El sueño de la Mercè

El día cuando empieza

Si tuvieras que ponerle una banda sonora a tu vida, ¿cuál sería?

Hoy empiezo el día bien temprano, y para despertar a las lagañas que todavía se regozijan entre mundos surrealistas, enciendo mi mp3 y hago sonar una bossa nova, fusionada con una voz femenina que entona acordes de jazz. El día hasta huele diferente, sabe diferente, y se mueve diferente.

Llego sin prisa a trabajar, porque es festivo y porque la vida es mejor cuando se saborea sin morderla sin deprisa y sin amordazarla.

Mientras camino la ciudad también va quitándose las lagañas, los semáforos siempre tan cambiantes, los coches que van y vienen con gente que muchas veces no sabe adónde va y con otra gente que lo tiene tan claro que se salta hasta los semáforos. Vidas en ámbar y avenidas en verde y la Diagonal en ocre, desde María Cristina y subiendo por Pedralbes, tan señorial que se ha olvidado de ponerse un color.

La noche antes de acabar

Anoche, antes de que la noche se diera por vencida (madrugadas non-gratas cuando toca madrugar, aunque la Mercè nos recuerde un año más que estamos en Barcelona y que puede haber tanta gente tanto de día como de noche), brindamos, una vez más, como años atrás. 'Por eso aun estoy, en el lugar de siempre, en la misma ciudad, y con la misma gente'. A veces, como alguien decía, es preciso que las cosas cambien para que vuelvan a estar igual.

Brindamos por ello, por E, por M, por F, por A, por Pepe (que no PP), por C, y olvidamos la crisis, los sustos, las cicatrices que no acaban nunca de cicatrizar, los quistes, el jefe cabrón que habla de ética sin practicarla, la rutina cuando se hace pesada, lo de no encontrar trabajo 'de lo mío', y todo lo demás que aparece en los diarios, en la televisión, o en casi todas partes, como si quisieran recordarnos que la vida no vale la pena de ser vivida 'porque todo está muy mal'. Pues si está mal, vamos a sacarle las lagañas y los regañadientes, y vamos a poner en entredicho al dicho ese de que 'es preciso que las cosas cambien para que vuelvan al mismo lugar', y vamos a brindar porque cambie lo que no nos gusta para que cambie, sin más.

La madrugada cuando ya ha brindado

Risas con sonrisas que se pintan las unas a las otras, soñando en carmín, en otras décadas, en otras vidas, y brillo de labios que extiende su pinzel fino como si fuera un artista y pintara esas otras vidas mejores, sin jefes cabrones, sin mentiras disfrazadas de futuros prometedores, sin depresiones del ánimo, sin soledades no buscadas o no deseadas.

Como Dalí, y aquella pareja que M y F conocieron en autostop, y que apenas hablaba. 'Es peligroso hacer autostop'. 'También es peligroso llevar a gente que hace autostop'. Pero luego no pasa nada, porque lo normal es que no pasen tantas cosas (malas).


Epíluego

Aquel matrimonio de 50 años al que no conocí tenía una quimera: perseguir el sueño de Dalí. Y es que, ¿puede haber algo más inspirador para la vida que perseguir lo que uno (cree que) sueña, se tenga la edad que se tenga?

by Carmen

Para las que 'siguen' ahí, porque hay cosas que cambian pero no.

Prescindibles?

"Puede que nadie sea imprescindible pero todos somos necesarios".

Me lo dicen en la recepción de la residencia en la que trabajo, y me quedo un rato pensativa, y luego concuerdo afirmativamente.

Luego hablamos de que cada uno tiene su función, su papel en el mundo, y que todo funciona cuando cada cual cumple con el suyo, seas barrendero, gerente, ministro o vagabundo. El cliente opina que es por esa razón que los sueldos tendrían que estar mejor repartidos, de una forma más justa, precisamente para dar valor a la función primordial, y necesaria, de cada ser humano.

Nuevamente aplaudo su opinión, por lúcida, coherente y sensata. Ojalá los que mueven la batuta pensaran como él.

El mig metre de Príapo

Bravo! Bravo, bravo, i bravo!!! (plas, plas, plas, plas). Un aplaudiment ben fort dedicat al director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que a la fi ha reparat en que vivim a l'any 2009 i ha decidit esquinçar-se les vestidures i treure la pols al déu romà de la fertilitat, Príapo, potser l'estàtua amb el penis (per dir-ho amb manicura) més impactant de la història (de l'art). La plausible decisió va ser presa després de que Llovera (Xavier) assistís a una exposició sobre l'erotisme i la sexualitat de Roma, i va exposar-la per a veure què passava (amb el mig metre del considerat fill de Dionís i Afrodita). I és que a l'època romana, les representacions fàliques no només eren tolerades, sinó que a més es tenia la creença que donaven sort i protecció, a més de fertilitat. Bravo, bravo i bravo.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen

Tòquio Blue(s)

O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).

Un Cruïlla no apte per a llunàtics

I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.

Publicat a http://eldema.cat

by Carmen

Coses que passen?

"Tants segles de cristianisme intentant establir les diferències entre el cel i l'infern, i es demostra que són una mateixa realitat, determinada per les conseqüències de qui la gaudeix o la pateix, depenent, no de la realitat externa del que li ha tocat viure, sinó de la manera com s'hi afronta".

"Era una manera de restablir l'ordre de les coses. Totes les pel·lícules que hem vist, tots els llibres que hem llegit, fan que cerquem la narració en tot allò que ens envolta. Per això existeixen els llibres i les pel·lícules: la teoria és que tot ha de poder ser relatat. Tot ha de tenir un començament, un nus i el desenllaç és absurd perquè tot acaba igual. Els anuncis són històries condensades en trenta segons; les cançons, sentiments en tres minuts. I quan has d'explicar una anècdota, també intentes seleccionar cada un dels seus detalls, si no racionalment, si lògicament, perquè adquireixen un sentit. Però, té sentit allò que ens envolta?".

Extret de 'Coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys', de Lluisa Ramis.

La vecina de al lado

Mi vecina María tiene casi 70 años. Yo, casi 25, pero no recuerdo haberla visto, al menos, desde hace veinte, aunque haya sido siempre 'mi vecina'.

Mi vecina María estaba limpiando la ventana de su casa con la fregona (la ventana que da a la acera) cuando de pronto ha salido de su concentración en la actividad específica debido a la sorpresa que le ha provocado verme pasar (desapercibida) por ahí. Se ha puesto contenta y a mí me ha puesto contenta que se pusiera contenta. 'Anda', me dice, 'tú por aquí', 'has estado fuera, ¿no?'. 'En Lisboa', digo yo, 'seis meses'. El resto ha sido un minuto de resumen de lo irresumible, pero no me apetecía explicarle mis quehaceres sinó más bien escuchar algo de los suyos, pero ella ha continuado interesada: '¿Y tus padres? ¿Estarán en la playa, no?'. 'Con mis hermanas y la niña en el apartamento, sí', contesto. 'Ahora hay que irse a la playa que aquí hase mucha caloh', dice. 'Sí, mi casa es un horno', reafirmo.

Silencio medio casi largo pero no incómodo. Antes de volver a su tarea, se asoma en ella una sonrisa curiosa, casi infantil, y una mirada jovial, casi adolescente. 'Pos na', que estás mu' guapa', me dice. 'Tú también', sonrío.

Extiende la mirada jovial casi adolescente a la sonrisa curiosa casi infantil y la sonrisa curiosa casi infantil pasa a reemplazar a la mirada jovial casi adolescente. 'Pero si hace días que no voy a la peluquería', se ruboriza.

Vuelve a mover la fregona mientras se ríe timidamente, y me doy cuenta de que seguramente hace mucho tiempo que nadie la llama 'guapa'. Nos despedimos tímidamente y con una sonrisa infantil-jovial-casi adolescente (¿hasta dentro de 20 años? ¿cómo será mi vida entonces? ¿y la suya? ¿seguirá limpiando la ventana con la fregona?). De repente, mientras giro la llave para abrir la puerta de mi casa, recuerdo el día en que mi madre me explicó, mientras ella cocinaba y yo tomaba mi bol de leche con krispies, que "la María se pone música por las noches y baila y canta, ¿no la oíste ayer?". Se me atragantó el cereal. Al parecer se había quedado viuda.



Sigo con mi bol de leche con cereales, aunque ahora lo acompaña el café. No debe ser fácil ser mujer y quedarse sola, aunque supongo que en el caso de ser hombre, sería todavía más difícil. Si yo fuera tan guapa como ella dice y me quedara viuda, haría lo mismo. Eres feliz y va el hombre y se te muere. Pues a bailar, claro que sí. (Mambo number five, sonaba después de la copla).

by Carmen

Siroco llamó a Ventana

Viene el viento del Siroco
mientras llega.
Al lado, un ventilador
y unas sábanas blancas,
casi algodón.
La tarde que se pone,
en lo que límita la ventana
discreta, que no se mueve:

Tiene calor.
Está cansada
de madrugar y de irse a dormir
tarde. Hoy,
ha pensado que necesitaba
estar sola
haciendo nada,
mirando nada,
siendo nada-más-que

Ventana
Tarde
Melancolía
Siroco.

by Carmen

Felicitat

Si algú em preguntés què és per a mi la felicitat, li respondria que per a mi la felicitat és, aquesta nit, la cançó que porta el mateix nom i que va ser creada pels monstres de la bossa-nova Vinicius de Moraes i Carles Jobim. Això no seria més que un monòleg en veu alta a propòsit de res si no fos perquè aquesta 'felicidade' és el tema principal de l'obra mestra del francés Marcel Camus, Orfeu negre. Vaig veure aquesta pel·lícula quan encara no sabia que estava enamorada del cinema ni que la bossa-nova extenia la seva alegria a totes les nostàlgies del món gràcies a Camus. I avui estic feliç, molt feliç, perquè la podré tornar a veure a Lisboa, gràcies a la Fundació Calouste Gulbenkian, que l'exhibirà al seu anfiteatre, a l'aire de la nit. El dia 18 va fer un any de la mort del protagonista, l'actor i futbolista Breno Mello. Vivia a un barri anomenat Tristesa, al Brasil, just a la vora de la felicitat.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Às 6 jovens

Este poema lo improvisó un hombre optimista y sano de origen (creo) cabo-verdiano, en el restaurante de Doña Marta. Dice así:

Quando nasce o Sol
IRRADIANDO LUZ, e calor
toda essa essencia vai
para as belezas, ou sejam
às mulheres que dão amor.
Por isso, belas vocês todas
as que miramos,
só podem ter e dar
VIDA que transmitem
a quem as olham.
Vocês, vão em frente,
merecem por serem
BELAS, SIMPÁTICAS, ESBELTAS
E IRRADIAM A LUZ, QUE VEM
DO EXTERIOR.
ASSIM, TENHAM SORTE
COM O AMOR.

28/05/2009

Para tomar aire antes de leer...

"Em todas partes a vida está cheia de heroismo. Seja voce mesmo, principalmente, é não simule afeição nem seja descrente do amor, porque mesmo diante de tanta aridez e desencanto ele é tão parene quanto a relva. Aceite com carinho o conselho dos mais velhos, mas também seja compreensivo aos impulsos innovadores da juventude, alimente a força do espírito que o protegerá no infortunio inesperado. Mas não se desespere com perigos imaginários, muitos temores nascem do cansaço e da solidão. E a despeito duma disciplina rigorosa seja gentil consigo mesmo. Você é filha do universo, irmão das estrelas e arvores. Voce merece estar aquí, e mesmo que voce não possa perceber a terra e o universo, vão cumprindo o seu destino. Portanto esteja em paz com deus ou com que voce chama de deus. Como quer que voce o conceba e quaisquer que sejam os seus trabalhos e aspirações, da fatigante jornada pela vida, mantenha-se em paz com a sua propria alma. Acima da falsidade, do desencanto e agruras, o mundo ainda é bonito. Seja prudente".

Desiderata.

Retratar és apropar-se, veure la persona tal com és (o tal com es mostra). La Galeria Pente10- Fotografia Contemporània de Lisboa inaugura “S. Tomé, máscaras e mitos”, una creació ‘imatginativa’de Inês Gonçalves i Kiluanje Liberdade. Qui veu les fotografies pot no saber d’on venen els personatges, ni la fantasia creada a partir dels ropatges. Tampoc cal. No és necessari saber-ho tot. Hi ha una història d’amors, de traicions, de morts, de nobles i cavallers,, on Europa i Àfrica es troben a través d’aquests personatges, representats per grups que a São Tomé, a Cabo Verde, es vesteixen de Tragèdia, honorant aquells temps en que el teatre era tragèdia (grega)o no era: felicitat vs. infelicitat, bé vs. mal, bons vs. dolents, sense ‘i’, sense intermitjos. A cadascú li pertoca el plaer d’entendre el que d’una forma ambigua mostren aquests retrats. Com tots els grans retrats. Com totes les belles arts. Sense obvietats.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Il·luminats i/o urbanitats, al CCCB

Catalans: Ja som aquí! O allà, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però només alguns: els catalans més 'il·luminats', o sigui, els que han estat recordats per això i com a tals. Així Ramon Llull, Brossa, Dalí, Tàpies, PereJaume, Guimerà,Maria Mercé Marçal -i aquí ha de constar un llarg etcèeeeeteraaaa. Però també altres 'cosmovisionaris' tres voltes rebels no necessàriament catalans que varen construir la seva no-terra a la seva no-terra durant 800 anys. D'això (més o menys) és del que tracta l'exposició que estarà amb el seny caigut fins al 24 de maig. No obstant, si ets dels qui no se senten catalans (i/o simplement no t'interessa en absolut la rauxa catalana), pots fer un viratge per la mostra de fotografia africana 'Bamako 09', enguany amb el punt de focus a l'urbanitat, i que fins a l'1 de juny t'estarà esperant. Tornarà l'any que ve? Qui ho sap...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Les marionetes fan viratge

No fa gaire temps, el teatre de marionetes era únicament un gènere teatral destinat a la manipulació de titelles per part d'algú que es trobava fora del camp visual de l'espectador, i que s'encarragava de donar vida al titella. Avui, però, la quarta paret de la que parlava en Bertold Brecht s'ha vingut avall, també en el que respecte a aquest gènere, permetent un diàleg obert entre públic, titella i actor. Així,entre marionetes que penjen d'un fil i titelles que mouen els dits, arriba el 9è Festival Internacional de Marionetes i Formes Animades a Lisboa, un projecte destinat a perdonar-li la vida a un art no definit com a tal però que s'acosta cada vegada més a aquells qui s'han reservat un putxinel·li de fantasia, no necessàriament infantil, a la calaxeira (no necessàriament amagada). Del 7 de maig al 7 de juny, FIMFA Lx9.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

35 primaveres lliures

La Revolució dels Clavells, més coneguda per la Revolució del 25 d'Abril, és el nom que se li va donar a l'alçament militar que va provocar la caiguda, l'any 1974, del règim dictatorial de Salazar, que portava la batuta del país des del 1926. La revolució va permetre, com tantes altres revoltes que han tingut lloc al llarg de tots els temps, l'implantació d'un nou estat democràtic, així com la independència de les darreres colònies portugueses desprès d'una sanguinària guerra colonial i l'arrencada econòmica d'un país que estava estancat. És per això que el centre cultural Malaposta de Lisboa projectarà tot un seguit de pel·lícules, documentals i ficcionades: per donar a conèixer la història que va veure nèixer als fills i als nebots de la Revolució, més lliures gràcies a un dia vermell de primavera en que milers de portuguesos envaïren el carrer de clavells, reiniciant una nova història.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Nous cinemes africans

Fer veure les noves possibilitats creatives del cinemà africà. És aquesta la intenció primordial del festival 'African Screens', que té lloc entre el 27 de març i el 17 de maig al cinema São Jorge, a Lisboa. Es tracta d'una nova generació de realitzadors que volen donar veu als seus, als africans, perquè puguin comunicar-se més enllà de les seves fronteres, moltes vegades marcades des d'Occident. Així, el paper que varen dur a terme durant la dècada dels seixanta els textos de Chinua Achebe, Ngugi Wa Thiongo i Wole Soyinka és avui reemplaçat per les càmeres d'aquests nous cineastes que, moguts pels desitjos post-colonials imposats per la globalització, es rebel·len amb la millor arma que tenen: la imatge fílmica, valgui o no més que mil paraules.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Teatre èpic en temps de crisi

'Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons;/ d'altres lluiten un any, i són millors;/hi ha aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons;/però a més hi ha els que lluiten tota la vida/aquests són els imprescindibles'. Així d'imprescindible podia ser el dramaturg Bertolt Brecht, les reflexions del qual van fer mudar aquella clàssica idea del teatre com a obra dramàtica en teatre èpic, crític, social, a més de superar la 4a paret que divorciava el públic de l'espai escènic. "A mãe", escrita als anys 30 a partir de la novel·la de Máximo Gorki, puja a l'escenari del Culturgest, a Lisboa, per furgar en el passat i fer-nos actualitzar el present. Perquè la revolució contra allò injust pot estar, si més no, a la paraula i el gest. 'Qui estigui perdut, que lluiti!', 'i mai serà: encara avui'. Una minoria opressora per a una massa d'oprimits, encara avui.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Monstruosa pre-primavera

Negre. Així és el preludi de primavera a Lisboa. Em refereixo, per una part, a la Monstra, el festival d'animació més monstruós hagut i per haver que començarà tot just quan sigui publicada aquesta diguem-ne crònica i que no acabarà fins al dia 15, mateixa estació de l'any, mateix color, però (això sí) diferents llocs, com per exemple l'arriscat Cinema São Jorge, el feliç Museu de la Marioneta o el gran Teatre Meridional. I en paral·lel i per analogia, per altra part, una altra 'monstra', aquest cop teatral: la que té lloc a la Casa Conveniente. Històries molt, però que molt negres, amb Black Box (o de com obrir una caixa una nit qualsevol i que et saludin caps sense cos, i que reapareguin a les cames d'una femme fatale en sèrie i en vermell, i que resulti ser, finalment, la reencarnació de la mateixa Pandora). Si Maupassant o Lovecraft o Poe aixequessin el cap... El perdrien. De ben segur.

by Carmen

Publicat (o casi) a http://eldema.cat

Homo natura, dos segles després

Dos cents anys fa des de que Darwin va revolucionar la visió de l'èsser humà tot resituant-lo en la natura. És per això que la Fundació Calouste Goulbenkian de Lisboa ha preparat l'exposició 'L'evolució de Darwin', comissariada pel biòleg José Feijó, que es podrà visitar fins el 24 de maig. La mostra segueix les passes del savi de mirada profunda i barba blanca, incloguent-hi el seu viatge a Beaggle, que va fer possible l'evolució de les seves teories sobre l'origen de les espècies. En paral·lel, la Fundació ha organitzat un cicle de conferències, que es podran escoltar a http://live.fccn.pt/fcg. Si Newton va aconseguir que deixèssim de mirar-nos el melic respecte l'espai que ocupem a l'univers, Darwin va desmitificar-nos, tot fent-nos tocar -i mai millor dit- de peus a Terra.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat