Seure al tronc ample
d'un arbre de copa oberta
enmig d'una piramidal
allargassada
de línies blaves
amb una cimera
apuntant al cel
sense tocar-lo
entre palmeres
i escutures congelades
en una edat sense temps.
Un terra fresc, verd.
Dues parelles
aparellades:
una, jove,
l'altre, ja vella.
Run-run.
Ronronejar.
Rumiar una nostàlgia
mentre el so proper d'un saxo
en la fondària
em recorda a mi
asseguda al tronc d'un arbre
apuntant al cel
sense palpar-lo.
by Carmen
Parc de les escultures de Montjuic. 5 de juliol 08'
No hay comentarios:
Publicar un comentario