Mai els coloms tingueren sostre

Vivia sense sostre. "Vivia". Tothom qui és viu, viu, suposo. Es va seure al meu costat després de que li donés foc per encendre's el seu cigarro. Jo estava intentant estudiar per a un examen d'Antropologia, però eren les 4 de la tarde i el sol cremava la paret de la Plaça dels Àngels, sense pietat ni mesura. En veure la seva acció, vaig dubtar si aixecar-me i marxar o liar-me un cigarro i fumar amb ell, i finalment el meu no sé es va dissipar en el mateix encenedor. També ell, en acabar-se el seu pitillu -tal com deia ell- es va liar un Amsterdamer, com si fos una peça única i delicada i, sense que jo res li preguntés, va començar a parlar, entre embuts de beguda alcohòlica i nits o dies sense son.

Vivia el carrer i al carrer des de feia no sé quants anys, i acostumava a dormir a qualsevol racó, preferint sempre les places. Rarament hi trobava lloc a les cases d'acollida, perquè rarament se'n recordava de passar per allà. Segons em va explicar, va acabar en aquella situació quan, després de treballar en la construcció de l'edifici de la Filarmònica a Alemanya, crec recordar, no li van pagar la barbaritat que li devien. Jo no el vaig creure, però el vaig seguir escoltant, tan ficat com el veia en la seva història, narrada a una noia com jo, de família feliç i casa amb sostre.

D'Alemanya va retornar a la seva primera llar, al Brasil. Em va parlar de la selva amb una nostàlgia explícita, però amb alegria, i també de les meravelles que hi ha al seu país, i em va dir, després de mostra-li les meves intencions d'anar-hi algun dia, que vindria amb mí. Va parlar-me del seu germà, ja mort, però no va mencionar ni fills, ni dona, ni família. Tanta soledat, es podrà soportar? -vaig pensar.

Deu ser gràcies a l' empatia, que et permet canviar de pell malgrat trobar-te en una altra, que viatjava amb les seves paraules mentre pensava en la gran lliçó antropològica i humana que m'estava donant aquell home, el nom del qual ja he oblidat. El sol va anar baixant, així com el meu paquet d'Amsterdamer. Jo li vaig parlar de les meves inquietuds, també, entre les quals estava la de marxar de casa i llogar un pis. Va ser en aquest punt on la conversa va anar tocant la seva fi, en veure que ell veia en mí una possible companya. "Podríem viure a un entresòl del Barri Gòtic", em deia.

De sobte, quan jo l'estava intentant fer entendre que allò que em deia no podria ser -esforç que em va resultar inútil-, vaig notar l'ombra d'un colom volant per sobre nostre, i una taca entre verda i blanquinosa uns segons després, al meu cap. L'home va esclatar en un atac de riure mentre jo, avergonyida, feia broma de la meva Fortuna. Em va netejar, sense poder parar de riure, amb un tros de paper que portava a la butxaca, molt delicadament. La gent que passava per allà a aquella hora ens mirava, estranyada i incomprensiva. Vaig acomiadar-me llavors, tot i que encara faltaven dues hores pel meu examen, i ell em va donar les gràcies, sense dir-m'ho, per compartir amb ell un paquet d'Amsterdamer, una tarda de sol i un atac de riure provocat pels imprevistos de la vida, que poden ser coloms o cops de mala sort, com la que segurament va tenir ell en un moment donat. Imprevistos que et poden canviar el dia o la vida mateixa, d'un moment per l'altre.

Passo sovint per la plaça dels Àngels però mai més me l'he tornat a trobar. Deu haver emigrat cap a una altra plaça on segurament també farà volar coloms, entre whisky i pitillus demanats. Dubto que visqui a un entresòl del Barri Gòtic, però. Com d'absurda pot ser la vida, tantes vegades.

by Carmen

Basada en un home real i en una tarda real, però en una conversa certament irreal.