tota la vida/aquests són els imprescindibles'. Així d'imprescindible podia ser el dramaturg Bertolt Brecht, les reflexions del qual van fer mudar aquella clàssica idea del teatre com a obra dramàtica en teatre èpic, crític, social, a més de superar la 4a paret que divorciava el públic de l'espai escènic. "A mãe", escrita als anys 30 a partir de la novel·la de Máximo Gorki, puja a l'escenari del Culturgest, a Lisboa, per furgar en el passat i fer-nos actualitzar el present. Perquè la revolució contra allò injust pot estar, si més no, a la paraula i el gest. 'Qui estigui perdut, que lluiti!', 'i mai serà: encara avui'. Una minoria opressora per a una massa d'oprimits, encara avui.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

domingo, 8 de marzo de 2009

Monstruosa pre-primavera

Negre. Així és el preludi de primavera a Lisboa. Em refereixo, per una part, a la Monstra, el festival d'animació més monstruós hagut i per haver que començarà tot just quan sigui publicada aquesta diguem-ne crònica i que no acabarà fins al dia 15, mateixa estació de l'any, mateix color, però (això sí) diferents llocs, com per exemple l'arriscat Cinema São Jorge, el feliç Museu de la Marioneta o el gran Teatre Meridional. I en paral·lel i per analogia, per altra part, una altra 'monstra', aquest cop teatral: la que té lloc a la Casa Conveniente. Històries molt, però que molt negres, amb Black Box (o de com obrir una caixa una nit qualsevol i que et saludin caps sense cos, i que reapareguin a les cames d'una femme fatale en sèrie i en vermell, i que resulti ser, finalment, la reencarnació de la mateixa Pandora). Si Maupassant o Lovecraft o Poe aixequessin el cap... El perdrien. De ben segur.

by Carmen

Publicat (o casi) a http://eldema.cat

domingo, 15 de febrero de 2009

Homo natura, dos segles després

Dos cents anys fa des de que Darwin va revolucionar la visió de l'èsser humà tot resituant-lo en la natura. És per això que la Fundació Calouste Goulbenkian de Lisboa ha preparat l'exposició 'L'evolució de Darwin', comissariada pel biòleg José Feijó, que es podrà visitar fins el 24 de maig. La mostra segueix les passes del savi de mirada profunda i barba blanca, incloguent-hi el seu viatge a Beaggle, que va fer possible l'evolució de les seves teories sobre l'origen de les espècies. En paral·lel, la Fundació ha organitzat un cicle de conferències, que es podran escoltar a http://live.fccn.pt/fcg. Si Newton va aconseguir que deixèssim de mirar-nos el melic respecte l'espai que ocupem a l'univers, Darwin va desmitificar-nos, tot fent-nos tocar -i mai millor dit- de peus a Terra.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

domingo, 25 de enero de 2009

Cinéma vérité (o gairebé)



Ja et pots tapar la boca i obrir els ulls-oïdes-sentits-consciència perquè arriba el DocsBarcelona, un dels millors festivals haguts i per haver no cal dir de què. Aquest any, a més, no ha volgut ser egoista i ha decidit compartir taquilles i butaques amb els independents cinemes Verdi, la (neo)clàssica però no necessàriament classicista Filmoteca de Catalunya i el català Palau Robert. Si ets dels que prefereixen les realitats en estat pur -o si més no, la intenció- a les ficcions que van de realitat inqüestionable i omnipresent, o bé d'aquells altres -els mateixos, en el fons- que s'emocionen veient arribar el tren dels Lumière o amb l'esquimal de Flaherty però no poden amb el cinema caspós i mentider, aquest és, sens dubte, el teu lloc. Un freaki lloc on la càmera-ull i el cinéma vérité varen decidir, ara fa tres anys, anar retrobant-se any rere any per no estancar-se amb el pas del temps i del cinema-crispeta, per així poder mostrar-se tal com són -o tal com voldríen ser, sincerament-. Del 27 de gener a l'1 de febrer.



by Carmen



Publicat a http://eldema.cat/

sábado, 24 de enero de 2009

(+) = +

Més més més

mesuradament
melosament
melangiosament

però

jo vull

més més més

no només

no només...


(sumar sempre dóna MÉS)

13/12/08'

Pluja menuda

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi*
(res més a dir)

13/12/o8'

*mi (4): símb MAGNET. permeabilitat magnètica.

domingo, 18 de enero de 2009

Projecte imbècil


Hotel Grand Canard. Habitació 114. Tredici: ¿I el seu equipatge? Professor: El farem pel camí. Amb guió de Biel Perelló (veure crèdits d'Afers Exteriors) i sota les directrius de Jordi Frades (El cor de la ciutat, Plats Bruts...), "El projecte Alfa o Estampes africanes amb Lenin de fons" no pretén res més que alliberar la ment i disparar somriures disparatats a les butaques. Però no busqueu l'absurd més que en l'argument (quin argument?). Bé. Vull dir que no cal que us trenqueu el cap pensant en Beckett ni en Jean Genet ni en Ionesco. No. Res d'això. Massa trascendental per dues ments més habituades a l'agenda televisiva que a la filosofia de la condició humana i coses per l'estil. Seria més encertat recuperar els viatges de Jules Verne, la sèrie més intrèpida de la sèrie B i les excentricitats de Mortadelo i Filemón, així com els gags d'en Groutxo. Un exercici d'esportivitat humorística per reivindicar l'humor idiota i les cares de peix. Fins al 8 de febrer al Teatre del Raval.


by Carmen


Publicat a http://eldema.cat/

sábado, 3 de enero de 2009

Al final de la mitjanit


No és un petó el que busquen el misantrop i la misantropa, el nickname dels protagonistes de "In search of a midnight kiss", més coneguts a la vida real com Scott McNairy i Sara Simmonds. Podrien ser com tu o com jo, en aquells dies en que et reclous a l'habitació sense saber què fer amb la vida, així, en general. Dirigida per Alex Holdridge, el texà que un mal dia va confessar que "si Los Ángeles caigués a l'oceà no la trobaria a faltar", aquesta tragicomèdia romàntica (per alguna cosa nominada al premi John Cassavetes a la millor pel•lícula de baix pressupost) estaria més a prop del primer Godard i la seva última escapada avantguardista que dels clàssics made in Hollywood, en que el galant festejava la dona, la qual l'acabava besant diguem-ne apassionadament. Res a veure amb dos joves d'avui sense més esperances que la mitjanit. Del cinisme extrem a la llàgrima de cocodril. La vida (pos)moderna és el que té.


by Carmen


Publicat a http://eldema.cat/