Hi ha una infinitat d’històries paral·leles a la nostra història religiosa i, per tant, també cultural i social. Una d’elles seria, precisament, la de la Índia, que mitjançant l’exposició del Caixa Fòrum,
L’escultura en els temples indis: L’art de la devoció, hem tingut ocasió de conéixer una mica més a fons.
L’art en general i l’art de l’escultura índia antiga en particular estava lligat, com qualsevol art avantpassat, amb allò sagrat. Allò sagrat, per la seva banda, provenia de l’adoració de la natura, o millor dit, de la creença en l’ànima de tots els éssers vius.
[1] És el que situaríem en aquell “altre món” invisible, però que es troba a la ment dels que habitem el món visible.
Diu John Guy en el seu comentari
L’escultura religiosa en el subcontinent indi que “la realitat diària per a un devot és la d’un món poblat per un ampli (de fet, innumerable) elenc de déus, semidéus, sants i ascetes que conviuen amb les deïtats de cultes locals i amb herois deïficats”. Els déus suprems dels indis orientals són
Siva, que encarna l’energia creadora,
Visnu, protector de l’univers, i
Devi, la feminitat. Aquests es manifesten a través d’una infinitat de semidéus, tant en l’hinduisme, en el jainisme o en el budisme, i tots tenen una representació escultòrica, a la qual se li rendeix culte als temples.
Veiem, doncs, com la religió marca la visió del món de les persones que viuen en el subcontinent indi. La primera pregunta que se’m presenta al cap en recòrrer l’exposició és: Podem parlar de la cultura índia com una cultura primitiva? No té una història, uns rituals i una cultura oral i literària que la diferencien de les altres i la confeccionen, com la nostra?
Seguidament, els dubtes que se’m desperten són innombrables: Però per què l’ésser humà necessita adorar? Com, a on, de quina manera va començar l’home a cercar quelcom més enllà? No era prou feliç amb el que la Terra l’oferia? O potser l’envaïen imatges somiades que li feien pensar en l’existència d’alguna cosa no palpable? I el més important: com pot ser que inventés tot un entramat d’històries sagrades i que les ritualitzés? És una força conservadora i alienadora, la religió, o al contrari, ens allibera? Ens crea fantasmes o se’ns els emporta? Per què, malgrat ser tan diferents als indis asiàtics, som els occidentals iguals a ells en la necessitat de recerca d’allò espiritual –incloent-hi aquí als que es proclamen escèptics-?
Art i religió -o l’expressió de la religiositat-La secularització ha desembocat en “la crisi dels grans relats” i en la manca de referents a seguir. El racionalisme occidental està tan aferrat al que veu que cada vegada més l’home necessita buscar aquella altra part que anhela en altres religions. O com li van esbrinar al rabí de Cracòvia: necessita anar ben lluny per descobrir el que té a la vora.
Si no ho crec no ho veig, i no a l’inrevés. I és perquè ho veig que exiteix. La religió no està en el cel sinó a la Terra. La religió no és només una ideologia. És també una institució social basada en un sistema de creences i fonaments simbòlics. Aquí radica la seva importància ja que és mobilitzadora d’actituds i conductes, de costums i estils de vida. Organitza una societat en un lloc i en un moment determinat, diferenciant-la de la resta però amb un fons en comú: el desig de trascendència.
Per tant, no podem parlar de religió sinó de religions, perquè hi ha tantes com grups socials al món. La religió esdevé “traducció de la comunitat”, que deia Durkheim. La religió passa a ser, doncs, pertànyer a un grup. Altra cosa és l’espiritualitat i la mística, que ateny a tota la humanitat i que les religions es disputen.
Susan Sontag, assagista, novel·lista i fotoperiodista contemporània, va escriure: "Cada época debe reinventar para sí misma el proyecto de espiritualidad”, i deia, a propòsit de l’espiritualitat: “Espiritualidad: planes, terminologías, normas de conducta encaminadas a resolver las dolorosas contradicciones estructurales inherentes a la situación humana, a la trascendencia. Cada obra de arte es un paradigma más o menos astuto que sirve para regular o conciliar estas contradicciones (...)".
[2]La religió és un art, més que no pas una ciència exacta. O millor dit: és una ciència humana que es pot expressar a través de l’art i que, per tant, és diversa, ambigua, complexa, ja que ens expressa a nosaltres mateixos, igualment diversos, ambigus i complexes. Així, la religió no beu de veritats absolutes i inqüestionables sinó més aviat de dubtes i contradiccions que formulen preguntes, moltes vegades sense resposta. La resposta la pot inventar l’art, la religió, o ambdues alhora.
I amb tantes preguntes i tantes respostes, avui dia el col·loqui interreligiós s’ha fet més necessari que mai per poder entendre’ns a nosaltres mateixos -o al menys a nosaltres mateixos com a éssers amb esperit-. Entendre un humà per comprendre un altre humà, que és, al cap i a la fi, el cordó umbilical que ens lliga a tots, desde que som al ventre matern fins que (sub)aterrem –o ens enlairem, segons com es miri...-. I més quan l’Altre no és sinó un mirall en el qual ens contemplem -i en el qual som contemplats-, un mirall que ens desemmascara i ens despulla, mal que ens sàpiga.
“Qui serà aquell nou Altre? Com s’esdevindrà la nostra trobada? Què ens direm? En quina llengua? Sabrem escoltar-nos? Sabrem entendre’ns? ¿Sabrem, entre els dos, seguir allò que –en paraules de Joseph Conrad- parla de la nostra capacitat d’alegria i d’admiració, es dirigeix al sentit de misteri que envolta les nostres vides; al nostre sentiment de compassió, de bellesa i de dolor; al sentiment que ens vincula amb tota la creació; i a la subtil però invencible convicció de solidaritat que uneix la solitud de tants cors: la solidaritat en els somnis, en el plaer, la tristesa, les aspiracions, les il·lusions, les esperances i la por que uneix els homes entre si, que uneix tota la humanitat: els morts amb els vius i els vius amb els que encara no han nascut?”.
[3]Com deia Malinowsky, tots tenim unes necessitats. A cada necessitat li correspon una resposta psicosocial a la que pot respondre una religió, el rerafons de la qual és universal. Dins la diversitat multirreligiosa i multicultural hi ha un límit, doncs: la humanitat.
Després, de bon matí, despertar-se a la vintena campanada i no saber ni quin dia és -és el que té Cadaqués-.