Metafísica de clarobscurs

Un món (in)feliç

Membranes còsmiques, ectoplasma i intercanvi molecular conviuen harmònicament en una cosmogonia post-apocalíptica en que els humans han esdevingut fantasmes degut a la seva manca de sentiments. L'artista no podia anomenar-se d'una altra manera: Diva. Entre la narrativa visual de 'Blade Runner' i l'imaginari emparaulat d' 'Un món feliç', d'Aldous Huxley, l'exposició 'Gènesi' és un reclam al retorn de l’espiritualitat, un crit seré en que la contemplació d'una bellesa sublim ens farà replantejar-nos la nostra naturalesa humana. Paisatges onírics profunds, cossos futuristes, expressions buidades: mutants o humans? Un espai surrealista en 3D: més enllà del bé i del mal, metàfores sensorials. Fins al 28 de gener, a l'Espace Cultural Ample.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Potser Ítaques

Comentari de l’article El problema de la religió primitiva,

de J.M. Batista i Roca[i]

La Religió, un fet universal des que l’home és home

Es pot viure sense religió? Què és exactament la Religió? És quelcom universal, inherent a l’ésser humà? Josep Maria Batista i Roca, en el seu article “El problema de la religió primitiva”, escrit a principis del segle XX, s’endinsa en la història del pensament religiós per tal d’esbrinar el complex significat d’aquest concepte, tant debatut des de que l’home és home. I com ho fa?

L’autor desenvolupa les seves argumentacions a partir de dues qüestions: La primera, si la religió ja existia en els origens datats de l’èsser humà, és a dir, en la Prehistòria. En segon lloc, si aquesta religió la trobem a tots als pobles, tot investigant si va haver-hi algun que no en tingués.

Batista i Roca es troba amb un problema cronològic alhora de concretar els primers temps, ja que són escasses les dades referides al fet cultural en el període inicial del Paleolític inferior. L’autor assenyala que molts etnògrafs estan d’acord en que aquells homes tenien una cultura “superior” a la d’algunes tribus salvatges actuals, que representarien “el nivell cultural més inferior”. Aquests estudis demostren l’existència d’una mena de monoteïsme entre aquests grups. De la mateixa manera, s’ha comprovat com les pintures rupestres tenen finalitats clarament màgico-religioses, així com l’ús de màscares en les cerimònies de carácter religiós.

Així, a partir de les sepultures (intencionades) del període musterià i de les ofrenes dels supervivents d’aquella època, Batista i Roca dedueix que existia un culte dels morts, fet que demostra, alhora, la creença en una vida futura, així com l’existència de la Religió ja en els temps remots de l’ésser humà.

Una vegada ressolta la primera qüestió, l’autor es submergeix en la recerca del segon enigma: tots els pobles actuals, salvatges i no salvatges, tenen Religió? Batista i Roca comença l’anàlisi desmentint afirmacions de viatgers i exploradors moderns, que deien que havien descobert pobles sense religió, ja que s’ha demostrat posteriorment que eren infundades i contradictòries.

L’autor recull estudis de Tylor, Felix d’Azar, el Dr. Lang i de Lubbock, que van aplegar moltes d’aquestes falàcies (sobre la no existència de les idees religioses en algunes tribus) que s’havien estés arreu del món. Batista i Roca afirma que “cal un llarg temps de convivència amb la tribu salvatge” perquè aquesta revel·li a l’explorador les seves creences, cosa que els viatgers no feien. Segons ell, i basant-se en els autors esmenats, “un bon recercador cal que tingui una sòlida base etnogràfica”.

D’altra banda, hi ha un altre “perill”: el dels prejudicis de l’etnògraf en el que es refereix a temes científics, religiosos o socials. És el cas dels primers exploradors cristians, que consideraven “arreligiosos” els pobles que no creien en el mateix Déu en que creien ells. Aquest és per Batista i Roca un problema greu, ja que l’antropòleg es troba davant un ampli mosaic de creences i rituals a l’hora d’estudiar els pobles salvatges, i no tots s’assemblen a les seves.

Davant aquest conflicte, creu que l’historiador hauria de fixar un criteri clar per tal de veure on és la frontera religiosa. Per determinar aquest límit en el cas de la religió primitiva, ell es forma un criteri propi basat en tres conceptes clau: Animisme, Totemisme i Màgia.

El terme d’Animisme prové de Tylor, que va fer una primera aproximació a la Religió definint-la breument com “la creença en Éssers Espirituals” que, segons Batista i Roca, podem atribuir-la a tots els pobles, sigui quina sigui la seva cultura. Tylor l’anomena Animisme perquè creu que tots els éssers vius (persones, animals, plantes i coses) poseeixen esperit. Aquesta teoria es divideix en dos blocs: les ànimes de criatures individuals, per una part, i les ànimes d’altres esperits, que poden convertir-se en divinitats, per l’altra. Aquestes ànimes, a més, influeixen en el desenvolupament dels esdeveniments. Així mateix, segons aquest autor, l’animisme està relacionat amb “la vida i el seu fantasma”, o sigui, en la vida, la mort i els somnis, presents en l’home.

Aquesta teoria ha estat titllada de reduccionista per molts autors, ja que deixa de banda l’important paper que juguen les emocions i el ritual, així com l’aspecte ètic i moral de tota Religió. Segons ell, hi ha molts rituals i creences que, malgrat no estar envoltats per cap Ésser Espiritual, tenen un marcat caràcter religiós.

Per altra part, Batista i Roca defineix la religió primitiva a partir d’un altre concepte, com deiem: el Totemisme, que vindria a ser “una institució de formes variables segons els pobles”. Es caracteritza per la creença que hi ha un vincle, ja sigui religiós, màgic o de parentiu, entre una tribu humana i una espècie animal, vegetal o material. Aquest “tòtem” és, a més, un objecte de culte pel grup. Encara que molts etnògrafs han considerat el totemisme la forma primitiva de religió, Batista i Roca creu que és un fenomen molt complex, la universalitat del qual encara no s’ha pogut demostrar.

Per últim, Batista i Roca s’apropa al fet religiós a partir de la Màgia i de la relació d’aquesta amb l’origen de la Religió, que va establir Frazer. Aquest autor va aplegar diverses costums màgiques que demostraven, en paraules de Batista i Roca, que “la màgia omple tota la vida, no sols dels pobles salvatges, sinó també de les classes socials endarrerides dels pobles civilitzats”.

Aquestes pràctiques tenen formes diverses, però es poden reduïr en “màgia simpàtica” (imitant allò que es vol, el desig es realitza) i “màgia contagionista” (un objecte d’algú influeix en el nou poseidor d’aquest). Així mateix, Frazer creu que la màgia és anterior a la Religió perquè no hi ha en aquests rituals cap ésser sobrenatural que influeixi en la Naturalesa: en la màgia es dóna una coacció directa sobre la natura, en canvi, la propiciació de la Divinitat sobre l’univers és pròpia de la Religió. Així, afirma que “la humanitat hauria passat per una Edat màgica”, més simplista, “abans d’arribar a una Edat religiosa”.

Per a J.M. Batista i Roca, en canvi, Màgia i Religió no tenen perquè estar divorciades ja que és l’actitud mental de la persona que participa en un ritual la que converteix el ritual en un acte religiós. De la mateixa manera, una pràctica pot ser religiosa encara que no intervingui cap déu: “un objecte, un lloc, una persona sagrada tenen un poder especial que els col·loca per damunt de les altres coses o persones ordinàries i corrents”. Vol dir que per a molts pobles, hi han éssers sagrats, posseidors d’una força misteriosa (mana, manitú, orenda, wakanda, baraka…) capaç de produir obres extraordinàries, ja siguin bones o dolentes.

Tot això porta a Batista i Roca a afirmar que hi ha “una sèrie d’actes positius, estrictament regulats en les religions primitives que constitueixen el ritual”, és a dir, “les relacions de l’home amb la Divinitat o, en termes generals, amb el sagrat”, i és a través del ritual que l’home primitiu experimenta la comunió, l’impuls religiós que mou l’home a cercar allò sacre.

No obstant això, al costat de la influència d’allò diví en el primitivisme, apareixen també creences monoteistes, tot i que autors com els citats anteriorment han atribuit la creença en un sol Déu a l’evangelització dels missioners cristians, que han considerat “degenerades” qualsevol de les creences anteriors d’aquests pobles indígenes. Així doncs, els pobles evolucionen.

Un cop estudiada la Història de les Religions, Batista i Roca s’adona, efectivament, que no existeixen pobles sense Religió. Així, la Religió és un fet universal. En els pobles no monoteistes, hi ha Religió en el moment en que l’home creu en l’existència d’una força superior a ell, a la que venera.

Així doncs, l’autor arriba a la conclusió de que la Religió és un fet propiament humà perquè només l’home pot tenir instints religiosos i espirituals, arrelats al fons de la seva ànima per l’actuació d’alguna força sagrada. Així mateix, per a l’autor la Religió és necessària en la vida de qualsevol ésser humà i tan real com l’expressió artística.

Potser Ítaques

En la meva opinió, Batista i Roca realitza un estudi exhaustiu arran la Història de les Religions que li permet extreure unes conclusions molt ben argumentades al voltant d’un concepte tan abstracte com pot ser la Religió, i més encara per definir les formes de religió primitives, més difícils d’entendre per ser més llunyanes a nosaltres. Malgrat la complexitat de les religions primitives i del fet religiós, considero que l’autor aconsegueix apropar-nos-hi, encara que sigui des d’un posicionament clarament catòlic.

Penso, com ell, que la Religió és un fet universal que existeix des de sempre, però no té perquè ser un fet individual. Tampoc comparteixo la seva última afirmació sobre els instints religiosos, ja que no crec que hagi cap força superior que ens la inculqui, sinó que la creem nosaltres mateixos, a través de la nostra cultura, i que pot canviar de forma segons les experiències viscudes. D’altra banda, no sé si existeix o no l’ànima, però m’atreviria a dir que hi ha moltes persones que no tenen instints espirituals senzillament perquè no creuen en ells. Donant-li la volta a la dita, “si no ho crec, no ho veig”.

Per la meva part, jo crec que hi ha quelcom que està més enllà de la raó: els somnis, els desitjos, la mort… Misteris que, pel fet de ser-ho, mai podran ser esbrinats. D’aquí la grandesa de l’univers i la nimiesa de l’ésser humà que, indefens, s’aferra a una o altra raó, més o menys raonada, per tal de donar un sentit a la seva vida. Potser el fet religiós sigui una mena d’illa per a les persones. Com una guia de viatges. Com Ítaca.

Qui sap.

by Carmen, antropòloga innocent.

[i] BATISTA I ROCA, J.M.; La paraula cristiana. Febrer, 1925. El problema de la religió primitiva. pp.115-132.

La caixa de pandora

És la dona una caixa de pandora o és la caixa de pandora un mite més? La sensualitat i el misteri, no poden pertànyer al món dels homes? La moral, és una forma de vida o un ideal? A "El llibertí", la comèdia d'Eric-Emmanuel Schmitt (1960) estrenada fa uns mesos al Teatre Poliorama, la moral trontolla i "les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma". O això diuen. Diderot, allotjat al pavelló de caça del seu amic el baró d’Holbach, rep l’encàrrec d’escriure un article sobre la “Moral” per a l’Enciclopèdia. Ho aconseguirà o es tornarà boig en l'intent? Sigui com sigui, serà un dia etern per al "pobre" Diderot, que serà seduït per quatre dones rebosants d'erotisme, l'antagonista de la Moral, la belle époque. A bon entenedor...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

El món aborigen

“…creiem en el caràcter universal i humà de la Religió, de la mateixa manera com l’Art és quelcom real per a l’home com a manifestació dels sentiments artístics que tots portem en el nostre esperit. I així com per ésser manifestació de sentiments humans l’Art és quelcom de veritable i necessari per a l’home, així creiem que també ho és la religió”. [i]

HISTÒRIA DELS ABORÍGENS

Dins Oceania, un continent on l’aigua és l’element dominant, emergeix Austràlia. La resta de les illes oceàniques, per la seva banda, s’han dividit en Micronèsia, Melanesia i Polinesia, per tal de facilitar-ne el seu estudi.

La població aborigen va arribar a Austràlia fa uns 40.000 anys des de l’Àsia. Va ser a principis del segle XVII que, amb la colonització dels europeus, els primitius es van anar dissolent, de tal forma que avui només en queden uns 200.000 membres.

Els conqueridors van trobar trets en comú entre les diferents tribus que defineixen la seva cultura: un sistema econòmic basat en la caça i en la pesca; utensilis de fusta com el bumerang, un arma de caça; vida a l’aire lliure, sense arquitectura civil ni religiosa; manifestacions artístiques on destaca l’art rupestre, ric i complex, acompanyat per pintura sobre el cos, molt expressiva; organització tribal en clans i agrupacions familiars, vinculats a un o varis tòtems.

…el totemisme es caracteritza per la creença que existeix una certa relació, de caràcter religiós, màgico-religiós o simplement de parentiu, entre el grup humà i una espècie animal (o vegetal, o una classe d’objectes). Aquest animal (…) és objecte de certa veneració (…)”. [ii]

No obstant les semblances, al llarg de la història s’han anat creant diferències regionals, tant des del punt de vista lingüístic com des del punt de vista religiós o artístic. Així, en termes generals podem diferenciar unes 18 regions culturals. En primer lloc està la zona del nord, on destaca la pintura rupestre. Hi ha tribus com la Gunwinggu, Rembarnga, Gurindji, Tiwi…

En segon lloc estan les tribus de la zona sud, on els aborígens s’autodenominen “nunga”: els adnyamathanha, els kaurna i els ngarrindjeri. A l’est, trobem els Bundjalung, els Kurnai, els Yorta Yorta o els Yuggera, entre d’altres. A la part més septentrional de l’oest, la població s’anomena “yamtji”, a la part més meridional, “nyungars”. La zona central és una zona àrida, amb deserts, i en trobem grups com els arrernte, els pintupi, els arabana…

També hi ha aborígens a l’illa de Tasmània (els Nuenonne i els Paredarerme), i a les illes de Torre Strait (els Meriam Mir i els Murulag). Queda patent la gran diversitat de la cultura aborigen australiana, doncs.

Els primers colonitzadors foren els holandesos, seguits dels anglesos i els francesos, però no van trepitjar terra australiana fins al segle XVII. L’impacte europeu va provocar el dessarrelament de molts aborígens, que van veure’s obligats a abandonar sobtadament les seves costums. Aquest fet va ser molt caracterític sobretot al segle XIX.

Un segle després, a la década dels 80 i dels 90, el govern australià decideix prendre mesures per salvaguardar les formes de vida dels aborígens per tal de millorar-ne les seves condicions. Actualment, encara que s’ha integrat en el mode de vida occidental, la població aborigen australiana manté la seva cultura propia i les seves tradicions, fet que es demostra principalment en els seus rituals i les seves creacions artístiques.

EL FET ARTÍSTIC I LA MITOLOGIA

La col·lecció del Museu d’Etnologia sobre Oceania està formada per armes, utensilis per a la pesca i la recol·lecció, objectes de fibra vegetal, objectes sagrats i cerimonials, objectes rituals i màgics, objectes personals, objectes de pedra…

Però són les pintures sobre escorça d’eucaliptus (pintures raigs X, pintures narratives d’escenes mitològiques o de la vida quotidiana, representació de mimis i pintures abstractes) les que més atenció desperten, perquè és a través de l’art que podem conèixer millor la cosmovisió dels aborígens australians, tan senzills i tan complexos alhora.

I és que el aborígens consideren que l’art és imprescindible en la seva vida perquè els connecta amb la divinitat, per això és tan important entendre el seu art per tal d’entendre la seva cultura. I viceversa.

“Si una persona comprende por entero los significados de una cultura, tiene que comprender su arte. El arte es una habilidad humana expresada a través del dibujo, la pintura, la escultura, la arquitectura, la poesía, la música, la danza y quizá gran número de actividades diferentes. (…) El truco para entender el arte es la habilidad para buscar la complejidad de los símbolos, calculando los múltiples significados y la forma en que se iluminan entre sí” (Bohannan, pp. 205-207)[iii].

Els aborígens senten una gran connexió amb els elements de la naturalesa. És important entendre aquesta unió perquè és la base de les seves creences i de la seva vida diària, també. Pensen que l’ésser humà pertany a una essència superior, que és precisament la natura, a la qual pertanyen tots els éssers, ja siguin vius, morts, vegetals o animals. Així, l’home no és un ésser superior, sino que comparteix la Terra amb la resta d’éssers, iguals a ells.

I com veneren aquest ésser diví que és la Natura? Mitjançant els rituals i els tòtems, que estan sempre relacionats amb algun element natural, al qual un clan, una família o un devot rendeixen culte. Es mouen, doncs, per un sistema totèmic, gràcies al qual donen sentit al món i poden relacionar-se amb la Terra, que els protegeix i a la que alhora ells cuiden.

El sistema totèmic va afavorir l’organització dels grups en clans, en funció del tòtem al qual veneràven. Aquests clans aviat es dividirien en llars, amb la qual cosa sorgiren una gran varietat de relats, mites i creences. Totes elles comparteixen una visió molt semblant sobre l’Univers, la Natura i l’ésser humà, així com dels seus orígens.

La creació del món s’explica a través de mites o relats mitològics, que tenen com a protagonistes a sers legendaris, déus i herois ancestrals. L’origen del món i la seva forma és obra d’èssers màgics i déus primitius, tal i com explicava la mitologia clàssica occidental. Aquests mites fundacionals i els rituals que els conformen ajuden a mantenir l’ordre social establert a la Natura i a la seva comunitat.

Dins els mites creacionals segurament el més estés ha estat el mite del déu Biame, el Creador màxim de la Terra, molt proper al Déu dels cristians. No obstant això, quines són aquestes altres llegendes mitològiques i les creences que expliquen els principis dels temps, segons els aborígens australians?

El dreamtime

La creació del món va tenir lloc en un període sobrenatural, que els aborígens anomenen el “dreamtime”, també conegut com “Dreaming” i “Alchera”. És el “Temps del Somni”, una etapa màgica en que la Terra i la vida van nèixer.

Tot els mites expliquen, d’una o altra manera, que uns esperits ancestrals, els Wondjina, van ser els que van crear el món tal i com el coneixem actualment. Temps després, durant el Dreamtime, aquests esperits van viatjar arreu d’Austràlia per transmetre els seus coneixements i els secrets de la supervivència a l’èsser humà. Acomplida la seva missió, els Wondjina desaparegueren de la Terra però existeixen encara, però reencarnats en altres formes de vida. Així, els Wondjina són les roques, els ocells, els rius…

Encara avui es pot penetrar en aquest temps primigeni, per mitjà dels rituals i del totemisme, amb la qual cosa podem deduir que aquests mites fundacionals estan vigents en l’actualitat primitiva i la pràctica dels rituals es manté. El Temps del somni, doncs, continua.

L’estructura de l’Univers i els cossos celestes

Per a la majoria d’aborigens, la L’Univers està format per tres plans: la Terra, el cel i el subsòl. La Terra, circular, està coberta pel cel, la llar dels herois ancestrals i dels èssers sobrehumans. Els estels són fogueres dels èssers que habiten el cel. El xamàn és l’únic ser que pot viatjar del pla terrestre al cel, per això és un èsser tan respectat. El subsol és el símil de l’infern cristià, el racó fosc i buit, però també un cel subterrani.

A l’inrevés que moltes altres cultures, aquests primitius creuen que la lluna representa l’home i el sol la dona, potser perquè ells creuen que sense la dona no és possible la vida, de la mateixa manera que no és possible la vida a la Terra sense el Sol.

Hi ha altres mites, com el de les Pléyades, que narren fenòmens celestials, tals com els estels i els eclipses.

La mare serp

Així mateix, segons la mitologia aborigen, la Terra va sorgir d’una matèria preexistent i el paisatge es va anar transformant per l’acció d’uns èssers semblants a les serps. Aquest és un altre mite fundacional per als aborigens, conegut com el mite de la Mare serp o la Serp de l’Arc de Sant Martí, que simbolitza la fertilitat i la pluja, i que té el poder per crear la vida.

Segons explica la llegenda, al principi dels temps la Terra era un espai buit a l’interior de la qual dormia la Mare Serp. En despertar, va recòrrer la superfície de la Terra creant rius i oceans, arbres i vegetals, muntanyes i valls, animals éssers humans, que havien de viure amb armonia amb la resta de la Terra.

CONCLUSIÓ

Com podem veure, tots els relats tenen en comú el respecte per la Naturalesa i la simbiosi amb la mateixa. És per això que l’aborigen australià considera que el paper primordial de l’ésser humà consisteix en mantenir l’equilibri de la Natura a partir de la pràctica de rituals i la transmissió de la sabiduria, que es fa de forma oral.

El rituals i els mites, així com la seva expressió artísitica, són, per tant, els que garanteixen l’ordre primordial establert i els que permeten a l’aborigen esbrinar quin lloc ocupa al món.

by Carmen, una antropòloga innocent.


[i] BATISTA I ROCA, Josep Mª; La paraula cristiana, Febrer 1925. El problema de la religió primitiva, pp. 115-132.
[ii] ídem.
[iii] BOHANNAN, P. ; Para raros, nosotros. Introducción a la Antropología Cultural. Ediciones Akal, 1992.


ALTRE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:
http://www.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_australiana.shtml
http://www.museuetnologic.bcn.es/

Un horitzó molt llunyà

Hi ha viatges que ens fan mutar per dins, viatges que ens canvien la vida sencera i viatges que ens canvien un tros d'ànima i un bocí de vida. Reset i tornar a començar. El drama de "14 kilómetros", dirigit per Gerardo Olivares, estaria més a prop del nou documental que no pas de la ficció melodramàtica, desgraciadament. Es tracta d'una odissea pel desert en que tres personatges es troben a la recerca d'una terra promesa, Europa. Per arribar-hi, han d'atravessar Mali, Níger, Argelia, el Marroc i Gibraltar, així com obstacles i penúries sense cap mena de sentit. Un quadre hiperrealista d'un paisatge desolador, on el sol no sortiria si no fos pel caliu de l'altre i l'esperança per una vida millor. Per acabar, un interrogant: la fam, hauria de topar-se amb tantes fronteres?

by Carmen.





Publicat a http://eldema.cat

Oda al Dit

(dedicada al Guillemet)

dit(1)

[s. XIII; molt probablement d'un ll. vg. *ditus, variant, per la concurrència de versemblants factors fonètics i morfològics, del ll. cl. digitus, íd.]

m 1 ANAT ANIM 1 Cadascuna de les prolongacions, en nombre de cinc o menys, en què acaben les extremitats dels animals vertebrats, llevat dels peixos.

2 En l'home, cadascuna de les cinc prolongacions en què terminen les mans i els peus.

3 esp Cadascuna de les cinc prolongacions en què acaben les mans, anomenades dit gros (o polze), índex (o dit assenyalador, o apuntador, o saludador, o mestre), dit del mig (o dit mitger, o llarg, o del cor, o llépol), dit anular (o de l'anell) i dit auricular (o dit petit, o xic, o menut, o menuell, o gorrí).

4 anar com l'anell al dit Ésser, una cosa, molt ajustada a allò que cal, molt oportuna, adequada.

5 cap (o punta) del dit Extremitat del dit on va inserida l'ungla.

6 dits com botifarres (o com botifarrons) Dits molt gruixuts.

7 dits de cosidora (o de pianista) Dits llargs i prims.

8 donaria un dit de la mà (o de la mà dreta) per Expressió amb què hom es mostra disposat a qualsevol sacrifici per a aconseguir alguna cosa.

9 el dit de Déu El poder o la intervenció de Déu.

10 ésser llarg de dits (o tenir els dits llargs) Tenir, algú, costum de posar la mà sobre allò que no està bé de tocar o de prendre el que no és seu.

11 fer córrer els dits Furtar.

12 ficar (o posar) els dits a la boca (a algú) Provocar-lo, portar-lo amb habilitat a parlar, a dir allò que no voldria dir.

13 fica't els dits al cul! (o al nas!) vulg Expressió emprada per a renyar algú que toca allò que no ha de tocar.

14 llepar-se'n els dits Trobar molt de gust en una cosa.

15 mossegar-se els dits Estar molt impacient o molt exasperat.

16 mossegar-se'n els dits Penedir-se'n. Quin disbarat: segur que a hores d'ara se'n mossega els dits!

17 no moure un (o ni un) dit per No fer res per ajudar algú que està en una situació difícil.

18 no saber (algú) quants dits (o els dits que) té a la mà Ésser molt ignorant o molt curt d'enteniment.

19 no veure's (una cosa) als dits Tenir-la només molt poc temps, especialment exhaurir ràpidament una mercaderia. Ja hem de tornar a demanar oli al proveïdor: no ens el veiem als dits!

20 no veure's la feina als dits Enllestir la feina ràpidament.

21 omplir la cara de dits (a algú) Bufetejar-lo fortament i repetidament.

22 picar els dits (a algú) Castigar-lo perquè escarmenti.

23 picar-se (o agafar-se, o cremar-se, etc) els dits Tenir un fracàs, sofrir un perjudici inesperat en alguna acció, especialment en un afer comercial.

24 posar (o plantar, o estampar, etc) els cinc dits a la cara (d'algú) Bufetejar-lo fortament.

25 prendre (una cosa) dels dits Agafar-la amb afany, i tenir especialment una mercaderia molta sortida. Quan ha sabut que el diari parlava d'ell, me l'ha pres dels dits. Com que ha d'apujar-se el sucre, ens el prenen dels dits.

26 prendre (una cosa) dels dits Ésser, algú, desposseït d'una cosa o d'allò que ja estava a punt d'aconseguir, en circumstàncies inversemblants, per ingenuïtat, distracció, etc. Et deixaries prendre dels dits com si res tots els nostres cabals. Ja ho tenia coll avall; m'ho van prendre dels dits.

27 prendre (o agafar, o estirar, etc) la feina dels dits Impedir que un altre emprengui o prossegueixi una feina posant-se hom a fer-la en comptes d'ell. Ja havia enfilat l'agulla i tot, però ha vingut la mare i m'ha pres la feina dels dits. Sempre em pren la feina dels dits quan ja gairebé la tinc llesta.

28 si és com el dit, hi posa el braç i tot Expressió per a indicar que algú és molt propens a exagerar.

29 si li'n doneu com el dit, se'n pren (o se'n prendrà, o se n'agafa, o se n'agafarà) com la mà (o com el braç) Expressió per a indicar que algú és propens a abusar de la llibertat que li donen.

30 tenir bons dits (o tenir dits) Ésser hàbil manualment.

31 tenir per la punta (o pel cap) dels dits Saber molt bé una cosa o tenir una gran destresa a fer-la.

32 tirar a terra (o tombar, o fer caure, etc) amb un dit Expressió amb què hom pondera la superioritat en força d'una persona sobre una altra. No em busquis les pessigolles: ja saps que, si vull, et tiro a terra amb un dit.

33 untar-se els dits Apropiar-se, algú, fraudulentament una part dels béns que administra, especialment diners.

34 voler (o demanar) dits Requerir habilitat manual.

2 esp 1 Dit índex. Es posà el dit als llavis per fer senyal al nen que callés. No l'assenyalis amb el dit, home: s'adonarà que parlem d'ell!

2 alçar (o aixecar) el dit Alçar el braç destacant l'índex, en una reunió, una classe, etc, per demostrar adhesió a allò que el qui parla proposa, per demanar la paraula, etc.

3 assenyalar (algú) amb el dit Dirigir hom l'atenció devers ell, mirar-se'l molt, parlar-ne molt, per alguna cosa que sembla extravagant o censurable.

4 mamar-se el dit Ésser excessivament ingenu.

5 posa-li (o fica-li) el dit a la boca! (o a la boca a veure si mossega!) Expressió amb què hom remarca que algú no és tan inofensiu o toix com aparenta.

6 tenir el dit a l'ull (o el dit ficat a l'ull, o el dit posat a l'ull) (a algú) Tenir-li animadversió.

3 p ext Part d'un guant que cobreix un dit. Aquest guant té dos dits foradats.

4 p ext 1 Mida equivalent a l'amplària normal d'un dit d'home. Un ciri que fa cinc pams de llarg i cinc dits d'ample.

2 a dos dits de Molt a la vora de. Es va aturar a dos dits del precipici. Estava a dos dits de tornar-me boig.

3 dit de través (o través de dit) Dit. Hi ha un través de dit de neu.

4 dos (o quatre) dits Quantitat petita, una mica. Per dos dits de vi, no puc pas estar begut.

5 no tenir dos dits de front (o de seny, o d'enteniment, etc) Ésser molt curt d'enteniment o obrar d'una manera molt poc assenyada.

6 no veure-hi dos dits de lluny Ésser molt curt d'enteniment.

dit(2)

[de dir¹]

m obs Allò que hom diu.

La infelicitat mata

"L'única cura que caldria practicar [a l'escola] és el guariment de la infelicitat. L'infant difícil és l'infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix, i per tant està en guerra amb el món. L'adult difícil va en la mateixa barca. Cap home feliç no ha pertorbat mai una reunió, ni ha predicat la guerra, ni ha linxat cap negre. Mai cap dona feliç no ha tractat a reganys el marit o els fills. Mai cap home feliç no ha comès un assassinat o un robatori. Mai cap patró feliç no ha terroritzat els seus empleats.Tots els crims, tots els odis, totes les guerres, es poden reduir a un sol mot: infelicitat. La intenció d'aquest llibre és de fer veure com neix la infelicitat, com arruïna les vides humanes i com es poden pujar els infants de manera que la major part d'aquesta infelicitat no arribi a néixer mai".

SUMMERHILL, fundador de l'escola (i l'ensenyança) que porten el seu nom.

Amor fraternal

Candilejas, 1952.

Penúltimo largometraje del Gran Charlot:

"La mente y el corazón: qué gran enigma". Con esta gran frase concluye Calvero su vida y deja paso a la de Thereza, su gran amor, tan grande como imposible.

Charles Chaplin es Calvero, un payaso ya mayor pero lleno de vitalidad y de carisma, que se encuentra con una joven bailarina que ha perdido las ganas de vivir. El encuentro hará que ella se entregue de nuevo a la vida y a la danza, su gran pasión, gracias a las sabias palabras de Calvero, que resucitará al clochard que hubo siempre en él recuperando así su dignidad. Feeling, amor por el otro o amor fraternal. Mientras tanto, entre bastidores y escenarios, la interpretación más cómica y por ello también más trágica nos mostrará la belleza y la magia del teatro, ese ensueño fugaz elevado y elevador que sólo los más grandes pueden hacer realidad, aunque sea por unos minutos. Cha-cha-cha Chaplin, ese gran parche en las heridas y ese sombrero de copa con bigote optimista. Entre el dandy y el mendigo, entre la vida y la muerte, entre bastidores y realidad, entre actores y espectadores. La función empieza para terminar y -como siempre- vuelta a empezar, aunque no seamos ya los mismos entre tantos mientras tanto.

Ballar amb la verda

Havia de fer una selecció de 10 frases fetes i van sortir una noia tràgica i un amic intel·ligent.

Feu orelles de pam

perquè he fet pit i llonzes

per fer una mica de patxoca

en

aquest

petit

recull

de

frases

BEN

fetes:

ELLA:

Vull buidar el pap

i dir tot el que cal:

se m'arronsa el llombrígol

i em ballen d'aigua els ulls

en pensar que qualsevol dia

podré ballar amb la negra

o badar la boca al vent.

L'ALTRE (en to savi):

No busquis ronye al cove

que encara caguem verd.

by Carmen

A QUÈ US RECORDA EL DIBUIX?

Més enllà del bigoti dalinià

Algú va dir que el surrealisme s'havia inventat per convertir la realitat quotidiana en una religió, davant l'escepticisme envers el més enllà. No sé què pensareu vosaltres, però a mí aquesta dita em va fer pensar que, sota una aparença absurda, a vegades s'amaga la profunditat -encara que a vegades no...-. D'altra banda, no tot el surrealisme gira al voltant del bigoti dalinià. Potser és per aquest motiu que l'MNAC va decidir exposar un surrealisme català menys exaltat per poc conegut, coincidint amb una antològica dedicada al pintor Yves Tanguy. La mostra, que podeu veure tant si voleu com si no, estarà esperant-vos fins a finals de gener, tot i que s'emmarca en els anys 30. No sé si us he tret l'aigua clara. En qualsevol cas, no era aquesta la meva intenció, com tampoc ho era la dels rupturistes avantguardistes d'aquesta petita selecció.

Publicat a http://eldema.cat

Vigilante(s) medio argentino(s)

A los que se van, para que vuelvan...


Ahora que soy grande me habré dado cuenta
que no todo es tan bueno
atrás de la puerta de entrada de seis
están el bife de chorizo y el vino.
Están los vecinos casi siempre obedeciendo
el destino del vigilante medio argentino,
está la señora que todos adoran
y es una abuela perfecta
pero a un pobre pendejo
que fumaba en una esquina,
sin molestar a nadie,
le mandó a la policía
el pibe se comióun garrón de dos días adentro
y la viejita nunca supoque el puntero era su nieto
que el puntero era su nieto.
Está el portero o encargado de edificio
a veces es amigo pero, en general,
es el corre-ve-y-dile de la excepcional ...
¡Están en capital federal!
En provincias también el vigilante feudal
el dueño de las vidas por ejemplo en Catamarca
encana negritos y les cierra la puertay sus hijos,
educados con toda severidad,
le hicieron la boleta a María Soledad.
Este legislador progresista que termina votando
para bien de los vecinos,
lo mismo le parece ser travesti o asesino.
Es el destino divino, tan fino,
tan occidental y cristiano,
cosmopolita y parisino,
tan típico matute pero no el de don Gato
el vigilante argento además es barato
además es barato,
es el estilo tan fino
del vigilante medio argentino.

Andrés Calamaro.

Para ti, que eres joven

Viejos prematuros

"Cuando se tienen veinte años hay que ser original. Sólo a la niñez y a la juventud se les permite equivocarse, porque es sabido que los niños y jóvenes son inexpertos, impetuosos, arrolladores. El joven no pondera con tanta mesura como el adulto porque no asume sus mismos riesgos ni se encuentra tan limitado por las responsabilidades de los mayores. La juventud derrocha a borbotones creatividad e ilusión, vehemencia y libertad. Siempre ha sido así, aunque últimamente me tropiezo -es, en verdad, un desconsolador traspiés- con personas jóvenes pero demasiado pragmáticas, con el idealismo por los suelos, que parecen estar de vuelta de casi todo y sin ánimo para querer cambiar nada; jóvenes que imitan modelos que, tras el fragor de la vida, están ya gastados; jóvenes que huyen de hacer la revolución porque se sienten más confortables en la serna bañera del conservadurismo que en el agitado mar de la utopía. Son, a mi modo de ver, veinteañeros prematuros". Arturo Merayo.

¿Siempre fue así y siempre así será? A mí me ha puesto las pilas -ponderadamente-.

Si bien es cierto que he visto ojos arrolladores venciendo la 3a edad....

Novedades y antigüedades

http://www.flickr.com/photos/poliedrica

Pasen y vean. Es gratis.

Que ve el coco!

(A propòsit de la reposició de "Coméme el coco, Negro". Publicat a http://eldema.cat):

Per a Jordi Milan, el director de la Cubana, la vida és un teatre que comença quan naixem i no acaba fins que morim. Aquesta premissa vital, que podria semblar pessimista en un primer cop d'ull, no ho és. O al menys, no ho és per a la Cubana, la companyia que va fer trontollar molts caps als anys 80 amb el seu espectacle d'aficionats, que fins al febrer retrobareu al Cine Coliseum. I és que el títol ja ho diu tot: "Cómeme el coco, Negro"... tot i que potser res és el que sembla en aquest teatre musical "de revista" -més conegut com a music-hall- en el que una mirada pot ser més que un guiny i un guiny no ha de ser-ho necessàriament. Dones que suggereixen en lloc de mostrar, imperfeccions fetes seducció i converses quotidianes a peu de carrer (o de platea) que no ens faran reflexionar, sino riure del nostre paper i el del veí. Bohèmia i picaresca en un espectacle de vedettes amb plomes apte per a tots als públics, però recomanat per a tots aquells que creguin que la vida és una ironia que pot arribar a ser molt divertida, encara que no ho sembli.

Obrir la finestra

Avui he obert la finestra dels records i m'he trobat amb una finestra tancada on tot floria.

photo: Arezzo

by Carmen

Os argonautas

Otra de Bethânia
Composição: Caetano Veloso

O barco,
meu coração
não aguenta
tanta tormenta, alegria
Meu coração não contenta
O dia
o marco
meu coração
o porto
não

Navegar é preciso
viver
não é preciso

O barco
noite no céu tão bonito
sorriso solto, perdido
Horizonte, madrugada
O riso
o arco
da madrugada
O porto,
nada

Navegar é preciso
viver
não é preciso

O barco
o automóvel brilhante
O trilho solto, barulho
Do meu dente em tua veia
O sangue
o charco
barulho lento
O porto
silêncio

Navegar é preciso
viver
não é preciso

El demà a 'el demà'

L'Amanga Gagggioli i la Sussú Pétalosss (moi) escriuen des de fa unes setmanes a la secció de Cultura i espectacles d'aquest fantàstic setmanari, on trobareu l'actualitat més futurista i multidisciplinar (paraula meravellosa, d'altra banda, perquè pot ser-ho tot...):

http://eldema.cat


Visitants, sigueu benvinguts.

O tempo e o rio

O tempo é como o rio

onde banhei o cabelo

da minha amada

água limpa que não volta

como não volta aquela antiga madrugada

Meu amor, passaram as flôres

e o brilho das estrelas passou

no fundo de teus olhos

cheios de sombra, meu amor

Mas o tempo é como um rio

que caminha para o mar

passa, como passa o passarinho

passa o vento e o desespero

passa como passa a agonia

passa a noite, passa o dia

mesmo o dia derradeiro

ah, todo o tempo há de passar

como passa a mão e o rio

que lavaram teu cabelo

Meu amor não tenhas mêdo

me dê a mnao e o coração, me dê

quem vive, luta partindo

para um tempo de alegria

que a dor de nosso tempo

é o caminho

para a manhã que em seus olhos se anuncia

apesar de tanta sombra,

apesar de tanto medo

apesar de tanta sombra,

apesar de tanto medo.

Voz: Maria Bethânia

Composição: Edu Lobo e Capinam

Potser l'amor sigui això, un riu que va i ve per emportar-se la por i la melanconia en la tornada...

L'art de modelar fang

La tradició d’un ofici mil·lenari com és el del modelatge de fang, es fusiona amb noves tècniques i estils, de la mateixa manera que fang, aigua i foc es fusionen a l’hora de crear noves peces

El Modernisme va convertir la ceràmica en un objecte decoratiu i cultural de gran qualitat artística. La posmodernitat i la cultura de les presses, en un objecte funcional i pràctic. Tanmateix, la ceràmica continua vigent encara avui amb un ampli ventall de possibilitats. Ara bé, la ceràmica és un Art, com ho són la pintura o l’escultura? Són els modeladors de fang realment artistes?
Cada vegada més, els ceramistes busquen la seva ubicació a cada peça de ceràmica. De vegades la poden trobar en un discurs artístic més conceptual, de vegades en aplicacions més comercials o fins i tot en vinculacions amb altres disciplines com la joieria, l’escultura o l’arquitectura, ja sigui a través d’una peça única per ser representada en galeries d’art, la peça seriada més funcional i comercial, o les peces d’aplicacions arquitectòniques. Tot això és el reflex de que la ceràmica té cabuda en la societat actual i que nombrosos col·lectius professionals s’han unit per defensar i promoure l’art de la ceràmica.
No obstant això, el públic d’aquest art no és prou ampli perquè aquest es fixa en allò que més es ven: “La ceràmica artística no arriba al gran públic, però en canvi sí arriba en forma de lavabo o de cuina. Tothom té ceràmica a casa, però es tracta de ceràmica industrial, utilitària. La ceràmica també és artística”, afirma Teresa Gironès, vicepresidenta i sòcia fundadora de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, situada al centre del Raval: “Vam buscar un local a Ciutat Vella perquè teníem fe que el barri pogués ser un eix cultural dins de Barcelona”.

Un col·lectiu aglutinador

L’ACC és una agrupació oberta a ceramistes, estudiosos de la ceràmica i a la societat en general que té com a finalitat primera projectar la ceràmica a l’exterior i al districte com a fet artístic i al mateix temps promocionar el fet cultural i comercial que representa: “L’ACC, a més de ceràmica utilitària, projecta una ceràmica creativa i d’autor”, diu la Teresa. “Vindria a ser la casa gran de tots els ceramistes de Catalunya, dels Països Valencians i de les Illes Balears”. Amb vint anys d’història, ara per ara conta amb uns 350 socis. Arreu de Ciutat Vella, actualment en són onze.
Com a artista, Teresa Gironès utilitza la ceràmica per explicar situacions i expressar sentiments, ara inocència retrobada, ara reconciliació entre èssers vius. La seva obra és formalista però profundament crítica i “irònica” perquè “res és el que sembla”. Afirma que “la ceràmica no ocupa cap lloc en la cultura actual tot i haver-hi molts artistes que la utilitzen per expressar-se. Ells han assolit la ceràmica com a mitjà d’expressió, transformant l’artesania en art. Els tàndems de l’era actual són Miró i Llorens Artigas, seguits de Chillida, Tàpies i Barceló, però el precursor màxim va ser Gaudí”. No obstant això, creu que la ceràmica “no ha evolucionat”.

Artesans i botiguers del districte

La ceràmica també pot ser un instrument, com l’udu o el gatham, o una placa de carrer, o una peça de bijuteria, o un souvenir... Villegas ceràmica, al carrer Comtal, és una botiga dedicada a tot tipus de ceràmica. Des de fa gairebé 40 anys, un centenar d’artistes espanyols venen les seves obres al senyor Villegas, que confessa que no li agrada el terme artesania per definir la ceràmica: “S’ha de diferenciar entre manualitat, artesania i art. Totes són necessàries però diferents”.
A un petit carrer del barri de la Ribera trobem a tres artesans, al Taller de Ceràmica 4X1, soci de l’ACC. En Marc Vidal, president de l’Associació d’Artesans i Comerciants de la Ribera, comparteix espai amb la Cora Egger i la Rita Lugli, també ceramistes. Mitjançant el torn, el Marc i la Cora fan peces utilitàries de caràcter minimalista que després venen a botigues i fires, “peces seriades a petita escala” però “fetes a mà”. A més, imparteixen classes de torn per a adults així com de ceràmica i pintura per a nens.
La Rita, per la seva part, crea sèries de tasses de café a motlle, que després decora amb dibuixos abstractes i alegres, ja siguin en color o en blanc i negre. Pensa que el problema de la ceràmica per arribar al gran públic és el preu, “però és una producció costosa”.
Tots ells busquen que cada peça estigui ben feta perquè cadascuna és diferent: “Totes les peces són úniques, no amb la voluntat que siguin diferents, però sí exclusives”, diu el Marc. Està d’acord en que la ceràmica, com a art, no arriba a gaire gent perquè és difícil viure de la ceràmica però treballen per “amor a l’art” perquè necessiten el seu “submón”, “sembla com si els polítics no puguessin entendre que un pugui treballar en el que més li agrada, sense donar prioritat als diners”.
El Marc es queixa de la dificultat de mantenir un taller a Ciutat Vella a causa de l’alt cost del lloguer i de les restriccions que hi ha per exposar ceràmica. La Cora reclama que s’hauria de protegir la ceràmica com a cultura del Casc Antic, i ambdós creuen que l’Ajuntament l’hauria de promocionar més sovint i ser més permissiu amb les fires. Malgrat tot, de l’1 al 23 de desembre tindrà lloc la mostra d’art de Sant Eloi, al carrer Argenteria, amb la que es vol promocionar la ceràmica, ja sigui com a manualitat, com a artesania o com a Art en estat pur.


by Carmen . Reportatge realitzat per a la revista Nova Ciutat Vella.

De pelo en beso

photo by Carmen

Everything for sale?

M. GODELIER, Acerca de las cosas que se dan, de las cosas que se venden y de las que no hay que vender ni dar sino que hay que guardar. Una reevaluación crítica del ensayo sobre el don de Marcel Mauss

“Toda vida social es intercambio”, decía Levi-Strauss. “El hombre no vive en sociedad como los otros animales sociales” sino que “produce sociedad para vivir”, dice Godelier. Para que esta sociedad se produzca, tiene que haber un grupo de individuos que tengan una identidad en común y que dependan los unos de los otros de manera recíproca, aunque a veces se tengan intereses opuestos, ya que “las contradicciones y los conflictos forman parte del funcionamiento normal de las sociedades”. Este es el telón de fondo de cualquier sociedad, más o menos mercantilista.

La finalidad del autor en este ensayo es estudiar qué lugar ocupa el don en las diferentes culturas del mundo y demostrar que también en sociedades capitalistas se da el don. Para realizarlo se ha basado principalmente en el Ensayo sobre el don de Mauss, así como en trabajos más recientes de Weiner y Damon, que estudiaron las islas Trobiand allá por los 70.
Afirma que hoy en día, aunque sea paradójico, el don vuelve a ser necesario para la sociedad. Pero ¿qué es el don? “Dar es compartir voluntariamente lo que se tiene o lo que uno es” y para que haya don, el receptor tiene que aceptar lo que se le da. Según Mauss, el don consta de tres obligaciones: dar, aceptar el don y devolverlo.

No obstante, Lévi-Strauss criticó a Mauss no dar explicación a la necesidad de devolver el don. Según Lévi-Strauss, cuando el espíritu humano no puede explicarse las cosas, inventa ideas vacías (hau, mana, manitu) que expresan el inconsciente. Son la demostración de que somos animales simbólicos y de que lo simbólico prevalece sobre lo real.

¿Y que tiene que ver esto con el don? Para Mauss, el individuo se ve obligado a devolver lo que se le da -a saldar su deuda, por decirlo de otra manera-, debido a causas místico-religiosas: “Lo que llevaría a quien lo recibió a devolver un don sería una fuerza, un ‘espíritu’ presente en el objeto recibido”, afirma Godelier. Porque los objetos “poseen alma”.

Mauss, por su parte, decía que el objeto dado era a la vez “inalienable y alienado”, ya que el donante está presente en la cosa dada. Lévi-Strauss cree que la razón de esta dicotomía está en la inconsciencia del ser humano, Mauss, sin embargo, cree que se encuentra en las creencias conscientes de las sociedades. Para Godelier, radica en la idea de propiedad: cuando un objeto se da “lo que se conserva es la propiedad, lo que se dede es el derecho de utilización para otros dones pero no para otros usos”. Godelier se basa aquí en el sistema de intercambio ceremonial, el kula, analizado por Weimer y Damon en las Trobiand.

A Mauss, por su parte, le interesan los dones que son “socialmente necesarios” para que existan relaciones sociales, lo que denomina prestaciones totales. Esto quiere decir dos cosas: que el don tiene una dimensión económica, política, religiosa y artística y que el don arrastra ‘contradones’ que mueven a la sociedad. Mauss distingue además entre prestaciones agonísticas y prestaciones no agonísticas. El punto de partida de su análisis está en las no agonísticas o no conflictivas.

Godelier explica estas prestaciones a partir de Mauss pero basándose en su trabajo de campo en Nueva Guinea, acerca del intercambio de mujeres entre linajes y los clanes en la sociedad Baruya. És cree que”volver a dar no es devolver”: cuando un linaje entrega a una mujer, crea una deuda y se encuentra frente al otro en relación de superioridad, pero cuando el que recibe devuelve su deuda ‘devolviendo’ a otra mujer, el que dio primero vuelve a estar endeudado, en una posición inferior. Los contradones, por tanto, son los que crean “flujos de servicios, de ayuda y de solidaridades”. De la misma manera, la reciprocidad en los dones conduce a la redistribución igualitaria de los mismos.

Las prestaciones agonísticas, por otra parte, hacen referencia a los dones en que domina el principio de rivalidad y el antagonismo, el polatch. Se trata de donar para romper la reciprocidad, la deuda. Mauss señala que se trata de una “guerra de riquezas, destinada a conquistar títulos, estatus, poder”, y en la que los rivales ganan a los generosos: donar más que los demás es lo importante. El polatch sería una práctica para conseguir o mantener el poder y “el medio para acceder a él es la acumulación y redistribución de bienes de subsistencia consumidos durante los festines”. Al final, gana el más rico, hasta que otro con más polatch lo reta.

Los nuevos trabajos de Malinowski y otros autores sobre las estructuras indígenas y el kula (sistema de intercambio de bienes melanesio que funcionaba igual que el polatch) demostrarían, por otro lado, que “una cosa dada puede ser alienada por su propietario y seguir siendo de su propiedad”.

Volviendo a la distinción de dones de Mauss: Weiner se basa en estas prestaciones llegando a la conclusión de que las que más se dan en cualquier sociedad son las no agonísticas, las recíprocas, y introduce una idea nueva: las cosas no sólo se dan o se venden, sino que también se guardan. Los objetos guardados son los objetos sagrados, simbólicos, que se presentan como dones que los dioses han hecho a los antepasados y que hay que conservar porque son un elemento identitario y una fuente de poder. Son éstos objetos “inalienables y inalienados”. Quien los posee tiene autoridad sobre los demás seres humanos, que están “encadenados” por siempre jamás a una deuda originaria que “ningún contradón puede borrar”, debido al poder sobrenatural, religioso, que los objetos sacros tienen.

¿Qué lugar ocupa el don en la sociedad mercantilista predominante? La vida, desde que nacemos, “se instituye como un don y una deuda”. Godelier cree, sin embargo, que “la expansión del mercado tiene sus límites” y que “estos deberían ser claros” porque “los hombres no sólo viven en sociedad sino que producen sociedad para vivir”. Para que haya sociedad, el autor piensa que tienen que darse tres ideas: la de dar, la de vender o intercambiar y la de conservar.

En el sistema capitalista hegemónico de la actualidad occidental, vender y comprar se convierten en las actividades predominantes, que separan a las personas de las cosas. Guardar, sin embargo, es unir a las personas porque “en esa unión se afirma una identidad histórica que hay que transmitir”.

Así pues, parece ser que para salvar la identidad de toda sociedad se hace imprescindible guardar, no sólo usar y tirar...

by Carmen, una antropòloga innocent

Fer-se suro

(A propòsit de l'obra La plaça del Diamant, recentment estrenada al TNC)

La Colometa no és. Sent, però no hi és. No es veu, no la veuen. El Teatre Nacional de Catalunya celebra el centenari de Mercè Rodoreda amb l'adaptació de la seva novel·la La plaça del Diamant, escrita al 1962. Adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares, La plaça del Diamant és el paisatge d’una Barcelona costumista que perd tota la seva vitalitat amb l'esclat de la guerra civil. Aquest paisatge l'ocupa la Colometa, una noia forta però que es resigna a surar perquè no pot volar: "Ara ja entenc el que vol dir fer-se de suro", dirà. "La gent es fa de suro per poder tirar endavant". La Colometa representa la vida de tantes i tantes noies que, influenciades pel context sociopolític de l'època, aguantaven una vida destinada al silenci i a la mort lenta, aquella mort que desgasta, aquella mort freda que crema. Contenció feta tragèdia en una crònica col•lectiva protagonitzada pels espais interiors femenins. Una història de crits silenciats que, tristament, encara avui protagonitzen tantes i tantes dones envelades a un altre escenari: el de la vida real. Vola… Vola, Colometa, vola…!

Habiba la vidente y el primitivismo

Cuenta Habiba la xuaffa (vidente), una de las entrevistadas por la socióloga Fátima Mernissi en Marruecos a través de sus mujeres, que hay un ritual que consiste en hacer una procesión guiada por el almocadén, quien “acompaña la danza al son de una gaita. Entretanto, si la gente que ejecuta la danza de la posesión ve pasar a alguien con una cabra, se la arrebata, la llevan al centro, la descuartizan y se la comen cruda”.

TRANCES SANGRIENTOS: “Tienes que esperar a que los músicos toquen tu propio ritmo. Cuando lo oyes, te levantas y danzas hasta el trance. (...) Algunos se hincan un hacha en la cabeza, otros se rompen cacharros de barro también en la cabeza. Se ve como les salta la sangre y les escurre por la cara; van cubiertos de sangre, de arriba abajo; otras personas comen barro, y otras se tragan cactos llenos de espinas, cada cual a su ritmo...”.

¿Relativismo cultural?

Mañana ¿más?

¿El hombre de palo?

¡No! Es un...


¡Saluden, saluden al robot-espantapájaros!

Un parque de Concepción. Bolivia 07'.

by Carmen

Carretera perdida

Desiertos de sol

in a lost highway
De la Paz a Tiwanaku. Bolivia 07'.
Vista experimental en ruta autobusera.

by Carmen

Las contorsionistas

Estas dos contorsionistas dejaron al árbol de piedra.

Desierto de Uyuni. Bolivia 07'.

by Carmen

De tal palo, tal vaquilla

¿Quién anda ahí?

Lago Titicaca. Bolivia 07'.

Mientras dejaba que se dispersara el mal de altura, sentada en la arena, pasaron ellos muy discretamente, sin molestar, como si sólo el suelo fuera con ellos.

by Carmen

Cabizbajo

Sucre. Salida del Cementerio. Bolivia 07'.

by Carmen

Acció!

Festa de la Cooperació al parc de la Ciutadella.

by Carmen

Descubrir(nos)

de la ecuatoriana Tania Hermida, que ha dicho:

"Como guionista y realizadora de cine me interesa desarrollar proyectos que propongan una mirada nueva sobre mi país y mi entorno. Películas que rompan con las convenciones del llamado "Cine del Tercer Mundo", transgrediendo los límites de la anécdota costumbrista, el regodeo visual de tarjeta postal o la folklorización de la miseria.
La trama de "Qué tan lejos" gira en torno a las múltiples posibilidades que tenemos de leer el mundo. A través de la relación entre las protagonistas, la película propone una reflexión irónica sobre lo inútiles que pueden resultar nuestras certezas cuando se confrontan con lo otro, lo diferente.
Me gustaría que el público reciba la película como una propuesta crítica pero sin dogmas, con humor pero sin evasiones, rotundamente personal y, por eso mismo, capaz de asumir riesgos en la búsqueda de nuevas formas de narrar".

La sinopsis promete:

Viaje de auto-descubrimiento de dos mujeres jóvenes mientras viajan por el Ecuador haciendo autostop en medio de un paro nacional.
Esperanza no encontrará el país de postal que buscaba ni Teresa el amor ideal en el que creía, pero el viaje les mostrará que al final del viaje hay otros lugares y otros amores posibles.

Las promesas, a veces, se cumplen.

Poeta civil

POEMA AMB FONS NEGRE

A la dreta del poema, un sofà
marró. Al mig del poema,
Pierrot estirat damunt els versos.
Travessa el poema Arlequí amb
un colom negre a la mà.
Entra al poema Colombina
i arrenca del sofà dotzenes
d'agulles de fer mitja.

Se'n va.

JOAN BROSSA, 1961.

L'escriptura i la vida

Durant la meva estada a Bolívia, no vaig escriure ni una sola paraula. Aquest poema, escrit al maig del 1946 per Josep Palau i Fabre, m'ha recordat per què no.

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la pola del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Tot i que, ara que ho penso, potser són perfectament compatibles ambdues vides...

Créixer i no

Créixer, amunt,
com l'arbre:
arrelada a terra
però amb les mans enlaire.

by Carmen

Sabiosastres

Cliente: Dios es capaz de hacer el mundo en seis días y usted no es capaz de hacer un pantalón en seis meses.

Sastre: Pero, señor, mire el mundo y mire su pantalón.

pie de imagen: El sastre de Moretto

Vagina dentata

La dejó de repente. Nadie se lo explicaba. Todo el mundo cuchicheaba la misma frase perenne: "Hacían tan buena pareja...". Pero no hubo desconsuelo. Al menos, por parte de ella. Lo aceptó de un día para otro, quizás porque era una mujer moderna, práctica. O porque estaba cansada de las reiteradas excusas por parte de él para no acostarse con ella. Quién sabe.

Él, por su parte, desapareció unos meses. Exactamente, ocho. El psicólogo le había diagnosticado una temible e insostenible enfermedad: vagina dentata (o miedo a ser castrado por una

La única solución que el doctor Sigmund vio viable en este caso atípico fue que se tomara "un tiempo solo para reflexionar", además de las pastillas estonocoipeideo 3000. Estuvo solo y pensó y pensó, pero nada de estonocoipeideo. Su miedo era demasiado profundo como para dejarlo en manos de una drog(adicción). Al noveno mes, volvió a nacer. Esta vez, sería una mujer. Una mujer de sensuales labios verticales...pero sin dientes.

(...luego lo llaman desamor)

by Carmen

pie de imagen: The frightened woman.

Mermelada de frambuesa

PAISAJE

Aun guardo el aroma de besos
con sabor a mermelada
de frambuesa
y tus trozos de luna
en el tintero
y tus ojos de sapo
buscando el manjar de mi tostada.
Aun guardo la noche
en que me huntaste
un pedazo de mantequilla
en el único melocotón
que había para cenar:
aun guardo ese agujero
hondo y parpadeante
y aquel manjar
con rabito
y el aroma amoratado
a mermelada de frambuesa

aun
que
pensándolo mejor

a lo mejor era un corcel
con cara de fresa
y zapatos de cereza.

by Carmen.

...o una pos-escena de nocturnidad compartida y sabor a eros (de frambuesa).

Pa esmicolat

No va sortir, al matí, el sol.
Tirava amunt el nord
rere un neguit orat
que s’enduia, de nit, el vol.
Focs...
Plorant, endins, esclat!
i res era ja blau.
On eres, llavors?
Un port,
un riu que raja, roig,
va ser de debó?
Jocs...
I ara espera, desesperançat,
el verd,
fet arrel que vol ser pi
i aquell fruit ofert
que ha arrencat, del cos,
un bri

i perd ferum la flor
en veure el pit fet pa.

Però pa d’ahir, emicolat.

by Carmen 2006'

(Però una Carmen més pessimista que la d'ara. Gràcies, Mafalda. Gràcies, Macanudo).

Religions per a un món d'humanitat

Hi ha una infinitat d’històries paral·leles a la nostra història religiosa i, per tant, també cultural i social. Una d’elles seria, precisament, la de la Índia, que mitjançant l’exposició del Caixa Fòrum, L’escultura en els temples indis: L’art de la devoció, hem tingut ocasió de conéixer una mica més a fons.

L’art en general i l’art de l’escultura índia antiga en particular estava lligat, com qualsevol art avantpassat, amb allò sagrat. Allò sagrat, per la seva banda, provenia de l’adoració de la natura, o millor dit, de la creença en l’ànima de tots els éssers vius.[1] És el que situaríem en aquell “altre món” invisible, però que es troba a la ment dels que habitem el món visible.

Diu John Guy en el seu comentari L’escultura religiosa en el subcontinent indi que “la realitat diària per a un devot és la d’un món poblat per un ampli (de fet, innumerable) elenc de déus, semidéus, sants i ascetes que conviuen amb les deïtats de cultes locals i amb herois deïficats”. Els déus suprems dels indis orientals són Siva, que encarna l’energia creadora, Visnu, protector de l’univers, i Devi, la feminitat. Aquests es manifesten a través d’una infinitat de semidéus, tant en l’hinduisme, en el jainisme o en el budisme, i tots tenen una representació escultòrica, a la qual se li rendeix culte als temples.

Veiem, doncs, com la religió marca la visió del món de les persones que viuen en el subcontinent indi. La primera pregunta que se’m presenta al cap en recòrrer l’exposició és: Podem parlar de la cultura índia com una cultura primitiva? No té una història, uns rituals i una cultura oral i literària que la diferencien de les altres i la confeccionen, com la nostra?

Seguidament, els dubtes que se’m desperten són innombrables: Però per què l’ésser humà necessita adorar? Com, a on, de quina manera va començar l’home a cercar quelcom més enllà? No era prou feliç amb el que la Terra l’oferia? O potser l’envaïen imatges somiades que li feien pensar en l’existència d’alguna cosa no palpable? I el més important: com pot ser que inventés tot un entramat d’històries sagrades i que les ritualitzés? És una força conservadora i alienadora, la religió, o al contrari, ens allibera? Ens crea fantasmes o se’ns els emporta? Per què, malgrat ser tan diferents als indis asiàtics, som els occidentals iguals a ells en la necessitat de recerca d’allò espiritual –incloent-hi aquí als que es proclamen escèptics-?

Art i religió -o l’expressió de la religiositat-

La secularització ha desembocat en “la crisi dels grans relats” i en la manca de referents a seguir. El racionalisme occidental està tan aferrat al que veu que cada vegada més l’home necessita buscar aquella altra part que anhela en altres religions. O com li van esbrinar al rabí de Cracòvia: necessita anar ben lluny per descobrir el que té a la vora.

Si no ho crec no ho veig, i no a l’inrevés. I és perquè ho veig que exiteix. La religió no està en el cel sinó a la Terra. La religió no és només una ideologia. És també una institució social basada en un sistema de creences i fonaments simbòlics. Aquí radica la seva importància ja que és mobilitzadora d’actituds i conductes, de costums i estils de vida. Organitza una societat en un lloc i en un moment determinat, diferenciant-la de la resta però amb un fons en comú: el desig de trascendència.

Per tant, no podem parlar de religió sinó de religions, perquè hi ha tantes com grups socials al món. La religió esdevé “traducció de la comunitat”, que deia Durkheim. La religió passa a ser, doncs, pertànyer a un grup. Altra cosa és l’espiritualitat i la mística, que ateny a tota la humanitat i que les religions es disputen.

Susan Sontag, assagista, novel·lista i fotoperiodista contemporània, va escriure: "Cada época debe reinventar para sí misma el proyecto de espiritualidad”, i deia, a propòsit de l’espiritualitat: “Espiritualidad: planes, terminologías, normas de conducta encaminadas a resolver las dolorosas contradicciones estructurales inherentes a la situación humana, a la trascendencia. Cada obra de arte es un paradigma más o menos astuto que sirve para regular o conciliar estas contradicciones (...)". [2]

La religió és un art, més que no pas una ciència exacta. O millor dit: és una ciència humana que es pot expressar a través de l’art i que, per tant, és diversa, ambigua, complexa, ja que ens expressa a nosaltres mateixos, igualment diversos, ambigus i complexes. Així, la religió no beu de veritats absolutes i inqüestionables sinó més aviat de dubtes i contradiccions que formulen preguntes, moltes vegades sense resposta. La resposta la pot inventar l’art, la religió, o ambdues alhora.

I amb tantes preguntes i tantes respostes, avui dia el col·loqui interreligiós s’ha fet més necessari que mai per poder entendre’ns a nosaltres mateixos -o al menys a nosaltres mateixos com a éssers amb esperit-. Entendre un humà per comprendre un altre humà, que és, al cap i a la fi, el cordó umbilical que ens lliga a tots, desde que som al ventre matern fins que (sub)aterrem –o ens enlairem, segons com es miri...-. I més quan l’Altre no és sinó un mirall en el qual ens contemplem -i en el qual som contemplats-, un mirall que ens desemmascara i ens despulla, mal que ens sàpiga.

“Qui serà aquell nou Altre? Com s’esdevindrà la nostra trobada? Què ens direm? En quina llengua? Sabrem escoltar-nos? Sabrem entendre’ns? ¿Sabrem, entre els dos, seguir allò que –en paraules de Joseph Conrad- parla de la nostra capacitat d’alegria i d’admiració, es dirigeix al sentit de misteri que envolta les nostres vides; al nostre sentiment de compassió, de bellesa i de dolor; al sentiment que ens vincula amb tota la creació; i a la subtil però invencible convicció de solidaritat que uneix la solitud de tants cors: la solidaritat en els somnis, en el plaer, la tristesa, les aspiracions, les il·lusions, les esperances i la por que uneix els homes entre si, que uneix tota la humanitat: els morts amb els vius i els vius amb els que encara no han nascut?”.[3]

Com deia Malinowsky, tots tenim unes necessitats. A cada necessitat li correspon una resposta psicosocial a la que pot respondre una religió, el rerafons de la qual és universal. Dins la diversitat multirreligiosa i multicultural hi ha un límit, doncs: la humanitat.

by Carmen.

peu de foto: Shiva demanant respecte.

[1] De la que parlava el creador del difusionisme i cercador de l’origen de la religió E. Tylor, que va definir la religió com “la creença en éssers espirituals”.
[2] SONTAG, SUSAN; Estilos radicales.
[3] Discurs d'investidura que Ryszard Kapuscinsky va llegir en ser nombrat doctor honoris causa a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Revolta -tot i que ja no sóc tan rebel-

A l'atzar agraeixo tres dons:



I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

MARIA MERCÈ MARÇAL.

Solitud -tot i que no estic sola-

Poc es tornà no res la vida que visquérem.
¿Qui et feu pujar, gran arbre? ¿Què vols per als fallits?
Es riu l’un somni del desig de la durada;
un altre acusa l’estretesa dels sentits.
¿Som anelles de boira o flamissells no prou ardits?
No dormim pas com en el sot la pedra,
que és ton recert, vell arbre, inquietant.
¿Qui sap, però, si tu mateix ignores
la tresca del destí, i és sospirant
que a poc a poc atures el fullatge
i apagues els estels per a l’infant?

JOSEP CARNER, L’arbre de la nit.

Cadaqués

Perdre's amb papallones de pà de pessic i ben a poc a poc -com feia la gallina-.

Després, de bon matí, despertar-se a la vintena campanada i no saber ni quin dia és -és el que té Cadaqués-.

Aquella que era Ella

Algunas veces (sólo algunas)
añora volver a ser ella,
aquella que

Otras veces, sin embargo...

porque al final
siempre hay una fuerza
que le dice:
pa'lante, como los de Alicante.

Afortunadamente,
siempre llegan
tardes
noches
mañanas
de esas que
vuelve a ser
aquella que


-pero siempre es ELLA-

su'

Respeto, autonomía: ¿utopías?

"Más que una igualdad de comprensión, la autonomía significa aceptar en los otros lo que no podemos entender de ellos. Al hacerlo, tratamos el hecho de su autonomía en igualdad de condiciones con la nuestra. La concesión de autonomía dignifica a los débiles o a los extraños, los desconocidos; hacer esta concesión a los demás fortalece a la vez nuestro carácter".

"La falta de respeto, aunque menos agresiva que un insulto directo, puede adoptar una forma igualmente hiriente. Con la falta de respeto no se insulta a otra persona, pero tampoco se le concede reconocimiento; simplemente no se la ve como un ser humano integral cuya presencia importa.

Cuando la sociedad trata de esta manera a las masas y sólo destaca a un pequeño número de individuos como objeto de reconocimiento, la consecuencia es la escasez de respeto, como si no hubiera suficiente cantidad de esa preciosa sustancia para todos. Al igual que muchas hambrunas, esta escasez es obra humana; a diferencia del alimento, el respeto no cuesta nada. Entonces, ¿por qué habría de escasear?"

Richard Sennett, El respeto: Sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdad.

I may not be perfect

Anava a fer un text trist perquè porto dos dies trista però no vull estar-ho més (al menys, en el que queda de dia)

així que

Acaba d'acomplir els 60 i està a la flor de la vida. Li agrada posar-se la gorra de la parsimònia, anar a buscar bolets i els pantalons curts.

Ell no ho sap, però és molt gran (potser és per això que ho és).

Li han regalat el seu primer mòbil. Tot i que encara no sap com posar el pin (malgrat haver-li explicat 3 cops) diposita les seves esperances en poder escoltar la ràdio Olé quan vagi a passejar.

Pot no ser perfecte, però és el meu Pare.