sábado, 29 de diciembre de 2007

Un horitzó molt llunyà

Hi ha viatges que ens fan mutar per dins, viatges que ens canvien la vida sencera i viatges que ens canvien un tros d'ànima i un bocí de vida. Reset i tornar a començar. El drama de "14 kilómetros", dirigit per Gerardo Olivares, estaria més a prop del nou documental que no pas de la ficció melodramàtica, desgraciadament. Es tracta d'una odissea pel desert en que tres personatges es troben a la recerca d'una terra promesa, Europa. Per arribar-hi, han d'atravessar Mali, Níger, Argelia, el Marroc i Gibraltar, així com obstacles i penúries sense cap mena de sentit. Un quadre hiperrealista d'un paisatge desolador, on el sol no sortiria si no fos pel caliu de l'altre i l'esperança per una vida millor. Per acabar, un interrogant: la fam, hauria de topar-se amb tantes fronteres?



by Carmen.





Publicat a http://eldema.cat

viernes, 28 de diciembre de 2007

Oda al Dit

(dedicada al Guillemet)

dit(1)

[s. XIII; molt probablement d'un ll. vg. *ditus, variant, per la concurrència de versemblants factors fonètics i morfològics, del ll. cl. digitus, íd.]

m 1 ANAT ANIM 1 Cadascuna de les prolongacions, en nombre de cinc o menys, en què acaben les extremitats dels animals vertebrats, llevat dels peixos.

2 En l'home, cadascuna de les cinc prolongacions en què terminen les mans i els peus.

3 esp Cadascuna de les cinc prolongacions en què acaben les mans, anomenades dit gros (o polze), índex (o dit assenyalador, o apuntador, o saludador, o mestre), dit del mig (o dit mitger, o llarg, o del cor, o llépol), dit anular (o de l'anell) i dit auricular (o dit petit, o xic, o menut, o menuell, o gorrí).

4 anar com l'anell al dit Ésser, una cosa, molt ajustada a allò que cal, molt oportuna, adequada.

5 cap (o punta) del dit Extremitat del dit on va inserida l'ungla.

6 dits com botifarres (o com botifarrons) Dits molt gruixuts.

7 dits de cosidora (o de pianista) Dits llargs i prims.

8 donaria un dit de la mà (o de la mà dreta) per Expressió amb què hom es mostra disposat a qualsevol sacrifici per a aconseguir alguna cosa.

9 el dit de Déu El poder o la intervenció de Déu.

10 ésser llarg de dits (o tenir els dits llargs) Tenir, algú, costum de posar la mà sobre allò que no està bé de tocar o de prendre el que no és seu.

11 fer córrer els dits Furtar.

12 ficar (o posar) els dits a la boca (a algú) Provocar-lo, portar-lo amb habilitat a parlar, a dir allò que no voldria dir.

13 fica't els dits al cul! (o al nas!) vulg Expressió emprada per a renyar algú que toca allò que no ha de tocar.

14 llepar-se'n els dits Trobar molt de gust en una cosa.

15 mossegar-se els dits Estar molt impacient o molt exasperat.

16 mossegar-se'n els dits Penedir-se'n. Quin disbarat: segur que a hores d'ara se'n mossega els dits!

17 no moure un (o ni un) dit per No fer res per ajudar algú que està en una situació difícil.

18 no saber (algú) quants dits (o els dits que) té a la mà Ésser molt ignorant o molt curt d'enteniment.

19 no veure's (una cosa) als dits Tenir-la només molt poc temps, especialment exhaurir ràpidament una mercaderia. Ja hem de tornar a demanar oli al proveïdor: no ens el veiem als dits!

20 no veure's la feina als dits Enllestir la feina ràpidament.

21 omplir la cara de dits (a algú) Bufetejar-lo fortament i repetidament.

22 picar els dits (a algú) Castigar-lo perquè escarmenti.

23 picar-se (o agafar-se, o cremar-se, etc) els dits Tenir un fracàs, sofrir un perjudici inesperat en alguna acció, especialment en un afer comercial.

24 posar (o plantar, o estampar, etc) els cinc dits a la cara (d'algú) Bufetejar-lo fortament.

25 prendre (una cosa) dels dits Agafar-la amb afany, i tenir especialment una mercaderia molta sortida. Quan ha sabut que el diari parlava d'ell, me l'ha pres dels dits. Com que ha d'apujar-se el sucre, ens el prenen dels dits.

26 prendre (una cosa) dels dits Ésser, algú, desposseït d'una cosa o d'allò que ja estava a punt d'aconseguir, en circumstàncies inversemblants, per ingenuïtat, distracció, etc. Et deixaries prendre dels dits com si res tots els nostres cabals. Ja ho tenia coll avall; m'ho van prendre dels dits.

27 prendre (o agafar, o estirar, etc) la feina dels dits Impedir que un altre emprengui o prossegueixi una feina posant-se hom a fer-la en comptes d'ell. Ja havia enfilat l'agulla i tot, però ha vingut la mare i m'ha pres la feina dels dits. Sempre em pren la feina dels dits quan ja gairebé la tinc llesta.

28 si és com el dit, hi posa el braç i tot Expressió per a indicar que algú és molt propens a exagerar.

29 si li'n doneu com el dit, se'n pren (o se'n prendrà, o se n'agafa, o se n'agafarà) com la mà (o com el braç) Expressió per a indicar que algú és propens a abusar de la llibertat que li donen.

30 tenir bons dits (o tenir dits) Ésser hàbil manualment.

31 tenir per la punta (o pel cap) dels dits Saber molt bé una cosa o tenir una gran destresa a fer-la.

32 tirar a terra (o tombar, o fer caure, etc) amb un dit Expressió amb què hom pondera la superioritat en força d'una persona sobre una altra. No em busquis les pessigolles: ja saps que, si vull, et tiro a terra amb un dit.

33 untar-se els dits Apropiar-se, algú, fraudulentament una part dels béns que administra, especialment diners.

34 voler (o demanar) dits Requerir habilitat manual.

2 esp 1 Dit índex. Es posà el dit als llavis per fer senyal al nen que callés. No l'assenyalis amb el dit, home: s'adonarà que parlem d'ell!

2 alçar (o aixecar) el dit Alçar el braç destacant l'índex, en una reunió, una classe, etc, per demostrar adhesió a allò que el qui parla proposa, per demanar la paraula, etc.

3 assenyalar (algú) amb el dit Dirigir hom l'atenció devers ell, mirar-se'l molt, parlar-ne molt, per alguna cosa que sembla extravagant o censurable.

4 mamar-se el dit Ésser excessivament ingenu.

5 posa-li (o fica-li) el dit a la boca! (o a la boca a veure si mossega!) Expressió amb què hom remarca que algú no és tan inofensiu o toix com aparenta.

6 tenir el dit a l'ull (o el dit ficat a l'ull, o el dit posat a l'ull) (a algú) Tenir-li animadversió.

3 p ext Part d'un guant que cobreix un dit. Aquest guant té dos dits foradats.

4 p ext 1 Mida equivalent a l'amplària normal d'un dit d'home. Un ciri que fa cinc pams de llarg i cinc dits d'ample.

2 a dos dits de Molt a la vora de. Es va aturar a dos dits del precipici. Estava a dos dits de tornar-me boig.

3 dit de través (o través de dit) Dit. Hi ha un través de dit de neu.

4 dos (o quatre) dits Quantitat petita, una mica. Per dos dits de vi, no puc pas estar begut.

5 no tenir dos dits de front (o de seny, o d'enteniment, etc) Ésser molt curt d'enteniment o obrar d'una manera molt poc assenyada.

6 no veure-hi dos dits de lluny Ésser molt curt d'enteniment.

dit(2)

[de dir¹]

m obs Allò que hom diu.

jueves, 27 de diciembre de 2007

La infelicitat mata

"L'única cura que caldria practicar [a l'escola] és el guariment de la infelicitat. L'infant difícil és l'infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix, i per tant està en guerra amb el món. L'adult difícil va en la mateixa barca. Cap home feliç no ha pertorbat mai una reunió, ni ha predicat la guerra, ni ha linxat cap negre. Mai cap dona feliç no ha tractat a reganys el marit o els fills. Mai cap home feliç no ha comès un assassinat o un robatori. Mai cap patró feliç no ha terroritzat els seus empleats.Tots els crims, tots els odis, totes les guerres, es poden reduir a un sol mot: infelicitat. La intenció d'aquest llibre és de fer veure com neix la infelicitat, com arruïna les vides humanes i com es poden pujar els infants de manera que la major part d'aquesta infelicitat no arribi a néixer mai".

SUMMERHILL, fundador de l'escola (i l'ensenyança) que porten el seu nom.

miércoles, 26 de diciembre de 2007

Amor fraternal

Candilejas, 1952.
Penúltimo largometraje del Gran Charlot:
"La mente y el corazón: qué gran enigma". Con esta gran frase concluye Calvero su vida y deja paso a la de Thereza, su gran amor, tan grande como imposible.
Charles Chaplin es Calvero, un payaso ya mayor pero lleno de vitalidad y de carisma, que se encuentra con una joven bailarina que ha perdido las ganas de vivir. El encuentro hará que ella se entregue de nuevo a la vida y a la danza, su gran pasión, gracias a las sabias palabras de Calvero, que resucitará al clochard que hubo siempre en él recuperando así su dignidad. Feeling, amor por el otro o amor fraternal. Mientras tanto, entre bastidores y escenarios, la interpretación más cómica y por ello también más trágica nos mostrará la belleza y la magia del teatro, ese ensueño fugaz elevado y elevador que sólo los más grandes pueden hacer realidad, aunque sea por unos minutos. Cha-cha-cha Chaplin, ese gran parche en las heridas y ese sombrero de copa con bigote optimista. Entre el dandy y el mendigo, entre la vida y la muerte, entre bastidores y realidad, entre actores y espectadores. La función empieza para terminar y -como siempre- vuelta a empezar, aunque no seamos ya los mismos entre tantos mientras tanto.




martes, 25 de diciembre de 2007

Ballar amb la verda

Havia de fer una selecció de 10 frases fetes i van sortir una noia tràgica i un amic intel·ligent.
Feu orelles de pam
perquè he fet pit i llonzes
per fer una mica de patxoca
en
aquest
petit
recull
de
frases
BEN
fetes:
ELLA:
Vull buidar el pap
i dir tot el que cal:
se m'arronsa el llombrígol
i em ballen d'aigua els ulls
en pensar que qualsevol dia
podré ballar amb la negra
o badar la boca al vent.
L'ALTRE (en to savi):
No busquis ronye al cove
que encara caguem verd.
by Carmen
A QUÈ US RECORDA EL DIBUIX?

domingo, 23 de diciembre de 2007

Més enllà del bigoti dalinià


Algú va dir que el surrealisme s'havia inventat per convertir la realitat quotidiana en una religió, davant l'escepticisme envers el més enllà. No sé què pensareu vosaltres, però a mí aquesta dita em va fer pensar que, sota una aparença absurda, a vegades s'amaga la profunditat -encara que a vegades no...-. D'altra banda, no tot el surrealisme gira al voltant del bigoti dalinià. Potser és per aquest motiu que l'MNAC va decidir exposar un surrealisme català menys exaltat per poc conegut, coincidint amb una antològica dedicada al pintor Yves Tanguy. La mostra, que podeu veure tant si voleu com si no, estarà esperant-vos fins a finals de gener, tot i que s'emmarca en els anys 30. No sé si us he tret l'aigua clara. En qualsevol cas, no era aquesta la meva intenció, com tampoc ho era la dels rupturistes avantguardistes d'aquesta petita selecció.

Publicat a http://eldema.cat

Vigilante(s) medio argentino(s)

A los que se van, para que vuelvan...


Ahora que soy grande me habré dado cuenta
que no todo es tan bueno
atrás de la puerta de entrada de seis
están el bife de chorizo y el vino.
Están los vecinos casi siempre obedeciendo
el destino del vigilante medio argentino,
está la señora que todos adoran
y es una abuela perfecta
pero a un pobre pendejo
que fumaba en una esquina,
sin molestar a nadie,
le mandó a la policía
el pibe se comióun garrón de dos días adentro
y la viejita nunca supoque el puntero era su nieto
que el puntero era su nieto.
Está el portero o encargado de edificio
a veces es amigo pero, en general,
es el corre-ve-y-dile de la excepcional ...
¡Están en capital federal!
En provincias también el vigilante feudal
el dueño de las vidas por ejemplo en Catamarca
encana negritos y les cierra la puertay sus hijos,
educados con toda severidad,
le hicieron la boleta a María Soledad.
Este legislador progresista que termina votando
para bien de los vecinos,
lo mismo le parece ser travesti o asesino.
Es el destino divino, tan fino,
tan occidental y cristiano,
cosmopolita y parisino,
tan típico matute pero no el de don Gato
el vigilante argento además es barato
además es barato,
es el estilo tan fino
del vigilante medio argentino.

Andrés Calamaro.

domingo, 16 de diciembre de 2007

Para ti, que eres joven

Viejos prematuros
"Cuando se tienen veinte años hay que ser original. Sólo a la niñez y a la juventud se les permite equivocarse, porque es sabido que los niños y jóvenes son inexpertos, impetuosos, arrolladores. El joven no pondera con tanta mesura como el adulto porque no asume sus mismos riesgos ni se encuentra tan limitado por las responsabilidades de los mayores. La juventud derrocha a borbotones creatividad e ilusión, vehemencia y libertad. Siempre ha sido así, aunque últimamente me tropiezo -es, en verdad, un desconsolador traspiés- con personas jóvenes pero demasiado pragmáticas, con el idealismo por los suelos, que parecen estar de vuelta de casi todo y sin ánimo para querer cambiar nada; jóvenes que imitan modelos que, tras el fragor de la vida, están ya gastados; jóvenes que huyen de hacer la revolución porque se sienten más confortables en la serna bañera del conservadurismo que en el agitado mar de la utopía. Son, a mi modo de ver, veinteañeros prematuros". Arturo Merayo.

¿Siempre fue así y siempre así será? A mí me ha puesto las pilas -ponderadamente-.

Si bien es cierto que he visto ojos arrolladores venciendo la 3a edad....

miércoles, 12 de diciembre de 2007

domingo, 9 de diciembre de 2007

Que ve el coco!

(A propòsit de la reposició de "Coméme el coco, Negro". Publicat a http://eldema.cat):

Per a Jordi Milan, el director de la Cubana, la vida és un teatre que comença quan naixem i no acaba fins que morim. Aquesta premissa vital, que podria semblar pessimista en un primer cop d'ull, no ho és. O al menys, no ho és per a la Cubana, la companyia que va fer trontollar molts caps als anys 80 amb el seu espectacle d'aficionats, que fins al febrer retrobareu al Cine Coliseum. I és que el títol ja ho diu tot: "Cómeme el coco, Negro"... tot i que potser res és el que sembla en aquest teatre musical "de revista" -més conegut com a music-hall- en el que una mirada pot ser més que un guiny i un guiny no ha de ser-ho necessàriament. Dones que suggereixen en lloc de mostrar, imperfeccions fetes seducció i converses quotidianes a peu de carrer (o de platea) que no ens faran reflexionar, sino riure del nostre paper i el del veí. Bohèmia i picaresca en un espectacle de vedettes amb plomes apte per a tots als públics, però recomanat per a tots aquells que creguin que la vida és una ironia que pot arribar a ser molt divertida, encara que no ho sembli.

viernes, 7 de diciembre de 2007

Obrir la finestra


Avui he obert la finestra dels records i m'he trobat amb una finestra tancada on tot floria.
photo: Arezzo
by Carmen




lunes, 3 de diciembre de 2007

Os argonautas

Otra de Bethânia
Composição: Caetano Veloso

O barco,
meu coração
não aguenta
tanta tormenta, alegria
Meu coração não contenta
O dia
o marco
meu coração
o porto
não

Navegar é preciso
viver
não é preciso

O barco
noite no céu tão bonito
sorriso solto, perdido
Horizonte, madrugada
O riso
o arco
da madrugada
O porto,
nada

Navegar é preciso
viver
não é preciso

O barco
o automóvel brilhante
O trilho solto, barulho
Do meu dente em tua veia
O sangue
o charco
barulho lento
O porto
silêncio

Navegar é preciso
viver
não é preciso

El demà a 'el demà'

L'Amanga Gagggioli i la Sussú Pétalosss (moi) escriuen des de fa unes setmanes a la secció de Cultura i espectacles d'aquest fantàstic setmanari, on trobareu l'actualitat més futurista i multidisciplinar (paraula meravellosa, d'altra banda, perquè pot ser-ho tot...):

http://eldema.cat


Visitants, sigueu benvinguts.

O tempo e o rio



O tempo é como o rio
onde banhei o cabelo
da minha amada
água limpa que não volta
como não volta aquela antiga madrugada

Meu amor, passaram as flôres
e o brilho das estrelas passou
no fundo de teus olhos
cheios de sombra, meu amor

Mas o tempo é como um rio
que caminha para o mar
passa, como passa o passarinho
passa o vento e o desespero
passa como passa a agonia
passa a noite, passa o dia
mesmo o dia derradeiro

ah, todo o tempo há de passar
como passa a mão e o rio
que lavaram teu cabelo

Meu amor não tenhas mêdo
me dê a mnao e o coração, me dê
quem vive, luta partindo
para um tempo de alegria
que a dor de nosso tempo
é o caminho
para a manhã que em seus olhos se anuncia
apesar de tanta sombra,
apesar de tanto medo
apesar de tanta sombra,
apesar de tanto medo.


Voz: Maria Bethânia
Composição: Edu Lobo e Capinam


Potser l'amor sigui això, un riu que va i ve per emportar-se la por i la melanconia en la tornada...

L'art de modelar fang

La tradició d’un ofici mil·lenari com és el del modelatge de fang, es fusiona amb noves tècniques i estils, de la mateixa manera que fang, aigua i foc es fusionen a l’hora de crear noves peces

El Modernisme va convertir la ceràmica en un objecte decoratiu i cultural de gran qualitat artística. La posmodernitat i la cultura de les presses, en un objecte funcional i pràctic. Tanmateix, la ceràmica continua vigent encara avui amb un ampli ventall de possibilitats. Ara bé, la ceràmica és un Art, com ho són la pintura o l’escultura? Són els modeladors de fang realment artistes?
Cada vegada més, els ceramistes busquen la seva ubicació a cada peça de ceràmica. De vegades la poden trobar en un discurs artístic més conceptual, de vegades en aplicacions més comercials o fins i tot en vinculacions amb altres disciplines com la joieria, l’escultura o l’arquitectura, ja sigui a través d’una peça única per ser representada en galeries d’art, la peça seriada més funcional i comercial, o les peces d’aplicacions arquitectòniques. Tot això és el reflex de que la ceràmica té cabuda en la societat actual i que nombrosos col·lectius professionals s’han unit per defensar i promoure l’art de la ceràmica.
No obstant això, el públic d’aquest art no és prou ampli perquè aquest es fixa en allò que més es ven: “La ceràmica artística no arriba al gran públic, però en canvi sí arriba en forma de lavabo o de cuina. Tothom té ceràmica a casa, però es tracta de ceràmica industrial, utilitària. La ceràmica també és artística”, afirma Teresa Gironès, vicepresidenta i sòcia fundadora de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, situada al centre del Raval: “Vam buscar un local a Ciutat Vella perquè teníem fe que el barri pogués ser un eix cultural dins de Barcelona”.

Un col·lectiu aglutinador
L’ACC és una agrupació oberta a ceramistes, estudiosos de la ceràmica i a la societat en general que té com a finalitat primera projectar la ceràmica a l’exterior i al districte com a fet artístic i al mateix temps promocionar el fet cultural i comercial que representa: “L’ACC, a més de ceràmica utilitària, projecta una ceràmica creativa i d’autor”, diu la Teresa. “Vindria a ser la casa gran de tots els ceramistes de Catalunya, dels Països Valencians i de les Illes Balears”. Amb vint anys d’història, ara per ara conta amb uns 350 socis. Arreu de Ciutat Vella, actualment en són onze.
Com a artista, Teresa Gironès utilitza la ceràmica per explicar situacions i expressar sentiments, ara inocència retrobada, ara reconciliació entre èssers vius. La seva obra és formalista però profundament crítica i “irònica” perquè “res és el que sembla”. Afirma que “la ceràmica no ocupa cap lloc en la cultura actual tot i haver-hi molts artistes que la utilitzen per expressar-se. Ells han assolit la ceràmica com a mitjà d’expressió, transformant l’artesania en art. Els tàndems de l’era actual són Miró i Llorens Artigas, seguits de Chillida, Tàpies i Barceló, però el precursor màxim va ser Gaudí”. No obstant això, creu que la ceràmica “no ha evolucionat”.

Artesans i botiguers del districte
La ceràmica també pot ser un instrument, com l’udu o el gatham, o una placa de carrer, o una peça de bijuteria, o un souvenir... Villegas ceràmica, al carrer Comtal, és una botiga dedicada a tot tipus de ceràmica. Des de fa gairebé 40 anys, un centenar d’artistes espanyols venen les seves obres al senyor Villegas, que confessa que no li agrada el terme artesania per definir la ceràmica: “S’ha de diferenciar entre manualitat, artesania i art. Totes són necessàries però diferents”.
A un petit carrer del barri de la Ribera trobem a tres artesans, al Taller de Ceràmica 4X1, soci de l’ACC. En Marc Vidal, president de l’Associació d’Artesans i Comerciants de la Ribera, comparteix espai amb la Cora Egger i la Rita Lugli, també ceramistes. Mitjançant el torn, el Marc i la Cora fan peces utilitàries de caràcter minimalista que després venen a botigues i fires, “peces seriades a petita escala” però “fetes a mà”. A més, imparteixen classes de torn per a adults així com de ceràmica i pintura per a nens.
La Rita, per la seva part, crea sèries de tasses de café a motlle, que després decora amb dibuixos abstractes i alegres, ja siguin en color o en blanc i negre. Pensa que el problema de la ceràmica per arribar al gran públic és el preu, “però és una producció costosa”.
Tots ells busquen que cada peça estigui ben feta perquè cadascuna és diferent: “Totes les peces són úniques, no amb la voluntat que siguin diferents, però sí exclusives”, diu el Marc. Està d’acord en que la ceràmica, com a art, no arriba a gaire gent perquè és difícil viure de la ceràmica però treballen per “amor a l’art” perquè necessiten el seu “submón”, “sembla com si els polítics no puguessin entendre que un pugui treballar en el que més li agrada, sense donar prioritat als diners”.
El Marc es queixa de la dificultat de mantenir un taller a Ciutat Vella a causa de l’alt cost del lloguer i de les restriccions que hi ha per exposar ceràmica. La Cora reclama que s’hauria de protegir la ceràmica com a cultura del Casc Antic, i ambdós creuen que l’Ajuntament l’hauria de promocionar més sovint i ser més permissiu amb les fires. Malgrat tot, de l’1 al 23 de desembre tindrà lloc la mostra d’art de Sant Eloi, al carrer Argenteria, amb la que es vol promocionar la ceràmica, ja sigui com a manualitat, com a artesania o com a Art en estat pur.


by Carmen . Reportatge realitzat per a la revista Nova Ciutat Vella.

De pelo en beso

photo by Carmen

Everything for sale?

M. GODELIER, Acerca de las cosas que se dan, de las cosas que se venden y de las que no hay que vender ni dar sino que hay que guardar. Una reevaluación crítica del ensayo sobre el don de Marcel Mauss

“Toda vida social es intercambio”, decía Levi-Strauss. “El hombre no vive en sociedad como los otros animales sociales” sino que “produce sociedad para vivir”, dice Godelier. Para que esta sociedad se produzca, tiene que haber un grupo de individuos que tengan una identidad en común y que dependan los unos de los otros de manera recíproca, aunque a veces se tengan intereses opuestos, ya que “las contradicciones y los conflictos forman parte del funcionamiento normal de las sociedades”. Este es el telón de fondo de cualquier sociedad, más o menos mercantilista.
La finalidad del autor en este ensayo es estudiar qué lugar ocupa el don en las diferentes culturas del mundo y demostrar que también en sociedades capitalistas se da el don. Para realizarlo se ha basado principalmente en el Ensayo sobre el don de Mauss, así como en trabajos más recientes de Weiner y Damon, que estudiaron las islas Trobiand allá por los 70.
Afirma que hoy en día, aunque sea paradójico, el don vuelve a ser necesario para la sociedad. Pero ¿qué es el don? “Dar es compartir voluntariamente lo que se tiene o lo que uno es” y para que haya don, el receptor tiene que aceptar lo que se le da. Según Mauss, el don consta de tres obligaciones: dar, aceptar el don y devolverlo.
No obstante, Lévi-Strauss criticó a Mauss no dar explicación a la necesidad de devolver el don. Según Lévi-Strauss, cuando el espíritu humano no puede explicarse las cosas, inventa ideas vacías (hau, mana, manitu) que expresan el inconsciente. Son la demostración de que somos animales simbólicos y de que lo simbólico prevalece sobre lo real.
¿Y que tiene que ver esto con el don? Para Mauss, el individuo se ve obligado a devolver lo que se le da -a saldar su deuda, por decirlo de otra manera-, debido a causas místico-religiosas: “Lo que llevaría a quien lo recibió a devolver un don sería una fuerza, un ‘espíritu’ presente en el objeto recibido”, afirma Godelier. Porque los objetos “poseen alma”.
Mauss, por su parte, decía que el objeto dado era a la vez “inalienable y alienado”, ya que el donante está presente en la cosa dada. Lévi-Strauss cree que la razón de esta dicotomía está en la inconsciencia del ser humano, Mauss, sin embargo, cree que se encuentra en las creencias conscientes de las sociedades. Para Godelier, radica en la idea de propiedad: cuando un objeto se da “lo que se conserva es la propiedad, lo que se dede es el derecho de utilización para otros dones pero no para otros usos”. Godelier se basa aquí en el sistema de intercambio ceremonial, el kula, analizado por Weimer y Damon en las Trobiand.
A Mauss, por su parte, le interesan los dones que son “socialmente necesarios” para que existan relaciones sociales, lo que denomina prestaciones totales. Esto quiere decir dos cosas: que el don tiene una dimensión económica, política, religiosa y artística y que el don arrastra ‘contradones’ que mueven a la sociedad. Mauss distingue además entre prestaciones agonísticas y prestaciones no agonísticas. El punto de partida de su análisis está en las no agonísticas o no conflictivas.

Godelier explica estas prestaciones a partir de Mauss pero basándose en su trabajo de campo en Nueva Guinea, acerca del intercambio de mujeres entre linajes y los clanes en la sociedad Baruya. És cree que”volver a dar no es devolver”: cuando un linaje entrega a una mujer, crea una deuda y se encuentra frente al otro en relación de superioridad, pero cuando el que recibe devuelve su deuda ‘devolviendo’ a otra mujer, el que dio primero vuelve a estar endeudado, en una posición inferior. Los contradones, por tanto, son los que crean “flujos de servicios, de ayuda y de solidaridades”. De la misma manera, la reciprocidad en los dones conduce a la redistribución igualitaria de los mismos.
Las prestaciones agonísticas, por otra parte, hacen referencia a los dones en que domina el principio de rivalidad y el antagonismo, el polatch. Se trata de donar para romper la reciprocidad, la deuda. Mauss señala que se trata de una “guerra de riquezas, destinada a conquistar títulos, estatus, poder”, y en la que los rivales ganan a los generosos: donar más que los demás es lo importante. El polatch sería una práctica para conseguir o mantener el poder y “el medio para acceder a él es la acumulación y redistribución de bienes de subsistencia consumidos durante los festines”. Al final, gana el más rico, hasta que otro con más polatch lo reta.
Los nuevos trabajos de Malinowski y otros autores sobre las estructuras indígenas y el kula (sistema de intercambio de bienes melanesio que funcionaba igual que el polatch) demostrarían, por otro lado, que “una cosa dada puede ser alienada por su propietario y seguir siendo de su propiedad”.
Volviendo a la distinción de dones de Mauss: Weiner se basa en estas prestaciones llegando a la conclusión de que las que más se dan en cualquier sociedad son las no agonísticas, las recíprocas, y introduce una idea nueva: las cosas no sólo se dan o se venden, sino que también se guardan. Los objetos guardados son los objetos sagrados, simbólicos, que se presentan como dones que los dioses han hecho a los antepasados y que hay que conservar porque son un elemento identitario y una fuente de poder. Son éstos objetos “inalienables y inalienados”. Quien los posee tiene autoridad sobre los demás seres humanos, que están “encadenados” por siempre jamás a una deuda originaria que “ningún contradón puede borrar”, debido al poder sobrenatural, religioso, que los objetos sacros tienen.
¿Qué lugar ocupa el don en la sociedad mercantilista predominante? La vida, desde que nacemos, “se instituye como un don y una deuda”. Godelier cree, sin embargo, que “la expansión del mercado tiene sus límites” y que “estos deberían ser claros” porque “los hombres no sólo viven en sociedad sino que producen sociedad para vivir”. Para que haya sociedad, el autor piensa que tienen que darse tres ideas: la de dar, la de vender o intercambiar y la de conservar.
En el sistema capitalista hegemónico de la actualidad occidental, vender y comprar se convierten en las actividades predominantes, que separan a las personas de las cosas. Guardar, sin embargo, es unir a las personas porque “en esa unión se afirma una identidad histórica que hay que transmitir”.

Así pues, parece ser que para salvar la identidad de toda sociedad se hace imprescindible guardar, no sólo usar y tirar...
by Carmen, una antropòloga innocent