domingo, 27 de diciembre de 2009

De com fer art reciclant

Sembla ser que s'ha perdut l'esperança a Hopenaghen. Sí: sóc una apocalíptica. Però és que no hi ha més que mirar els pronòstics d'ecòlegs, antropòlegs, científics i pensadors contemporanis per adonar-se'n, així com l'aparició sobtada d'estacions fora de lloc o la mateixa desertització. Li diuen 'canvi climàtic', 'Fi de l'Era del desenvolupament', 'Crisi ecològica'. Ara, més que una predicció, és una evidència en la qual hi juguem tots. Doncs bé: hi ha qui juga millor i n'hi ha qui juga pitjor. Entre els millors del joc, estan els que converteixen el reciclatge en un art, com els organitzadors i participants del Festival de Reciclatge Artístic Drap-Art, una associació sense ànim de lucre fundada al 1985 que enguany ens porta per 9na vegada l'art sa de reutilitzar i reinventar, però amb creativitat. Fins al 10 de gener al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El runrun de Quim Monzó

Segur que t'ha passat algun cop, que agafes el llibre d'un escriptor i durant un temps és el teu fetitxe. A mi m'ha passat un innombrable número de vegades, tant pel que fa a escriptors com pel que fa a músics, cineastes i fins i tot pensadors. Una d'aquestes vegades li va tocar a en Quim Monzó, probablement un dels nostres millors novel·listes, cronistes i conta-contes. Tot va començar un bon matí de pluja al tren. El vaig descobrir a laVanguardia, quan encara feia 'run-run' (el tren i la secció on ell escrivia). Després vaig seguir-lo amb 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', una paròdia de les màquines invasores. Les seves cròniques em despertaven al món i me'l feien més portable, gràcies a la cella aixecada que trenca amb tot existencialisme per fer-ne una ganyota. Mesos després el vaig deixar: m'havia desvel·lat 'El perquè de tot plegat'. Això, rai. (Si també ha estat el teu fetitxe, el trobaràs al Centre d'Arts Santa Mònica fins a l'11 d'Abril).

by Carmen


Publicat a http://eldema.cat

Les ciutats invisibles

Saltimbanco, l'últim espectacle del Cirque du Soleil, significa literalment 'saltar en un banc'. La darrera vegada ens van entusiasmar amb un viatge al voltant de l'Alegria. Aquest any, l'argument explora l'experiència urbana en totes les seves expressions, des de les de les persones que van i venen per les ciutats, fins a l'organització que conforma el paisatge urbà de les grans metròpolis, una mica més enllà d'en Fritz Lang. 95 artistes de 20 nacionalitats conformen la trouppe de Saltimbanco, 140 personas de producció local, 180 tones d'equips, 1200 peces de vestuari... Dirigit per Franco Dragone, el Circ més gran del món torna al Palau Sant Jordi de Barcelona per tal de demostrar-nos, entre acrobàcia i acrobàcia, que la bellesa feta poesia pot trobar-se a tot arreu. Una demostració onírica i sublim a una ciutat imaginària, on la justícia poètica pot estar, només, en la diversitat cultural. Del 30 de desembre fins al 10 de gener.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

domingo, 20 de diciembre de 2009

Una solitud monstruosa

Hi ha qui creu que tots portem un monstre a dins, com és el cas del cineasta que va crear John Malkovich, Spike Jonze. El director ve al cas perquè aquesta vegada duu a la gran pantalla "Donde viven los monstruos", una adaptació de fàbula d'un clàssic de la literatura infantil d'en Maurice Sendak, el no només escriptor sinó també il·lustrador que va demostrar la seva creença en la premisa que obre aquesta ressenya al 1963, amb el conte que porta el mateix nom que la peli, darrere del qual s'amagava en Max, un nen convertit en rei de monstres, tan solitari i nostàlgic com a l'adaptació d'en Jonze,però potser menys reflexiu i capcot. Un món fantàstic però extranyament real en el que es posa de manifest que, moltes vegades, el monstre pot ser un mateix.

by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

sábado, 19 de diciembre de 2009

Sóc qui no sóc que sóc

(...)
Aleshores va decidir tornar, després de molt, molt de temps (gairebé segles, quan es tracta de nits).
I ho va fer com es fan totes aquelles coses que no se sap com es fan, perquè simplement ES FAN, impulsadament.
Res és, però tot pot arribar a ser.
Va seguir el seu camí en moviment, perpetuant-se en la quotidianitat del nou fred i en les demandes dels horaris que comencen i acaben més o menys a la mateixa hora (gràcies a Déu).
Potser es va desprendre de tot allò, o potser no. Potser ho recuperarà, precisament, quan ja no hi pensi.
Res és, i res pot arribar a ser fins que un no ho VOL.
Alça el vol, i demà tornarem on mai vàrem tornar. Potser, però, ja no caldrà, ja no serà necessari, perquè ja no seràs la mateixa.
No ho havies de ser.
*(Hi ha vegades que no diem res perquè no sabem què dir).

sábado, 12 de diciembre de 2009

El dedo en la llaga

Texto escrito para la exposición de los cuadros de Cris en la sala MauMau:

Conocí a Cris Figueres (la Kitty) como conocemos a la mayoría de las personas a lo largo de nuestra vida: por casualidades causadas. El día 3 de febrero del 2009, bajo una luna lisboeta, pude reconocer a la Kitty en el aeropuerto de la ciudad más bohemia del mundo porque había coincidido con ella en el 2007 detrás del mostrador del Centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona, donde levantaba las paredes y el arte allí expuesto a base de carácter y buenas intenciones.

Mientras coordinaba el CCCB, además, la Kitty -una especie de gata con botas claroscura, dulzura y temperamental según la luna, según la felicidad o infelicidad del momento y según el lugar y el cristal con el que se quiera mirar- paseaba sus claroscuros por la Universidad de Barcelona, buscando entender la historia del Arte, su sombra constante.

Antes de esto, y siguiendo la historia de su propia sombra artística de más reciente a más primitiva, la Kitty otorgaba sonrisas de terciopelo rojo en el siempre blanco impoluto Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a los visitantes que por allí se quisieran pasar, donde se (re)movía como un gato por su casa, al son de su sombra de siempre, antes ya mencionada.

Luego (antes, pues), se dejó llevar por su percepción-sensorial, otro de sus grandes rasgos distintivos, y por su idealismo mágico no exento de realismo trágico, a las aulas de Bachillerato artístico que se impartían en la Escuela de Arte Pau Gallardo de Badalona. Mucho antes aun, sin embargo, su intuición o su madre se le habían adelantado y se la pudo ver pasear sus sueños, entre los 10 y los 16 años, en los pupitres de la Escuela Di-7 de Badalona, ciudad donde nace y reside.

Probablemente fuera allí, entre pinceles aun por explorar, donde empezó a forjarse la Alicia en el país de las maravillas que llevaba dentro y que iría sacando, y donde, por consiguiente, empezaría a desarrollarse su talento artístico, entre brotes de percepciones rojas, negras y blancas.

Luego (regresando al futuro, que es ahora), la Kitty se ha dedicado de forma impulsiva a buscar momentos en solitario en los que poder mezclar sus impresiones trágicas con sus ensoñaciones idealistas, todo en la misma paleta.

Hace unos meses me confesó que su intención al pintar no era exponer su obra, principalmente porque era algo ‘muy suyo’ que no quería desgastar, refiriéndose a tantos artistas que, en vez de perfilar su obra, la pervierten, de tanto acudir a ella sólo por buscar el éxito.

Finalmente se ha decidido. O la hemos convencido, diría yo. Como pocos, decide sacar coraje y mostrar su lado más profundo, no para ser reconocida sino para ser Ella, sin más. Tinta sobre papel que ha sido plasmada y inmortalizada entre el 2007 y el 2009, quizás los años (los veintipocos) en que una se siente más perdida y, por tanto, con más necesidad de rebuscarse.

Alguna vez la oí decir: ‘Tengo miedo’. No sé si se refería al Mundo o a la difícil tarea de ser una misma. Sea lo que sea, ese miedo no la ha vencido. Al contrario: le ha dado vida a su sombra, y a los fantasmas que a todos nos invaden de vez en cuando, Ella, al menos, los ha vencido, aunque haya tenido que meter el dedo en la llaga, y mostrar las cosas tal como Ella cree que son, y tal como Ella querría que fueran, para bien y para mal. Al fin y al cabo, es lo que todos llevamos dentro, más allá de las (buenas) o (malas) apariencias. No está de más que alguien nos lo recuerde de vez en cuando. Más aun si es sin pretenderlo.
by Carmen, que interpretó el papel de una especie de casi comisaria'


jueves, 10 de diciembre de 2009

Capitães da Areia

"Jogávamos jogos de prenda.
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".



"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".

"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".

"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".

"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".

"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".

"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".

"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".

"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".

domingo, 6 de diciembre de 2009

Si això és un home

Em deies Agustí Centelles i pensava: Gran fotoperiodista. La Guerra Civil. Lluitador. Lliurepensador. Per tant, defensor de la (llibertat). Llavors: Humanitat. Però el passat dimecres dia 2, mentre esperava l'inici de la roda de premsa de 'Llits', vaig descobrir que Agustí Centelles, a més, va ser víctima del franquisme en qualitat de 'refugiat'. Era l'any 1939. El primer dia queia en març, quan Centelles va ser traslladat al camp de concentració (res de refugis!) de Bram, en algun lloc de la refinada França. Barcelona, caiguda, ja. L'esperança, al terra, també. A partir de la sortida de la ciutat catalana i durant el seu internament, però, Centelles no es va deixar empresonar (mentalment parlant) i va salvaguardar la seva llibertat al seu diari de camp, que compartia reflexions i queixes amb la seva càmera, amb la que va poder capturar gairebé 600 imatges colpidores, perquè ens mostren un error no comparable amb Auswitch en barbaritat, però massa semblant en la intencionalitat. Fins el 10 de gener al Centre d'Art Santa Mònica.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat