La dona de la neteja

Avui ha estat un dia de silencis i tactes, de tenir cura del que es diu, del que es sent, del que es pensa, i de mesurar les hores com si fossin a fondre's. Silencis i tactes, deia, i paraules i tractes:


Anava a rentar-me les dents a un lavabo públic poc transitat quan la dona de la neteja ha entrat. Com que havia començat a ploure i el lavabo estava, com jo i ella, solitari, hem començat a parlar de la pluja i del mal (bon) temps quan, pensativa, ha suggerit, mentre mirava els arbres de fora i el no-res:

-No els és més difícil, als ocells, volar quan plou?

Jo, amb la pasta de dents a la boca, l'he contestat, entre sorpresa i interiorista, que no m'ho havia plantejat mai, això dels ocells. Aleshores hem iniciat una conversa casual sobre el vol dels ocells i la seva criança. A fora, mentrestant, ha continuat plovent, però molt suaument, en un xiuxiueig, com si el cel cerqués comunicar-nos les seves ganes de veure'ns calmats, sincers.

Poc després ha vingut l'acomiadament. Entre tant, ha enlairat el vol un ocell: era, com no podia ser menys, un vol suau, serè, propi d'un dia plujós donat als silencis i als tactes, a les paraules mesurades. Finalment, l'ocell s'ha acomodat a la branca del costat, on la seva mare, sembla ser, l'esperava tendra, callada i serena.

...Com la dona de la neteja de la universitat: sempre que me l'havia creuat havia pensat: Guaita, aquesta dona, quina mirada tan blau cel...

No m'equivocava.

by Carmen

3 juny 08'