Hi ha gent que ha nascut per actuar i hi ha gent que ha nascut per pensar. Als segons, només ens queden dues opcions: passar-nos de cop i volta al costat pragmàtic de la vida i deixar-nos, com diuen (sense pensar) alguns, 'de tonteries', o bé acceptar la nostra naturalesa sempre incerta i dubtosa, però també feliç, i ser pensadors actius -que no màquines d'hiperactivitat productiva, tal com vol la gran ciutat d'avui dia.
Tota aquesta corrent de pensaments dispersos els ha inspirat un tren, o un diumenge a última hora en que hom torna al tren mirant-se a la finestra, però amb el cap en el no-res. Enmig de les meves divagacions, mentre passava pàgina a El País Setmanal sense que cap article em cridés especialment l'atenció, m'he trobat un reportatge d'aquests psicològics que m'he llegit de cap a peus. Tractava sobre la hipersensibilitat i els inconvenients que pot comportar-li a qualsevol persona en el dia a dia. Per sort, m'he trobat un paràgraf una mica més esperançador sobre els avantatges, escrit per la psicòloga Elaine Aron:
"Por su capacidad para captar matices y sutilezas que a los demás les pasan inadvertidos, los hipersensibles a menudo aportan a su trabajo y relaciones una buena dosis de visión y humanidad. Normalmente son conscientes, creativos y minuciosos, pero en una cultura agresiva, los valores de la cual son la dureza, la extraversión y la represión de las emociones más delicadas, pueden sentirse como ciudadanos de segunda clase. A veces se involucran tanto y captan con tanta intensidad el sentido de lo que sucede a su alrededor, que necesitan desconectar de su entorno en mayor medida que el resto de personas".
Després de llegir-ho, m'he quedat pensativa una estona i m'he adonat que tinc un excés de vida social que no em permet gaudir dels meus petits moments melancòlics (que alguns confonen amb excés de sensibilitat, fins i tot jo). Les conseqüències per a les persones la personalitat de les quals està tenyida d'aquest petit rastre nostàlgic, entre trist i feliçment vital, poden ser desastroses si no tenim aquests petits moments de recolliment on poder canalitzar les nostres inquietuds i/o essències hipersensibles, on campa alegrement el nostre jo més real, o millor dit, més nostre.
Però no és la primera vegada que en parlo, de la melancolia. Gràcies a la (hiper)sensibilitat escrita, però, demà serà un altre dia -potser, fins i tot, més actiu.
Tota aquesta corrent de pensaments dispersos els ha inspirat un tren, o un diumenge a última hora en que hom torna al tren mirant-se a la finestra, però amb el cap en el no-res. Enmig de les meves divagacions, mentre passava pàgina a El País Setmanal sense que cap article em cridés especialment l'atenció, m'he trobat un reportatge d'aquests psicològics que m'he llegit de cap a peus. Tractava sobre la hipersensibilitat i els inconvenients que pot comportar-li a qualsevol persona en el dia a dia. Per sort, m'he trobat un paràgraf una mica més esperançador sobre els avantatges, escrit per la psicòloga Elaine Aron:
"Por su capacidad para captar matices y sutilezas que a los demás les pasan inadvertidos, los hipersensibles a menudo aportan a su trabajo y relaciones una buena dosis de visión y humanidad. Normalmente son conscientes, creativos y minuciosos, pero en una cultura agresiva, los valores de la cual son la dureza, la extraversión y la represión de las emociones más delicadas, pueden sentirse como ciudadanos de segunda clase. A veces se involucran tanto y captan con tanta intensidad el sentido de lo que sucede a su alrededor, que necesitan desconectar de su entorno en mayor medida que el resto de personas".
Després de llegir-ho, m'he quedat pensativa una estona i m'he adonat que tinc un excés de vida social que no em permet gaudir dels meus petits moments melancòlics (que alguns confonen amb excés de sensibilitat, fins i tot jo). Les conseqüències per a les persones la personalitat de les quals està tenyida d'aquest petit rastre nostàlgic, entre trist i feliçment vital, poden ser desastroses si no tenim aquests petits moments de recolliment on poder canalitzar les nostres inquietuds i/o essències hipersensibles, on campa alegrement el nostre jo més real, o millor dit, més nostre.
Però no és la primera vegada que en parlo, de la melancolia. Gràcies a la (hiper)sensibilitat escrita, però, demà serà un altre dia -potser, fins i tot, més actiu.
1 comentario:
què bona! és clar que sí, visca els hipersensibles, que d'hiperactius ja n'hi ha massa avui dia... i, a més, estressen.
Publicar un comentario