Art a l'abast

Artistes com Jordi Labanda o el mateix Mariscal van vendre les seves creacions al Supermercat d'Art abans de ser popularment reconeguts. Vint-i-cinc anys fa des que va trencar aigües el primer súper dedicat a relíquies artístiques per a butxaques no elitistes. Va ser en aquells anys en que la segona part de l'underground feia de les seves quan a l'artista Jorge Alcolea se li va encendre la bombeta i va inaugurar la galeria d'art contemporani American Prints, amb la (bona) intenció de promoure obres gràfiques amb el copyright assegurat. Des de llavors, suports i tècniques diverses com la litografia i el gravat es poden adquirir o simplement contemplar, any rere any, al Supermercart, que té aparador a Barcelona, però també a Madrid i València. Queda palès que l'Art en majúscules pot estar a qualsevol paret de qualsevol menjador, sense pertànyer (o no necessàriament) a la república independent de l'Ikea... De dilluns a dissabte al carrer Calvet, 63, fins al 31 de gener. Si no en teniu prou, però, o sou més d'hipermercarts, apropeu-vos a la galeria Vinçon (passeig de gràcia, 96), que també celebra els 25. Obres de qualitat, petits formats i preus també a l'abast.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Màgia a les mans

Sarean Sun Sun. Sarean sun sun. Sarean Sun Sun Sena! Ha estat aquest l'abracadabra del triangle format per Miren Larrea, Mireia Nogueras i Valentina Raposo, de la companyia Anita Maravillas Teatre, tres bruixotes esbojarrades i tristes i bondadoses i dolentotes que han tingut el gran honor d'inaugurar el 4t Festival de Putxinel•lis d'Hivern a la petita sala de la Puntual. Elles han estat les co-protagonistes que han mogut els fils per donar vida a metzineres i alquimistes capaços de moure muntanyes, aixecar el mar i fer xiular l'aire per remoure nostàlgies blaves, pors inconscients i somriures que no són de llauna. "Coses de nens", afirmaran alguns escèptics amb la boca de costat i la cella aixecada. O potser serà que els ninots han estat sempre aptes per a tots, petits no tan petits i grans que no ho són tant, i no ens havíem adonat fins ara, i és per això que les titelles estan aquí i allà, perquè ho han estat des de temps ençà. I és que, a vegades, la vida pot (re)començar amb 'l'ingenu' moviment d'una mà... Fins al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

¡No! ¿o sí?

Palabra: "¡No, no y no!"
Acción: "Bueno, vale"

(Todos somos contradictorios)

by Carmen

tictacticket

Tic


tac


tic


tac


tic


tac


tic


tac



fueron cayendo

los días

las horas

los minutos

hasta que

lossegundosseprecipitarontictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictac

en uno:

'adiós'

(me había cansado de esperarte)

by Carmen

Dedicado a las historias de amoraquemarropa.
Relato visual no autobiográfico.

En Cuttlas es fa titella

Ja ho deien els dadaistes: els objectes poden ser molt més que simples objectes. Vindria a ser el mateix que agafar qualsevol 'cosa' i convertir-la en 'una altra cosa viva'. I això és el que fa el teatre d'objectes, que converteix allò que podria anar al contenidor en titelles. Les protagonistes d'aquesta crònica beuen dels somnis d'un far west creat fa vint-i-cinc anys per Calpurnio, un autèntic cowboy de referència en el món del còmic espanyol. Ara, Cuttlas aterra al Teatre de Raval acompanyat de la seva enamorada Mabel, el riure j4j4j4 (més conegut com 37), el sempre assegut però mai atontat Joan Bala i el malvat Jack, a qui el Cuttlas haurà de plantar cara, per variar. Sense rostre, sense ulls, sense ossos, però no sense expressió. Qui li anava a dir a en Cuttlas que passaria del fanzine underground dels 80 a l'escenari de l'antic Xino..."Cuttlas, anatomia d'un pistoler". De l'11 de desembre al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La 'contracultura' contraataca

Convertir antigues fàbriques en centres de creació i difusió artística. És la darrera iniciativa de l'Institut de Cultura que, el passat 20 de novembre, va organitzar una trobada a la fàbrica Fabra i Coats amb associacions i artistes de tota i mena i de tots colors per tal d'apropar-se al seu objectiu. I és que alguna cosa s'està movent pel que fa als camins artístics més alternatius i alhora més reals de Barcelona. El festival Indisciplines, organitzat per l'Associació d'Artistes Escènics, es va revelar contra una cultura que fa temps que està en crisi, i quina millor manera de fer-ho que mitjançant l'expressió artística, en general. Ara, el centre de creació La Escocesa, situada al Poblenou, posa tota la carn a la graella amb el 2n festival d'Idees, que tindrà lloc els propers 12, 13 i 14 de desembre. Persecucions d'ombres, projecció fotogràfica, lectura poètica, música, dansa, videoart, espectacle infantil, teatre d'objectes... La cosa bull. Ja era hora que alguns se n'adonessin.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gran "Gran Wyoming"

"A mí me encanta la gente que se ríe fuerte. Me pone, me erotiza, me da subidón. La risa es proyección de futuro. He tenido durante ocho años una novia estupenda, que se reía a carcajadas. Era mi mayor alegría. Como Fernando Trueba, uno de mis mejores amigos, que cuando se ríe se caen las paredes. Quien se ríe no sufre. Y quien no sufre no está enfermo aunque le hayan diagnosticado lo peor. La enfermedad no es un criterio racional, sino la ausencia de dolor. Ya puede tener un cáncer terminal que si no le duele... Un tipo normal, un triste que está permanentemente jodido, sí que entraña una patología".

Descubierto casualmente en la revista Rolling Stone, nº 109.

Ara i aquí

Diuen que per entendre les coses hem de mirar-nos-les amb perspectiva. Però com fem si hem de reflexionar sobre el ja? Què passa quan el present continu no ens deixa temps per veure passar el temps? Doncs que sorgeixen festivals com el que té lloc al CCCB del 27 al 30 de novembre. I com passa a l'hora de radiografiar el present, és difícil trobar una explicació matemàtica sobre què és això del "now". Vindria a ser una plataforma de treball que engloba diferents leit motivs: Ciència Oberta, Ciberesfera, Factor Eco, Art Ara, Partícula Psi, Nou Activisme i Cultura Emergent, i que poden manifestar-se en gèneres i formats diversos, com la performance, el documental o el pensament emparaulat. Tot això per analitzar obertament l'ara i aquí a partir dels canvis científics, tecnològics, artístics, socials i espirituals del moment. Si vols entendre més –o, si més no, entendre alguna cosa-, què millor que viure-ho 'on the air'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Constel·lació Fontcuberta

Benedictus popus/Nizozemska osrama. Dispositius demiúrgics. Biotecnologia postindustrial. El dada i la biologia. Paratges muts. Absència i presència. Alguns mostres. Algunes quimeres. Aliar-se amb la ironia per evitar efectes col•laterals. Anar més enllà per inventar allò que se sap però que ben bé no sabem explicar, com passa amb les persones que volem definir però que no accepten cap tipus d'etiquetatge seriat. Podríem estar parlant de Jaume Sisa o de Batiscafo Katiuscas, però no és el cas. Joan Fontcoberta, cosmonauta abans que fotògraf, no apte pels sentits literals. Imprimir en la fotografia nous significats (diguem-ne contemporanis) després d'haver captat l'enigma, com feia la ploma de Borges per tal de desfer el nus gordià. Frottogrames, ca•ligrames de llum, googlegrames a l'era de l'art digital. Empremta o artifici? Surrealisme o hiperrealitat? Perquè ‘allò existent és només una petita part del possible’, “De facto”. Fins el 8 de febrer al Palau de la Virreina.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Senyora de

L'Aurora és una dona qualsevol que, sagnant, decideix finalment denunciar al seu marit per maltractament. Amb els peus a les portes de la mort, l’Aurora explica la seva (diguem-ne) vida a la comissària, que anota un cas més per arxivar que després el reality show s’encarregarà de frivolitzar. El vermell de la sang es confon, una escena més tard, amb el vermellós infern, on l’Aurora es troba amb una altra dona, la dona diable. És aleshores, ja morta, quan comença a buscar el seu lloc: del infern al purgatori, del purgatori al cel, el lloc per no creure en res, ni tan sols en Déu. No, tampoc no és aquest. Lúcida, l'Aurora s'adona que mai no ha estat ningú, i que potser el seu lloc sigui, precisament, enlloc. I és allà on va: enlloc, allà on van a parar tantes dones que, de tant estimar, s'obliden de qui són per passar a ser "senyora de tal", Aurora de Gollada, fins al darrer epitafi que no, no la recordarà sempre, per no dir mai. Blanc sobre blanc (o negre sobre negre) quan la violència no és de gènere, ni tampoc domèstica, ni tan sols sexista. És simplement violència, en majúscules. 13a Mostra de Teatre de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Malalts de teatre

Una sala vermellosa. Un escenari d'un barri no qualsevol. Històries de vida i de mort. Històries absurdes i històries amb fil conductor. Paraules: accions. Personatges: actors. Tenir presència (o omplir l'escena amb el propi ego). Per aquells que ho omplen tot i pels que es deixen buidar per omplir-se. Pels que busquen els espais entre claudàtors i pels que resten en parèntesi. Pels que saben que la vida són dos dies i pels melancòlics eterns. Pels que encara somien i pels que ja no. Pels que encara alberguen esperances i pels que han optat pels congeladors emocionals. Pels voyeurs i pels miradors actius. Pels malalts de teatre i pels malalts de cor (metàfora). Pels que prefereixen la butaca al sofà de cada dia. En definitiva, per a tots aquells que creuen que la realitat sense ficcions no seria el mateix,13a Mostra de Teatre de Barcelona, al Teatre del Raval.

by Carmen

http://eldema.cat

És qüestió de matissos

Internet és la hòstia. Avui tinc festa a la feina, i m'he pogut despertar, veure que estava plovent i seguir dormint. No estar obligada a pujar la persiana és tot un plaer.

Encenc l'ordinador per assabentar-me del que passa al món i penso que és genial no haver de mullar-me per anar a buscar el diari. Només em ve de gust, aquest matí, restar a la meva petxina, i mirar cap enfora, però des d'aquí, sense moure'm.

Tanta felicitat no podia ser normal: No me'n recordava que tenia posada Kiss FM a la ràdio, i sona Amaral. M'espatlla el moment i opto pel silenci i el so del teclat.

De cop, divago, i m'adono que he escrit aquest escrit no per descriure el meu matí festiu i plujós, que inaugura una tardor que s'acosta a l'hivern, sinó per otorgar-me el dret a ser cínica o extremadament sensible, obertament sociable o obertament meva, nevada o de sol a sol, blanca o blava, dolça o sarcàstica, jo o jo.

Fós qui fós qui em va ensenyar que havia de ser una cosa o l'altra, anava ben errat. Segurament no s'havia mirat mai al mirall abans de rentar-se la cara.

by Carmen

Menjar-se el món

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació, vaig decidir passar-me per l'Espai Cultural Caja Madrid per veure "Planeta famèlic: El que menja el món", una exposició en que el fotògraf Peter Menzel i la seva dona, Faith D'Aluisio, ens mostren les despeses i les despenses de 30 famílies de 24 països diferents. Així, podem veure el que menja una família als EUA, una altra del Txad, una altra de Guatemala, i així successivament. La paradoxa sempre és la mateixa: una repartició desigual en un món desigual, on els prestatges dels supermercats del Primer Món rebosen superproducció mentre que al Tercer i al Quart comparteixen plat. I és que són més de 800 milions de persones que malviuen les conseqüències de la malnutrició. Però no parlem d'això, que estem en crisi...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Levántate y anda

Aunque llevo unos días que ando un poco triste -que no depresiva ni mal ni Ohhh, qué tragedia- me niego a convertirme en silla, por eso no paro de andar, sea a pie o en bicing. Es lo que tienen los días pensativos y/o ensimismados, qué le vamos a hacer.

Leeros este texto, escrito para promocionar la agenda lecool. Es buenísimo.

"Hace tiempo que la veía algo rara. Olía a viga seca y se pasaba el día encerrada en casa, sin casi musitar una palabra. Ella, ¡que era como una cotorra! No quería salir, ni ver a nadie. Se convirtió en una mujer excéntrica: me pedía que me sentara encima de ella mientras yo comía, miraba la televisión o escribía en el ordenador. Su piel y sus músculos empezaron a endurecerse (y os juro que no pisaba el gimnasio ni muerta). Cuando volvía del trabajo, me la encontraba siempre en el mismo lugar: frente a la mesa de cristal del comedor, inmóvil, quieta, parada, petrificada. Un día se puso un cojín sobre la cabeza y ya nadie se lo pudo quitar. Entonces empezó lo peor: la metamorfosis. Sus rodillas se doblaron, sus brazos de quedaron rígidos y del interior de su piel brotaron palos de madera. Tardé una semana en reconocer su nueva figura. Maite se convirtió en silla. Nunca puedes predecir las consecuencias de la pereza, dicen René, Marta & Ayesha.Saca a tus amigos de casa antes que sea demasiado tarde… ¡envíales le cool! "

Mai els coloms tingueren sostre

Vivia sense sostre. "Vivia". Tothom qui és viu, viu, suposo. Es va seure al meu costat després de que li donés foc per encendre's el seu cigarro. Jo estava intentant estudiar per a un examen d'Antropologia, però eren les 4 de la tarde i el sol cremava la paret de la Plaça dels Àngels, sense pietat ni mesura. En veure la seva acció, vaig dubtar si aixecar-me i marxar o liar-me un cigarro i fumar amb ell, i finalment el meu no sé es va dissipar en el mateix encenedor. També ell, en acabar-se el seu pitillu -tal com deia ell- es va liar un Amsterdamer, com si fos una peça única i delicada i, sense que jo res li preguntés, va començar a parlar, entre embuts de beguda alcohòlica i nits o dies sense son.

Vivia el carrer i al carrer des de feia no sé quants anys, i acostumava a dormir a qualsevol racó, preferint sempre les places. Rarament hi trobava lloc a les cases d'acollida, perquè rarament se'n recordava de passar per allà. Segons em va explicar, va acabar en aquella situació quan, després de treballar en la construcció de l'edifici de la Filarmònica a Alemanya, crec recordar, no li van pagar la barbaritat que li devien. Jo no el vaig creure, però el vaig seguir escoltant, tan ficat com el veia en la seva història, narrada a una noia com jo, de família feliç i casa amb sostre.

D'Alemanya va retornar a la seva primera llar, al Brasil. Em va parlar de la selva amb una nostàlgia explícita, però amb alegria, i també de les meravelles que hi ha al seu país, i em va dir, després de mostra-li les meves intencions d'anar-hi algun dia, que vindria amb mí. Va parlar-me del seu germà, ja mort, però no va mencionar ni fills, ni dona, ni família. Tanta soledat, es podrà soportar? -vaig pensar.

Deu ser gràcies a l' empatia, que et permet canviar de pell malgrat trobar-te en una altra, que viatjava amb les seves paraules mentre pensava en la gran lliçó antropològica i humana que m'estava donant aquell home, el nom del qual ja he oblidat. El sol va anar baixant, així com el meu paquet d'Amsterdamer. Jo li vaig parlar de les meves inquietuds, també, entre les quals estava la de marxar de casa i llogar un pis. Va ser en aquest punt on la conversa va anar tocant la seva fi, en veure que ell veia en mí una possible companya. "Podríem viure a un entresòl del Barri Gòtic", em deia.

De sobte, quan jo l'estava intentant fer entendre que allò que em deia no podria ser -esforç que em va resultar inútil-, vaig notar l'ombra d'un colom volant per sobre nostre, i una taca entre verda i blanquinosa uns segons després, al meu cap. L'home va esclatar en un atac de riure mentre jo, avergonyida, feia broma de la meva Fortuna. Em va netejar, sense poder parar de riure, amb un tros de paper que portava a la butxaca, molt delicadament. La gent que passava per allà a aquella hora ens mirava, estranyada i incomprensiva. Vaig acomiadar-me llavors, tot i que encara faltaven dues hores pel meu examen, i ell em va donar les gràcies, sense dir-m'ho, per compartir amb ell un paquet d'Amsterdamer, una tarda de sol i un atac de riure provocat pels imprevistos de la vida, que poden ser coloms o cops de mala sort, com la que segurament va tenir ell en un moment donat. Imprevistos que et poden canviar el dia o la vida mateixa, d'un moment per l'altre.

Passo sovint per la plaça dels Àngels però mai més me l'he tornat a trobar. Deu haver emigrat cap a una altra plaça on segurament també farà volar coloms, entre whisky i pitillus demanats. Dubto que visqui a un entresòl del Barri Gòtic, però. Com d'absurda pot ser la vida, tantes vegades.

by Carmen

Basada en un home real i en una tarda real, però en una conversa certament irreal.

NH3

Y allí estaba Ella, otra vez sin saber qué hacer. "Culpa del tiempo libre", pensó. "Quizás el cine en blanco y negro, visto a solas y a oscuras", se dijo. O el día que llueve, cada vez más en portugués, cual saudade silenciosa que espera sin esperar nada de

Ella.

Luego llegaron las tardes de ir y venir, volviendo a lo mismo, y las noches repetidas, siempre diferentes. "Antes esperaba algo de la vida".

Ahora

ya

no.

No por desencanto,
menos aún por desilusión,

más bien iba haciendo, y sólo se paraba por si la letra entraba, más únicamente por apetencia. Sólo faltaría: ser B-Caria en los ratos libres.

Sin duda, los mejores

(para irte a tomar una ducha). Dos cubitos o un hummus al vapor, que no quiere estornudar. Refrescante lluvia de estrellas a pleno sol nublado, a las 11:59 hora lunar. Perfil derecho de la cara, parte inferior. Ella. O yo. ¿Quién, si no?


Lunes feriado -sólo en mi agenda-. H2O mejor que Anatomía de Grey, aunque fuera el NH3, y no Interneh elevado al cubo, lo que revolucionó el mundo. Para que luego digan que hay crisis, como si fuera algo anormal...

by Carmen.

Per (no) despertar-se

Plantejar-se què és la vida en en el segle XVII era cosa de savis, pensadors o dramaturgs, com Calderón de la Barca. Ara bé: plantejar-se què deu ser la vida en els temps que corren -i mai millor dit- és més aviat vist com quelcom contraproduent per a la salut o, si més no, per a la fertilitat rutinària. Perquè segur que tu també t'has trobat en algun moment amb aquestes paraules, bé dites per tu bé dites per a tu: "No pensis tant". Això li podríem dir a Segismundo, el protagonista de "La vida es sueño" que, acompanyat per altres personatges menys lúcids però més tranquils, han omplert de suor i llàgrimes l'escenari del Teatre Romea i, situats en una escenografia ‘matrixiana’, ens han fet replantejar-nos què fem aquí, uns quants segles després. Serà que hi ha misteris que no esbrinarem mai?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Ravalera

Joan Colom

Gente del Raval, 1958

Sostenerse

Helena Almeida, fotógrafa portuguesa
Seduzir (2001)

Al instante

Helen Levitt,
New York City, Two kids dancing (1939)

Fotografía y fotógrafa (95 años y aun no quiere que sepan quien es) descubiertas en la Fundación Foto Colectania, en la exposición "Ojos privados", recopilada por Laurence Miller. 100% recomendable si eres fan de los espacios vacíos, los silencios momentáneos y la poesía visual instantánea.

atardece que no es poco

La tarde
se va
yendo
en el tren
de cercanías.

La luz,
a cada rato,
diferente,
ausente.

Vagones,
paradas,
gente.

Tal vez
domingo
o tal vez
la tarde
yéndose,
como hace
siempre.

by Carmen
5/10/08'

Here we are

Es sencillamente irritante -afirma Cage- pensar que nos gustaría estar en otra parte. Ahora estamos aquí.

...

El Blai Bonet adolescent

Abolir el misteri. Era aquesta la pretensió màxima del poeta mallorquí Blai Bonet, a qui l'Espai Escènic Joan Brossa ha dedicat al llarg d'aquest setembre tardorenc tardes i nits de teatre i de recitals. Ara ja s'ha acabat però ja se sap que on hi ha un final, hi ha un principi. Així doncs, tornem a començar: Una elevada temperatura poètica i un acordió parlant-nos dels moments en que les notes de la vida tron-tron-trontollen. I quan és que més? Quan som adolescents. I com que al teatre (gairebé) tot es pot fer, doncs vam poder veure/sentir/conèixer un Blai Bonet nascut ja adolescent, entre uhhh, uhhh, uhhh que rebufaven des del ventre d'una mare, mig pandora mig mama. Néixer home o fer-se home, i que no et diguin mai: "salvatge". Pèls al pit, al pit masculí després de contactar amb el pit femení. I tu? Que tens pèls al pit?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Fotogravida

"La fotografia no és res; és la vida el que m'interessa".

Albert Bertran, fotògraf.

A grans misteris, grans missions

“Amb la poesia també aconsegueixes abolir el misteri. El misteri és la decadència. En canvi, les coses tenen tendència a ser CLARES. Quan la poesia ho és de bon de veres, aclareix el misteri, l’aboleix. Em referesc al misteri en el sentit que jo el consider; és a dir, en el sentit negatiu. És una peresa mental dir això és un misteri. És por d’entrar-hi. Quan hi has entrat, veus que era un parany maquinat pels poderosos, alguna lletjura o el que sigui… Però això d’abolir el misteri, jo crec que és una de les missions més grans de l’artista”.

"Els poemes es llegeixen amb el cor, amb el cervell, amb la pell, amb el sexe, tot plegat. I es rellegeixen temps i temps fins que un dia, quan vertaderament en tens necessitat, hi descobreixes l'ensenyament."


Blai Bonet

Vora l'Índia, la Mercè

Diuen -o això he sentit- que per conèixer la pròpia cultura hem d'endinsar-nos en la dels altres. Aquest any tenim ocasió de fer-ho amb l'excusa de les festes en honor a la Mare de Déu de la Mercè, gràcies a la qual varem vèncer una plaga de llagostes ara fa tres segles -o això diuen-. I no llagostes però sí nacionalismes radicals és el que podrem "combatre" a diferents espais de la ciutat fins al proper 24 de setembre, gràcies al Festival Àsia, que enguany dedica especiament la seva graella als colors i al misticisme d'un país on, per bé o per mal, la misèria no ha aniquilat l'esperit: l'Índia. Potser és que els altres som també nosaltres, i/o viceversa.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Puzzles

La meva realitat és una realitat fragmentada.

Fragmentada:
feta a
f r a g m e n t s.

És meva? Sí. I no.

Fragments de mí
i fragments de món,
i de tothom, f
ins i tot dels que no tornen mai més,
i del que no torna mai més (i del que sí).

Mai més.

Mai
més.

Ja veus, què contundent: MAI-MÉS.

I no tornen perquè no han de tornar,
perquè ja no es pot,
perquè ja no cal,
perquè ja ha passat.

Passat. Mai més.

Van ser petits, grans fragments, fins que varen arribar al final, a la punta mateixa de tots els mateixos finals. Després, sempre, nous principis, sempre neguitosos, sempre ignorats, mai insignificants.

Boira (si t'hi pares a pensar).
Anar fent (si et deixes portar).

Perquè ja ho veus: potser mai més...
O potser sí, qui ho sap.

Anem col·locant les peces, una darrera l'altra, una davant de l'altra. Què aquesta no encaixa? Doncs no passa res: la trec, acuradament, que algun altre racó serà el seu. Ja el trobarà, ja el trobaré. Cerco LA PEÇA EXACTA que ocuparà aquest espai buit en aquest precís MOMENT.

Peces: fragments.

Ja ho veus:
la realitat està feta de
p e c e s


Tu i jo, fins quan encaixarem?


Carmen, 15 set 08'

No es lo mismo

Encuentra las tres diferencias entre estas mujeres, que son y no son la misma:





¿...y bien?

¿Podría pasar lo mismo en los países musulmanes?

by Carmen

Foto: Tánger

A volar

La alfombra mágica de Aladín. Si encuentras la lámpara, frótala y dile dónde quieres ir.

by Carmen

Foto: Viladrau

Casi otoñal

Baila el ocre dulcemente para acariciar a las hojas que, rugosas, se agrupan para empezar el otoño y no llorar por lo verdes que antes fueron.

by Carmen

Foto: Viladrau

Historias

Hay historias que se alejan y historias que se quedan: sólo el tiempo las distingue.

by Carmen
Foto: Viladrau

Música per acomiadar l'estiu

Res millor per dir adéu a l'estiu que la música, el ball i la cervesa en un ambient de flors i violes. Així ha estat el festival Cruïlla Bcn, que ha tingut lloc aquest dissabte al Parc del Fòrum. Impossible quedar-se impassible davant una programació com la d'enguany: Reigbord, D'Callaos, Morodo, Tiken Jah Fakoly, Le peuple de l'herbe, Asian Dub Foundation... Amparanoia va seguir caminant amb els peus enlaire i el cap d'Amparo Sánchez on ha d'estar amb un públic fidel al salt compartit, que va estar a l'alçada també amb el reggae-punk rumbero dels enèrgics Canteca de Macao. Els brasilenys Zuco 103 van calmar les aigües amb el seu jazz electrònic, amb el que van cloure la nit i també, mal que ens sàpiga a tots, l'agost. Uns cd's per rememorar els ritmes del Cruïlla i de ben segur que la depre post-vacances serà bufar i fer ampolles.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anatomia de Bolívia

Publico una entrevista que em va fer un estudiant de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació arran la xerrada de Cooperació Internacional a la que vaig participar com a ponent durant les Jornades de Comunicació Blanquerna 08'.

• Bolivia és un país amb una presència indígena molt important, si bé durant molts anys ha estat tractada amb un cert menyspreu per part de les classes dominants. Creus que, com assenyalen alguns analistes, hi ha un cert ressurgiment del sentiment indígena, sobretot arrel de la pujada al poder d'Evo Morales?

Crec que són alçaments concrets, sense continuitat, i poc organitzats com per poder aconseguir alguna cosa pel que respecta als seus drets. Encara que Evo sigui indígena, depén de poders que no ho són, i les seves decisions estan coercionades. No crec que hagi una revolta indígena important, al menys, jo no ho vaig percebre aquest estiu. Potser algun dia coneixeran els seus drets i els ensenyaran a defensar-los... Jo sóc partidaria de la no-violència, però també m’he adonat que hi ha coses que potser només s’aconseguirien amb una revolució. Com va passar aquí. Bé, no ho sé, potser m’equivoco…


• Com rebia la gent, la visita de cooperants europeus? I quina visió d'Europa et sembla que projectem sobre els autòctons?

Europa i Espanya les tenen idealitzades, i crec que no és bo. Molts adolescents amb els que vaig treballar com a educadora em suplicaven que els portés amb mi… “Llevadme a España, hermana”. Coneixen Europa i España molt vagament, i creuen que aquí podrien tenir una vida molt millor. Jo els intentava fer entendre que vivíem bé, sí, però que ells s’havien de forjar un futur primer a la seva ciutat, al seu país… Això ens ho va deixar molt clar el Pablo, un professor d’allà que porta molts anys treballant amb els projectes, en unes classes que vam fer la primera setmana sobre la situació de Bolivia i l’educació d’allà, per no crear en ells frustracions més endavant.

D’altra banda, la gent et rep amb els braços oberts, sobretot quan saben que estàs allà per ajudar-los. Tot i això, molts taxistes encara estan recelosos per haver-los pres l’or… I en el fons tenen raó perquè en realitat tot ve de les primeres colonitzacions... També cal dir que molt nois s’enfadaven quan els deies que només et quedaves un mes. Suposo que molts es senten abandonats, però has de posar el cap fred i ser realista: tu tens una vida, una cultura, i és difícil desprendre-se’n totalment. Vaig dubtar si quedar-me més temps, i vaig estar trista, però vaig continuar el meu viatge…


• Quan vas fer el tour per la resta del país, vas notar diferències importants entre la societat de la selva i la de l'altipla? Condicions de vida, tradicions, nivell de desenvolupament o llengües diferents?

I tant. Hi ha similituds però es noten grans diferències entre els colles (indígenes de l’altiplà) i els cambes (descendents blancs). Són diferències més aviat culturals (els quetxua, els aymara…) que venen donades per l’entorn, i socials, de classes, però recordo que el professor Àngel, el publicitari amb qui vaig realitzar l’spot, m’explicava que no hi ha recel entre uns i altres, sinó que se’ls inventen els qui tenen el poder per interessos polítics, perquè volen dividir la societat. Santa Cruz és la capital econòmica de Bolívia, però econòmica per a qui? La desigualtat és igual a tot arreu i l’arrel és la mateixa aquí i allà…

Per altra part, crec que hi ha un sentiment de ressignació implícit en els indígenes, una passivitat que em sobtava, la veritat. Tot i que hi ha de tot, la meva impressió és que la majoria viuen humilment i es conformen amb el que tenen perquè no han conegut res millor. Les expressions i les mirades tenen un rastre de melancolia, de misteri, sobretot a l’altiplà i a la capital política, la Paz. Suposo que també té a veure amb les creences religioses, tant dels evangelitzats com dels “primitius”.

A la part selvàtica, on vam estar tres dies, hi havia una tribu que construia canoes, i que vivia en cabanes, amb una “economia” basada en l’agricultura i la caça. També tenien aquest halo de misteri i d’instropecció però crec que són més feliços, més despreocupats, no sé si per l’animisme, o pel contacte directe amb la natura… No és el mateix viure al mig de la selva que al mig de la ciutat. Jo em quedaria a la selva, que vols que et digui…


• Quin creus que és el problema més greu amb que es troba la societat boliviana actual? Retard tecnològic? Educació? Sanitat?

Crec que és una barreja de retard tecnològic i poca qualitat educativa i sanitària, però l’arrel de tota aquesta problemàtica rau en el sistema econòmic, com sempre, i és evident que el seu depén del nostre… Bolívia en particular i Amèrica Llatina en general no poden avançar senzillament perquè als grans poders mundials, als que mouen els fils, no els interessa. Per a ells, el mòn funciona de la millor manera possible. Per què pensar en utopies ni idealismes si hem aconseguit l’Estat del Benestar? Però a costa de què, de qui? A costa de països com Bolívia que, malgrat la seva riquesa pel que fa a matèria prima, ha de viure explotada pels qui han decidit exportar aquestes matèries en comptes de productes manufacturats…

Per millorar el sistema educatiu i sanitari, un dret bàsic per a tothom, hauríen de portar-se a terme canvis en el sistema polític i econòmic global, per tant, penso que Bolívia és un país bast i ric però estancat des de l’època colonial, dependent. Les decisions les han pres sempre els països privilegiats, i no crec que això vagi a canviar, ara per ara.


• Mantens algun tipus de vincle amb el país, després de la experiència com a cooperant? En segueixes les notícies més que abans?

El vincle està més aviat en la meva consciència i en la meva memòria. Obres els límits de la teva ment: allò que sembla estar lluny pot estar més a prop i allò que tens a prop, sentir-lo lluny… Anar a cooperar a un país que funciona d’una forma tan distinta a la teva et fa relativitzar, entendre que hi ha alternatives, que hi ha un món més enllà de les teves fronteres, i que tenim molts, però que molts, prejudicis. No obstant, crec que hi ha quelcom a l’èsser humà que està per damunt de tot això, i que ens iguala…

Jo crec que per conèixer cal omplir-se de percepcions, viure experiències. En un mes et fas una idea molt vaga del que és una ciutat, un país, però te la fas si convius, si t’endinses. Pots fer turisme, pots explorar o pots cooperar i formar part de, però crec que hi ha una diferència molt gran entre el que et pot aportar un viatge d’oci i el que t’aporta un viatge com a cooperant, i que no tothom té la necessitat, el desig, l’impuls, de viatjar per donar i rebre… Segueixo les poques notícies que surten a la premsa d’aquí i les històries de vida d’alguns adolescents amb els que vaig treballar, i em sento frustrada perquè veig que no puc fer més.

Després està el vincle amb les persones d’aquí amb les que has compartit el viatge… Trobes persones que són el reflex i el mirall, amb les que conectes, i et canvien. Convius en un context tan diferent, tan lluny de casa i dels teus, que les relacions passen de ser noves a ser molt intenses. Crec que les persones que he conegut m’han tret el millor de mi, i el record de les vivències té com una mena de màgia, de llum. Això no té preu (econòmic si, vital, no).


• Creus que podries fer un viatge a una zona problemàtica, sense intervenir o ajudar d'alguna forma a partir d'ara? La cooperació anula el sentiment turista o són compatibles?

Sí, si sé que vaig com a turista, però la idea de fer viatges com a observadora no m’entusiasmen perquè no canvien res, no canvies res i no et canvien res, només serveixen per trencar amb la rutina, però no amb els teus esquemes ni amb tu mateix. Llavors, perquè moure’s? Per inèrcia? Per això, ja està el dia a dia. Crec que els vertaders viatges són els que et canvien l’ànima, la mirada, la percepció, les idees. Viatges per conèixer i coneixe't. Cooperes perquè sents una mena de deute moral. No sé. Hi ha gent que el té i gent que no el té, suposo, o gent que l’expressa d’una altra manera: amb els amics, amb la família, amb la parella, en grup… Depén de cadascú, de la història de cadascú, de les circumstàncies, però sobretot, dels desitjos, del que et mou.

Per cooperar, però, no cal marxar tan lluny: aquí mateix, al Raval, a Barcelona mateix, hi ha molt per fer. Jo col•laboro a un col•legi d’aquí com a monitora i em sento útil, i crec que sentir-se útil està molt lligat amb cooperar, que és molt més que ajudar a qui ho necessita. Dones alguna cosa que tens, en principi sense esperar res a canvi, més que la teva satisfacció personal, però després, paradoxalment, resulta que t’emportes molt més del que havies donat. Té a veure amb l’altruïsme, amb l’ajuda mútua, amb la gratitud… Compartir i compartir-te. Un moviment centrífug-centrípet que, malgrat el que pugui semblar i malgrat els discursos apocal•líptics, existeix, jo crec.


• Tens pensat seguir endavant amb l'audiovisual presentat? Tens projectes de futur en aquest sentit?

El vídeo el vam mostrar en un dinar benèfic que vam organitzar per enviar diners als Nats (Nens i Adolescents Treballadors). Vam recaudar 1000 euros! Una passada. Però no crec que el vídeo tingui la qualitat que hauria de tenir com per moure’l més enllà, i la meva intenció tampoc no era aquesta, la veritat, sino crear un record pel grup, en primer lloc, i païr el que havia viscut, en segon lloc. Jo sempre he tingut la mania, o “l’enfermetat”, diga-li com vulguis, d’escriure tot el que visc, tot el que em trobo, per retrobar-me i per entendre el món i per entendre’m a mí, no sé, però a Bolívia vaig perdre el meu quadern de viatge la primera setmana, hipnotitzada com estava amb els nens d’un barri de les afores. Vaig decidir que no volia comprar-me cap llibreta, que no volia estar pendent d’entendre’m, i que no em volia obligar a relatar. Havia de viure allò i conviure, i per fer-ho m’havia d’ obrir i sortir de les pàgines. La història ja la recordaria després…
I això és el que volia fer amb el vídeo: recordar per no oblidar, i que tots els que ho van viure poguèssin fer-ho també a través de les imatges, de la música, de les veus… Una manera de tancar el cercle per continuar endavant. I ara, què ve? Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé. Vull seguir viatjant, però vull fer-ho més temps, i si pogués cooperar i dedicar-me al reporterisme, seria genial! Però els diners no m’arriven, ara per ara. Estic estudiant antropologia perquè m’agradaria conèixer altres formes de veure el món, altres cultures, i el desig és tan fort que em sento gairebé forçada a seguir aquest camí. On em portarà? Ni idea. Seguiré la meva intuició raonada. Amb Bolívia no em va fallar…

Juny 2008'

Maniquís

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga



Maniquís de ciutat.

by Carmen

Aixeca la veu, que no se senten

“Aixeca la veu, que no et sento”. I jo l’aixecava instantàniament, reaccionaria. El següent dimarts, però, ja l’havia tornat a abaixar, i així successivament. Dic això referint-me a les primeres reunions de NovaCiutatVella, quan érem molts i molt perduts... Allà ens trobàvem i ens retrobàvem, i ens centràvem i ens descentràvem tot rastrejant temes, curiositats, persones, històries, potser notícies, cròniques, reportatges, articles, susceptibles de ser ensenyats, expressats, explicats, COMUNICATS. I “aixeca la veu, que no et sento”, i així successivament des de l’any 2003 fins que ja no em va caldre que m’ho diguessin perquè havia après a fer-ho per mi mateixa.

El mateix em passava quan havia de fer una trucada telefònica per contactar amb algú: em tremolava la veu, pronunciava frases il·lògiques i fins i tot a vegades acabava per no saber ni amb qui estava parlant. Per què? Perquè havia gent al voltant que –pensava jo- m’escoltava, i em feia vergonya i em posava ner-ner-ner-vi-vi-o-sa, i trucava des del mòbil, o des de casa, per tal d’evitar aquell tràngol. Fins que va arribar el dia en que ho vaig deixar de pensar: simplement despenjava el telèfon i parlava, sortia al carrer i entrevistava. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van ser molts els matins que vaig recórrer els carrers del districte amb el carro a vessar de revistes, tot descobrint cantonades i racons, rostres i rastres. Per a mi, que sóc de Rubí, cada matí repartint era un recorregut poètic, un esbrinar i un olorar una Barcelona cèntrica, bulliciosa. Recordava fragments de llibres que havia llegit i rememorava les classes d’Història de l’institut, quan el meu únic vincle amb Barcelona es limitava a una projecció de futur i a una coneixença imaginada. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van anar transcorrent els mesos, els anys -coses que passen- i amb ells varen arribar les “cometes” i els “tal afirma”, “tal conclou”, que jo tant detestava però als quals vaig anar encarinyant-me. La revista necessitava reformar-se o morir, i jo vaig reformar-me amb ella, com molts altres. Al principi va ser un canvi nostàlgic, dolorós, un trencament sobtat que m’espantava, però amb el temps vaig anar entenent que hi ha límits que són necessaris i fins i tot productius en l’àmbit periodístic. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Ara el vent va bufant i rebufant, i ho fa cada cop més fort a mesura que passen els anys, a mesura que la universitat es va convertint en lloc de pas, i jo encara continuo amb les cròniques de la revista, que ja no és la que era perquè ara és, simplement, diferent. Qui sap fins quan.
Potser vagi sent l’hora de fer un salt, un salt triple mortal, i aixecar la veu –oral i escrita- a altres indrets econòmicament més productius. Aixecaré la meva veu sense ser estrident i tot barrejant-la amb la dels altres, que és com sona millor, i aplicaré aquella campanya tan recitada dins i fora de la revista durant els quatre anys que allà he estat: “Està permès equivocar-se”. És més: és “estrictament necessari”, si més no, per tenir una veu pròpia i comunicar la dels altres. Què és, sinó, el periodisme?

by Carmen

En motiu dels cent números de la Revista NovaCiutatVella, i del meu "quatrenari".


GRÀCIES PER TREURE’M LES PARAULES I ELS EMBUTS...

DESPERTAR POÈTIC

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, aquesta és la veritat, fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.

10 juliol 08'

Nota al subcel: I caminar desperta per les paraules pa-pa-pa-palpitants i fer pams dels pous (pampallugues).

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-ara ja ho sé.

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar per l'estabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història.


Juliol 08'

De paraula

Si fos silenciada la paraula
del mot no en beuria
perquè és surant,
entre boca-orella,
que ella troba l'establia

-més no té prou,
en ser pronunciada
i necessita del gest
i la mirada
perquè li facin companyia.


9 juliol 08'

Quan?

Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?

Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...

9 juliol 08'

miró

miró em mira moribund

mentre miolo meticulosa

i em menteixo amorosament

des de la lluna malenconiosa

by Carmen

(però el cel és groc, sortosament)

run runejar

Seure al tronc ample
d'un arbre de copa oberta
enmig d'una piramidal
allargassada
de línies blaves
amb una cimera
apuntant al cel
sense tocar-lo
entre palmeres
i escutures congelades
en una edat sense temps.

Un terra fresc, verd.
Dues parelles
aparellades:
una, jove,
l'altre, ja vella.

Run-run.
Ronronejar.
Rumiar una nostàlgia
mentre el so proper d'un saxo
en la fondària
em recorda a mi
asseguda al tronc d'un arbre
apuntant al cel
sense palpar-lo.

by Carmen

Parc de les escultures de Montjuic. 5 de juliol 08'

Pisando fuerte

by Carmen

Julio 08'
Passeig de l'Arc de Triomf.

L'art de la natura

L’art fa néixer les idees, que són com llavors.

“Orgànic és la propietat que tenen les coses vives, que no són perfectes ni racionals”. És el que busca la Fiona Capdevila en els materials amb els que crea les seves peces de vestir, tot explorant les possibilitats que tenen aquests materials a partir de la seva trajectòria artística: roba usada, roba de la llar d’èpoques passades, material de merceria, ganxet... Com a artista-ecologista, prioritza els teixits naturals (lli, cotó, seda, llana, viscosa, rayon, canem...) així com el reciclatge, que conformen el que seria el concepte poètic que dóna nom a la seva obra: Alquímia Tèxtil.

L’Alquímia tèxtil és el procés mitjançant el qual els materials tèxtils de rebuig són sotmesos a processos varis de transformació. El resultat? Peces noves que comencen una vida més creativa. La creativitat de la Fiona és una barreja de dispersió i hiperactivitat mental, com diu ella, tot i que ella és pura harmonia.

Potser d’aquesta dispersió sorgeixen jaquetes fetes a partir d’un vestit de capellà, o samarretes de batik (que és una tècnica de tenyit que s’utilitza per colorejar teixits aplicant capes de cera) inspirades en dibuixos d’arbres del seu fill o en els seus quadres, un art en el qual s’acaba d’iniciar: “Pinto ous i fetus que són una metàfora de les idees que poden arribar a néixer o quedar-se en la llavor”, explica. “L’art les fa néixer”.

I quin és l’ou d’aquestes idees? Malgrat afirmar que intervé molt la casualitat a l’hora de crear, la Fiona s’inspira en la natura perquè va estar envoltada d’aquesta durant la seva infància i adolescència. “Poser és com un anhel, un desig de tornar-hi”, reflexiona. I continua: “Recuperar materials és una manera de respectar-la, perquè es redueixen deixalles”. Peixos i sirenes neden també per algunes faldes de manera repetida: “Hi ha gent que la llibertat la troba a l’aire, jo la trobo a l’aigua. L’aigua és vida”, pensa.

Però no només beu de la vida natural sino també de la caracterització perquè és escenògrafa i figurinista: “No vull fer roba ‘mona’ ni seguir tendències sino aportar petits elements dramàtics a les meves peces”, diu. Teatre, historicisme i dramatització per inventar conceptes romàntics, barrocs, fins i tot melancòlics, però amb un toc d’alegria, des de i per a la natura. Incomprensió o fascinació?

La fulla com a joia

Les fulles són el leit motiv de l’obra de Piotr Rybaczec, un polac que es va instal·lar a una galeria del carrer Sant Sever, al mig del barri Gòtic, ara fa cinc anys. Va escollir aquest carrer perquè antigament només havia artesans i creu que “s’ha d’allargar la història de l’artesania perquè s’està perdent”. Ell la continua creant peces de joieria contemporània. Perquè una joia sigui considerada contemporània ha de ser “artesana, innovadora i vendible” i ha d’estar feta amb amb materials diversos: or, làtex, pedres precioses, vidre...

Usa materials propis per donar vida a anells, collars, arrecades, alguna bossa a l’any i també per fer instal·lacions escultòriques. Per fer-ho, encarrega plantes del Japó i de la Índia perquè “són úniques” i perquè necessita “plantes vives, fresques”, però per reinventar-les, no per copiar-les. “Pura natura”, afirma.
En Piotr no busca la flor de la vida en les seves joies, sino la fulla: “Una flor no existiria sense fulles”, reflexiona. Segons ell, vivim gràcies a les fulles i pensa que, “encara que el primer que mires és la flor, has de fixar-te també en el que no es veu”. Per a ell, l’artista ha de buscar això, cercar alternatives, i per fer-ho ha d’anar probant fins trobar el que buscava. Ell va buscar molt fins trobar-ho: treballar amb material propi i deixar empremta perquè “en l’objecte artístic està l’ànima”, conclou.

by Carmen

Publicat a la revista NovaCiutatVella.

Properament penjaré les fotos.

Art polític

L'art pot ser poètic, polític o les dues coses. Si és polític, però, les metàfores tenen una finalitat més enllà de la suggerència visual: anar a les cicatrius del món per tal d'intentar curar-lo. Pretenciós? Potser sí. Crítica poètica, en qualsevol cas. Així és l'obra de Hannah Collins, l'autora de les obres d'Històries en curs, una exposició que podreu visitar fins al 24 d'agost al Caixa Fòrum. Aquí, vídeo i fotografia s'intercalen arran un leit motiv, la preocupació no obsessiva de Collins: la fugacitat de la vida moderna. La Mina i el Paral·lel, entre d'altres, són els escenaris escollits per les càmeres èpiques i tendres de l'autora, que capten la vida de grups humans similars i distints que donen rostre i deixen rastre dels sempre actuals conflictes existencials -que no existencialistes- que tenen a veure amb la identitat i la pèrdua d'aquesta en un(s) món(s) de diferències i marginalitats. Minories?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

La dona de la neteja

Avui ha estat un dia de silencis i tactes, de tenir cura del que es diu, del que es sent, del que es pensa, i de mesurar les hores com si fossin a fondre's. Silencis i tactes, deia, i paraules i tractes:


Anava a rentar-me les dents a un lavabo públic poc transitat quan la dona de la neteja ha entrat. Com que havia començat a ploure i el lavabo estava, com jo i ella, solitari, hem començat a parlar de la pluja i del mal (bon) temps quan, pensativa, ha suggerit, mentre mirava els arbres de fora i el no-res:

-No els és més difícil, als ocells, volar quan plou?

Jo, amb la pasta de dents a la boca, l'he contestat, entre sorpresa i interiorista, que no m'ho havia plantejat mai, això dels ocells. Aleshores hem iniciat una conversa casual sobre el vol dels ocells i la seva criança. A fora, mentrestant, ha continuat plovent, però molt suaument, en un xiuxiueig, com si el cel cerqués comunicar-nos les seves ganes de veure'ns calmats, sincers.

Poc després ha vingut l'acomiadament. Entre tant, ha enlairat el vol un ocell: era, com no podia ser menys, un vol suau, serè, propi d'un dia plujós donat als silencis i als tactes, a les paraules mesurades. Finalment, l'ocell s'ha acomodat a la branca del costat, on la seva mare, sembla ser, l'esperava tendra, callada i serena.

...Com la dona de la neteja de la universitat: sempre que me l'havia creuat havia pensat: Guaita, aquesta dona, quina mirada tan blau cel...

No m'equivocava.

by Carmen

3 juny 08'

ABCDE

A.
dos personas
que se miran
y se entienden
pero no se quieren

B.
dos personas
que se entienden
y se quieren
pero no se miran

C.
dos personas
que se quieren
y se miran
pero no se entienden

D.

dos personas


dos miradas


E.


querer o no querer
(entenderse)



by Carmen

27 mayo 08'

Ll. és un/a ex-model dedicat a l'escriptura de les seves memòries que un bon dia es troba amb una nevera al mig del menjador de casa seva, regal de la seva mare. Podria ser una nevera insípida i qualsevol, material i inanimada, si no fos perquè La nevera, posada en escena per Vincent Poirier i escrita per un tal Copi, és el leit motiv d'aquesta peça teatral, que estarà a la Sala Muntaner fins al 6 de juliol. Ll. l'envolta, o potser la nevera l'envoltarà a ell/a, als seus fantasmes, a la seva memòria, de tal forma que els límits de la seva ment s'expandiran fins a no se sap on, no se sap quan, no se sap com. Somni paradòxic o paradoxa feta son profund. Finalment, serà una rata la que despertarà un erotisme amorós amb taques de malenconia blavosa.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Fffff

Sofía tiene un montón de fotos
llenas de tejados
-cerca del cielo está mejor-;

Marta se ensucia los zapatos de mapas
pero va pisando suerte;

Lucía guarda un montón de despedidas
llenas de polvo debajo de la cama:

Soplar: Vivir.

by Carmen.

Publicado en la vanguardia el 23 de mayo de 2008.

Un festival primaveral

Segurament, la primavera seguiria sent primavera encara que no hi hagués Primavera Sound, un dels molts festivals de música que arriben a Barcelona any rera any. Aquesta edició ha gaudit de la presència obscura i vibrant dels mestres del trip-hop, o el que és el mateix, dels Portishead, que van omplir l'auditori del Parc del fòrum amb una actuació magistral, viva, brutal. Public Enemy, la banda totèmica del hip-hop, també van ser allà, així com una gran varietat de grups clau en el panorama 'indie' actual, sense deixar de banda artistes més decantats pel haapy flower, com De la Soul. Entre noms i renoms i cervesetes i shawarmes i crepes, que van omplir estòmacs festivalers, va destacar el cada cop més elevat Guinxo, que va trencar la tranquil· litat de dissabte a la nit amb el seu techno tropical. En definitiva, un festival primaveral sense pretensions inabastables però amb música de qualitat assegurada.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Síntesi creativa

Amb motiu de la 15a edició dels Tallers Oberts a Ciutat Vella, el Museu Marítim de Barcelona ha recollit, en una exposició col·lectiva que porta per títol 'Síntesi' -més addient, impossible-, l'obra creativa d'alguns dels artesans que han obert les seves portes a curiosos i fanàtics de l'art en pot petit, (que és bona confitura). Així, segons un jurat format per membres del FAD i del Museu Marítim, els millors artistes d'aquest any han estat: Alícia Rosselló i Núria Brunet, per naïfs; Gemma Pampalona, per 'ser' una joia; Rodrigo Ángel Belaunzaran, per escultor enmig de; Carles Guitart Esteve, pel còctel tradició/modernitat; Teresa Rosa Aguayo, per rellegir els teixits poèticament; Nicolás Spinosa, per reivindicar el cos com a pintura; Fiona Capdevila, per la nova roba reciclada... I tot un semi-etcètera que podreu trobar-vos, si el busqueu, fins a l'1 de juny. Qui va dir que l'artesania no era un art, anava ben errat.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

P.D. Quan aconsegueixi dominar el temps, tornaré amb poesia visual, sensorial i lletraferida. Sense afany lucratiu. Més aviat, amb voluntat de remoure visions i dubtes, més o menys interns, més o menys compartits.

Si decidim tornar, serà perquè alguna cosa ens porta a retornar... Gràcies, poetes. Gràcies, aigua.

Tallers per amor a l'art

Travessar un aparador i trobar-te a l'altre costat podria semblar més propi de Matrix que del que us vaig a parlar. Però no ho és, perquè Ciutat Vella obre les finestres, les portes i l'Art(esania) de bat a bat: enguany, el districte més cèntric i més excèntric de Barcelona celebra 15 anys de portes obertes als tallers dels creadors que allà creen o que allà viuen. Es tracta d'una activitat organitzada des del FAD que té com a port i far apropar l'artesania al carrer o viceversa. Curiosos, perduts, extravagants, olfatejadors visuals, freaks del "only one", gent normal... Tots estem convidats a resseguir (preferiblement sensorialment) el que es cou als tallers: un llenguatge artístic a contracorrent de la producció massiva, més proper a aquella concepció romàntica de l'art, a aquella aura 'walterbenjamiana', que no pas als beneficis reproductius. Veient, a més, el cost de lloguer dels tallers i els ingressos que els artistes obtenen, podríem resumir-ho en una frase (feta): per amor a l'art.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anarquia tragicòmica

L'Aula de Teatre de la Facultat de Ciències de Comunicació Blanquerna presenta aquest any "Mort accidental d'un anarquista", del guanyador d'un Nobel Dario Fo. Un boig molt lúcid serà l'encarregat de revisar les versions realitzades per un grup de policies italians arran d'un fet tràgic i fatal que va tenir lloc l'any 1969: la mort de Giusseppe Pinelli, un acusat anarquista que va caure 'accidentalment' per una finestra. Un discurs real per a una farsa molt, molt negra, plena de clarobscurs mirats amb ironia -per no dir sarcasme- i ingeni -que no ingenuitat-. No es tracta de fer procés al capitalisme , sinó de deixar en pilotes (les ments més refinades llegeixin "al descobert") l'autoritat mal utilitzada per fer-nos morir de riure -per no dir plorar. 9 i 10 de maig a les 21 h. a la SalaTeatre del Raval. 5€. Entrades a la venda a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Alternatives dansaires

Qui estigui lliure de pecat, que aixequi la cama o que estiri el braç. El cas és que alguna cosa s'està movent a Barcelona pel que fa al món (abans desconegut, o només conegut per butxaques i/o públics selectes) de la dansa. I és per això de moure's i per allò de que la dansa alternativa s'ha de promoure que el Mercat de les Flors i el Teatre Tantarantana s'han fusionat per preparar un projecte de dansa alternativa que tindrà lloc a partir del 20 de maig. Es tracta del BCSTX 08, una porta oberta pels joves creadors de dansa contemporània que, sabedors que el cos és el llenguatge i que la dansa és quelcom més que un moviment en l'espai, es llencen a l'escenari per comunicar vibracions gestuals, ja sigui cap al cor, ja sigui cap a l'intel·lecte. La qüestió és moure i remoure, com tota creació, o com tota art escénica.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El 7è art, font d'inspiració fotogràfica

Si no fos per la fotografia, el cinema no existiria. Diane Dufour i Serge Toubiana, conscients d'aquest fet, han seleccionat a deu fotògrafs de l'agència Magnum perquè mostrin quines han estat les seves fonts d'inspiració (cinematogràfiques) en l'obra de cadascun. La fotografia documental la-realitat-és-aquí juxtaposada a la fotografia metafòrica, que ve donada per l'evocació subjectiva, sentida, imaginada. El resultat han estat deu treballs pensats i repensats i representants de generacions fotogràfiques distintes i diverses. Si no fos pel cinema, la fotografia (fictícia, creada, somiada), on pararia? Al CCCB, del 22 d'abril al 7 de setembre.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Maestro animado

http://es.youtube.com/watch?v=fjl0i_p_pow

http://es.youtube.com/watch?v=88JS1lrqPHA

tu vi ornot tu vi

Perdón por saltarme los derechos de autor, pero la lucidez obliga:

"Hoy me preguntaron, que es este lugar. Y aunque no supe bien que decir, creo que dije lo correcto: Somos una tropa de desencajados. De soñadores, y de idealistas.Del grupo de los que siempre se sintieron raros. Diferentes.De los analíticos, de los autocríticos.Amigos de la relatividad. Los sentimentales.Los que a veces se esconden, incluso de sí mismos. Somos los cuenta gotas.Somos los que miran el fuego, la gotita y la ventanilla del micro en movimiento.Somos un puñado de extraños que se sienten solos. Que busca que todo encaje, que a veces no entiende nada.La banda de los que siente y de los que tienen miedo de no sentir. De los que no se quieren perder de nada. De los que miran. De los que observan, de los que viajan.De los nostálgicos. Somos los unidos por lazos invisibles y por miedos que todos alguna vez sentimos.Algunos escépticos. Un poco resignados, que nos dimos contra la pared, una y mil veces. Tal vez inmóviles por momentos.Somos el ejército de los que miran para afuera en un día gris, pero más miran para adentro y para el costado.De los que les gusta sentir el frío en la cara y a veces el ruido del mar. De los que se abrigan en las palabras y en la música.Y además, somos los racionales. Los que analizan y dan vueltas. Los que se están cayendo y miran para ver de dónde se atajan.Los que a veces se encierran. Los que muchas veces esperaron demasiado.Los que, un poco a los golpes, tuvieron que aprender a dejar ir y ahora lo hacen sufriendo menos. Los que tienen una pared enorme con ruido a frontón en un parque vacío.Los amigos de la siesta y los placeres terrenales, somos torpes. Los que creen que por algún lado hay alguien que te va a dar una mano, pero que hay que encontrarlo.Los que tuvimos una infancia complicada, y una memoria selectiva e independiente que no nos escucha.Grises y luminosos.Los que se ríen de sí mismos y de lo demás también. Los que a veces andan con ojos húmedos, y los que alguna vez tuvieron deseos de bajar los brazos.Los que no confían en cualquiera. Los que muchas veces se sintieron con el corazón lleno y los bolsillos vacíos.Los que tienen relaciones complicadas. Somos de los que antes esperaban, de los que aprendieron a no pedir. De los que se dicen complejos y simples; pero que en el fondo saben que todo debiera ser más simple, pero todavía no lo entendimos. Somos los que buscan. Somos los que no van a pasar por acá sin antes haber hecho un par de preguntas."

NATALIO.niaunvencido.blogspot.com, Argentina

Saudade

Aquest blog ha fet un any i ni tan sols he pogut celebrar-ho com Déu mana, o si més no, com jo vull, com tampoc puc escriure des de mi o des de l'aire o escriure, sense comes.

No puc no puc no puc i per què i per què i per què?

Temps era temps.

I ara, on és?

Recordo un professor de la facultat que deia que no hi ha res millor que poder controlar el temps... Quan?

Sabeu què? Sí sí, no hi ha cap mena de dubte, sé quin és aquest sentiment. Me'l conec. Em ve sovint quan no sé on sóc, ni què ve ara, ni qui és qui, ni si jo. Llavors penso: on era, què feia, ui ui ui, ai ai ai. I sense voler, enyores, enyores no saps què, no saps com, no saps quan, i vius hores en condicional: I si tal/i si qual?

Saps, però, que tens una certesa: enyores l'escriptura i és per això que t'enyores a tu, perquè és escribint que penses, que et penses, que et repenses, que ets, sense embuts.

I on és el temps? On és, on ets?

Saudade, Pessoa: el proper destí, després de Mèxic, serà Lisboa...

La saudade (vocablo gallego-portugués, a su vez del latín solitudo, -inis, "soledad") es un sentimiento de melancólico recuerdo de una alegría ausente, pero cuya fuente puede retornar en el futuro previsible. El término, que expresa una emoción ambigua, se ha considerado uno de los más difíciles de traducir, y es uno de los conceptos clave de la lengua y la cultura portuguesa; la saudade es la emoción predominante del fado, y alienta también la bossa nova brasileña.

De origen portugués, y a su vez del latín, la saudade ha sido una palabra definitoria de dos culturas: la portuguesa y la brasileña. Saudade, ya sea una emoción, un sentimiento o un pensamiento, es una de las palabras más importantes de la lengua portuguesa. Es la raíz del fado y de la samba; se trata de una voz que contiene la esencia de la vida, la tristeza y la alegría, el pasado (recuerdos), el presente y el futuro en un instante simultáneo.

La saudade, como sustancia y palabra, siempre ha estado explícita en el dinamismo cultural. Para ejemplificar su importancia, se puede mencionar el movimiento literario - espiritual, a principios del siglo XX en Portugal, conocido como Saudosismo. Su gestación y fundamento se dio a través de la saudade y, hasta el día de hoy, mantiene una influencia significativa en la cultura de aquellos países. Dentro de los nombres que formaron parte de esta escuela se encuentra Fernando Pessoa.

Casi feliz

Esta entrevista al contemporáneo pensador Umberto Eco no tiene pérdida, ni siquiera de tiempo:

http://www.elpais.com/articulo/portada/sienta/totalmente/feliz/cretino/elpepusoceps/20080330elpepspor_8/Tes

Ahora ya sé qué contestaré cada vez que alguien me pregunte si soy feliz...

Batucada percutada

Primera hipòtesi demostrada: La música té el poder de canviar-nos l'estat d'ànim, ja sigui per apropar-nos a la depressió més romàntica, ja sigui per fer-nos saltar de la cadira-sofà-avorriment. Segona hipòtesi: Batubaroa és un salt triple mortal cap a l'energia positiva i els dies de sol. Tercera hipòtesi: 'La samba i el reggae' no són el mateix que 'la samba o el reggae'. Quarta hipòtesi: La fusió de percussió i reraguarda afrobrasileira és un analgèsic anti-parasitori sense contraindicacions. Conclusió: Per 3 euros, no ens ho podem perdre: http://www.bocanord.org/. Busqueu el Festival percutiu i ja ho teniu.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat/

Contes per a nens grans

Contes i desenContes. Cants i desenCants. Viatges desastrosos. Monjos i capellans. Paraules amb aroma de menta. Frases que són el flaire d'una tetera. Somnis de drac japonés i silencis que pinten nostàlgies, alegries, potser tristors. Una Mar que es deixa portar i que retorna amb històries d'aigua dolça o d'aigua salada, segons el narrador, segons el mirall. "L'art d'amargar-se la vida o Com fer d'un mateix un perfecte miserable... o no". Històries boniques, històries per oblidar, històries sense "h" ni "a". Contes vermells, contes negres, contes blancs. Contes "literalment meravellosos": Dissabte rera dissabte a les 21h, el Harlem Jazz Club deixa de ser bar musical per a ser Sherezade... Qui va dir que els contes eren per a nens, ho va encertar. Per a nens que juguen a ser grans.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Dreams

Duermo sola en una cama demasiado grande que no es ni será nunca mía. Me cuesta acomodarme. Resuena una noche de sangría y martini con limón, extraña por falta de costumbrismo habitacional. La cama y la noche van tapadas con un edredón exprimido que lleva una insignia burbujeante: "Dreams". Antes de inmiscuirme en un mundo necesariamente fantasmagórico y perezoso, curioseo los libros que hay colocados meticulosamente encima de la mesita, arrastrando un pequeño sentimiento de invasora ocasional. No me da tiempo a conocer espacios en ciencia-ficción ni inteligencias emocionales, pero me encuentro con una cita demoledora, rotunda, contundente, sin espejismos ambiguos:

"La vida es una comedia para los que piensan y una tragedia para los que sienten".

Me replanteo la noche, el día, mi vida, mi historia. Hacía tiempo que no me pensaba.

...

Infu-relax: dulces sueños.

...
...

12.00h. Pip pip pip pip. Ya es de día, Cenicienta. Abro todas las cortinas y subo todas las persianas. Hace un día interrogativo, medio humeado. Silencio alargado y meditabundo. Mini café con leche vienés acompañado de un "no me gusta" y una televisión en horario infantil. Botón de apagado. Quizás la radio... Ducha, reggae improvisado: ohhhh, doy en el clavo. Un jabón agradecidamente desconocido me regenera las células muertas. Al envolverme en la toalla, dejo de ser la que era. Cuando se acaba el reggae veo una expresión triste en el espejo: podías haberte despedido. Luego el secado se vuelve metálico y pesado, y pienso que nunca me gustó el heavy metal ni mucho menos los niños cabreados porque sí. Tuner pa'ca, tuner pa'allá:

Mendelssohn.

Me echaba de menos.

by Carmen

Dieta!

Después de ver esta foto me he traumatizado.

Vuelvo a la dieta.

Fermín el travieso

1. Dicen que, cuando uno se acerca a la muerte, se acerca también al niño. Nada más lejos de la verdad. Sinó, miren, miren...

2. Es mi abuelo. A parte de la travesura en la mirada, este pequeño Gran Hombre ronda los 90 y ya lo ven: como un roble. Ni un pelo de tonto, ni un pelo de calvo. ¿El secreto? Comer bien, pasear a menudo, beber vino en las comidas y cerveza sin alcohol entre horas; según él, recordar cada día al Amor Verdadero, que "sólo hay uno" -aunque se fuera prematuramente- y no darle a las cosas más importancia de la que tienen.

3. Un ejemplo a seguir (menos en las festividades, porque siempre acaba borracho como una cuba...).

Pie de foto: Guillem-bisnieto y Fermin-yayu. 89 cumpleaños.

Els peixos s'enfonsen?

Transcric la conversa que vaig tenir amb el Joan Guzman, un savi pescador de Barcelona amb qui vaig compartir paraules, visions i nostàlgies (vitals i naturals) arran els canvis que s'estan produint al Port de Barcelona i, per tant, al món dels pescadors... I dels peixos. Per pensar-hi.

El reportatge ha estat publicat al març a la revista Nova Ciutat Vella.

Una brúixola i un rellotge

“Conec els pescadors des que vaig prendre contacte amb ells als anys 50, quan era petit. El meu pare era pescador i als estius anava amb ell. Hi havien unes 40 barques de pesca d’arrossegament petites, de 10 o 12 metres, amb motor semidiesel. Barques grans hi havien unes 10, de 30 o 40 tonelades. Els motors eren de 25/30 cavalls les petites i d’uns 40 els grans. Recordo que els pescadors anaven descalços i que gairebé no es coneixia la roba de pescar. Vaig viure el canvi del motor semidiesel al diesel i mon pare va viure el canvi de la vela al motor. Estem parlant de l’any 1920. Avui dia ja anem amb internet. Abans, els únics aparells que havien a la barca eren la brúixola i el rellotge.
Una cosa curiosa és que el 90% dels pescadors d’arrossegament eren emigrants: del Pais Valencià, d’Alacant, d’Andalusia… Llavors es venia el peix en coves de mimbre, on cavien 4 o 5 quilos de peix. Avui hi ha comandament a distància i cinta transportadora.

Al fons del mar

El peix que es es recull depén del fons: gamba, maira, lluç, rap, aranes, pop, caranes, congres, crancs, bròtoles… El màxim permès per la pesca d’arrossegament és d’unes 500 brases, que són uns 900 metres. Però la gamba està entre 300 i 450 brases (700-750 metres). Després a mitja mar es pesca escarmarlan, que es pesca a uns 300-350 metres. La zona abismal és a 3000-5000 metres de fondària. A l’est d’Àsia, al sur del Japó, el nivell del mar a la fosa atlàntica és més profund que no l’Everest. L’Everest no arriba a 9000 metres, i en canvi al mar hi ha uns 11.000 metres de profunditat.

Pesca d’arrossegament

Utilitzem una xarxa amb forma d’embut amb dos braços que va arrastrant peix pel fons del mar . Està feta amb fil de nylon o de plàstic. Després hi ha unes portes que es diuen malletes, que van a unes plataformes de ferro i que fan l’efecte de la cometa, però en horitzontal. Després de les portes, a la barca, hi ha una unió de dos cables –ara, nosaltres tenim un quilòmetre de cable estés a la mar-. Aquest és el sistema d’arrossegament perquè arrastrem peixos des del fons del mar. En un dia, podem pescar entre 100 i 300 quilos, però més que la quantitat, interessa la qualitat. Treballem des de les 6 del matí fins les 5 de la tarde. La limitació que tenim és la profunditat, que fa de frontera. No podem pescar a menys de 50/75 metres, depenent de l’època de l’any. Aquestes normes, però, son insuficients, perquè per preservar la fauna hi ha altres qüestions.

Espècies aniquilades

Abans hi havia més peix que ara, evidentment. Per què? Per què es reproduïen més? No. Perquè tenien més tranquil·litat. Aleshores podien fer el cicle natural de la vida i de l’entorn. L’home és un depredador, per això captura peix. La CEE només permet uns 500 cavalls, però pensa que estem al voltant dels 1000-2500 cavalls. Una barbaritat. La tecnologia al mar és com a Terra: molt sofisticada. La capacitat que té el peix de reproduir-se s’adapta a l’entorn, a la climatologia. El peix s’adapta a les dificultats per superar-les perquè el peix gran es menja al petit. Hi ha una cadena atròfica. Principalment hi ha dos grans causes que han provocat l’aniquilació de la fauna marina: un excés de captura, per una banda -com va passar amb els búfals a Amèrica del Nord o amb la balena a mans dels blancs industrialitzats- i d’altra banda, una altra causa de la qual no es parla: la contaminació de les aigües, perquè s’altera la composició de la temperatura , acabant amb totes les espècies, grans i petites. És el que va passar al Mar Mort i el que està succeint al Mediterrani. Hi ha contaminació de DDT (mercuri) per la industrialització i pels abuidats de productes químics. Es contamina l’aigua i darrere d’aquesta va el peix i darrere del peix, l‘ésser humà.

El Mediterrani no és etern

El Mediterrani s’ha obert i s’ha tancat unes 7 vegades, per l’estret de Gibraltar. Tu saps que les plaques tectòniques estan en moviment constant? Per això Gibraltar -que era per on entrava l’aigua- en tancar-se, feia que el mar s’assequés. El moviment sísmic feia que es tornés a obrir i es tornés a omplir, encara que trigués cent anys. Així, el Mediterrani no ha estat sempre el mateix, ni ho serà. La nostra existència és tan petita en comparació a la vida de la Terra que són coses gairebé imperceptibles. És com el teu cos: el cos està format de milions i milions de cèl·lules. Què és una cèl·lula al teu cos? Dius: no la veig, no és res. Però té la seva importància.
Amb nosaltres passa igual: Què som nosaltres en comparació amb l’univers? Milions i milions d’estrelles… No som gairebé res, però som. Per això existeix el macrocosmos i el microcosmos. Si agafes llibres d’astronomia i veus les distàncies enormes que hi ha a l’espai i compares… Per exemple, la velocitat de la llum són uns 300.000 quilòmetres per segon. La velocitat del so uns 300 metres per segon. Al mar, que és 800 vegades més dens que l’aire, però, la transmissió del so és diferent.
La lluna està a 300.000 quilòmetres de la Terra. Si ara agafèssim una nau i viatgèssim a la velocitat de la llum arribaríem a la lluna en un segon. Per viatjar d’un extrem a l’altre de la nostra galàxia estaríem uns 300.000 anys, o milions d’anys, no ho sé. L’espai està format per cúmuls de galàxies i l’Univers per cúmuls i cúmuls de galàxies. Una galàxia és gairebé infinita per a nosaltres. Els sitema solar és enorme. Nosaltres, per sort, no hem aconseguit viatjar a la velocitat de la llum, o sigui que per anar a un estel, a l’estel més pròxim, estaríem garebé tota una vida. Per això veiem estels que ens estan arribant però que ja han desaparegut: a l’espai no existeixen ni a temps però ens arriben. Després està la percepció de l’espai i el temps, que és molt relativa…

Això t’ho deia perquè el mar s’ha obert i s’ha tancat però nosaltres no ho percebem. Nosaltres veiem fins on ens arriba la vista i mesurem amb unes mides relatives, però tot és molt relatiu. Per això dir que estem flotant sobre una massa incandescent de foc, de lava, pot semblar ciència ficció però és la realitat. L’escorça terrestre és un gruix de lava terrestre que s’ha solidificat. No és uniforme, hi ha plaques tectòniques , hi ha terratrèmols… La Terra està viva i nosaltres estem vius de miracle, perquè la Terra vol. Som un accident.
És per això que una visió astronòmica o astrològica és molt interessant perquè ens fa veure la gran relativitat del nostre pensament i de la nostra existència. Si l’existència de la Terra es mesurés en 24 hores, l’espècie humana, que deu tenir uns 400.000 anys d’existència, només ocuparia els últims segons!
Això si ho associem al món de la pesca –sembla que hem viatjat a la ciència-ficció però és la realitat- veiem com també és una realitat comprovada que el mar s’ha obert i s’ha tancat 7 vegades, igual que si diem que va haver un temps en el que la Terra no existia.

Ignorants de la natura

La pesca d’avui és desmesurada i irrespectuosa perquè només es busca la rentabilitat, els beneficis, la productivitat... La gran contaminació dels mars i els oceans a través de la industrialització… Estem alterant genèticament el que en el planeta Terra, d’una forma natural arreu de milions d’anys, s’ha creat. Nosaltres volem alterar-ho no per millorar, sinó per treure’n benefici, per ambició. Això és una malaltia, un desequilibri. Veiem, doncs, que la raça humana, el pescador, la societat, no té una actitud respectuosa. No tenim una actitud sàvia perquè ignorem, i la ignorància ens fa tenir un comportament de destrucció de l’entorn i del sistema. El pescador és un ser social que se’n va al mar, i a la societat el que l’importa és la productivitat, com deia el Pujol. O com deia Aznar: “Espanya va bien”… Estem al rànking dels països productius però potser també estem al rànking dels països destructius. La religió i la política ens fan ignorants i temerosos, perquè així siguem fàcils de manipular.
Nosaltres som pols galàctic i venim de la nebulosa. Ens ha format el temps, l’aigua, la Terra… Tot això té unes formes de funcionar. Al planeta Terra hi ha vida perquè fa milions d’anys que s’està preparant, que ha evolucionat, i nosaltres formem part d’aquesta evolució. Si nosaltres alterem les lleis de la natura, doncs anem a contracorrent, i morim físicament o moralment, que és encara pitjor.Ens pensem que la vida és per sempre, que és eterna. Llavors comencem a viure morts…

Tots animals

Nosaltres som animals, racionals, per desgràcia, i ens regim per unes normes de vida, i busquem l’aparellament inconscient o conscientment, igual que els animals, perquè forma part de la nostra informació genètica. Estem formats d’aquesta manera per poder existir i no hi ha “volta de full”. És així. És la cultura la que ho desmunta, els intel·lectuals, que li posen floritures innecessàries, sofisticació… Tonteries: tots bevem, tots caguem, tots pixem, tots dormim, tots fem l’amor i tots morim. Això ens iguala. Català? Espanyol? No crec en les cultures ni en les banderes: jo sóc del planeta Terra.

Sublevar-se

El que més m’ha costat a la vida ha estat tractar amb la gent. Jo sóc una persona comunicativa, expressiva, extrovertida. No tinc reserves, ni pors, ni grans complexes. Però emocionalment m’implico massa. Tinc una gran capacitat de generar amistat perquè sóc senzill, noble, net. No busco segones intencions. Però com que els éssers humans estem malalts, estem desequilibrats, fora de context… Clar, ens han educat en unes coses que són mentida! Per què la joventut es rebel·la? És el millor de la vida, rebel·larse. Llàstima que et fas gran i t’ajustes, t’acomodes.

Una pedra és una pedra

Aquí, a alta mar, estàs atrapat en l’espai però estàs lliure d’ansietats perquè assumeixes el ritme natural de la vida. Jo quan veig les gavines, els animals… Ens pensem que la vida som només les persones. I una pedra, què no té vida? Vida mol·lecular. L’energia atòmica, els àtoms, què no és vida, això? Per què només són vida les nostres cèl·lules? El nostre gran error és pensar que són inferiors a nosaltres, o que nosaltres som superiors. I moltes vegades nosatres som inferiors als animals, a les plantes… Per què? Perquè ells segueixen el patró establert. Estan en el que són. Una pedra és una pedra. Un arbre és un arbre. Nosaltres arriba un moment que ja no sabem el que som! No sabem si som bons, dolents… Si som humans, si l’ambició, si l’egoisme, si la natura… Estem aargghhh. Els animals ens ensenyen. Jo aprenc de la meva gosseta: és alegre, noble, fidel, afectuosa. T’ensenya sobre la soledat, sobre la companyia… Com els nens. Els nens són animals que encara no han estat deformats del tot. Ens fem grans i la cultura ens va deformant. Per això la civilització, la colonització… Dieun: oh, el descobriment d’América… Tot això em fa pensar: Quina animalada, quina destrucció del sentit de la paraula tan gran!

Quan al mar nedaven els peixos

…quan el pescador navegava a vela i anava descalç hi havia peix. No érem rics, però vivíem bé. Ara el pescador ha de ser un industrial que ha d’invertir milions i milions per poder ser competitiu i rentable per a un futur que és incert. La contaminació que això provoca és insostenible però, qui para a “la mega-màquina”? Ja no som persones les que manem al món, mana la màquina. La infraestructura de les multinacionals, la indústria del petroli, de les armes, de la droga, del turisme… El que té “la sartén por el mango”, que se sol dir, no pararà. I això és la mare de les guerres i la mare del nostre problema amb la pesca. No en adonem i el pescador forma part d’un ritme irracional, irrespectuós i irreverent amb la natura. A vegades surt algú que vol dialogar… Aparences. Mentides.
Passa com a la guerra d’Iraq: va sortir Bush dient que era una guerra justa perquè havien armes de destrucció massiva que amenaçaven a la humanitat. Després van buscar i no van trobar les armes. Quin era el motiu? El domini del petroli. A la pesca passa el mateix. Per què es pesca, per alimentar-nos? No, per fer negoci. I aquí ha ha una trampa encoberta. La pesca a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, no interessa. És més rentable el peix que ve de fora. Tot són qüestions polítiques i econòmiques. En conclusió: la pesca va malament perquè es pesca més del que s’hauria de pescar, no es respecten les lleis de la natura, als biòlegs se’ls tanca la boca, i els polítics són una marioneta del poder. I el poder és l’economia i el sistema busca diners.
La verdadera política del sistema és que el pescador s’autoelimini, que els costos superin els seus beneficis. No estem en temps d’esclaus, sinó en el temps de l’astúcia: El pescador a Barcelona sobra i ha ha tècnics que pensen en la millor manera d’aniquilar-lo. Les normes, les inspeccions, no són res més que un teatre. La indústria de la pesca a Barcelona s’enfonsa perquè al Port, el turisme dóna més diners, i això acabarà amb la biodiversitat marina”.

by Carmen.

més fotos a http://www.facebook.com/photos.php?id=755474675