Solitud -tot i que no estic sola-

Poc es tornà no res la vida que visquérem.
¿Qui et feu pujar, gran arbre? ¿Què vols per als fallits?
Es riu l’un somni del desig de la durada;
un altre acusa l’estretesa dels sentits.
¿Som anelles de boira o flamissells no prou ardits?
No dormim pas com en el sot la pedra,
que és ton recert, vell arbre, inquietant.
¿Qui sap, però, si tu mateix ignores
la tresca del destí, i és sospirant
que a poc a poc atures el fullatge
i apagues els estels per a l’infant?

JOSEP CARNER, L’arbre de la nit.