Tàpies: capítol dos

La sorra no només la trobem a les platges o als deserts. No. La sorra la podem trobar, també, en qualsevol pintura abstracta d'aquell avantguardista català conegut com Antoni Tàpies, un mestre trenca-esquemes i trenca-closques del segle XX que reivindicava l'automatisme com a màxim exponent expressiu, tal com feien els surrealistes, així com el gest atzarós (o imprevist), tal com va fer Cage (John) en les seves (des)composicions musicals (posem per cas). Al tal moviment que incloia tot això, ni més ni menys, se'l coneixia com a 'informalisme'. Doncs bé, tot aquest discurs vestit d'intel·lectualitat i d'abstracció conceptual només per dir-vos que aquesta setmana torna a obrir les portes la Fundació Antoni Tàpies, tancada per reformes des de fa dos anys. Si voleu entendre alguna cosa, o simplement gaudir de la nova pintura d'abans, avui, ja sabeu on heu d'anar. 'Antoni Tàpies. Els llocs de l'Art'. Fins al 2 de maig.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Potser Dylan (Bobs)

Podria estar a qualsevol no-lloc, perquè no, Ell no estava allà: no hi era. Potser estava buscant respostes en el vent, o potser simplement estava somiant ser un vagabund en una nit errant a Central City (Colorado). On era, realment? O on no-era, realment, en Dylan (Bob), si no hi era 'allà'? 'I'm not there', més enllà del més enllà i més enllà del gènere cinematogràfic conegut com a 'biopic', ens mostra, sota direcció d'en Todd Haynes i amb fil no conductor d'en Haynes+Moverman (al google en trobareu tanta informació com vulgueu i inclús més) les múltiples facetes, cares, rostres, egos i alter-egos del poeta de carrer més cara dura de la història pop-rock-folclòrica d'aquests anys. No importa si t'agrada l'harmònica i les paraules utòpiques o no. No importa si et va encantar l'últim documental de l'Scorsese o no. De fet, tampoc importa si t'agrada Bob Dylan o no, perquè potser, en comptes d'en Dylan, et trobes a la Cate Blanchett acabada de sortir d’un film de Richard Lester -o una mena de retrat polièdric d'una personalitat en metamorfosi.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Marcello, come here, hurry up!

Després de seguir l'exposició al voltant del cineasta italià Federico Fellini, que ens va endolçar la vida per sempre més amb aquell petó que mai es varen donar la desitjada Anita Ekberg i el sex-symbol Marcelo Mastroianni sota una hipnotitzada Fontana di Trevi a 'La dolce Vita', he decidit que jo no vull ser la Ekberg. Jo, qui de debó voldria ser, és Giulietta Masina en el paper de Gelsomina a 'La strada' (1954). Però tant se valen els alter-egos (perquè així com jo voldria ser Gelsomina, en Fellini també voldria ser Mastroianni, no us enganyeu). L'important d'aquest escrit és que, efectivament, la vida por ser més dolça gràcies a Fellini i les seves històries, que abans de ser filmades varen ser còmics. I per què? En un moment de lucidesa, Fellini va realitzar la següent afirmació: 'Finalment, val a dir que aquest tipus d'espectacle basat en l'encant i la sorpresa, la fantasia, la bufonada, la fàbula i l'absència de significat intel·lectual és l'espectacle que va amb mí'. Deu ser per això. 'El circ de les il·lusions'. Fins al 13 de juny al Caixa Fòrum. Exposició gratuïta.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

"Mirar-vos és saber de vosaltres, saber-vos ens posa al nostre lloc",
va dir MARTÍ BOADA (geògraf i ecòleg).

Una imatge val igual que mil paraules

Ni més ni menys. Sino, visiteu l'exposició que hi ha a les Cotxeres del Palau Robert fins al proper 28 de Febrer, 'Els ulls i la paraula', en la que trenta-un fotògrafs de gran sensibilitat social i humana exposen 81 imatges, acompanyades totes elles de textos signats per artistes de tots els àmbits (Lluís Llach, Dario Fo, Juan Echenove, Almodòvar, Antoni Tàpies...), polítics, com Montilla o Santiago Carrillo, escriptors, com Maruja Torres o Saramago, pensadors, com Arcadi Oliveres, futbolistes, com Laporta o Etoo... Una iniciativa conjunta del Palau Robert i de l’associació Gramenet Imatge Solidària, la missió de la qual radica en emprar la fotografia com a mitjà de reflexió i sensibilització sobre les injustícies del món i com a font de finançament per projectes solidaris a l'Àfrica i a Amèrica Llatina. 'Més del mateix', pensaran molts. Potser si hi hagués justícia poètica no caldrien més iniciatives com aquesta. I tu? Encara creus en un món millor? Quina seria la teva frase, la teva reivindicació? La meva: 'El món té dits, dits que pregunten, fan carícies, ens assenyalen'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

II Premis Gaudí

Així com els últims no seran sempre els primers, els guanyadors tampoc no són sempre els millors, tot i que solen coincidir. Enguany, la guanyadora que va tornar amb més 'gaudís' sota el braç després de la 2a entrega dels Premis Gaudí de Barcelona-certamen que s'ha celebrat, per cert, en un context d'aigües (in)oportunament turbulentes pel que fa a la nova llei de cinema 50% en català- ha estat la jove i novell Mar Coll que, juntament amb tots els seus còmplices tècnics, va crear 'Tres dies amb la família': millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor protagonista femenina, en reconeixement a la interpretació de Nausicaa Bonnin. L’actor Àlex Brendemühl ha rebut l'estatueta al millor protagonista masculí per la pel·lícula 'Les dues vides d’Andrés Rabadán', film guardonat també al millor actor i actriu secundaris, Andrés Herrera i Clara Segura. Sigui el que sigui el que hagi de ser amb la retransmissió del cinema en català, la producció i la realització han demostrat que, certament, podem portar el cap ben alt, malgrat les C(risis).

by Carmen, publicat a http://eldema.cat/

Antimines antipersona a Cambodja

Entre quatre i sis milions de mines anti-persona, segons els estudis més optimistes, envaeixen les terres de Cambodja. La tragèdia que escenifiquen aquestes dades -és a dir, un 40% del territori cambodjà ocupat per mines anti-persona-, és el que han volgut representar i denunciar el fotoperiodista Gervasio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d'Espanya 2009 i Premi Nacional de Fotografia 2009) i el realitzador Oriol Gispert a l'exposició 'Cambodja, terra d'esperança' al CaixaForum de Barcelona -és a dir, la quotidianitat i la lluita per mirar endavant dels habitants de Cambodja després de tres dècades de conflictes, i la desolació d'uns terrenys marcats, lamentablement, per la irracionalitat més inhumana, però també per l'instint de supervivència i reconstrucció que ens permet aixecar muntanyes allà on s'han implantat deserts, potser cementiris-. Només fins al 28 de febrer.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La nueva revolución (sensual)

“Fuera cual fuera la razón, decidí entonces que si alguna vez dirigía alguna batalla por la liberación de la mujer, no olvidaría la sensualidad. Como decía tía Habiba: ‘¿Para qué rebelarse y cambiar el mundo si no puedes conseguir lo que le falta a tu vida? Y lo que le falta más claramente a nuestras vidas es amor y lujuria. ¿Por qué organizar una revolución si el nuevo mundo va a ser un desierto emocional?”

escribió la socióloga marroquí Fatema Mernissi en Sueños en el umbral. Memorias de una niña del harén. El Aleph. Bcn: Junio 2003.