I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.
Publicat a http://eldema.cat
by Carmen
No hay comentarios:
Publicar un comentario