domingo, 17 de enero de 2010

O tot o res

O tot o res. No m'agraden les mitges tintes. Suposo que a això es deuen els meus 'fracassos' amorosos en general, i els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica, que sempre m'han portat agafadeta de la mà.
Però un bon mal dia em vaig cansar de tanta venada existencial, i vaig optar pel no-res: absència d'experiències trasbalsadores, absència de fets importants, absència de relacions socials importants. Crec que ho vaig decidir un bon dia després de l'horror vacui: em vaig adonar que la plenitud era massa dolorosa i em vaig avorrir de la meva filosofia. 'Ja no vull anar agafadeta de la mà', em vaig dir.
L'emprenedora iniciativa la vaig portar a terme durant uns anys (bé, potser mesos), però un bon mal dia, de cop i volta, em vaig adonar que m'havia convertit en una figura planera i convencional sense històries per explicar. Com era previsible, vaig tornar a agafar-me de la Mà, encara que sabia que em portaria per les catapultes amazòniques de les sensacions emocionals i les pre-post-reflexions excessives.
Però és que tampoc tenim gaire més a escollir: O tot o res, o el no-res. El no-res pel no-res sempre m'ha recordat a la mort i a les mentides de l'ànima. A més, com es pot VIURE en el no-res? Sense preocupar-te per no-res? Bé, potser exagero, però al menys he advertit de les meves preferències. Disculpin les molèsties.
Nota: De fet, crec que mai em vaig desfer del tot de la mà, per molt que digui. I fins i tot, a vegades, em diuen que sóc una persona tranquila i 'equilibrada'... Potser tinguin més raó que no pas jo, que em no veig de tant a prop.
Però tant és tot, tant és jo, si ho compares amb Haiti.

3 comentarios:

Amanda dijo...

es texto de tarde de domingo total!

mis domingos también son una rayada, Carmen, hasta que vuelva a aparecer un príncipe azul que me invite al cine.. o una rana, me da igual la especie, lo importante es que invite jeje

I quant al tot o al res, yo creo que me he acostumbrado tanto al no-res q me cuesta salir de él.

Anónimo dijo...

El tot i el res són la mateixa cosa. Són extrems i, per definició, els extrems són insufribles (a la llarga). L'enamorament etern no existeix perquè la nostra bioquímica cerebral no seria capaç de suportar-ho. I el "no-fer-res" etern tampoc, per la mateixa raó: ens acabariem suïcidant.

En part estic d'acord amb el que dius... però afegint que la vida es basa en una situació d'equilibri dinàmic, un equilibri sempre posat en qüestió i sempre restaurat. Qui pensi que la seva vida és estable, és que en realitat no sap què és viure.

Gemma dijo...

"Els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica", buf, se exactament a que et refereixes, jo sempre dic que visc en la meva muntanya russa particular, pero prefereixo aixo a una existencia de color gris. Potser ser aixi porta problemes pero em sembla que la plenitud val la pena, no? Me n'alegro que decidissis tornar-te a agafar de la Ma. Ah, i tambe comparteixo (tot i que tampoc ho entenc) aixo que la gent a vegades em consideri equilibrada.

P.S.disculpa l`ortografia, el meu teclat s`acaba de tornar boig i no puc escriure accents!