domingo, 29 de noviembre de 2009

Gestualitat alternativa

'En situacions de conflicte, on arribem als nostres límits, al punt de dolor, dels nostres prejudicis i incapacitats, només podem avançar si estem disposats a canviar nosaltres mateixos i no esperar la solució únicament des de l'altre'. Aquesta crisi existencial és la que ha donat vida a 'El arte de volar o The magical Kschling Box', obra que podreu veure a la Sala Muntaner el proper dia 2 i que dóna el punt d'inici a la V Mostra de Dansa i Teatre Contemporanis, promoguda i catapultada per la Xarxa de Teatres Alternatius, l'agrupació més arriscada en el que es refereix al món del Teatre i el Gest. Teniu fins al 6 de desembre per treure vista-oïda-olfacte per les sales de teatre més outsiders de Barcelona, que un any més ens demostren que el millor teatre no sempre està als 'grans' teatres, sinó al revers.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

Cabaret Bailén

Algú ha tornat a obrir la porta del número 22 del carrer Bailén. Màgia, humor, teatre, performance, circ i cabaret. És el Cabaret Berlín, tal com sona. Què és el Cabaret Berlín? Doncs segurament tot allò que t'està venint al cap mentre llegeixes aquesta petita ressenya, i una mica més o menys del que t'esperes, com passa sempre. D'entrada, una oferta lúdica més en la nit barcelonina que amaga en el backstage artistes, lliure-pensadors, músics experimentals i modernillos que no saben qué més fer per estar 'in' (i que per això van al Cabaret Berlín), i així fins a l'infinit. Vés en compte, però, perquè tot just l'acaben d'inaugurar, i els efectes adversos de l'assistència poden ser, potser, irreversibles. Ladies and gentleman: Welcome to Cabaret Berlín.
by Carmen

martes, 24 de noviembre de 2009

"La dama del mar"

ELLIDA.- Querido Arnholm, ¿se acuerda de nuestra conversación de ayer? El ser que se acostumbra a vivir en la tierra, pierde el camino del mar...

BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...

(ELLIDA se aproxima a él curiosamente).

ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?

BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...

(ELLIDA sonríe serenamente).

ELLIDA.- Con una condición: la libertad.

WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.

ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...

(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).

BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...

BALLESTED.- Con mucho gusto...

Se limpia la pintura de los dedos, descuidadamente, en el traje, y acude a ayudar a BOLETTE mientras va cayendo el
TELÓN

By Ibsen (Henrik).

domingo, 15 de noviembre de 2009

Alícia i el país de la Figueras

ALICIA DES DEL MIRALL

El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.


SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU

Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.

by Carmen

Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat

sábado, 7 de noviembre de 2009

Els Encants

Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.

Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.

I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.

Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.

domingo, 1 de noviembre de 2009

A la sombra del otoño

Llegó el otoño.

Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.

Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.

Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.

Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.

Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.

De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).

Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?


by Carmen

(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)