A propòsit de l'entusiasme
Malgrat no ser una fidel seguidora del vostre diari, de tant en tant em deixo caure a les mans els articles d'opinió dels vostres articulistes, amb els que puc estar totalment d'acord o totalment en desacord, segons quan i segons com. Avui, però, la meva posició en llegir 'Dosis d'entusiasme' d'en Francesc Torralba és ambigua. És i em sento ambigua tan bon punt enllesteixo el punt i final, quan arribo a la conclusió, després de molt giravoltar, que deu ser entre aquestes "pedres" i aquests "esbartzers" que anem perdent l'entusiasme prematurament, els joves no emancipats d'avui, i sense el qual no es pot fer res (res de profit, viu, digne, honest, al menys).
No: no ens ho han posat fàcil, als joves entusiastes d'avui dia. I no ho tenim fàcil nosaltres perquè no ho té fàcil ningú. En el nostre cas, però, tenir, per exemple, 25 anys i: 2 carreres, 1200 pràctiques, 350 pells deixades en allò que ens apasionava, 430 treballs en llocs remotament inimaginats i 240 'contactes' i 'contractes' no és sinònim, ni molt menys, de tenir un futur pròsper -el que se suposa que procuràvem en entrar per la porta gran de la Universitat, innocents-. Contràriament, hi sortim, anys després, per la porta petita, amb les butxaques buides i amb el cor trencat, però (això sí) amb el cap sencer.
Sí: potser sigui això l'únic a allò que podem aspirar avui, els joves universitaris d'ahir: a (sobre)viure en temps present, segons ens indiqui el nostre radar, com deia un gran professor de la facultat. Sense brúixoles, sense aspiracions, sense pis propi, sense diners, sense estabilitat, però amb el cap encara damunt les espatlles, i amb l'única forma de rebel·lió a la qual, possiblement, encara tinguem accés, si hi lluitem "espiritualment": l'entusiasme.
Carmen Moreno
Una jove sense brúixola
Malgrat no ser una fidel seguidora del vostre diari, de tant en tant em deixo caure a les mans els articles d'opinió dels vostres articulistes, amb els que puc estar totalment d'acord o totalment en desacord, segons quan i segons com. Avui, però, la meva posició en llegir 'Dosis d'entusiasme' d'en Francesc Torralba és ambigua. És i em sento ambigua tan bon punt enllesteixo el punt i final, quan arribo a la conclusió, després de molt giravoltar, que deu ser entre aquestes "pedres" i aquests "esbartzers" que anem perdent l'entusiasme prematurament, els joves no emancipats d'avui, i sense el qual no es pot fer res (res de profit, viu, digne, honest, al menys).
No: no ens ho han posat fàcil, als joves entusiastes d'avui dia. I no ho tenim fàcil nosaltres perquè no ho té fàcil ningú. En el nostre cas, però, tenir, per exemple, 25 anys i: 2 carreres, 1200 pràctiques, 350 pells deixades en allò que ens apasionava, 430 treballs en llocs remotament inimaginats i 240 'contactes' i 'contractes' no és sinònim, ni molt menys, de tenir un futur pròsper -el que se suposa que procuràvem en entrar per la porta gran de la Universitat, innocents-. Contràriament, hi sortim, anys després, per la porta petita, amb les butxaques buides i amb el cor trencat, però (això sí) amb el cap sencer.
Sí: potser sigui això l'únic a allò que podem aspirar avui, els joves universitaris d'ahir: a (sobre)viure en temps present, segons ens indiqui el nostre radar, com deia un gran professor de la facultat. Sense brúixoles, sense aspiracions, sense pis propi, sense diners, sense estabilitat, però amb el cap encara damunt les espatlles, i amb l'única forma de rebel·lió a la qual, possiblement, encara tinguem accés, si hi lluitem "espiritualment": l'entusiasme.
Carmen Moreno
Una jove sense brúixola
1 comentario:
Tens molta raó en el que dius, Carmen! M'encantaria poder expressar les meves paraules com tu ho fas, però no sé per què no tinc aquesta voluntat de fer-ho. Tan de bo et contestin per tenir una "solució" a algunes coses.
Petons,
MªCarmen.
Publicar un comentario