Carta 'al director' de l'Avui

A propòsit de l'entusiasme

Malgrat no ser una fidel seguidora del vostre diari, de tant en tant em deixo caure a les mans els articles d'opinió dels vostres articulistes, amb els que puc estar totalment d'acord o totalment en desacord, segons quan i segons com. Avui, però, la meva posició en llegir 'Dosis d'entusiasme' d'en Francesc Torralba és ambigua. És i em sento ambigua tan bon punt enllesteixo el punt i final, quan arribo a la conclusió, després de molt giravoltar, que deu ser entre aquestes "pedres" i aquests "esbartzers" que anem perdent l'entusiasme prematurament, els joves no emancipats d'avui, i sense el qual no es pot fer res (res de profit, viu, digne, honest, al menys).

No: no ens ho han posat fàcil, als joves entusiastes d'avui dia. I no ho tenim fàcil nosaltres perquè no ho té fàcil ningú. En el nostre cas, però, tenir, per exemple, 25 anys i: 2 carreres, 1200 pràctiques, 350 pells deixades en allò que ens apasionava, 430 treballs en llocs remotament inimaginats i 240 'contactes' i 'contractes' no és sinònim, ni molt menys, de tenir un futur pròsper -el que se suposa que procuràvem en entrar per la porta gran de la Universitat, innocents-. Contràriament, hi sortim, anys després, per la porta petita, amb les butxaques buides i amb el cor trencat, però (això sí) amb el cap sencer.

Sí: potser sigui això l'únic a allò que podem aspirar avui, els joves universitaris d'ahir: a (sobre)viure en temps present, segons ens indiqui el nostre radar, com deia un gran professor de la facultat. Sense brúixoles, sense aspiracions, sense pis propi, sense diners, sense estabilitat, però amb el cap encara damunt les espatlles, i amb l'única forma de rebel·lió a la qual, possiblement, encara tinguem accés, si hi lluitem "espiritualment": l'entusiasme.


Carmen Moreno
Una jove sense brúixola

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/209662-dosis-dentusiasme.html

temps en suspens

Plou. La ciutat de Barcelona grisa avui encara que és Agost i fa calor té fred i casi gairebé plou. Recordo aquell viatge a París (les escales de baixada de Montmatre, el bar d'Amelie on el dia va ser de pel·lícula, els cabarets, aquell hostal perdut, la primera vivència bohèmia a la nit més romàntica del món -no parlo de l'amor, no-). Luxe (amor-odi). Potser recordo també alguna ciutat on encara no he anat. Tot el que em queda per conèixer i per reconèixer i per oblidar i per recordar. Això. En suspens avui a la tarda, 20:51H, núvols, avorriment, lectura, entreteniment, Miquel Barceló -gran descobriment-, lectura, avorriment, pensament, ensimismament, avorriment. Això. Tot el que ha de venir. Incertesa. Recordo totes aquelles que anaven amb mi, que eren com jo. On són? Estaran aquí? Ego. M'avorreixo de mi. Et trobo a faltar. A tu, a la nit aquella, a l'abraçada, somriure, flor, amor, amic, el consol en els dies que plovia, el tren, els trens, els autobusos, els clàxons. Passejar abans que es feia de nit. Parar el temps. Parlo de no només una nostàlgia -sóc ambiciosa i m'estimo tothom-. El cor em creix com una palmera. Sunset boulevard. El jazz funciona com a banda sonora. Preguntes sense sentit que no tindran resposta ni ara ni avui perquè encara no toca i perquè no sóc jo qui m'estic fent les preguntes sino l'avorriment i la pluja i aquesta nostàlgia feliç, en realitat. I el temps que no para tot i que a vegades vagi més lent. però enyoro què? suspensió. les hores gotegen. clac. clac. no sé, no sé res. petita. naïf. cada cop sabem menys. escriure per matar el temps. escriure per oblidar que no passa quan no passa i per fer que s'aturi quan ni el veig. temps: suspens...punts suspensius.

torno a fer feina