Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen