L'home que col·leccionava joguines

El col•leccionista de col•leccions Guy Selz classificava els objectes adquirits en dues grans categories: mascle o femella. Essent com són les segones les que engendren de noves, eren aquestes les que en Selz perseguia, més o menys entre el 1901 i el 1976, per ser més exactes, més o menys ajudat per la seva mare, també francesa, dita Françoise. El resultat de l'aglomeració serà rescatat del pas del temps al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, gràcies a l'aportació dels fills de Selz, identificats habitualment per Dorothée i Philippe. Un microunivers on convivien ocells, nines, màscares, soldats de plom, cromos, vaixells, exvots, reliquiaris… a la recerca del temps perdut i de la nostàlgia del que queda dels records quan els jocs ja no són jocs, sinó joguines, records. Al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona podràs trobar-los si ho vols: només cal que obris els calaixos. Fins a l'11 d'abril.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Érase una vez Constance, un sin techo 'más'

Sinopsis

Érase una vez, año 2010, gran Barcelona, ciudad condal, vivía des de hace largos años un ex francés, tal vez feliz, hombre, edad cree que 75. Nómada de 6 de la mañana hasta altas horas de la tarde, solía pasear su carro vagabundo con los periódicos gratuitos del día, algún alimento que le habían dado, y la vida que se había ido. En el bolsillo pequeño de su pantalón viejo (donación social) solía guardar, también, alguna ilusión hecha ayer.

Lo conocí una mañana de frío, justo en esa hora en que la ciudad se acaba de desperezar. Huérfano temprano, sin su único hermano, poco después: sólo le quedaron las ganas de luchar, y mucha pobreza tras años sin cotizar. Intentó paliar su soledad con alguna mujer, pero como en casa de ricos no entran pobres, volvió a aprender a estar consigo.

A pesar de que para él la vida es triste, no ha perdido del todo su inocencia. Lo saben todos los que se fijan en Él. Se le puede ver sentado en un banco de Plaza Cataluña todos los días de 6 a 10h, hora solar. Suele sentarse a esperar, mientras las otras vidas vienen y van, a toda prisa. Quizá esa ‘espera’ es lo que lo mantiene tan íntegro, a pesar de los pesares. O eso, o que te cante un bolero siempre que tiene ganas de llorar.

by Carmen

The Black Rider Picture Show

Un home de ciutat, més destre en la ploma que en carregar el fusell, s'ha de guanyar la pubilla de la casa del diable, una rossa fineta amb crits de filferro que es passeja presumida amb el seu ànec amb bec de botzina. Aquest es el fil no-conductor de 'The black rider', la llegenda centreeuropea convertida en òpera per la batuta de Carl Maria von Weber en 'El caçador furtiu', una barreja de bogeria incongruent extremadamanet hiperrealista (culpa de William S. Borroughs, que va ficar el nas) feta musical d'humor macabre (culpa d'en Tom Waits i les seves meravelloses estridències poèticament incorrectes). Obra absurda amb tocs d'existencialisme on el destí juga les seves cartes d'amagat (perquè com ens xiula el personatge neardental, per molt que apuntis, sempre acabaràs anant on la bala vol que hi vagis). Bales que ens porten pels camins tortuosos del sense-sentit i la irracionalitat més absoluta, però amb rerefons d'una lucidesa de riure nerviós. Tot, al pur estil 'Cabaret', però amb reminiscències de The Rocky Horror Picture Show. Ho veuràs a l'Almeria Teatre.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Istambul, ciutat cultural europea

Més coneguda antigament com la majestuosa Constantinopla, la ciutat que ha estat bressol de les dues grans civilitzacions occidental i oriental s'estrena aquest any com a capital cultural europea, juntament amb Essen (Alemanya) i Pécs (Hungria). Ho va celebrar uns dies enrere amb focs d'artifici i un bon entramat de cantants turcs, de la talla de Nil Karaibrahimgil, o Tarkan, príncep del pop a Orient. Ho fa patent amb l'obertura de diversos museus, com el Museu de la Innocència, inspirat en la novela del Novel Orhan Pamuk, o el proper Museu de la Illa d'Istambul. Una bona oportunitat perquè la ciutat que va acollir tres imperis (el romà, el bizantí i l'otomà) obri les portes celestials de l'actual majestuosa Europa. Ocasió ideal, també, perquè a l'encant tristament melancòlic i lilós que ha caracteritzat la ciutat durant segles pugui sentir-se orgullosa de ser qui és. S'ho ha guanyat, i s'ho mereix. (Aviat, també, al CCCB).

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

"Sugerencia" a RubiBus

Apreciados,

Esto es una sugerencia y una queja. No sé si hablo en nombre de alguien más o sólo lo hago en el mío. En cualquier caso, creo que resulta vergonzoso que los horarios de autobuses no se correspondan con los horarios de tren. Todos los días, veo pasar el autobús que me acercaría a casa y que me ahorraría atravesar el tétrico y desolador puente de la riera en plena noche, por delante de mis narices, y nunca lo alcanzo. ¿Es esto lógico? ¿No se supone que es esto un servicio para los ciudadanos?

Si saliera 2 minutos más tarde algunos nos ahorraríamos el estrés, la impotencia y el frío al final del día, cuando menos ganas tenemos de sentir todo esto. Todo por 2 míseros minutos.

Espero que alguien sienta un poco de empatía y pueda tomar medidas al respecto.

Gracias y un saludo.

Lulu on the bridge

Una escena:

Ella: Ya tendremos tiempo de hablar de él. Antes tenemos otras cosas de qué hablar.
Él: ¿De qué?
Ella: De ti, bobo, de eso. Quiero saber qué es de tu vida.
Él: ¿Para qué? Quiero decir, si ni siquiera te gusto.
Ella: ¿Todavía no me conoces? Después de tantos años todavía no sabes quién soy.

(silencio largo)

Él: Parece que no.
Ella: Cuando entrego mi corazón a alguien es para siempre. Es posible que no vuelva contigo, pero eso no signifa que no me preocupes. Todavía eres parte de mí, tonto.

(Ella se va. Música de tacones. Él se la come con la mirada, descontrariado).

by Paul Auster.

O tot o res

O tot o res. No m'agraden les mitges tintes. Suposo que a això es deuen els meus 'fracassos' amorosos en general, i els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica, que sempre m'han portat agafadeta de la mà.

Però un bon mal dia em vaig cansar de tanta venada existencial, i vaig optar pel no-res: absència d'experiències trasbalsadores, absència de fets importants, absència de relacions socials importants. Crec que ho vaig decidir un bon dia després de l'horror vacui: em vaig adonar que la plenitud era massa dolorosa i em vaig avorrir de la meva filosofia. 'Ja no vull anar agafadeta de la mà', em vaig dir.

L'emprenedora iniciativa la vaig portar a terme durant uns anys (bé, potser mesos), però un bon mal dia, de cop i volta, em vaig adonar que m'havia convertit en una figura planera i convencional sense històries per explicar. Com era previsible, vaig tornar a agafar-me de la Mà, encara que sabia que em portaria per les catapultes amazòniques de les sensacions emocionals i les pre-post-reflexions excessives.

Però és que tampoc tenim gaire més a escollir: O tot o res, o el no-res. El no-res pel no-res sempre m'ha recordat a la mort i a les mentides de l'ànima. A més, com es pot VIURE en el no-res? Sense preocupar-te per no-res? Bé, potser exagero, però al menys he advertit de les meves preferències. Disculpin les molèsties.

Nota: De fet, crec que mai em vaig desfer del tot de la mà, per molt que digui. I fins i tot, a vegades, em diuen que sóc una persona tranquila i 'equilibrada'... Potser tinguin més raó que no pas jo, que em no veig de tant a prop.

Però tant és tot, tant és jo, si ho compares amb Haiti.

L'ideal amorós d'Oliveira

Com que sento vertadera devoció per Lisboa, tot el que té a veure amb la ciutat m'atreu. És per això que he convençut a un parell d'amigues per anar als Verdi a veure l'última pel·lícula del veterà Manoel de Oliveira. Inspirada en un conte moralista de l'escriptor realista Eça de Queirós, 'Singularidades de uma rapariga loura' és la història d'un comptable que s'enamora d'una bellesa rossa a la qual admira des del despatx, com una Julieta impermeable que desperta el desig des d'una finestra. La misteriosa història que viurà amb aquesta noia se l'explica el protagonista, Macário, a una desconeguda amb la que comparteix seient al tren. Una pel·lícula un altre cop parlada, en que Oliveira ens parla de com mitifiquem les persones que desitgem, i del que passa quan despertem de l'encanteri. Pla fixe llarg que reflexiona en comptes de descriure, i que ens convida a deturar la mirada, al pur estil Oliveira.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Grans petits llibres

'No tinc paraules'. Sort que aquesta frase feta no és més que l'inici d'aquest article i que ha vingut al cas perquè és el títol que apareix a la portada d'un dels llibres que s'exposen al FAD o Foment de les Arts i del Disseny, tocant a la plaça del MACBA, fins el proper 22 de gener. 'Petits editors, grans llibres', és una mostra realizada per a donar visibilitat a les petites editorials com a estratègia de resistència envers la tendència a publicar títols que no cerquen res més que el pur rendiment econòmic. Per reivindicar les seves intencions críticament constructives s'exposen prop de 500 exemplars de 100 editorials que busquen la qualitat i la forma per sobre d'omplir-se les butxaques. Així mateix, s'especula, en el bon sentit de la paraula, sobre els possibles efectes del boom del llibre electrònic. Com s'ho faran els petits editors per sobreviure en un món textual engolit per la pressió econòmica i mediàtica?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La torna de l'Almeria Teatre

L'Almeria Teatre és un espai ubicat al cultural barri de Gràcia que fa un mes que ha iniciat la seva programació, i que ressuscita un teatre dels anys 60 que també era un espai pel bingo. Engega en l'època grisa que ens ha tocat viure una nova temporada teatral caracteritzada per la novetat vestida de vellut -en el sentit de renovar sense perdre encants vells, ja inventats-. La temporada dóna el toc d'inici amb 'The black rider', un espectacle d'humor macabre i cabaretero del que parlarem properament, així com '5 noies i un vestit', reivindicació pura de l'esperit femení, i el musical 'From London to Barcelona', que recupera aquest gènere mig perdut. Un nou espai que es defineix a partir del concepte europeu de 'fringe', reivindicant el teatre alternatiu però comercial però de qualitat. Un nou espai, en definitiva, per a dir més coses, o per dir-les -i escoltar-les- d'una altra manera.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

2n Manifest Groc de la Història

(ara que ha arribat el Futur)

El següent manifest és, davant de tot, una bogeria. El fragment que segueix a continuació, no obstant allò, és el que hi ha darrere de Tot.

1. Queda totalment prohibit fer menció de la paraula 'crisi' en els següents casos o situacions o circumstàncies:

a- Davant d'un fracàs amorós, laboral o peatonal.
b- Davant dels amics quan hi ha vi o una estona llarga pel mig (el mateix davant els enemics).
c- Davant dels aparadors i els semàfors en verd.

2. Manifestem, jo i qui se sumi a l'intent, el dret a no decidir quan no sabem què decidir, i a no posicionar-nos sempre que ens qüestionen o ens qüestionem. És a dir, reivindiquem el dret a no saber, humilment però amb l'orgull de ser, de tant en tant, transparent.

3. Queda totalment prohibit convertir-se en un èsser fosc i nostàlgic, a no ser perquè s'és dandy o es té complexe de cristall de bohèmia sense cura, però sempre, i només, si se li fa l'amor a la vida, i mai a la mort, en la metamorfosi.

4. Per tant, és estrictament necessari posar el Groc davant el Negre quan la vida sembli tediosa o insuportable per hàbit adquirit -encara més si l'hàbit és un vici ple de fums-.

5. El Groc, doncs, es proclama el color de la Vida, i només es permetrà canviar la tonalitat en cas que sigui de nit o faci núvol, però mai més de dos dies i 365 nits seguides. En cas contrari, ens quedarem una estona en Blanc, fins que arribi l'home del sac amb els pinzells.

6. Qualsevol dubte serà víctima de les respostes dels altres, però mai mai mai serà víctima de la por a l'expressió del mateix. El mateix passarà amb les mentides.

7. Qualsevol cabòria serà membre pertanyent del Club de les Tonteries Sense Sentit, i sempre haurà de ser expressada mitjançant l'art, la paraula, el plor o el somriure mig, però mai pel crit envers aquell pobre que passa per allà i que no té res a veure amb les teves turbulències.

8. No està permés amargar la vida dels feliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels infeliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels que no estan en cap d'aquestes dues categories.

9. S'aboleixen les avarícies insanes i les persones amb les idees tacades de sang o d'egoisme o egolatrisme.

10. Com també s'aboleixen els diumenges sense sofà, les soledats no escollides i els cels sense eternitat.

Per ara i a partir d'ara, qui es vulgui sumar, que no resti.

Gràcies i una salutació cordial.

Promou i és signatari d'aquest petit manifest:
un Sol Groc,
l'amo de tots els mòns
que van més enllà de la Terra i l'Homo.

Fuente: creación propia.
Inspiración momentánea: http://www.xtec.es/~malons22/personal/manifestos.htm