Malalts de teatre

Una sala vermellosa. Un escenari d'un barri no qualsevol. Històries de vida i de mort. Històries absurdes i històries amb fil conductor. Paraules: accions. Personatges: actors. Tenir presència (o omplir l'escena amb el propi ego). Per aquells que ho omplen tot i pels que es deixen buidar per omplir-se. Pels que busquen els espais entre claudàtors i pels que resten en parèntesi. Pels que saben que la vida són dos dies i pels melancòlics eterns. Pels que encara somien i pels que ja no. Pels que encara alberguen esperances i pels que han optat pels congeladors emocionals. Pels voyeurs i pels miradors actius. Pels malalts de teatre i pels malalts de cor (metàfora). Pels que prefereixen la butaca al sofà de cada dia. En definitiva, per a tots aquells que creuen que la realitat sense ficcions no seria el mateix,13a Mostra de Teatre de Barcelona, al Teatre del Raval.

by Carmen

http://eldema.cat

És qüestió de matissos

Internet és la hòstia. Avui tinc festa a la feina, i m'he pogut despertar, veure que estava plovent i seguir dormint. No estar obligada a pujar la persiana és tot un plaer.

Encenc l'ordinador per assabentar-me del que passa al món i penso que és genial no haver de mullar-me per anar a buscar el diari. Només em ve de gust, aquest matí, restar a la meva petxina, i mirar cap enfora, però des d'aquí, sense moure'm.

Tanta felicitat no podia ser normal: No me'n recordava que tenia posada Kiss FM a la ràdio, i sona Amaral. M'espatlla el moment i opto pel silenci i el so del teclat.

De cop, divago, i m'adono que he escrit aquest escrit no per descriure el meu matí festiu i plujós, que inaugura una tardor que s'acosta a l'hivern, sinó per otorgar-me el dret a ser cínica o extremadament sensible, obertament sociable o obertament meva, nevada o de sol a sol, blanca o blava, dolça o sarcàstica, jo o jo.

Fós qui fós qui em va ensenyar que havia de ser una cosa o l'altra, anava ben errat. Segurament no s'havia mirat mai al mirall abans de rentar-se la cara.

by Carmen

Menjar-se el món

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació, vaig decidir passar-me per l'Espai Cultural Caja Madrid per veure "Planeta famèlic: El que menja el món", una exposició en que el fotògraf Peter Menzel i la seva dona, Faith D'Aluisio, ens mostren les despeses i les despenses de 30 famílies de 24 països diferents. Així, podem veure el que menja una família als EUA, una altra del Txad, una altra de Guatemala, i així successivament. La paradoxa sempre és la mateixa: una repartició desigual en un món desigual, on els prestatges dels supermercats del Primer Món rebosen superproducció mentre que al Tercer i al Quart comparteixen plat. I és que són més de 800 milions de persones que malviuen les conseqüències de la malnutrició. Però no parlem d'això, que estem en crisi...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Levántate y anda

Aunque llevo unos días que ando un poco triste -que no depresiva ni mal ni Ohhh, qué tragedia- me niego a convertirme en silla, por eso no paro de andar, sea a pie o en bicing. Es lo que tienen los días pensativos y/o ensimismados, qué le vamos a hacer.

Leeros este texto, escrito para promocionar la agenda lecool. Es buenísimo.

"Hace tiempo que la veía algo rara. Olía a viga seca y se pasaba el día encerrada en casa, sin casi musitar una palabra. Ella, ¡que era como una cotorra! No quería salir, ni ver a nadie. Se convirtió en una mujer excéntrica: me pedía que me sentara encima de ella mientras yo comía, miraba la televisión o escribía en el ordenador. Su piel y sus músculos empezaron a endurecerse (y os juro que no pisaba el gimnasio ni muerta). Cuando volvía del trabajo, me la encontraba siempre en el mismo lugar: frente a la mesa de cristal del comedor, inmóvil, quieta, parada, petrificada. Un día se puso un cojín sobre la cabeza y ya nadie se lo pudo quitar. Entonces empezó lo peor: la metamorfosis. Sus rodillas se doblaron, sus brazos de quedaron rígidos y del interior de su piel brotaron palos de madera. Tardé una semana en reconocer su nueva figura. Maite se convirtió en silla. Nunca puedes predecir las consecuencias de la pereza, dicen René, Marta & Ayesha.Saca a tus amigos de casa antes que sea demasiado tarde… ¡envíales le cool! "

Mai els coloms tingueren sostre

Vivia sense sostre. "Vivia". Tothom qui és viu, viu, suposo. Es va seure al meu costat després de que li donés foc per encendre's el seu cigarro. Jo estava intentant estudiar per a un examen d'Antropologia, però eren les 4 de la tarde i el sol cremava la paret de la Plaça dels Àngels, sense pietat ni mesura. En veure la seva acció, vaig dubtar si aixecar-me i marxar o liar-me un cigarro i fumar amb ell, i finalment el meu no sé es va dissipar en el mateix encenedor. També ell, en acabar-se el seu pitillu -tal com deia ell- es va liar un Amsterdamer, com si fos una peça única i delicada i, sense que jo res li preguntés, va començar a parlar, entre embuts de beguda alcohòlica i nits o dies sense son.

Vivia el carrer i al carrer des de feia no sé quants anys, i acostumava a dormir a qualsevol racó, preferint sempre les places. Rarament hi trobava lloc a les cases d'acollida, perquè rarament se'n recordava de passar per allà. Segons em va explicar, va acabar en aquella situació quan, després de treballar en la construcció de l'edifici de la Filarmònica a Alemanya, crec recordar, no li van pagar la barbaritat que li devien. Jo no el vaig creure, però el vaig seguir escoltant, tan ficat com el veia en la seva història, narrada a una noia com jo, de família feliç i casa amb sostre.

D'Alemanya va retornar a la seva primera llar, al Brasil. Em va parlar de la selva amb una nostàlgia explícita, però amb alegria, i també de les meravelles que hi ha al seu país, i em va dir, després de mostra-li les meves intencions d'anar-hi algun dia, que vindria amb mí. Va parlar-me del seu germà, ja mort, però no va mencionar ni fills, ni dona, ni família. Tanta soledat, es podrà soportar? -vaig pensar.

Deu ser gràcies a l' empatia, que et permet canviar de pell malgrat trobar-te en una altra, que viatjava amb les seves paraules mentre pensava en la gran lliçó antropològica i humana que m'estava donant aquell home, el nom del qual ja he oblidat. El sol va anar baixant, així com el meu paquet d'Amsterdamer. Jo li vaig parlar de les meves inquietuds, també, entre les quals estava la de marxar de casa i llogar un pis. Va ser en aquest punt on la conversa va anar tocant la seva fi, en veure que ell veia en mí una possible companya. "Podríem viure a un entresòl del Barri Gòtic", em deia.

De sobte, quan jo l'estava intentant fer entendre que allò que em deia no podria ser -esforç que em va resultar inútil-, vaig notar l'ombra d'un colom volant per sobre nostre, i una taca entre verda i blanquinosa uns segons després, al meu cap. L'home va esclatar en un atac de riure mentre jo, avergonyida, feia broma de la meva Fortuna. Em va netejar, sense poder parar de riure, amb un tros de paper que portava a la butxaca, molt delicadament. La gent que passava per allà a aquella hora ens mirava, estranyada i incomprensiva. Vaig acomiadar-me llavors, tot i que encara faltaven dues hores pel meu examen, i ell em va donar les gràcies, sense dir-m'ho, per compartir amb ell un paquet d'Amsterdamer, una tarda de sol i un atac de riure provocat pels imprevistos de la vida, que poden ser coloms o cops de mala sort, com la que segurament va tenir ell en un moment donat. Imprevistos que et poden canviar el dia o la vida mateixa, d'un moment per l'altre.

Passo sovint per la plaça dels Àngels però mai més me l'he tornat a trobar. Deu haver emigrat cap a una altra plaça on segurament també farà volar coloms, entre whisky i pitillus demanats. Dubto que visqui a un entresòl del Barri Gòtic, però. Com d'absurda pot ser la vida, tantes vegades.

by Carmen

Basada en un home real i en una tarda real, però en una conversa certament irreal.

NH3

Y allí estaba Ella, otra vez sin saber qué hacer. "Culpa del tiempo libre", pensó. "Quizás el cine en blanco y negro, visto a solas y a oscuras", se dijo. O el día que llueve, cada vez más en portugués, cual saudade silenciosa que espera sin esperar nada de

Ella.

Luego llegaron las tardes de ir y venir, volviendo a lo mismo, y las noches repetidas, siempre diferentes. "Antes esperaba algo de la vida".

Ahora

ya

no.

No por desencanto,
menos aún por desilusión,

más bien iba haciendo, y sólo se paraba por si la letra entraba, más únicamente por apetencia. Sólo faltaría: ser B-Caria en los ratos libres.

Sin duda, los mejores

(para irte a tomar una ducha). Dos cubitos o un hummus al vapor, que no quiere estornudar. Refrescante lluvia de estrellas a pleno sol nublado, a las 11:59 hora lunar. Perfil derecho de la cara, parte inferior. Ella. O yo. ¿Quién, si no?


Lunes feriado -sólo en mi agenda-. H2O mejor que Anatomía de Grey, aunque fuera el NH3, y no Interneh elevado al cubo, lo que revolucionó el mundo. Para que luego digan que hay crisis, como si fuera algo anormal...

by Carmen.

Per (no) despertar-se

Plantejar-se què és la vida en en el segle XVII era cosa de savis, pensadors o dramaturgs, com Calderón de la Barca. Ara bé: plantejar-se què deu ser la vida en els temps que corren -i mai millor dit- és més aviat vist com quelcom contraproduent per a la salut o, si més no, per a la fertilitat rutinària. Perquè segur que tu també t'has trobat en algun moment amb aquestes paraules, bé dites per tu bé dites per a tu: "No pensis tant". Això li podríem dir a Segismundo, el protagonista de "La vida es sueño" que, acompanyat per altres personatges menys lúcids però més tranquils, han omplert de suor i llàgrimes l'escenari del Teatre Romea i, situats en una escenografia ‘matrixiana’, ens han fet replantejar-nos què fem aquí, uns quants segles després. Serà que hi ha misteris que no esbrinarem mai?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Ravalera

Joan Colom

Gente del Raval, 1958

Sostenerse

Helena Almeida, fotógrafa portuguesa
Seduzir (2001)

Al instante

Helen Levitt,
New York City, Two kids dancing (1939)

Fotografía y fotógrafa (95 años y aun no quiere que sepan quien es) descubiertas en la Fundación Foto Colectania, en la exposición "Ojos privados", recopilada por Laurence Miller. 100% recomendable si eres fan de los espacios vacíos, los silencios momentáneos y la poesía visual instantánea.

atardece que no es poco

La tarde
se va
yendo
en el tren
de cercanías.

La luz,
a cada rato,
diferente,
ausente.

Vagones,
paradas,
gente.

Tal vez
domingo
o tal vez
la tarde
yéndose,
como hace
siempre.

by Carmen
5/10/08'