Potser Ítaques

Comentari de l’article El problema de la religió primitiva,

de J.M. Batista i Roca[i]

La Religió, un fet universal des que l’home és home

Es pot viure sense religió? Què és exactament la Religió? És quelcom universal, inherent a l’ésser humà? Josep Maria Batista i Roca, en el seu article “El problema de la religió primitiva”, escrit a principis del segle XX, s’endinsa en la història del pensament religiós per tal d’esbrinar el complex significat d’aquest concepte, tant debatut des de que l’home és home. I com ho fa?

L’autor desenvolupa les seves argumentacions a partir de dues qüestions: La primera, si la religió ja existia en els origens datats de l’èsser humà, és a dir, en la Prehistòria. En segon lloc, si aquesta religió la trobem a tots als pobles, tot investigant si va haver-hi algun que no en tingués.

Batista i Roca es troba amb un problema cronològic alhora de concretar els primers temps, ja que són escasses les dades referides al fet cultural en el període inicial del Paleolític inferior. L’autor assenyala que molts etnògrafs estan d’acord en que aquells homes tenien una cultura “superior” a la d’algunes tribus salvatges actuals, que representarien “el nivell cultural més inferior”. Aquests estudis demostren l’existència d’una mena de monoteïsme entre aquests grups. De la mateixa manera, s’ha comprovat com les pintures rupestres tenen finalitats clarament màgico-religioses, així com l’ús de màscares en les cerimònies de carácter religiós.

Així, a partir de les sepultures (intencionades) del període musterià i de les ofrenes dels supervivents d’aquella època, Batista i Roca dedueix que existia un culte dels morts, fet que demostra, alhora, la creença en una vida futura, així com l’existència de la Religió ja en els temps remots de l’ésser humà.

Una vegada ressolta la primera qüestió, l’autor es submergeix en la recerca del segon enigma: tots els pobles actuals, salvatges i no salvatges, tenen Religió? Batista i Roca comença l’anàlisi desmentint afirmacions de viatgers i exploradors moderns, que deien que havien descobert pobles sense religió, ja que s’ha demostrat posteriorment que eren infundades i contradictòries.

L’autor recull estudis de Tylor, Felix d’Azar, el Dr. Lang i de Lubbock, que van aplegar moltes d’aquestes falàcies (sobre la no existència de les idees religioses en algunes tribus) que s’havien estés arreu del món. Batista i Roca afirma que “cal un llarg temps de convivència amb la tribu salvatge” perquè aquesta revel·li a l’explorador les seves creences, cosa que els viatgers no feien. Segons ell, i basant-se en els autors esmenats, “un bon recercador cal que tingui una sòlida base etnogràfica”.

D’altra banda, hi ha un altre “perill”: el dels prejudicis de l’etnògraf en el que es refereix a temes científics, religiosos o socials. És el cas dels primers exploradors cristians, que consideraven “arreligiosos” els pobles que no creien en el mateix Déu en que creien ells. Aquest és per Batista i Roca un problema greu, ja que l’antropòleg es troba davant un ampli mosaic de creences i rituals a l’hora d’estudiar els pobles salvatges, i no tots s’assemblen a les seves.

Davant aquest conflicte, creu que l’historiador hauria de fixar un criteri clar per tal de veure on és la frontera religiosa. Per determinar aquest límit en el cas de la religió primitiva, ell es forma un criteri propi basat en tres conceptes clau: Animisme, Totemisme i Màgia.

El terme d’Animisme prové de Tylor, que va fer una primera aproximació a la Religió definint-la breument com “la creença en Éssers Espirituals” que, segons Batista i Roca, podem atribuir-la a tots els pobles, sigui quina sigui la seva cultura. Tylor l’anomena Animisme perquè creu que tots els éssers vius (persones, animals, plantes i coses) poseeixen esperit. Aquesta teoria es divideix en dos blocs: les ànimes de criatures individuals, per una part, i les ànimes d’altres esperits, que poden convertir-se en divinitats, per l’altra. Aquestes ànimes, a més, influeixen en el desenvolupament dels esdeveniments. Així mateix, segons aquest autor, l’animisme està relacionat amb “la vida i el seu fantasma”, o sigui, en la vida, la mort i els somnis, presents en l’home.

Aquesta teoria ha estat titllada de reduccionista per molts autors, ja que deixa de banda l’important paper que juguen les emocions i el ritual, així com l’aspecte ètic i moral de tota Religió. Segons ell, hi ha molts rituals i creences que, malgrat no estar envoltats per cap Ésser Espiritual, tenen un marcat caràcter religiós.

Per altra part, Batista i Roca defineix la religió primitiva a partir d’un altre concepte, com deiem: el Totemisme, que vindria a ser “una institució de formes variables segons els pobles”. Es caracteritza per la creença que hi ha un vincle, ja sigui religiós, màgic o de parentiu, entre una tribu humana i una espècie animal, vegetal o material. Aquest “tòtem” és, a més, un objecte de culte pel grup. Encara que molts etnògrafs han considerat el totemisme la forma primitiva de religió, Batista i Roca creu que és un fenomen molt complex, la universalitat del qual encara no s’ha pogut demostrar.

Per últim, Batista i Roca s’apropa al fet religiós a partir de la Màgia i de la relació d’aquesta amb l’origen de la Religió, que va establir Frazer. Aquest autor va aplegar diverses costums màgiques que demostraven, en paraules de Batista i Roca, que “la màgia omple tota la vida, no sols dels pobles salvatges, sinó també de les classes socials endarrerides dels pobles civilitzats”.

Aquestes pràctiques tenen formes diverses, però es poden reduïr en “màgia simpàtica” (imitant allò que es vol, el desig es realitza) i “màgia contagionista” (un objecte d’algú influeix en el nou poseidor d’aquest). Així mateix, Frazer creu que la màgia és anterior a la Religió perquè no hi ha en aquests rituals cap ésser sobrenatural que influeixi en la Naturalesa: en la màgia es dóna una coacció directa sobre la natura, en canvi, la propiciació de la Divinitat sobre l’univers és pròpia de la Religió. Així, afirma que “la humanitat hauria passat per una Edat màgica”, més simplista, “abans d’arribar a una Edat religiosa”.

Per a J.M. Batista i Roca, en canvi, Màgia i Religió no tenen perquè estar divorciades ja que és l’actitud mental de la persona que participa en un ritual la que converteix el ritual en un acte religiós. De la mateixa manera, una pràctica pot ser religiosa encara que no intervingui cap déu: “un objecte, un lloc, una persona sagrada tenen un poder especial que els col·loca per damunt de les altres coses o persones ordinàries i corrents”. Vol dir que per a molts pobles, hi han éssers sagrats, posseidors d’una força misteriosa (mana, manitú, orenda, wakanda, baraka…) capaç de produir obres extraordinàries, ja siguin bones o dolentes.

Tot això porta a Batista i Roca a afirmar que hi ha “una sèrie d’actes positius, estrictament regulats en les religions primitives que constitueixen el ritual”, és a dir, “les relacions de l’home amb la Divinitat o, en termes generals, amb el sagrat”, i és a través del ritual que l’home primitiu experimenta la comunió, l’impuls religiós que mou l’home a cercar allò sacre.

No obstant això, al costat de la influència d’allò diví en el primitivisme, apareixen també creences monoteistes, tot i que autors com els citats anteriorment han atribuit la creença en un sol Déu a l’evangelització dels missioners cristians, que han considerat “degenerades” qualsevol de les creences anteriors d’aquests pobles indígenes. Així doncs, els pobles evolucionen.

Un cop estudiada la Història de les Religions, Batista i Roca s’adona, efectivament, que no existeixen pobles sense Religió. Així, la Religió és un fet universal. En els pobles no monoteistes, hi ha Religió en el moment en que l’home creu en l’existència d’una força superior a ell, a la que venera.

Així doncs, l’autor arriba a la conclusió de que la Religió és un fet propiament humà perquè només l’home pot tenir instints religiosos i espirituals, arrelats al fons de la seva ànima per l’actuació d’alguna força sagrada. Així mateix, per a l’autor la Religió és necessària en la vida de qualsevol ésser humà i tan real com l’expressió artística.

Potser Ítaques

En la meva opinió, Batista i Roca realitza un estudi exhaustiu arran la Història de les Religions que li permet extreure unes conclusions molt ben argumentades al voltant d’un concepte tan abstracte com pot ser la Religió, i més encara per definir les formes de religió primitives, més difícils d’entendre per ser més llunyanes a nosaltres. Malgrat la complexitat de les religions primitives i del fet religiós, considero que l’autor aconsegueix apropar-nos-hi, encara que sigui des d’un posicionament clarament catòlic.

Penso, com ell, que la Religió és un fet universal que existeix des de sempre, però no té perquè ser un fet individual. Tampoc comparteixo la seva última afirmació sobre els instints religiosos, ja que no crec que hagi cap força superior que ens la inculqui, sinó que la creem nosaltres mateixos, a través de la nostra cultura, i que pot canviar de forma segons les experiències viscudes. D’altra banda, no sé si existeix o no l’ànima, però m’atreviria a dir que hi ha moltes persones que no tenen instints espirituals senzillament perquè no creuen en ells. Donant-li la volta a la dita, “si no ho crec, no ho veig”.

Per la meva part, jo crec que hi ha quelcom que està més enllà de la raó: els somnis, els desitjos, la mort… Misteris que, pel fet de ser-ho, mai podran ser esbrinats. D’aquí la grandesa de l’univers i la nimiesa de l’ésser humà que, indefens, s’aferra a una o altra raó, més o menys raonada, per tal de donar un sentit a la seva vida. Potser el fet religiós sigui una mena d’illa per a les persones. Com una guia de viatges. Com Ítaca.

Qui sap.

by Carmen, antropòloga innocent.

[i] BATISTA I ROCA, J.M.; La paraula cristiana. Febrer, 1925. El problema de la religió primitiva. pp.115-132.