"Vagis on vagis, sempre hi haurà algú que et farà tocar de peus a terra, i tu no sabràs si donar-li les gràcies o llençar-lo per la finestra. Et faran dubtar, però recorda que si no aixeques mai els peus de terra se t'hi faran arrels: ja saps què li va passar a l'amic del Petit Príncep amb els baobabs... O sigui que continua somiant, pensant, imaginant i volant, perquè algun dia tu i jo canviarem el món. T'ho prometo".
La veritat és que no sé on tinc els peus, últimament. Ni el cap ni els peus. Aviam què hi diu el Petit Príncep... potser sigui allà on trobarem algunes de les respostes necessàries a tanta incertesa (serà l'edat).
Ara que hi penso, però: no serà que la vertadera aventura rau en enlairar-se en les preguntes? Sigui com sigui, no tenim una altra opció, ara per ara.
O sí? O no?
2 comentarios:
Ei! Això em sona! Encara mai ningú havia posat res meu al seu bloc. Gràcies, de debó!
El Petit Príncep té més respostes de les que ens pensem, tot i que, com bé dius, la gràcia rau en les preguntes. La màgia de les preguntes és que no s'acaben mai: per cada resposta n'apareixen dues, o tres, o quatre de noves. Així es van reproduint dins del cap, exponencialment, i la clau és veure-les totes en panoràmica i dir "wow!". Només quan acceptem aquesta manca de respostes fermes podem fer-nos preguntes sense por. I potser, qui sap, trobem petites certeses pel camí.
Potser hem de créixer prou per tenir el cap als núvols, amb els peus fermament posats a terra...
Publicar un comentario