O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).
2 comentarios:
Bé, hauré d'anar a veure el Tòquio de la Coixet, o bé podríem anar a Tòquio directament!
Encara no l'he vista, no sé si encara la faran als cinemes, probablement ja no. Tot i axiò vaig anar a una exposició fotogràfica del rodatge de la pel·lícula a "La Fabrica", una galeria/botiga/cafeteria situada a Poble Sec. Les fotografies de la pel·lícula em van agradar, anaven acompanyades pels diàlegs de l'escena. Inclús li vaig dedicar un post i tot a aquesta exposició.
Isabel Coixet ha fet la meva pel·lícula preferida, sense cap mena de dubte, "Mi vida sin mí".
Jordi
Publicar un comentario