“Orgànic és la propietat que tenen les coses vives, que no són perfectes ni racionals”. És el que busca la Fiona Capdevila en els materials amb els que crea les seves peces de vestir, tot explorant les possibilitats que tenen aquests materials a partir de la seva trajectòria artística: roba usada, roba de la llar d’èpoques passades, material de merceria, ganxet... Com a artista-ecologista, prioritza els teixits naturals (lli, cotó, seda, llana, viscosa, rayon, canem...) així com el reciclatge, que conformen el que seria el concepte poètic que dóna nom a la seva obra: Alquímia Tèxtil.
L’Alquímia tèxtil és el procés mitjançant el qual els materials tèxtils de rebuig són sotmesos a processos varis de transformació. El resultat? Peces noves que comencen una vida més creativa. La creativitat de la Fiona és una barreja de dispersió i hiperactivitat mental, com diu ella, tot i que ella és pura harmonia.
Potser d’aquesta dispersió sorgeixen jaquetes fetes a partir d’un vestit de capellà, o samarretes de batik (que és una tècnica de tenyit que s’utilitza per colorejar teixits aplicant capes de cera) inspirades en dibuixos d’arbres del seu fill o en els seus quadres, un art en el qual s’acaba d’iniciar: “Pinto ous i fetus que són una metàfora de les idees que poden arribar a néixer o quedar-se en la llavor”, explica. “L’art les fa néixer”.
I quin és l’ou d’aquestes idees? Malgrat afirmar que intervé molt la casualitat a l’hora de crear, la Fiona s’inspira en la natura perquè va estar envoltada d’aquesta durant la seva infància i adolescència. “Poser és com un anhel, un desig de tornar-hi”, reflexiona. I continua: “Recuperar materials és una manera de respectar-la, perquè es redueixen deixalles”. Peixos i sirenes neden també per algunes faldes de manera repetida: “Hi ha gent que la llibertat la troba a l’aire, jo la trobo a l’aigua. L’aigua és vida”, pensa.
Però no només beu de la vida natural sino també de la caracterització perquè és escenògrafa i figurinista: “No vull fer roba ‘mona’ ni seguir tendències sino aportar petits elements dramàtics a les meves peces”, diu. Teatre, historicisme i dramatització per inventar conceptes romàntics, barrocs, fins i tot melancòlics, però amb un toc d’alegria, des de i per a la natura. Incomprensió o fascinació?
La fulla com a joia
Les fulles són el leit motiv de l’obra de Piotr Rybaczec, un polac que es va instal·lar a una galeria del carrer Sant Sever, al mig del barri Gòtic, ara fa cinc anys. Va escollir aquest carrer perquè antigament només havia artesans i creu que “s’ha d’allargar la història de l’artesania perquè s’està perdent”. Ell la continua creant peces de joieria contemporània. Perquè una joia sigui considerada contemporània ha de ser “artesana, innovadora i vendible” i ha d’estar feta amb amb materials diversos: or, làtex, pedres precioses, vidre...
Usa materials propis per donar vida a anells, collars, arrecades, alguna bossa a l’any i també per fer instal·lacions escultòriques. Per fer-ho, encarrega plantes del Japó i de la Índia perquè “són úniques” i perquè necessita “plantes vives, fresques”, però per reinventar-les, no per copiar-les. “Pura natura”, afirma.
En Piotr no busca la flor de la vida en les seves joies, sino la fulla: “Una flor no existiria sense fulles”, reflexiona. Segons ell, vivim gràcies a les fulles i pensa que, “encara que el primer que mires és la flor, has de fixar-te també en el que no es veu”. Per a ell, l’artista ha de buscar això, cercar alternatives, i per fer-ho ha d’anar probant fins trobar el que buscava. Ell va buscar molt fins trobar-ho: treballar amb material propi i deixar empremta perquè “en l’objecte artístic està l’ànima”, conclou.
by Carmen
Publicat a la revista NovaCiutatVella.
Properament penjaré les fotos.
