Alícia i el país de la Figueras

ALICIA DES DEL MIRALL

El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.


SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU

Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.

by Carmen

Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat

Els Encants

Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.

Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.

I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.

Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.

A la sombra del otoño

Llegó el otoño.

Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.

Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.

Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.

Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.

Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.

De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).

Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?


by Carmen

(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)

I love N.Y.

Doncs mira, no, jo no m'he enamorat a Nova York. Al menys, encara no. Però sí, si que m'he enamorat de Nova York. La culpa la té, com sempre, el cinema, perquè encara que em faci gran em continua fent somiar truites i em pessigueixa l'estòmac de tant en tant i em ai ai ai, què maco, i per què no?, no tot són el que diuen els diaris... La ciutat que mai dorm, segons Sinatra (Frank), ha estat protagonista o rerefons incontables vegades: començant per Woody Allen, que a N.Y. es va obsessionar per Annie Hall i per Manhattan (etc etc), continuant per Scorsese i la seva inoblidable Història del Bronx, sense obviar els ulls de gata de la Hepburn (Katherine) mentre cantava amb la tristesa més gran del món aquell 'Moon river' -abans l'havíem vist intentant vèncer la mateixa tristesa davant de l'aparador de Tiffany's, entre croissants, però res-. I així fins a gairebé l'infinit. New York deu ser el que té. Jo encara no ho sé. Vejam si m'enamora, un cop més, des de la pantalla.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Hi havia una vegada Tar

Fa molts, molts anys, va existir una ciutat meravellosa coneguda amb el nom de Tar, en aquells temps en que els indrets urbans que ara coneixem encara no havien estat malmesos. Però un dia d'aquells qualsevols en que tot semblava continuar amb la normalitat de sempre, de cop i volta va esclatar la Guerra Final. Va ser així com varen desaparèixer totes les ciutats. Totes, menys Tar, es clar. Tar encara avui perdura, però només la poden trobar aquells qui saben cercar-la. Si ets dels escollits, així que hi arribis, Tar et rebrà amb una copa de vi i soda. Allà, podràs fer girar la manivela de la caixa de música de Tar i conèixer l'eternitat, i potser veuràs l'ocell que cada cent anys li treu una gota d'aigua a l'oceà. I potser, quan hi siguis a Tar, ella et revelarà el secret de la Vida. 'Fando i Lis'. Fins l'1/11 al Teatre Tantarantana.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Free: jazz!

Imagineu que freqüenteu un col·legi de monges i la vostra vida transcorre tranquilament avorrida, entre vels, ave maries i mitjons fins als genolls. Fins que un bon dia irromp a l'aula una professora de la Nova Escola i enmig d'un crèdit variable de 'Música i cinema' us fa aixecar de la cadira i moure les cames, el cor i el cos a ritme de swing, tot i que encara no saps ballar ni tampoc què és això del swing. Va ser aleshores quan la nena capcota que duia per dins i per fora un somriure ensimismat va obrir els ulls a un món que podia ser divertit i fins i tot sentir-se lliure. Deu ser aquest l'efecte que sempre ha deixat el jazz en les persones des de la seva aparició a principis del segle XX, mentre Man Ray jugava a l'abstracció i Scott Fitgerald proclamava l'Era del jazz. Després va venir la reneixença del Harlem, el swing, el boggie-woggie, la generació beat i el Free Jazz (allibera't, jazz, ja que ets LLIURE). Només fins al 18 d'octubre al CCCB.

by Carmen

Publicat a http://poesiazul-carmen.blogspot.com/

El bruixot del paleolític i el Temporada Alta

"Entrades a la venda —si en queden— fins a 30 minuts abans de l'inici dels espectacles a qualsevol caixer automàtic de "la Caixa" i a http://www.servicaixa.com/". SI EN QUEDEN. És el que té el festival Temporada Alta: que la gent, cansada de la rutina de retornar a la vida normal sense hamaques i sense parasols, embogeix amb les coses que valen la pena i que tornen any rere any (gràcies a Déu, o gràcies potser a un bruixot al qui un beneurat dia se li va ocòrrer imitar a un cèrvol que hi havia pintat sobre la pared d'una caverna, allà pel paleolític, i que sense saber-ho estava inventant-se el teatre). Sigui com sigui torna, per 18ena vegada, el Temporada Alta. Sigueu benvinguts a les butaques.

by Carmen

No publicat a http://eldema.cat/

Saudade Paradiso

Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

El sueño de la Mercè

El día cuando empieza

Si tuvieras que ponerle una banda sonora a tu vida, ¿cuál sería?

Hoy empiezo el día bien temprano, y para despertar a las lagañas que todavía se regozijan entre mundos surrealistas, enciendo mi mp3 y hago sonar una bossa nova, fusionada con una voz femenina que entona acordes de jazz. El día hasta huele diferente, sabe diferente, y se mueve diferente.

Llego sin prisa a trabajar, porque es festivo y porque la vida es mejor cuando se saborea sin morderla sin deprisa y sin amordazarla.

Mientras camino la ciudad también va quitándose las lagañas, los semáforos siempre tan cambiantes, los coches que van y vienen con gente que muchas veces no sabe adónde va y con otra gente que lo tiene tan claro que se salta hasta los semáforos. Vidas en ámbar y avenidas en verde y la Diagonal en ocre, desde María Cristina y subiendo por Pedralbes, tan señorial que se ha olvidado de ponerse un color.

La noche antes de acabar

Anoche, antes de que la noche se diera por vencida (madrugadas non-gratas cuando toca madrugar, aunque la Mercè nos recuerde un año más que estamos en Barcelona y que puede haber tanta gente tanto de día como de noche), brindamos, una vez más, como años atrás. 'Por eso aun estoy, en el lugar de siempre, en la misma ciudad, y con la misma gente'. A veces, como alguien decía, es preciso que las cosas cambien para que vuelvan a estar igual.

Brindamos por ello, por E, por M, por F, por A, por Pepe (que no PP), por C, y olvidamos la crisis, los sustos, las cicatrices que no acaban nunca de cicatrizar, los quistes, el jefe cabrón que habla de ética sin practicarla, la rutina cuando se hace pesada, lo de no encontrar trabajo 'de lo mío', y todo lo demás que aparece en los diarios, en la televisión, o en casi todas partes, como si quisieran recordarnos que la vida no vale la pena de ser vivida 'porque todo está muy mal'. Pues si está mal, vamos a sacarle las lagañas y los regañadientes, y vamos a poner en entredicho al dicho ese de que 'es preciso que las cosas cambien para que vuelvan al mismo lugar', y vamos a brindar porque cambie lo que no nos gusta para que cambie, sin más.

La madrugada cuando ya ha brindado

Risas con sonrisas que se pintan las unas a las otras, soñando en carmín, en otras décadas, en otras vidas, y brillo de labios que extiende su pinzel fino como si fuera un artista y pintara esas otras vidas mejores, sin jefes cabrones, sin mentiras disfrazadas de futuros prometedores, sin depresiones del ánimo, sin soledades no buscadas o no deseadas.

Como Dalí, y aquella pareja que M y F conocieron en autostop, y que apenas hablaba. 'Es peligroso hacer autostop'. 'También es peligroso llevar a gente que hace autostop'. Pero luego no pasa nada, porque lo normal es que no pasen tantas cosas (malas).


Epíluego

Aquel matrimonio de 50 años al que no conocí tenía una quimera: perseguir el sueño de Dalí. Y es que, ¿puede haber algo más inspirador para la vida que perseguir lo que uno (cree que) sueña, se tenga la edad que se tenga?

by Carmen

Para las que 'siguen' ahí, porque hay cosas que cambian pero no.

Prescindibles?

"Puede que nadie sea imprescindible pero todos somos necesarios".

Me lo dicen en la recepción de la residencia en la que trabajo, y me quedo un rato pensativa, y luego concuerdo afirmativamente.

Luego hablamos de que cada uno tiene su función, su papel en el mundo, y que todo funciona cuando cada cual cumple con el suyo, seas barrendero, gerente, ministro o vagabundo. El cliente opina que es por esa razón que los sueldos tendrían que estar mejor repartidos, de una forma más justa, precisamente para dar valor a la función primordial, y necesaria, de cada ser humano.

Nuevamente aplaudo su opinión, por lúcida, coherente y sensata. Ojalá los que mueven la batuta pensaran como él.

El mig metre de Príapo

Bravo! Bravo, bravo, i bravo!!! (plas, plas, plas, plas). Un aplaudiment ben fort dedicat al director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que a la fi ha reparat en que vivim a l'any 2009 i ha decidit esquinçar-se les vestidures i treure la pols al déu romà de la fertilitat, Príapo, potser l'estàtua amb el penis (per dir-ho amb manicura) més impactant de la història (de l'art). La plausible decisió va ser presa després de que Llovera (Xavier) assistís a una exposició sobre l'erotisme i la sexualitat de Roma, i va exposar-la per a veure què passava (amb el mig metre del considerat fill de Dionís i Afrodita). I és que a l'època romana, les representacions fàliques no només eren tolerades, sinó que a més es tenia la creença que donaven sort i protecció, a més de fertilitat. Bravo, bravo i bravo.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Apunts rera la pluja

'A vegades sento com si la meva vida no fos meva, com si no em pertanyés del tot'.

Malgrat que la Idoia va despertar-se amb aquesta idea, aquell matí de setembre se sentia positiva. Positiva i feliç.

La Idoia va tornar de viatge ara fa un mes i mig, i encara no s'ha situat del tot. Perquè no ha volgut i perquè és impossible, després de viure una experiència intensa, desprendre-se'n d'allò que ens ha remogut, que ens ha remodelat, i que ens ha colpit.

Això pensava la Idoia aquell matí de setembre, rera la pluja i el preludi d'un nou any que començava. Perquè per què el nou any ha de ser al gener, si sempre es té la sensació de que comença a la tardor, amb les primeres fulles que cauen, juntament amb l'esperit ideal i efímer de l'estiu?

Això es preguntava, també, la Idoia, en aquell matí tardorenc que començava, per volta les 10h.

Però, ha hagut algun moment en què s'hagi sentit 'situada'? L'únic punt de referència que té la Idoia, ara per ara, és un punt espaial dins un mapa: Barcelona. Sap que té 24 anys, però també sap que això no és més que un número, una mesura amb marge d'error elevat, segons havia pogut comprovar amb el pas dels anys. Perquè un es pot sentir adult a la infantesa, avi a l'adolescència i adolescent a la joventut i infant a la vellesa.

Això pensava la Idoia aquell matí plujós de setembre.

Això, i que es sentia feliç de pensar-ho, i també de sentir que no estava situada, senzillament perquè no havia d'estar-ho. Avui aquí, demà allà, i el pròxim any, qui sap. Fins ara, ella ha anat dibuixant la seva història i tampoc li ha anat tan malament...

Potser, per superar la crisi, hauríem de començar a acceptar-la, com una estat inevitable de l'existència humana, que passa quan ja ens n'hem oblidat de que hi estava.

Això va conclure la Idoia, aquell matí tardorenc de setembre rera la pluja. Això, i que potser la vida no és tan nostra com nosaltres pensàvem.

by Carmen

Tòquio Blue(s)

O entre el blau fosc i el vermell més intens, sense gradacions, diria jo. O Tòquio: un mapa, però un mapa on els protagonistes estan encara perduts, enmig dels gratacels, les nits llargues i els silencis no compartits amb ningú, a diferència de l'altre Tòquio de Coppola (Sofia), on el buit també surava a l'ambient però on un ja consolidat Bill Murray coneix a la seva impossible mitja taronja, tan perduda com ell, per compartir els mateixos silencis existencials i els somriures que aixequen la cella. Al mapa dels no-sons de Tòquio de la Isabel (Coixet), els personatges el que comparteixen són, en canvi, fluïds i vermells-vi que aconsegueixen encendre el foc a la sala malgrat el preludi de la tardor. La fredor s'apaivaga a dins i a fora de la gran pantalla i comencen a resorgir els sentiments que, per molt subtils que semblin, sempre acaben per evidenciar-se, d'una manera o altra. Potser el final estaria millor en una novel·la de Murakami, però. O això, o ets Ozu (Yasujiro).

Un Cruïlla no apte per a llunàtics

I tornàrem a menguar una tarda més, una nit més, amb la lluna quasi plena o plena o després de plena, i vàrem veure com s'anava allunyant entre cruïlla i cruïlla, entre cervesa i concert. I sona així, entre molt i massa romàntic, parlar de la lluna plena o menguant o de la lluna, així, en general, com si mirar-la fós unicament per a romàntics perturbats o per aquelles nits d'estiu en que el cel semblava més ample perquè estàvem fora de Barcelona, la gran ciutat. I mentrestant, a sota, la Troba Kung-Fu i la seva alegria, el Bitxo amb la (no) mini-falda, la Mala amb una orquestra que no li anava al dit, els timbalers amagats que resorgien, el dj 'fent l'americano, americano', i la Pegatina treient-nos el ploms dels peus perquè s'acabava la nit. I la sensació aquesta "d'estar a la lluna" i de poder-hi estar, cantant, ballant, i compartint glops d'alegria i misèries de setembre.

Publicat a http://eldema.cat

by Carmen

Coses que passen?

"Tants segles de cristianisme intentant establir les diferències entre el cel i l'infern, i es demostra que són una mateixa realitat, determinada per les conseqüències de qui la gaudeix o la pateix, depenent, no de la realitat externa del que li ha tocat viure, sinó de la manera com s'hi afronta".

"Era una manera de restablir l'ordre de les coses. Totes les pel·lícules que hem vist, tots els llibres que hem llegit, fan que cerquem la narració en tot allò que ens envolta. Per això existeixen els llibres i les pel·lícules: la teoria és que tot ha de poder ser relatat. Tot ha de tenir un començament, un nus i el desenllaç és absurd perquè tot acaba igual. Els anuncis són històries condensades en trenta segons; les cançons, sentiments en tres minuts. I quan has d'explicar una anècdota, també intentes seleccionar cada un dels seus detalls, si no racionalment, si lògicament, perquè adquireixen un sentit. Però, té sentit allò que ens envolta?".

Extret de 'Coses que passen a Barcelona quan tens 30 anys', de Lluisa Ramis.

La vecina de al lado

Mi vecina María tiene casi 70 años. Yo, casi 25, pero no recuerdo haberla visto, al menos, desde hace veinte, aunque haya sido siempre 'mi vecina'.

Mi vecina María estaba limpiando la ventana de su casa con la fregona (la ventana que da a la acera) cuando de pronto ha salido de su concentración en la actividad específica debido a la sorpresa que le ha provocado verme pasar (desapercibida) por ahí. Se ha puesto contenta y a mí me ha puesto contenta que se pusiera contenta. 'Anda', me dice, 'tú por aquí', 'has estado fuera, ¿no?'. 'En Lisboa', digo yo, 'seis meses'. El resto ha sido un minuto de resumen de lo irresumible, pero no me apetecía explicarle mis quehaceres sinó más bien escuchar algo de los suyos, pero ella ha continuado interesada: '¿Y tus padres? ¿Estarán en la playa, no?'. 'Con mis hermanas y la niña en el apartamento, sí', contesto. 'Ahora hay que irse a la playa que aquí hase mucha caloh', dice. 'Sí, mi casa es un horno', reafirmo.

Silencio medio casi largo pero no incómodo. Antes de volver a su tarea, se asoma en ella una sonrisa curiosa, casi infantil, y una mirada jovial, casi adolescente. 'Pos na', que estás mu' guapa', me dice. 'Tú también', sonrío.

Extiende la mirada jovial casi adolescente a la sonrisa curiosa casi infantil y la sonrisa curiosa casi infantil pasa a reemplazar a la mirada jovial casi adolescente. 'Pero si hace días que no voy a la peluquería', se ruboriza.

Vuelve a mover la fregona mientras se ríe timidamente, y me doy cuenta de que seguramente hace mucho tiempo que nadie la llama 'guapa'. Nos despedimos tímidamente y con una sonrisa infantil-jovial-casi adolescente (¿hasta dentro de 20 años? ¿cómo será mi vida entonces? ¿y la suya? ¿seguirá limpiando la ventana con la fregona?). De repente, mientras giro la llave para abrir la puerta de mi casa, recuerdo el día en que mi madre me explicó, mientras ella cocinaba y yo tomaba mi bol de leche con krispies, que "la María se pone música por las noches y baila y canta, ¿no la oíste ayer?". Se me atragantó el cereal. Al parecer se había quedado viuda.



Sigo con mi bol de leche con cereales, aunque ahora lo acompaña el café. No debe ser fácil ser mujer y quedarse sola, aunque supongo que en el caso de ser hombre, sería todavía más difícil. Si yo fuera tan guapa como ella dice y me quedara viuda, haría lo mismo. Eres feliz y va el hombre y se te muere. Pues a bailar, claro que sí. (Mambo number five, sonaba después de la copla).

by Carmen

Siroco llamó a Ventana

Viene el viento del Siroco
mientras llega.
Al lado, un ventilador
y unas sábanas blancas,
casi algodón.
La tarde que se pone,
en lo que límita la ventana
discreta, que no se mueve:

Tiene calor.
Está cansada
de madrugar y de irse a dormir
tarde. Hoy,
ha pensado que necesitaba
estar sola
haciendo nada,
mirando nada,
siendo nada-más-que

Ventana
Tarde
Melancolía
Siroco.

by Carmen

Felicitat

Si algú em preguntés què és per a mi la felicitat, li respondria que per a mi la felicitat és, aquesta nit, la cançó que porta el mateix nom i que va ser creada pels monstres de la bossa-nova Vinicius de Moraes i Carles Jobim. Això no seria més que un monòleg en veu alta a propòsit de res si no fos perquè aquesta 'felicidade' és el tema principal de l'obra mestra del francés Marcel Camus, Orfeu negre. Vaig veure aquesta pel·lícula quan encara no sabia que estava enamorada del cinema ni que la bossa-nova extenia la seva alegria a totes les nostàlgies del món gràcies a Camus. I avui estic feliç, molt feliç, perquè la podré tornar a veure a Lisboa, gràcies a la Fundació Calouste Gulbenkian, que l'exhibirà al seu anfiteatre, a l'aire de la nit. El dia 18 va fer un any de la mort del protagonista, l'actor i futbolista Breno Mello. Vivia a un barri anomenat Tristesa, al Brasil, just a la vora de la felicitat.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Às 6 jovens

Este poema lo improvisó un hombre optimista y sano de origen (creo) cabo-verdiano, en el restaurante de Doña Marta. Dice así:

Quando nasce o Sol
IRRADIANDO LUZ, e calor
toda essa essencia vai
para as belezas, ou sejam
às mulheres que dão amor.
Por isso, belas vocês todas
as que miramos,
só podem ter e dar
VIDA que transmitem
a quem as olham.
Vocês, vão em frente,
merecem por serem
BELAS, SIMPÁTICAS, ESBELTAS
E IRRADIAM A LUZ, QUE VEM
DO EXTERIOR.
ASSIM, TENHAM SORTE
COM O AMOR.

28/05/2009

Para tomar aire antes de leer...

"Em todas partes a vida está cheia de heroismo. Seja voce mesmo, principalmente, é não simule afeição nem seja descrente do amor, porque mesmo diante de tanta aridez e desencanto ele é tão parene quanto a relva. Aceite com carinho o conselho dos mais velhos, mas também seja compreensivo aos impulsos innovadores da juventude, alimente a força do espírito que o protegerá no infortunio inesperado. Mas não se desespere com perigos imaginários, muitos temores nascem do cansaço e da solidão. E a despeito duma disciplina rigorosa seja gentil consigo mesmo. Você é filha do universo, irmão das estrelas e arvores. Voce merece estar aquí, e mesmo que voce não possa perceber a terra e o universo, vão cumprindo o seu destino. Portanto esteja em paz com deus ou com que voce chama de deus. Como quer que voce o conceba e quaisquer que sejam os seus trabalhos e aspirações, da fatigante jornada pela vida, mantenha-se em paz com a sua propria alma. Acima da falsidade, do desencanto e agruras, o mundo ainda é bonito. Seja prudente".

Desiderata.

Retratar és apropar-se, veure la persona tal com és (o tal com es mostra). La Galeria Pente10- Fotografia Contemporània de Lisboa inaugura “S. Tomé, máscaras e mitos”, una creació ‘imatginativa’de Inês Gonçalves i Kiluanje Liberdade. Qui veu les fotografies pot no saber d’on venen els personatges, ni la fantasia creada a partir dels ropatges. Tampoc cal. No és necessari saber-ho tot. Hi ha una història d’amors, de traicions, de morts, de nobles i cavallers,, on Europa i Àfrica es troben a través d’aquests personatges, representats per grups que a São Tomé, a Cabo Verde, es vesteixen de Tragèdia, honorant aquells temps en que el teatre era tragèdia (grega)o no era: felicitat vs. infelicitat, bé vs. mal, bons vs. dolents, sense ‘i’, sense intermitjos. A cadascú li pertoca el plaer d’entendre el que d’una forma ambigua mostren aquests retrats. Com tots els grans retrats. Com totes les belles arts. Sense obvietats.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Il·luminats i/o urbanitats, al CCCB

Catalans: Ja som aquí! O allà, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però només alguns: els catalans més 'il·luminats', o sigui, els que han estat recordats per això i com a tals. Així Ramon Llull, Brossa, Dalí, Tàpies, PereJaume, Guimerà,Maria Mercé Marçal -i aquí ha de constar un llarg etcèeeeeteraaaa. Però també altres 'cosmovisionaris' tres voltes rebels no necessàriament catalans que varen construir la seva no-terra a la seva no-terra durant 800 anys. D'això (més o menys) és del que tracta l'exposició que estarà amb el seny caigut fins al 24 de maig. No obstant, si ets dels qui no se senten catalans (i/o simplement no t'interessa en absolut la rauxa catalana), pots fer un viratge per la mostra de fotografia africana 'Bamako 09', enguany amb el punt de focus a l'urbanitat, i que fins a l'1 de juny t'estarà esperant. Tornarà l'any que ve? Qui ho sap...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Les marionetes fan viratge

No fa gaire temps, el teatre de marionetes era únicament un gènere teatral destinat a la manipulació de titelles per part d'algú que es trobava fora del camp visual de l'espectador, i que s'encarragava de donar vida al titella. Avui, però, la quarta paret de la que parlava en Bertold Brecht s'ha vingut avall, també en el que respecte a aquest gènere, permetent un diàleg obert entre públic, titella i actor. Així,entre marionetes que penjen d'un fil i titelles que mouen els dits, arriba el 9è Festival Internacional de Marionetes i Formes Animades a Lisboa, un projecte destinat a perdonar-li la vida a un art no definit com a tal però que s'acosta cada vegada més a aquells qui s'han reservat un putxinel·li de fantasia, no necessàriament infantil, a la calaxeira (no necessàriament amagada). Del 7 de maig al 7 de juny, FIMFA Lx9.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

35 primaveres lliures

La Revolució dels Clavells, més coneguda per la Revolució del 25 d'Abril, és el nom que se li va donar a l'alçament militar que va provocar la caiguda, l'any 1974, del règim dictatorial de Salazar, que portava la batuta del país des del 1926. La revolució va permetre, com tantes altres revoltes que han tingut lloc al llarg de tots els temps, l'implantació d'un nou estat democràtic, així com la independència de les darreres colònies portugueses desprès d'una sanguinària guerra colonial i l'arrencada econòmica d'un país que estava estancat. És per això que el centre cultural Malaposta de Lisboa projectarà tot un seguit de pel·lícules, documentals i ficcionades: per donar a conèixer la història que va veure nèixer als fills i als nebots de la Revolució, més lliures gràcies a un dia vermell de primavera en que milers de portuguesos envaïren el carrer de clavells, reiniciant una nova història.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Nous cinemes africans

Fer veure les noves possibilitats creatives del cinemà africà. És aquesta la intenció primordial del festival 'African Screens', que té lloc entre el 27 de març i el 17 de maig al cinema São Jorge, a Lisboa. Es tracta d'una nova generació de realitzadors que volen donar veu als seus, als africans, perquè puguin comunicar-se més enllà de les seves fronteres, moltes vegades marcades des d'Occident. Així, el paper que varen dur a terme durant la dècada dels seixanta els textos de Chinua Achebe, Ngugi Wa Thiongo i Wole Soyinka és avui reemplaçat per les càmeres d'aquests nous cineastes que, moguts pels desitjos post-colonials imposats per la globalització, es rebel·len amb la millor arma que tenen: la imatge fílmica, valgui o no més que mil paraules.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Teatre èpic en temps de crisi

'Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons;/ d'altres lluiten un any, i són millors;/hi ha aquells que lluiten durant molts anys, i són molt bons;/però a més hi ha els que lluiten tota la vida/aquests són els imprescindibles'. Així d'imprescindible podia ser el dramaturg Bertolt Brecht, les reflexions del qual van fer mudar aquella clàssica idea del teatre com a obra dramàtica en teatre èpic, crític, social, a més de superar la 4a paret que divorciava el públic de l'espai escènic. "A mãe", escrita als anys 30 a partir de la novel·la de Máximo Gorki, puja a l'escenari del Culturgest, a Lisboa, per furgar en el passat i fer-nos actualitzar el present. Perquè la revolució contra allò injust pot estar, si més no, a la paraula i el gest. 'Qui estigui perdut, que lluiti!', 'i mai serà: encara avui'. Una minoria opressora per a una massa d'oprimits, encara avui.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Monstruosa pre-primavera

Negre. Així és el preludi de primavera a Lisboa. Em refereixo, per una part, a la Monstra, el festival d'animació més monstruós hagut i per haver que començarà tot just quan sigui publicada aquesta diguem-ne crònica i que no acabarà fins al dia 15, mateixa estació de l'any, mateix color, però (això sí) diferents llocs, com per exemple l'arriscat Cinema São Jorge, el feliç Museu de la Marioneta o el gran Teatre Meridional. I en paral·lel i per analogia, per altra part, una altra 'monstra', aquest cop teatral: la que té lloc a la Casa Conveniente. Històries molt, però que molt negres, amb Black Box (o de com obrir una caixa una nit qualsevol i que et saludin caps sense cos, i que reapareguin a les cames d'una femme fatale en sèrie i en vermell, i que resulti ser, finalment, la reencarnació de la mateixa Pandora). Si Maupassant o Lovecraft o Poe aixequessin el cap... El perdrien. De ben segur.

by Carmen

Publicat (o casi) a http://eldema.cat

Homo natura, dos segles després

Dos cents anys fa des de que Darwin va revolucionar la visió de l'èsser humà tot resituant-lo en la natura. És per això que la Fundació Calouste Goulbenkian de Lisboa ha preparat l'exposició 'L'evolució de Darwin', comissariada pel biòleg José Feijó, que es podrà visitar fins el 24 de maig. La mostra segueix les passes del savi de mirada profunda i barba blanca, incloguent-hi el seu viatge a Beaggle, que va fer possible l'evolució de les seves teories sobre l'origen de les espècies. En paral·lel, la Fundació ha organitzat un cicle de conferències, que es podran escoltar a http://live.fccn.pt/fcg. Si Newton va aconseguir que deixèssim de mirar-nos el melic respecte l'espai que ocupem a l'univers, Darwin va desmitificar-nos, tot fent-nos tocar -i mai millor dit- de peus a Terra.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Cinéma vérité (o gairebé)

Ja et pots tapar la boca i obrir els ulls-oïdes-sentits-consciència perquè arriba el DocsBarcelona, un dels millors festivals haguts i per haver no cal dir de què. Aquest any, a més, no ha volgut ser egoista i ha decidit compartir taquilles i butaques amb els independents cinemes Verdi, la (neo)clàssica però no necessàriament classicista Filmoteca de Catalunya i el català Palau Robert. Si ets dels que prefereixen les realitats en estat pur -o si més no, la intenció- a les ficcions que van de realitat inqüestionable i omnipresent, o bé d'aquells altres -els mateixos, en el fons- que s'emocionen veient arribar el tren dels Lumière o amb l'esquimal de Flaherty però no poden amb el cinema caspós i mentider, aquest és, sens dubte, el teu lloc. Un freaki lloc on la càmera-ull i el cinéma vérité varen decidir, ara fa tres anys, anar retrobant-se any rere any per no estancar-se amb el pas del temps i del cinema-crispeta, per així poder mostrar-se tal com són -o tal com voldríen ser, sincerament-. Del 27 de gener a l'1 de febrer.



by Carmen



Publicat a http://eldema.cat/

(+) = +

Més més més

mesuradament
melosament
melangiosament

però

jo vull

més més més

no només

no només...


(sumar sempre dóna MÉS)

13/12/08'

Pluja menuda

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi*
(res més a dir)

13/12/o8'

*mi (4): símb MAGNET. permeabilitat magnètica.

Projecte imbècil

Hotel Grand Canard. Habitació 114. Tredici: ¿I el seu equipatge? Professor: El farem pel camí. Amb guió de Biel Perelló (veure crèdits d'Afers Exteriors) i sota les directrius de Jordi Frades (El cor de la ciutat, Plats Bruts...), "El projecte Alfa o Estampes africanes amb Lenin de fons" no pretén res més que alliberar la ment i disparar somriures disparatats a les butaques. Però no busqueu l'absurd més que en l'argument (quin argument?). Bé. Vull dir que no cal que us trenqueu el cap pensant en Beckett ni en Jean Genet ni en Ionesco. No. Res d'això. Massa trascendental per dues ments més habituades a l'agenda televisiva que a la filosofia de la condició humana i coses per l'estil. Seria més encertat recuperar els viatges de Jules Verne, la sèrie més intrèpida de la sèrie B i les excentricitats de Mortadelo i Filemón, així com els gags d'en Groutxo. Un exercici d'esportivitat humorística per reivindicar l'humor idiota i les cares de peix. Fins al 8 de febrer al Teatre del Raval.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Al final de la mitjanit

No és un petó el que busquen el misantrop i la misantropa, el nickname dels protagonistes de "In search of a midnight kiss", més coneguts a la vida real com Scott McNairy i Sara Simmonds. Podrien ser com tu o com jo, en aquells dies en que et reclous a l'habitació sense saber què fer amb la vida, així, en general. Dirigida per Alex Holdridge, el texà que un mal dia va confessar que "si Los Ángeles caigués a l'oceà no la trobaria a faltar", aquesta tragicomèdia romàntica (per alguna cosa nominada al premi John Cassavetes a la millor pel•lícula de baix pressupost) estaria més a prop del primer Godard i la seva última escapada avantguardista que dels clàssics made in Hollywood, en que el galant festejava la dona, la qual l'acabava besant diguem-ne apassionadament. Res a veure amb dos joves d'avui sense més esperances que la mitjanit. Del cinisme extrem a la llàgrima de cocodril. La vida (pos)moderna és el que té.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Art a l'abast

Artistes com Jordi Labanda o el mateix Mariscal van vendre les seves creacions al Supermercat d'Art abans de ser popularment reconeguts. Vint-i-cinc anys fa des que va trencar aigües el primer súper dedicat a relíquies artístiques per a butxaques no elitistes. Va ser en aquells anys en que la segona part de l'underground feia de les seves quan a l'artista Jorge Alcolea se li va encendre la bombeta i va inaugurar la galeria d'art contemporani American Prints, amb la (bona) intenció de promoure obres gràfiques amb el copyright assegurat. Des de llavors, suports i tècniques diverses com la litografia i el gravat es poden adquirir o simplement contemplar, any rere any, al Supermercart, que té aparador a Barcelona, però també a Madrid i València. Queda palès que l'Art en majúscules pot estar a qualsevol paret de qualsevol menjador, sense pertànyer (o no necessàriament) a la república independent de l'Ikea... De dilluns a dissabte al carrer Calvet, 63, fins al 31 de gener. Si no en teniu prou, però, o sou més d'hipermercarts, apropeu-vos a la galeria Vinçon (passeig de gràcia, 96), que també celebra els 25. Obres de qualitat, petits formats i preus també a l'abast.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Màgia a les mans

Sarean Sun Sun. Sarean sun sun. Sarean Sun Sun Sena! Ha estat aquest l'abracadabra del triangle format per Miren Larrea, Mireia Nogueras i Valentina Raposo, de la companyia Anita Maravillas Teatre, tres bruixotes esbojarrades i tristes i bondadoses i dolentotes que han tingut el gran honor d'inaugurar el 4t Festival de Putxinel•lis d'Hivern a la petita sala de la Puntual. Elles han estat les co-protagonistes que han mogut els fils per donar vida a metzineres i alquimistes capaços de moure muntanyes, aixecar el mar i fer xiular l'aire per remoure nostàlgies blaves, pors inconscients i somriures que no són de llauna. "Coses de nens", afirmaran alguns escèptics amb la boca de costat i la cella aixecada. O potser serà que els ninots han estat sempre aptes per a tots, petits no tan petits i grans que no ho són tant, i no ens havíem adonat fins ara, i és per això que les titelles estan aquí i allà, perquè ho han estat des de temps ençà. I és que, a vegades, la vida pot (re)començar amb 'l'ingenu' moviment d'una mà... Fins al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

¡No! ¿o sí?

Palabra: "¡No, no y no!"
Acción: "Bueno, vale"

(Todos somos contradictorios)

by Carmen

tictacticket

Tic


tac


tic


tac


tic


tac


tic


tac



fueron cayendo

los días

las horas

los minutos

hasta que

lossegundosseprecipitarontictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictac

en uno:

'adiós'

(me había cansado de esperarte)

by Carmen

Dedicado a las historias de amoraquemarropa.
Relato visual no autobiográfico.

En Cuttlas es fa titella

Ja ho deien els dadaistes: els objectes poden ser molt més que simples objectes. Vindria a ser el mateix que agafar qualsevol 'cosa' i convertir-la en 'una altra cosa viva'. I això és el que fa el teatre d'objectes, que converteix allò que podria anar al contenidor en titelles. Les protagonistes d'aquesta crònica beuen dels somnis d'un far west creat fa vint-i-cinc anys per Calpurnio, un autèntic cowboy de referència en el món del còmic espanyol. Ara, Cuttlas aterra al Teatre de Raval acompanyat de la seva enamorada Mabel, el riure j4j4j4 (més conegut com 37), el sempre assegut però mai atontat Joan Bala i el malvat Jack, a qui el Cuttlas haurà de plantar cara, per variar. Sense rostre, sense ulls, sense ossos, però no sense expressió. Qui li anava a dir a en Cuttlas que passaria del fanzine underground dels 80 a l'escenari de l'antic Xino..."Cuttlas, anatomia d'un pistoler". De l'11 de desembre al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La 'contracultura' contraataca

Convertir antigues fàbriques en centres de creació i difusió artística. És la darrera iniciativa de l'Institut de Cultura que, el passat 20 de novembre, va organitzar una trobada a la fàbrica Fabra i Coats amb associacions i artistes de tota i mena i de tots colors per tal d'apropar-se al seu objectiu. I és que alguna cosa s'està movent pel que fa als camins artístics més alternatius i alhora més reals de Barcelona. El festival Indisciplines, organitzat per l'Associació d'Artistes Escènics, es va revelar contra una cultura que fa temps que està en crisi, i quina millor manera de fer-ho que mitjançant l'expressió artística, en general. Ara, el centre de creació La Escocesa, situada al Poblenou, posa tota la carn a la graella amb el 2n festival d'Idees, que tindrà lloc els propers 12, 13 i 14 de desembre. Persecucions d'ombres, projecció fotogràfica, lectura poètica, música, dansa, videoart, espectacle infantil, teatre d'objectes... La cosa bull. Ja era hora que alguns se n'adonessin.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gran "Gran Wyoming"

"A mí me encanta la gente que se ríe fuerte. Me pone, me erotiza, me da subidón. La risa es proyección de futuro. He tenido durante ocho años una novia estupenda, que se reía a carcajadas. Era mi mayor alegría. Como Fernando Trueba, uno de mis mejores amigos, que cuando se ríe se caen las paredes. Quien se ríe no sufre. Y quien no sufre no está enfermo aunque le hayan diagnosticado lo peor. La enfermedad no es un criterio racional, sino la ausencia de dolor. Ya puede tener un cáncer terminal que si no le duele... Un tipo normal, un triste que está permanentemente jodido, sí que entraña una patología".

Descubierto casualmente en la revista Rolling Stone, nº 109.

Ara i aquí

Diuen que per entendre les coses hem de mirar-nos-les amb perspectiva. Però com fem si hem de reflexionar sobre el ja? Què passa quan el present continu no ens deixa temps per veure passar el temps? Doncs que sorgeixen festivals com el que té lloc al CCCB del 27 al 30 de novembre. I com passa a l'hora de radiografiar el present, és difícil trobar una explicació matemàtica sobre què és això del "now". Vindria a ser una plataforma de treball que engloba diferents leit motivs: Ciència Oberta, Ciberesfera, Factor Eco, Art Ara, Partícula Psi, Nou Activisme i Cultura Emergent, i que poden manifestar-se en gèneres i formats diversos, com la performance, el documental o el pensament emparaulat. Tot això per analitzar obertament l'ara i aquí a partir dels canvis científics, tecnològics, artístics, socials i espirituals del moment. Si vols entendre més –o, si més no, entendre alguna cosa-, què millor que viure-ho 'on the air'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Constel·lació Fontcuberta

Benedictus popus/Nizozemska osrama. Dispositius demiúrgics. Biotecnologia postindustrial. El dada i la biologia. Paratges muts. Absència i presència. Alguns mostres. Algunes quimeres. Aliar-se amb la ironia per evitar efectes col•laterals. Anar més enllà per inventar allò que se sap però que ben bé no sabem explicar, com passa amb les persones que volem definir però que no accepten cap tipus d'etiquetatge seriat. Podríem estar parlant de Jaume Sisa o de Batiscafo Katiuscas, però no és el cas. Joan Fontcoberta, cosmonauta abans que fotògraf, no apte pels sentits literals. Imprimir en la fotografia nous significats (diguem-ne contemporanis) després d'haver captat l'enigma, com feia la ploma de Borges per tal de desfer el nus gordià. Frottogrames, ca•ligrames de llum, googlegrames a l'era de l'art digital. Empremta o artifici? Surrealisme o hiperrealitat? Perquè ‘allò existent és només una petita part del possible’, “De facto”. Fins el 8 de febrer al Palau de la Virreina.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Senyora de

L'Aurora és una dona qualsevol que, sagnant, decideix finalment denunciar al seu marit per maltractament. Amb els peus a les portes de la mort, l’Aurora explica la seva (diguem-ne) vida a la comissària, que anota un cas més per arxivar que després el reality show s’encarregarà de frivolitzar. El vermell de la sang es confon, una escena més tard, amb el vermellós infern, on l’Aurora es troba amb una altra dona, la dona diable. És aleshores, ja morta, quan comença a buscar el seu lloc: del infern al purgatori, del purgatori al cel, el lloc per no creure en res, ni tan sols en Déu. No, tampoc no és aquest. Lúcida, l'Aurora s'adona que mai no ha estat ningú, i que potser el seu lloc sigui, precisament, enlloc. I és allà on va: enlloc, allà on van a parar tantes dones que, de tant estimar, s'obliden de qui són per passar a ser "senyora de tal", Aurora de Gollada, fins al darrer epitafi que no, no la recordarà sempre, per no dir mai. Blanc sobre blanc (o negre sobre negre) quan la violència no és de gènere, ni tampoc domèstica, ni tan sols sexista. És simplement violència, en majúscules. 13a Mostra de Teatre de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Malalts de teatre

Una sala vermellosa. Un escenari d'un barri no qualsevol. Històries de vida i de mort. Històries absurdes i històries amb fil conductor. Paraules: accions. Personatges: actors. Tenir presència (o omplir l'escena amb el propi ego). Per aquells que ho omplen tot i pels que es deixen buidar per omplir-se. Pels que busquen els espais entre claudàtors i pels que resten en parèntesi. Pels que saben que la vida són dos dies i pels melancòlics eterns. Pels que encara somien i pels que ja no. Pels que encara alberguen esperances i pels que han optat pels congeladors emocionals. Pels voyeurs i pels miradors actius. Pels malalts de teatre i pels malalts de cor (metàfora). Pels que prefereixen la butaca al sofà de cada dia. En definitiva, per a tots aquells que creuen que la realitat sense ficcions no seria el mateix,13a Mostra de Teatre de Barcelona, al Teatre del Raval.

by Carmen

http://eldema.cat

És qüestió de matissos

Internet és la hòstia. Avui tinc festa a la feina, i m'he pogut despertar, veure que estava plovent i seguir dormint. No estar obligada a pujar la persiana és tot un plaer.

Encenc l'ordinador per assabentar-me del que passa al món i penso que és genial no haver de mullar-me per anar a buscar el diari. Només em ve de gust, aquest matí, restar a la meva petxina, i mirar cap enfora, però des d'aquí, sense moure'm.

Tanta felicitat no podia ser normal: No me'n recordava que tenia posada Kiss FM a la ràdio, i sona Amaral. M'espatlla el moment i opto pel silenci i el so del teclat.

De cop, divago, i m'adono que he escrit aquest escrit no per descriure el meu matí festiu i plujós, que inaugura una tardor que s'acosta a l'hivern, sinó per otorgar-me el dret a ser cínica o extremadament sensible, obertament sociable o obertament meva, nevada o de sol a sol, blanca o blava, dolça o sarcàstica, jo o jo.

Fós qui fós qui em va ensenyar que havia de ser una cosa o l'altra, anava ben errat. Segurament no s'havia mirat mai al mirall abans de rentar-se la cara.

by Carmen

Menjar-se el món

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació, vaig decidir passar-me per l'Espai Cultural Caja Madrid per veure "Planeta famèlic: El que menja el món", una exposició en que el fotògraf Peter Menzel i la seva dona, Faith D'Aluisio, ens mostren les despeses i les despenses de 30 famílies de 24 països diferents. Així, podem veure el que menja una família als EUA, una altra del Txad, una altra de Guatemala, i així successivament. La paradoxa sempre és la mateixa: una repartició desigual en un món desigual, on els prestatges dels supermercats del Primer Món rebosen superproducció mentre que al Tercer i al Quart comparteixen plat. I és que són més de 800 milions de persones que malviuen les conseqüències de la malnutrició. Però no parlem d'això, que estem en crisi...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Levántate y anda

Aunque llevo unos días que ando un poco triste -que no depresiva ni mal ni Ohhh, qué tragedia- me niego a convertirme en silla, por eso no paro de andar, sea a pie o en bicing. Es lo que tienen los días pensativos y/o ensimismados, qué le vamos a hacer.

Leeros este texto, escrito para promocionar la agenda lecool. Es buenísimo.

"Hace tiempo que la veía algo rara. Olía a viga seca y se pasaba el día encerrada en casa, sin casi musitar una palabra. Ella, ¡que era como una cotorra! No quería salir, ni ver a nadie. Se convirtió en una mujer excéntrica: me pedía que me sentara encima de ella mientras yo comía, miraba la televisión o escribía en el ordenador. Su piel y sus músculos empezaron a endurecerse (y os juro que no pisaba el gimnasio ni muerta). Cuando volvía del trabajo, me la encontraba siempre en el mismo lugar: frente a la mesa de cristal del comedor, inmóvil, quieta, parada, petrificada. Un día se puso un cojín sobre la cabeza y ya nadie se lo pudo quitar. Entonces empezó lo peor: la metamorfosis. Sus rodillas se doblaron, sus brazos de quedaron rígidos y del interior de su piel brotaron palos de madera. Tardé una semana en reconocer su nueva figura. Maite se convirtió en silla. Nunca puedes predecir las consecuencias de la pereza, dicen René, Marta & Ayesha.Saca a tus amigos de casa antes que sea demasiado tarde… ¡envíales le cool! "

Mai els coloms tingueren sostre

Vivia sense sostre. "Vivia". Tothom qui és viu, viu, suposo. Es va seure al meu costat després de que li donés foc per encendre's el seu cigarro. Jo estava intentant estudiar per a un examen d'Antropologia, però eren les 4 de la tarde i el sol cremava la paret de la Plaça dels Àngels, sense pietat ni mesura. En veure la seva acció, vaig dubtar si aixecar-me i marxar o liar-me un cigarro i fumar amb ell, i finalment el meu no sé es va dissipar en el mateix encenedor. També ell, en acabar-se el seu pitillu -tal com deia ell- es va liar un Amsterdamer, com si fos una peça única i delicada i, sense que jo res li preguntés, va començar a parlar, entre embuts de beguda alcohòlica i nits o dies sense son.

Vivia el carrer i al carrer des de feia no sé quants anys, i acostumava a dormir a qualsevol racó, preferint sempre les places. Rarament hi trobava lloc a les cases d'acollida, perquè rarament se'n recordava de passar per allà. Segons em va explicar, va acabar en aquella situació quan, després de treballar en la construcció de l'edifici de la Filarmònica a Alemanya, crec recordar, no li van pagar la barbaritat que li devien. Jo no el vaig creure, però el vaig seguir escoltant, tan ficat com el veia en la seva història, narrada a una noia com jo, de família feliç i casa amb sostre.

D'Alemanya va retornar a la seva primera llar, al Brasil. Em va parlar de la selva amb una nostàlgia explícita, però amb alegria, i també de les meravelles que hi ha al seu país, i em va dir, després de mostra-li les meves intencions d'anar-hi algun dia, que vindria amb mí. Va parlar-me del seu germà, ja mort, però no va mencionar ni fills, ni dona, ni família. Tanta soledat, es podrà soportar? -vaig pensar.

Deu ser gràcies a l' empatia, que et permet canviar de pell malgrat trobar-te en una altra, que viatjava amb les seves paraules mentre pensava en la gran lliçó antropològica i humana que m'estava donant aquell home, el nom del qual ja he oblidat. El sol va anar baixant, així com el meu paquet d'Amsterdamer. Jo li vaig parlar de les meves inquietuds, també, entre les quals estava la de marxar de casa i llogar un pis. Va ser en aquest punt on la conversa va anar tocant la seva fi, en veure que ell veia en mí una possible companya. "Podríem viure a un entresòl del Barri Gòtic", em deia.

De sobte, quan jo l'estava intentant fer entendre que allò que em deia no podria ser -esforç que em va resultar inútil-, vaig notar l'ombra d'un colom volant per sobre nostre, i una taca entre verda i blanquinosa uns segons després, al meu cap. L'home va esclatar en un atac de riure mentre jo, avergonyida, feia broma de la meva Fortuna. Em va netejar, sense poder parar de riure, amb un tros de paper que portava a la butxaca, molt delicadament. La gent que passava per allà a aquella hora ens mirava, estranyada i incomprensiva. Vaig acomiadar-me llavors, tot i que encara faltaven dues hores pel meu examen, i ell em va donar les gràcies, sense dir-m'ho, per compartir amb ell un paquet d'Amsterdamer, una tarda de sol i un atac de riure provocat pels imprevistos de la vida, que poden ser coloms o cops de mala sort, com la que segurament va tenir ell en un moment donat. Imprevistos que et poden canviar el dia o la vida mateixa, d'un moment per l'altre.

Passo sovint per la plaça dels Àngels però mai més me l'he tornat a trobar. Deu haver emigrat cap a una altra plaça on segurament també farà volar coloms, entre whisky i pitillus demanats. Dubto que visqui a un entresòl del Barri Gòtic, però. Com d'absurda pot ser la vida, tantes vegades.

by Carmen

Basada en un home real i en una tarda real, però en una conversa certament irreal.

NH3

Y allí estaba Ella, otra vez sin saber qué hacer. "Culpa del tiempo libre", pensó. "Quizás el cine en blanco y negro, visto a solas y a oscuras", se dijo. O el día que llueve, cada vez más en portugués, cual saudade silenciosa que espera sin esperar nada de

Ella.

Luego llegaron las tardes de ir y venir, volviendo a lo mismo, y las noches repetidas, siempre diferentes. "Antes esperaba algo de la vida".

Ahora

ya

no.

No por desencanto,
menos aún por desilusión,

más bien iba haciendo, y sólo se paraba por si la letra entraba, más únicamente por apetencia. Sólo faltaría: ser B-Caria en los ratos libres.

Sin duda, los mejores

(para irte a tomar una ducha). Dos cubitos o un hummus al vapor, que no quiere estornudar. Refrescante lluvia de estrellas a pleno sol nublado, a las 11:59 hora lunar. Perfil derecho de la cara, parte inferior. Ella. O yo. ¿Quién, si no?


Lunes feriado -sólo en mi agenda-. H2O mejor que Anatomía de Grey, aunque fuera el NH3, y no Interneh elevado al cubo, lo que revolucionó el mundo. Para que luego digan que hay crisis, como si fuera algo anormal...

by Carmen.

Per (no) despertar-se

Plantejar-se què és la vida en en el segle XVII era cosa de savis, pensadors o dramaturgs, com Calderón de la Barca. Ara bé: plantejar-se què deu ser la vida en els temps que corren -i mai millor dit- és més aviat vist com quelcom contraproduent per a la salut o, si més no, per a la fertilitat rutinària. Perquè segur que tu també t'has trobat en algun moment amb aquestes paraules, bé dites per tu bé dites per a tu: "No pensis tant". Això li podríem dir a Segismundo, el protagonista de "La vida es sueño" que, acompanyat per altres personatges menys lúcids però més tranquils, han omplert de suor i llàgrimes l'escenari del Teatre Romea i, situats en una escenografia ‘matrixiana’, ens han fet replantejar-nos què fem aquí, uns quants segles després. Serà que hi ha misteris que no esbrinarem mai?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Ravalera

Joan Colom

Gente del Raval, 1958

Sostenerse

Helena Almeida, fotógrafa portuguesa
Seduzir (2001)

Al instante

Helen Levitt,
New York City, Two kids dancing (1939)

Fotografía y fotógrafa (95 años y aun no quiere que sepan quien es) descubiertas en la Fundación Foto Colectania, en la exposición "Ojos privados", recopilada por Laurence Miller. 100% recomendable si eres fan de los espacios vacíos, los silencios momentáneos y la poesía visual instantánea.

atardece que no es poco

La tarde
se va
yendo
en el tren
de cercanías.

La luz,
a cada rato,
diferente,
ausente.

Vagones,
paradas,
gente.

Tal vez
domingo
o tal vez
la tarde
yéndose,
como hace
siempre.

by Carmen
5/10/08'

Here we are

Es sencillamente irritante -afirma Cage- pensar que nos gustaría estar en otra parte. Ahora estamos aquí.

...

El Blai Bonet adolescent

Abolir el misteri. Era aquesta la pretensió màxima del poeta mallorquí Blai Bonet, a qui l'Espai Escènic Joan Brossa ha dedicat al llarg d'aquest setembre tardorenc tardes i nits de teatre i de recitals. Ara ja s'ha acabat però ja se sap que on hi ha un final, hi ha un principi. Així doncs, tornem a començar: Una elevada temperatura poètica i un acordió parlant-nos dels moments en que les notes de la vida tron-tron-trontollen. I quan és que més? Quan som adolescents. I com que al teatre (gairebé) tot es pot fer, doncs vam poder veure/sentir/conèixer un Blai Bonet nascut ja adolescent, entre uhhh, uhhh, uhhh que rebufaven des del ventre d'una mare, mig pandora mig mama. Néixer home o fer-se home, i que no et diguin mai: "salvatge". Pèls al pit, al pit masculí després de contactar amb el pit femení. I tu? Que tens pèls al pit?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Fotogravida

"La fotografia no és res; és la vida el que m'interessa".

Albert Bertran, fotògraf.

A grans misteris, grans missions

“Amb la poesia també aconsegueixes abolir el misteri. El misteri és la decadència. En canvi, les coses tenen tendència a ser CLARES. Quan la poesia ho és de bon de veres, aclareix el misteri, l’aboleix. Em referesc al misteri en el sentit que jo el consider; és a dir, en el sentit negatiu. És una peresa mental dir això és un misteri. És por d’entrar-hi. Quan hi has entrat, veus que era un parany maquinat pels poderosos, alguna lletjura o el que sigui… Però això d’abolir el misteri, jo crec que és una de les missions més grans de l’artista”.

"Els poemes es llegeixen amb el cor, amb el cervell, amb la pell, amb el sexe, tot plegat. I es rellegeixen temps i temps fins que un dia, quan vertaderament en tens necessitat, hi descobreixes l'ensenyament."


Blai Bonet

Vora l'Índia, la Mercè

Diuen -o això he sentit- que per conèixer la pròpia cultura hem d'endinsar-nos en la dels altres. Aquest any tenim ocasió de fer-ho amb l'excusa de les festes en honor a la Mare de Déu de la Mercè, gràcies a la qual varem vèncer una plaga de llagostes ara fa tres segles -o això diuen-. I no llagostes però sí nacionalismes radicals és el que podrem "combatre" a diferents espais de la ciutat fins al proper 24 de setembre, gràcies al Festival Àsia, que enguany dedica especiament la seva graella als colors i al misticisme d'un país on, per bé o per mal, la misèria no ha aniquilat l'esperit: l'Índia. Potser és que els altres som també nosaltres, i/o viceversa.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Puzzles

La meva realitat és una realitat fragmentada.

Fragmentada:
feta a
f r a g m e n t s.

És meva? Sí. I no.

Fragments de mí
i fragments de món,
i de tothom, f
ins i tot dels que no tornen mai més,
i del que no torna mai més (i del que sí).

Mai més.

Mai
més.

Ja veus, què contundent: MAI-MÉS.

I no tornen perquè no han de tornar,
perquè ja no es pot,
perquè ja no cal,
perquè ja ha passat.

Passat. Mai més.

Van ser petits, grans fragments, fins que varen arribar al final, a la punta mateixa de tots els mateixos finals. Després, sempre, nous principis, sempre neguitosos, sempre ignorats, mai insignificants.

Boira (si t'hi pares a pensar).
Anar fent (si et deixes portar).

Perquè ja ho veus: potser mai més...
O potser sí, qui ho sap.

Anem col·locant les peces, una darrera l'altra, una davant de l'altra. Què aquesta no encaixa? Doncs no passa res: la trec, acuradament, que algun altre racó serà el seu. Ja el trobarà, ja el trobaré. Cerco LA PEÇA EXACTA que ocuparà aquest espai buit en aquest precís MOMENT.

Peces: fragments.

Ja ho veus:
la realitat està feta de
p e c e s


Tu i jo, fins quan encaixarem?


Carmen, 15 set 08'

No es lo mismo

Encuentra las tres diferencias entre estas mujeres, que son y no son la misma:





¿...y bien?

¿Podría pasar lo mismo en los países musulmanes?

by Carmen

Foto: Tánger

A volar

La alfombra mágica de Aladín. Si encuentras la lámpara, frótala y dile dónde quieres ir.

by Carmen

Foto: Viladrau

Casi otoñal

Baila el ocre dulcemente para acariciar a las hojas que, rugosas, se agrupan para empezar el otoño y no llorar por lo verdes que antes fueron.

by Carmen

Foto: Viladrau

Historias

Hay historias que se alejan y historias que se quedan: sólo el tiempo las distingue.

by Carmen
Foto: Viladrau

Música per acomiadar l'estiu

Res millor per dir adéu a l'estiu que la música, el ball i la cervesa en un ambient de flors i violes. Així ha estat el festival Cruïlla Bcn, que ha tingut lloc aquest dissabte al Parc del Fòrum. Impossible quedar-se impassible davant una programació com la d'enguany: Reigbord, D'Callaos, Morodo, Tiken Jah Fakoly, Le peuple de l'herbe, Asian Dub Foundation... Amparanoia va seguir caminant amb els peus enlaire i el cap d'Amparo Sánchez on ha d'estar amb un públic fidel al salt compartit, que va estar a l'alçada també amb el reggae-punk rumbero dels enèrgics Canteca de Macao. Els brasilenys Zuco 103 van calmar les aigües amb el seu jazz electrònic, amb el que van cloure la nit i també, mal que ens sàpiga a tots, l'agost. Uns cd's per rememorar els ritmes del Cruïlla i de ben segur que la depre post-vacances serà bufar i fer ampolles.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anatomia de Bolívia

Publico una entrevista que em va fer un estudiant de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació arran la xerrada de Cooperació Internacional a la que vaig participar com a ponent durant les Jornades de Comunicació Blanquerna 08'.

• Bolivia és un país amb una presència indígena molt important, si bé durant molts anys ha estat tractada amb un cert menyspreu per part de les classes dominants. Creus que, com assenyalen alguns analistes, hi ha un cert ressurgiment del sentiment indígena, sobretot arrel de la pujada al poder d'Evo Morales?

Crec que són alçaments concrets, sense continuitat, i poc organitzats com per poder aconseguir alguna cosa pel que respecta als seus drets. Encara que Evo sigui indígena, depén de poders que no ho són, i les seves decisions estan coercionades. No crec que hagi una revolta indígena important, al menys, jo no ho vaig percebre aquest estiu. Potser algun dia coneixeran els seus drets i els ensenyaran a defensar-los... Jo sóc partidaria de la no-violència, però també m’he adonat que hi ha coses que potser només s’aconseguirien amb una revolució. Com va passar aquí. Bé, no ho sé, potser m’equivoco…


• Com rebia la gent, la visita de cooperants europeus? I quina visió d'Europa et sembla que projectem sobre els autòctons?

Europa i Espanya les tenen idealitzades, i crec que no és bo. Molts adolescents amb els que vaig treballar com a educadora em suplicaven que els portés amb mi… “Llevadme a España, hermana”. Coneixen Europa i España molt vagament, i creuen que aquí podrien tenir una vida molt millor. Jo els intentava fer entendre que vivíem bé, sí, però que ells s’havien de forjar un futur primer a la seva ciutat, al seu país… Això ens ho va deixar molt clar el Pablo, un professor d’allà que porta molts anys treballant amb els projectes, en unes classes que vam fer la primera setmana sobre la situació de Bolivia i l’educació d’allà, per no crear en ells frustracions més endavant.

D’altra banda, la gent et rep amb els braços oberts, sobretot quan saben que estàs allà per ajudar-los. Tot i això, molts taxistes encara estan recelosos per haver-los pres l’or… I en el fons tenen raó perquè en realitat tot ve de les primeres colonitzacions... També cal dir que molt nois s’enfadaven quan els deies que només et quedaves un mes. Suposo que molts es senten abandonats, però has de posar el cap fred i ser realista: tu tens una vida, una cultura, i és difícil desprendre-se’n totalment. Vaig dubtar si quedar-me més temps, i vaig estar trista, però vaig continuar el meu viatge…


• Quan vas fer el tour per la resta del país, vas notar diferències importants entre la societat de la selva i la de l'altipla? Condicions de vida, tradicions, nivell de desenvolupament o llengües diferents?

I tant. Hi ha similituds però es noten grans diferències entre els colles (indígenes de l’altiplà) i els cambes (descendents blancs). Són diferències més aviat culturals (els quetxua, els aymara…) que venen donades per l’entorn, i socials, de classes, però recordo que el professor Àngel, el publicitari amb qui vaig realitzar l’spot, m’explicava que no hi ha recel entre uns i altres, sinó que se’ls inventen els qui tenen el poder per interessos polítics, perquè volen dividir la societat. Santa Cruz és la capital econòmica de Bolívia, però econòmica per a qui? La desigualtat és igual a tot arreu i l’arrel és la mateixa aquí i allà…

Per altra part, crec que hi ha un sentiment de ressignació implícit en els indígenes, una passivitat que em sobtava, la veritat. Tot i que hi ha de tot, la meva impressió és que la majoria viuen humilment i es conformen amb el que tenen perquè no han conegut res millor. Les expressions i les mirades tenen un rastre de melancolia, de misteri, sobretot a l’altiplà i a la capital política, la Paz. Suposo que també té a veure amb les creences religioses, tant dels evangelitzats com dels “primitius”.

A la part selvàtica, on vam estar tres dies, hi havia una tribu que construia canoes, i que vivia en cabanes, amb una “economia” basada en l’agricultura i la caça. També tenien aquest halo de misteri i d’instropecció però crec que són més feliços, més despreocupats, no sé si per l’animisme, o pel contacte directe amb la natura… No és el mateix viure al mig de la selva que al mig de la ciutat. Jo em quedaria a la selva, que vols que et digui…


• Quin creus que és el problema més greu amb que es troba la societat boliviana actual? Retard tecnològic? Educació? Sanitat?

Crec que és una barreja de retard tecnològic i poca qualitat educativa i sanitària, però l’arrel de tota aquesta problemàtica rau en el sistema econòmic, com sempre, i és evident que el seu depén del nostre… Bolívia en particular i Amèrica Llatina en general no poden avançar senzillament perquè als grans poders mundials, als que mouen els fils, no els interessa. Per a ells, el mòn funciona de la millor manera possible. Per què pensar en utopies ni idealismes si hem aconseguit l’Estat del Benestar? Però a costa de què, de qui? A costa de països com Bolívia que, malgrat la seva riquesa pel que fa a matèria prima, ha de viure explotada pels qui han decidit exportar aquestes matèries en comptes de productes manufacturats…

Per millorar el sistema educatiu i sanitari, un dret bàsic per a tothom, hauríen de portar-se a terme canvis en el sistema polític i econòmic global, per tant, penso que Bolívia és un país bast i ric però estancat des de l’època colonial, dependent. Les decisions les han pres sempre els països privilegiats, i no crec que això vagi a canviar, ara per ara.


• Mantens algun tipus de vincle amb el país, després de la experiència com a cooperant? En segueixes les notícies més que abans?

El vincle està més aviat en la meva consciència i en la meva memòria. Obres els límits de la teva ment: allò que sembla estar lluny pot estar més a prop i allò que tens a prop, sentir-lo lluny… Anar a cooperar a un país que funciona d’una forma tan distinta a la teva et fa relativitzar, entendre que hi ha alternatives, que hi ha un món més enllà de les teves fronteres, i que tenim molts, però que molts, prejudicis. No obstant, crec que hi ha quelcom a l’èsser humà que està per damunt de tot això, i que ens iguala…

Jo crec que per conèixer cal omplir-se de percepcions, viure experiències. En un mes et fas una idea molt vaga del que és una ciutat, un país, però te la fas si convius, si t’endinses. Pots fer turisme, pots explorar o pots cooperar i formar part de, però crec que hi ha una diferència molt gran entre el que et pot aportar un viatge d’oci i el que t’aporta un viatge com a cooperant, i que no tothom té la necessitat, el desig, l’impuls, de viatjar per donar i rebre… Segueixo les poques notícies que surten a la premsa d’aquí i les històries de vida d’alguns adolescents amb els que vaig treballar, i em sento frustrada perquè veig que no puc fer més.

Després està el vincle amb les persones d’aquí amb les que has compartit el viatge… Trobes persones que són el reflex i el mirall, amb les que conectes, i et canvien. Convius en un context tan diferent, tan lluny de casa i dels teus, que les relacions passen de ser noves a ser molt intenses. Crec que les persones que he conegut m’han tret el millor de mi, i el record de les vivències té com una mena de màgia, de llum. Això no té preu (econòmic si, vital, no).


• Creus que podries fer un viatge a una zona problemàtica, sense intervenir o ajudar d'alguna forma a partir d'ara? La cooperació anula el sentiment turista o són compatibles?

Sí, si sé que vaig com a turista, però la idea de fer viatges com a observadora no m’entusiasmen perquè no canvien res, no canvies res i no et canvien res, només serveixen per trencar amb la rutina, però no amb els teus esquemes ni amb tu mateix. Llavors, perquè moure’s? Per inèrcia? Per això, ja està el dia a dia. Crec que els vertaders viatges són els que et canvien l’ànima, la mirada, la percepció, les idees. Viatges per conèixer i coneixe't. Cooperes perquè sents una mena de deute moral. No sé. Hi ha gent que el té i gent que no el té, suposo, o gent que l’expressa d’una altra manera: amb els amics, amb la família, amb la parella, en grup… Depén de cadascú, de la història de cadascú, de les circumstàncies, però sobretot, dels desitjos, del que et mou.

Per cooperar, però, no cal marxar tan lluny: aquí mateix, al Raval, a Barcelona mateix, hi ha molt per fer. Jo col•laboro a un col•legi d’aquí com a monitora i em sento útil, i crec que sentir-se útil està molt lligat amb cooperar, que és molt més que ajudar a qui ho necessita. Dones alguna cosa que tens, en principi sense esperar res a canvi, més que la teva satisfacció personal, però després, paradoxalment, resulta que t’emportes molt més del que havies donat. Té a veure amb l’altruïsme, amb l’ajuda mútua, amb la gratitud… Compartir i compartir-te. Un moviment centrífug-centrípet que, malgrat el que pugui semblar i malgrat els discursos apocal•líptics, existeix, jo crec.


• Tens pensat seguir endavant amb l'audiovisual presentat? Tens projectes de futur en aquest sentit?

El vídeo el vam mostrar en un dinar benèfic que vam organitzar per enviar diners als Nats (Nens i Adolescents Treballadors). Vam recaudar 1000 euros! Una passada. Però no crec que el vídeo tingui la qualitat que hauria de tenir com per moure’l més enllà, i la meva intenció tampoc no era aquesta, la veritat, sino crear un record pel grup, en primer lloc, i païr el que havia viscut, en segon lloc. Jo sempre he tingut la mania, o “l’enfermetat”, diga-li com vulguis, d’escriure tot el que visc, tot el que em trobo, per retrobar-me i per entendre el món i per entendre’m a mí, no sé, però a Bolívia vaig perdre el meu quadern de viatge la primera setmana, hipnotitzada com estava amb els nens d’un barri de les afores. Vaig decidir que no volia comprar-me cap llibreta, que no volia estar pendent d’entendre’m, i que no em volia obligar a relatar. Havia de viure allò i conviure, i per fer-ho m’havia d’ obrir i sortir de les pàgines. La història ja la recordaria després…
I això és el que volia fer amb el vídeo: recordar per no oblidar, i que tots els que ho van viure poguèssin fer-ho també a través de les imatges, de la música, de les veus… Una manera de tancar el cercle per continuar endavant. I ara, què ve? Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé. Vull seguir viatjant, però vull fer-ho més temps, i si pogués cooperar i dedicar-me al reporterisme, seria genial! Però els diners no m’arriven, ara per ara. Estic estudiant antropologia perquè m’agradaria conèixer altres formes de veure el món, altres cultures, i el desig és tan fort que em sento gairebé forçada a seguir aquest camí. On em portarà? Ni idea. Seguiré la meva intuició raonada. Amb Bolívia no em va fallar…

Juny 2008'

Maniquís

A la cruïlla
entre Balmes
i Maria Cubí
hi ha un maniquí
que només està
-sense ser-
hastiat, estàtic, quiet.

Cap expressió
cap sentiment
cap turbació
cap cap,

cap rastre
de vida,
cap rastre
de batec,
cap rastre
de memòria,
cap rastre
de res.

No res.


Maniquís
hastiats
estàtics
quiets,


rostres
sense
cap
rastre
que
volten
per
les
cruïlles
de
l'acomodament,

sentits
pràctics
sense
cap
punt
de
fuga



Maniquís de ciutat.

by Carmen

Aixeca la veu, que no se senten

“Aixeca la veu, que no et sento”. I jo l’aixecava instantàniament, reaccionaria. El següent dimarts, però, ja l’havia tornat a abaixar, i així successivament. Dic això referint-me a les primeres reunions de NovaCiutatVella, quan érem molts i molt perduts... Allà ens trobàvem i ens retrobàvem, i ens centràvem i ens descentràvem tot rastrejant temes, curiositats, persones, històries, potser notícies, cròniques, reportatges, articles, susceptibles de ser ensenyats, expressats, explicats, COMUNICATS. I “aixeca la veu, que no et sento”, i així successivament des de l’any 2003 fins que ja no em va caldre que m’ho diguessin perquè havia après a fer-ho per mi mateixa.

El mateix em passava quan havia de fer una trucada telefònica per contactar amb algú: em tremolava la veu, pronunciava frases il·lògiques i fins i tot a vegades acabava per no saber ni amb qui estava parlant. Per què? Perquè havia gent al voltant que –pensava jo- m’escoltava, i em feia vergonya i em posava ner-ner-ner-vi-vi-o-sa, i trucava des del mòbil, o des de casa, per tal d’evitar aquell tràngol. Fins que va arribar el dia en que ho vaig deixar de pensar: simplement despenjava el telèfon i parlava, sortia al carrer i entrevistava. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van ser molts els matins que vaig recórrer els carrers del districte amb el carro a vessar de revistes, tot descobrint cantonades i racons, rostres i rastres. Per a mi, que sóc de Rubí, cada matí repartint era un recorregut poètic, un esbrinar i un olorar una Barcelona cèntrica, bulliciosa. Recordava fragments de llibres que havia llegit i rememorava les classes d’Història de l’institut, quan el meu únic vincle amb Barcelona es limitava a una projecció de futur i a una coneixença imaginada. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Van anar transcorrent els mesos, els anys -coses que passen- i amb ells varen arribar les “cometes” i els “tal afirma”, “tal conclou”, que jo tant detestava però als quals vaig anar encarinyant-me. La revista necessitava reformar-se o morir, i jo vaig reformar-me amb ella, com molts altres. Al principi va ser un canvi nostàlgic, dolorós, un trencament sobtat que m’espantava, però amb el temps vaig anar entenent que hi ha límits que són necessaris i fins i tot productius en l’àmbit periodístic. I “aixeca la veu, que no et sento”.

Ara el vent va bufant i rebufant, i ho fa cada cop més fort a mesura que passen els anys, a mesura que la universitat es va convertint en lloc de pas, i jo encara continuo amb les cròniques de la revista, que ja no és la que era perquè ara és, simplement, diferent. Qui sap fins quan.
Potser vagi sent l’hora de fer un salt, un salt triple mortal, i aixecar la veu –oral i escrita- a altres indrets econòmicament més productius. Aixecaré la meva veu sense ser estrident i tot barrejant-la amb la dels altres, que és com sona millor, i aplicaré aquella campanya tan recitada dins i fora de la revista durant els quatre anys que allà he estat: “Està permès equivocar-se”. És més: és “estrictament necessari”, si més no, per tenir una veu pròpia i comunicar la dels altres. Què és, sinó, el periodisme?

by Carmen

En motiu dels cent números de la Revista NovaCiutatVella, i del meu "quatrenari".


GRÀCIES PER TREURE’M LES PARAULES I ELS EMBUTS...

DESPERTAR POÈTIC

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, aquesta és la veritat, fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.

10 juliol 08'

Nota al subcel: I caminar desperta per les paraules pa-pa-pa-palpitants i fer pams dels pous (pampallugues).

Curtmetratges

Escriure amb llapis petit
i amb poca punta
(o no tenir res a dir).

***

Cel obert
ou trencat
pensament retrobat

la nit em fa ombra

***

El dia esdevé
núvol rosa
i jo em sorprenc
veient-lo sense mirar-lo.

***

Dues espurnes de mirall encès
i un desert enmig que m'ofega
-ara ja ho sé.

***

De la plenitud
a la decadència.
Tornar a pujar?
Potser, millor,
escalar per l'estabilitat.

***

P:

parpallejar:
pa de cada dia.

...

paraula
palpable
apenada
de pànics

...

petit
poeta
picapedrer

...

patum
patum

...

peixos
pensants...

***

Passat:
ja ets història.


Juliol 08'

De paraula

Si fos silenciada la paraula
del mot no en beuria
perquè és surant,
entre boca-orella,
que ella troba l'establia

-més no té prou,
en ser pronunciada
i necessita del gest
i la mirada
perquè li facin companyia.


9 juliol 08'

Quan?

Quan l'atzar volador
em durà una espurna
de mirall encès
i em deixarà flotant
a l'aigua
transparent,
calenta,
incandescent?

Hauria d'ésser
-si pogués ser-
en un suau
anar i venir
que no tornés,
i que es quedés,
per fer-me companyia...

9 juliol 08'

miró

miró em mira moribund

mentre miolo meticulosa

i em menteixo amorosament

des de la lluna malenconiosa

by Carmen

(però el cel és groc, sortosament)

run runejar

Seure al tronc ample
d'un arbre de copa oberta
enmig d'una piramidal
allargassada
de línies blaves
amb una cimera
apuntant al cel
sense tocar-lo
entre palmeres
i escutures congelades
en una edat sense temps.

Un terra fresc, verd.
Dues parelles
aparellades:
una, jove,
l'altre, ja vella.

Run-run.
Ronronejar.
Rumiar una nostàlgia
mentre el so proper d'un saxo
en la fondària
em recorda a mi
asseguda al tronc d'un arbre
apuntant al cel
sense palpar-lo.

by Carmen

Parc de les escultures de Montjuic. 5 de juliol 08'

Pisando fuerte

by Carmen

Julio 08'
Passeig de l'Arc de Triomf.