To be continued (menys i millor)

Aquest blog continuarà però he fet mudances (de tant en tant s'han de fer sino massa arrel i poca branca). Així doncs, fem sumari:

- Els poemes els comparteixo a http://versos.cat/, on podreu gaudir molt més d'altres POETES que de mí -i no ho dic per dir sino perquè HO DIC-. Només en català, això sí.

- La resta (cròniques, contes, paranoies, filosofies barates i altres escrits no classificats) els trasllado a http://seraundiaqualsevol.blogspot.com/, on he decidit que hi hagi un fil d'unió enmig de tanta paraula inclassificable: la poesia que hi ha rere la quotidianitat. -Amb l'edat, necessitem posar el cap en ordre perquè una ment caòtica no hi cap en cap món pràctic com el nostre. També val a dir que ara sóc més feliç, sí.

- El blog d' http://antropocente.blogspot.com el deixo en standby perquè he acabat la carrera d'Antropologia i ara per ara no tinc més ganes d'escriure assaig (dit amb altres paraules, agafo aire i inspiro fort per expirar millors escrits etnològics, però només quan em vingui de gust).

- El blog viatger http://volandovoyvengo.blogspot.com està massa ermitany últimament -no té més remei-, així que també es queda en pause fins que la butxaca i les circumstàncies em permetin sortir de casa i seguir em més cròniques viatgeres i més llengües per descobrir.

Sigui dit.

Bon vent i barca nova!

Signa:

L'autora d'aquest blog i tots els altres
-qui no té una mica d'ego no existeix, no ens enganyem-.

Carta 'al director' de l'Avui

A propòsit de l'entusiasme

Malgrat no ser una fidel seguidora del vostre diari, de tant en tant em deixo caure a les mans els articles d'opinió dels vostres articulistes, amb els que puc estar totalment d'acord o totalment en desacord, segons quan i segons com. Avui, però, la meva posició en llegir 'Dosis d'entusiasme' d'en Francesc Torralba és ambigua. És i em sento ambigua tan bon punt enllesteixo el punt i final, quan arribo a la conclusió, després de molt giravoltar, que deu ser entre aquestes "pedres" i aquests "esbartzers" que anem perdent l'entusiasme prematurament, els joves no emancipats d'avui, i sense el qual no es pot fer res (res de profit, viu, digne, honest, al menys).

No: no ens ho han posat fàcil, als joves entusiastes d'avui dia. I no ho tenim fàcil nosaltres perquè no ho té fàcil ningú. En el nostre cas, però, tenir, per exemple, 25 anys i: 2 carreres, 1200 pràctiques, 350 pells deixades en allò que ens apasionava, 430 treballs en llocs remotament inimaginats i 240 'contactes' i 'contractes' no és sinònim, ni molt menys, de tenir un futur pròsper -el que se suposa que procuràvem en entrar per la porta gran de la Universitat, innocents-. Contràriament, hi sortim, anys després, per la porta petita, amb les butxaques buides i amb el cor trencat, però (això sí) amb el cap sencer.

Sí: potser sigui això l'únic a allò que podem aspirar avui, els joves universitaris d'ahir: a (sobre)viure en temps present, segons ens indiqui el nostre radar, com deia un gran professor de la facultat. Sense brúixoles, sense aspiracions, sense pis propi, sense diners, sense estabilitat, però amb el cap encara damunt les espatlles, i amb l'única forma de rebel·lió a la qual, possiblement, encara tinguem accés, si hi lluitem "espiritualment": l'entusiasme.


Carmen Moreno
Una jove sense brúixola

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/209662-dosis-dentusiasme.html

temps en suspens

Plou. La ciutat de Barcelona grisa avui encara que és Agost i fa calor té fred i casi gairebé plou. Recordo aquell viatge a París (les escales de baixada de Montmatre, el bar d'Amelie on el dia va ser de pel·lícula, els cabarets, aquell hostal perdut, la primera vivència bohèmia a la nit més romàntica del món -no parlo de l'amor, no-). Luxe (amor-odi). Potser recordo també alguna ciutat on encara no he anat. Tot el que em queda per conèixer i per reconèixer i per oblidar i per recordar. Això. En suspens avui a la tarda, 20:51H, núvols, avorriment, lectura, entreteniment, Miquel Barceló -gran descobriment-, lectura, avorriment, pensament, ensimismament, avorriment. Això. Tot el que ha de venir. Incertesa. Recordo totes aquelles que anaven amb mi, que eren com jo. On són? Estaran aquí? Ego. M'avorreixo de mi. Et trobo a faltar. A tu, a la nit aquella, a l'abraçada, somriure, flor, amor, amic, el consol en els dies que plovia, el tren, els trens, els autobusos, els clàxons. Passejar abans que es feia de nit. Parar el temps. Parlo de no només una nostàlgia -sóc ambiciosa i m'estimo tothom-. El cor em creix com una palmera. Sunset boulevard. El jazz funciona com a banda sonora. Preguntes sense sentit que no tindran resposta ni ara ni avui perquè encara no toca i perquè no sóc jo qui m'estic fent les preguntes sino l'avorriment i la pluja i aquesta nostàlgia feliç, en realitat. I el temps que no para tot i que a vegades vagi més lent. però enyoro què? suspensió. les hores gotegen. clac. clac. no sé, no sé res. petita. naïf. cada cop sabem menys. escriure per matar el temps. escriure per oblidar que no passa quan no passa i per fer que s'aturi quan ni el veig. temps: suspens...punts suspensius.

torno a fer feina

Una veu amb conseqüència

“El món és tan maco, i jo tinc tanta pena per morir…”. He llegit en alguna de les moltes reverències que han aparegut als diaris aquest cap de semana que l’escriptor portugués possiblement més llegit i/o respectat del món va pronunciar aquestes paraules en un xiuxiueig, en una de les penúltimes trobades literàries en les que va participar. Tot i això, era pessimista, i a mi per això no m’agradava llegir-lo: perquè de tan lúcid em feia mal. Em feia mal que el món fés mal. Em feia mal saber que el món fa mal sabent que fa mal. Parlo en passat perquè han anunciat la seva mort, als 87 anys, però podem parlar en present i en futur, com passa amb totes les personalitats compromeses que passen a la història de la humanitat, en lloc de passar de llarg. Jo no conec la literatura de Saramago perquè com us dic, no podia amb tanta veritat, però hi ha pensadors amb els que per la raó que sigui, sents afinitat. Potser els honors se’ls hagi guanyat per ser amo i senyor d’una veu amb conseqüència, com ha escrit algú. Quantes veus en saben, d’això? Dits de la mà.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Cada casa és un món

A vegades, no cal anar lluny per trobar històries: poden estar sota el llit, o al costat de la tele, o dins la nevera, darrere els iogurts caducats. És el que mostra la mostra organitzada per la Fundació Photographic Social Vision juntament amb Obra Social Caja Madrid. I doncs, que hi ha rere els iogurts? Potser cerimònies domèstiques que poden ser harmoniosament familiars o bé amagar rancúnies i foscors. L'espai tancat: els nostres objectes, records, la nostra identitat? Aquest petit o gran cau que ens envolcalla, on podem ser petits i grans alhora, sense donar explicacions, sense ficcions. Aquest indret que fem i que ens fa, però que pot esdevenir tristor, buit, solitud, presó, si se n'abusa o no se sap estar sol o ben acompanyat. Per alguna cosa existeix aquell tòpic que proclama que 'cada casa és un món'... T'has plantejat mai quin és el teu? A vegades, és millor quedar-se observant el dels altres. Pur instint voyeur, encara que no ens agradin les comparacions. Fins el 27 de juny a Espai Cultural Caja Madrid (Barcelona).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Icona Moss

En algun lloc vaig llegir fa uns dies que la Kate Moss (algú pot no saber qui és la Kate Moss?, no cal aclarir-ho, doncs). Doncs deia que en algun lloc vaig llegir que la Kate Moss representava avui la 'identitat líquida'. Em vaig quedar sòlida (vull dir de pedra). Suposo que qui ho va escriure es referia a la postmodernitat, l'etapa aquesta que ens ha tocat viure i, per analogia, a la Moss també. Però potser la Moss no la visqui igual que tu i que jo, o potser els mil i un 'morritos' són només això: 'morritos'. Però és que la Kate és rossa, està prima i té sex-appeal, i no tothom té aquesta bona o mala sort. En fi: sigui o no sigui la model Kate Moss una representació del postmodernisme 'líquid', suposadament individualista i suposadament efímer, la Kate és una icona dels nostres temps (la màxima icona, segons sentencia el sociòleg Christian Salmon al seu llibre 'Kate Moss Machine'). Què en dirien la Garbo, la Monroe o la Hepburn (Audrey)?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Dones africanes

Plovia. Plovia i estava desvelada perquè estava arribant la primavera, per fi, però encara no havia tret les flors de l'armari, amb tanta roba de llana. Llavors, capcota, em vaig topar amb una dona que em mirava d'una forma que no era arrogant però que potser m'ho semblava. Vaig continuar mirant i aleshores més dones em miraven, una darrera l'altra. Totes elles mirades pures, netes, fortes, tristes, lliures: així, així eren les mirades d'aquelles dones africanes. 'Mirades', dic, però hauria de dir 'mirada': la mirada de la camerunesa Angèle Etoundi, que ha aconseguit desvelar les mateixes mirades africanes de dones totes elles diferents, úniques, pròpies, però amb un rostre comú: dona desvelada, dona lliure, dona mare, dona lluita, dona fràgil, dona africana, dona mestiça, dona negra, dona blanca. DONA. 'Desvelos', una exposició que hi havia a la Rambla Catalunya i que ha acabat, malauradament, el dia 22. Ja no plou, però.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Secció Cultural

Cinema llatinoamericà

S'acaba d'estrenar la 16a Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, però a Lleida. El premi d'honor se l'ha endut la directora i actriu Icíar Bollaín, una entusiasta de la matèria prima del cinema, juntament amb l'actor Ernesto Alterio. La pel•lícula mexicana “El estudiante” va fer el tret de sortida, potser perquè enguany és Mèxic el país convidat. No només podreu veure llargmetratges, curtmetratges i documentals inventats i realitzats a l'altre costat de l'oceà, sino que també s'han creat activitats paral•leles i exposicions (veure pàgina web, acabaràs abans), així com matins dedicats als nens prematurament cinèfils (o als pares cinèfils que volen incitar els seus fills, que potser només volen jugar al futbol, a l'art de la pantalla gran). En fi. Cadascú tindrà els seus motius per anar o per no anar. Pels que sí, fins el 16 d'abril.

Tim Burton al MOMA?

Els que seguiu aquest setmanari us haureu adonat que, al menys a Cultura, estranyament sortim de les muralles de Barcelona, tot i que no ho tenim pas vetat. És per això (perquè no ho tenim pas vetat) que avui ens traslladarem a Nova York. Tot, per culpa d'una conversa amb un amic que resulta que es va deixar caure pel Museu d'Art Modern (més conegut com el MOMA) i resulta que es va trobar ni més ni menys que amb el Tim Burton (més conegut per 'Eduardo Manostijeras' i 'Malson abans de Nadal'), que estava allà, parlant o reflexionant a la seva manera arran l'exposició sobre la seva obra pictòrica, literària i cinematogràfica -als genis els hi passa això, que ho porten a dins i ho han de treure-. Si ets com jo i no tens un euro a la butxaca, però, t'hauràs de conformar amb imaginar-t'ho, i esperar a que arribi l'Alícia del país de les meravelles a casa teva. Fins aleshores, feliços malsons.

by Carmen

Publicats a http://eldema.cat

"Estamos com fome de amor..."

Estamos com fome de amor...
(JORNAL O DIA! Arnaldo Jabor)

O que temos visto por ai ???
Baladas recheadas de garotas lindas, com roupas cada vez mais micros e transparentes.

Com suas danças e poses em closes ginecológicos, cada vez mais siliconadas, corpos esculpidos por cirurgias plasticas, como se fossem ao supermercado e pedissem o corte como se quer... mas???

Chegam sozinhas e saem sozinhas...
Empresários, advogados, engenheiros, analistas, e outros mais que estudaram, estudaram, trabalharam, alcançaram sucesso profissional e, sozinhos...
Tem mulher contratando homem para dançar com elas em bailes, os novíssimos "personal dancer", incrível.

E não é só sexo não!

Se fosse, era resolvido fácil, alguém dúvida?
Sexo se encontra nos classificados, nas esquinas, em qualquer lugar, mas apenas sexo!
Estamos é com carência de passear de mãos dadas, dar e receber carinho, sem necessariamente, ter que depois mostrar performances dignas de um atleta olímpico na cama ... sexo de academia . . .

Fazer um jantar pra quem você gosta e depois saber que vão "apenas" dormir abraçadinhos,
sem se preocuparem com as posições cabalisticas...
Sabe essas coisas simples, que perdemos nessa marcha de uma evolução cega.
Pode fazer tudo, desde que não interrompa a carreira, a produção...
Tornamo-nos máquinas, e agora estamos desesperados por não saber como voltar a "sentir", só isso, algo tão simples que a cada dia fica tão distante de nós...
Quem duvida do que estou dizendo, dá uma olhada nos sites de relacionamentos "ORKUT", "PAR-PERFEITO" e tantos outros, veja o número de comunidades como: "Quero um amor pra vida toda!", "Eu sou pra casar!" até a desesperançada "Nasci pra viver sozinho!"
Unindo milhares, ou melhor, milhões de solitários, em meio a uma multidão de rostos cada vez mais estranhos, plásticos, quase etéreos e inacessíveis, se olharmos as fotos de antigamente, pode ter certeza de que não são as mesmas pessoas, mulheres lindas se plastificando, se mutilando em nome da tal "beleza"...

Vivemos cada vez mais tempo, retardamos o envelhecimento, e percebemos a cada dia mulheres e homens com cara de bonecas, sem rugas, sorriso preso e cada vez mais sozinhos...
Sei que estou parecendo o solteirão infeliz, mas pelo contrário...
Pra chegar a escrever essas bobagens?? (mais que verdadeiras) é preciso ter a coragem de encarar os fantasmas de frente e aceitar essa verdade de cara limpa...
Todo mundo quer ter alguém ao seu lado, mas hoje em dia isso é julgado como feio, démodê, brega, familias preconceituosas...

Alô gente!!! Felicidade, amor, todas essas emoções fazem-nos parecer ridículos, abobalhados...

Mas e daí? Seja ridículo, mas seja feliz e não seja frustrado...
"Pague mico", saia gritando e falando o que sente, demonstre amor...
Você vai descobrir mais cedo ou mais tarde que o tempo pra ser feliz é curto, e cada instante que vai embora não volta mais...

Perceba aquela pessoa que passou hoje por você na rua, talvez nunca mais volte a vê-la, ou talvez a pessoa que nada tem haver com o que imaginou mas que pode ser a mulher da sua vida...
E, quem sabe ali estivesse a oportunidade de um sorriso a dois...
Quem disse que ser adulto é ser ranzinza ?

Um ditado tibetano diz: "Se um problema é grande demais, não pense nele... E, se ele é pequeno demais, pra quê pensar nele?"
Dá pra ser um homem de negócios e tomar iogurte com o dedo, assistir desenho animado, rir de bobagens e ou ser um profissional de sucesso, que adora rir de si mesmo por ser estabanado...
O que realmente, não dá é para continuarmos achando que viver é out... ou in...
Que o vento não pode desmanchar o nosso cabelo, que temos que querer a nossa mulher 24 horas, maquiada, e que ela tenha que ter o corpo das frutas tão em moda, na TV, e também na playboy e nos banheiros, eu duvido que nós homens queiramos uma mulher assim para viver ao nosso lado, para ser a mãe dos nossos filhos, gostamos sim de olhar, e imaginar a gostosa, mas é só isso, as mulheres inteligentes entendem e compreendem isso.

Queira do seu lado a mulher inteligente: "Vamos ter bons e maus momentos e uma hora ou outra, um dos dois, ou quem sabe os dois, vão querer pular fora, mas se eu não pedir que fique comigo, tenho certeza de que vou me arrepender pelo resto da vida"...

Porque ter medo de dizer isso, porque ter medo de dizer: "amo você", "fica comigo", então não se importe com a opinião dos outros, seja feliz!

Venjar o no venjar

És el que es planteja l'Electra de Sòfocles en la tragèdia grega recentment arribada a la sala "petita" del Teatre Nacional de Catalunya. Perquè, tu què faries, si la teva mare ordenés matar el teu pare, rei de Micenes? Si fossis la germana d'Electra, optaries per l'opció més prudent, malgrat el patiment. Si fossis Electra, però, qualificaries de covarda qualsevol paraula que anés en contra de la venjança en honor de la veritat i del teu cognom. Viuries el teu dol per respecte a qui t'ha engendrat i arrossegaries, malgrat tot i tots, una tristesa infinita, per justícia. Així ho va predir l'oracle d'Apolo, que observa l'escena des d'un racó, com si fos una estàtua de sal omniscient. Avui, el vertader culpable de tot aquest enrenou no és Sòfocles, sino el seu còmplice, Oriol Broggi, i tot l'equip participant. Si 'Antígona' us va deixar sense alè, amb Electra us quedareu bocabadats (música ètnica de fons). Fins al 25/04.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Preguntes

"Vagis on vagis, sempre hi haurà algú que et farà tocar de peus a terra, i tu no sabràs si donar-li les gràcies o llençar-lo per la finestra. Et faran dubtar, però recorda que si no aixeques mai els peus de terra se t'hi faran arrels: ja saps què li va passar a l'amic del Petit Príncep amb els baobabs... O sigui que continua somiant, pensant, imaginant i volant, perquè algun dia tu i jo canviarem el món. T'ho prometo".

La veritat és que no sé on tinc els peus, últimament. Ni el cap ni els peus. Aviam què hi diu el Petit Príncep... potser sigui allà on trobarem algunes de les respostes necessàries a tanta incertesa (serà l'edat).

Ara que hi penso, però: no serà que la vertadera aventura rau en enlairar-se en les preguntes? Sigui com sigui, no tenim una altra opció, ara per ara.

O sí? O no?

Corto-cuentos (I)

Corto-cuentos se inaugura hoy y no sé cuándo acabará, pero si cómo: (véase final tras final)

Disculpe, señorita, ¿puede hablar con mi marido?

-Disculpe, señorita, ¿puede hablar con mi marido?

Me despertó de repente. La mujer colombiana o cubana o venezolana que se sentaba a mi lado en el tren aquella mañana necesitaba una sola cosa de mí: las palabras.

-Es mi marido. Dígale por favor que es mi amiga, que vamos al mercadillo de Sabadell y luego a trabajar. Dígale, por favor.

No me lo decía triste, sino risueña y con ojos saltones, aunque asomaba detrás de su sonrisa una suerte de miedo disimulado,

- Grasias, grasias.

Al otro lado del teléfono estaba su marido, poniéndome a prueba. Le di mi nombre, mi edad, y mentí con gran orgullo porque intuía que era una buena causa, una cuestión de dignidad de aquella mujer bien arreglada, ojos marrones, párpados verdes, cuerpo corpulento pero proporcionado y lleno de fuerza, labios fucsia latino pasión.

- Grasias, grasias -me susurraba entre risitas cómplices.

Le devolví el teléfono (celular) y le miré pidiéndole una explicación: después de haber sido partícipe de un engaño semejante me sentía con pleno derecho de inmiscuirme en su intimidad, aunque hubiera respetado cualquier tipo de evasiva (qué remedio). Tímida respondió, mirándome sincera y a la vez esquivándome la mirada:

- Voy para Barcelona. Tengo allá a mi amiga. Acabo de salir de casa porque él acaba de llegar de estar toda la noche en el baile. Salí escondida para que no me viera (se ríe, no sé si por miedo, por nerviosismo o porque sí). Yo también quiero salir, tú sabes, yo no me quiero quedar en casa. Encima él quiere que yo esté en casa cuando él llegue. Me dice que esté en casa cuando él llegue porque no quiere estar solo. Pero yo quiero salir (se ríe).

- Muy bien hecho -le digo-, claro que sí...

Tras devolvernos otra mirada de complicidad (sólo las miradas femeninas pueden entenderlas) se hizo un pequeño silencio. Ella miró hacia el suelo mientras acariciaba sus anillos en un gesto auto-relajante.

No dijimos nada más.

Bueno, sí. Al levantarme, le remarqué que recordara que su amiga se llamaba Carmen, y que tenía 25 años. Me guiñó el párpado verde y me agarró la mano con fuerza:

- Grasias, grasias.

Siempre he confiado en la bondad de los desconocidos.

Neguit*

Faig transcripció en flashback de "El poble del costat" del poeta de carrer i no d'estar per casa Enric Casasses. A sant de què? A sant de Santa Ploma, Santa Escriptura i Santa Casualitat (totes femenines) que aquesta nit he arribat tard a la presentació d'un llibre d'algú que no coneixia i que parlava de la 'Xocolata desfeta' al carrer Petritxol i 103 coses més. L'Enric Casasses havia de ser, però no hi era (es veu que van dir que tenia mal de panxa tot i que també jugava el Barça, a la mateixa hora...). Jo també havia de ser i tampoc hi era, què hi farem (mentrestant, estava a casa d'un company de feina paquistanés que volia que conegués la seva dona, preciosa, la seva filla, encantadora però amb mala llet -com ha de ser-, i les seves deliciocitats culinàries). Encara que hagués volgut, no podria haver-me negat -cultura musulmana, antropòloga innocent-. El mateix li va passar aquella nit a en Casasses, segurament (amb el Barça, s'entén).

Després, així doncs, doncs l'he représ. He bufat la pols i ha sortit això:

"Les coses importants, o sigui, les que importen, a mi i a qui sigui, estan escrites a la closca de la tortuga, a les arrugues del seu coll i al gest delicat de les seues terribles ungles, i si no t'ho creus pregunta-l'hi, mira-te-la a la cara i pregunta-li, fa cara de serp, d`àguila de jo, i mira com mira, està VIVA". O sigui, que les coses importants són les que fan bategar el teu cor, com ha escrit i recitat el poeta de carrer Enric Casasses (de carrer, però no d'estar per casa, te'n recordes que t'ho he dit?).

Abans, a la 3a part, també va tararejar unes altres quantes coses, com:

"La vida és un elefant penjant d'un fil, no sé com s'aguanta".

"La fondària depèn de l'altura a què et situes".

"El futur és una nit sense lluna" (Aquesta, però, és d'un tal Claude Pélieu).

NONAT: "És que la bellesa només es pot sentir o viure en el moment? Sempre s'ha de sentir el que se sent, per ventura no s'ha de poder recordar, també?".

"serà com créixer: no cal decidir-ho".

"l'única llei serà la de cada instant".

"I plego d'escriure, que em toca recollir la merda del gos".

"Adéu, fins aviat, i no et descuidis de dir-li a l'esperança que no passi ànsia, que estem be".

"I fins i tot la bellesa està amagada darrere d'alguna mena de lluita".

"dóna'm la mà, ja sé que sempre demano però...dóna'm la mà".

"perquè els humans som un plat sempre a mig cuinar i s'ha d'anar remenant, que si no, què? La vida se sent borda si no té quelcom que la desborda. Som l'única espècie coneguda que bull els espàrrecs".

"La poesia és per a reconciliar en el vol d'una gavina les contradiccions dels dies(...)"I la música és per a ballar".

"Si no fos pel món teu de la fantasia no sabríem res de la realitat, no seríem ni un tros de suro, no hauríem sabut mai ni que algú va matar una mosca ni d´'on venen els nens".

*** (una pausa perquè cal, com a la vida, doncs aquí) ***


Interrogant obert, diu:
'Per què escric?', contesta: "Per poder pensar, per no passar per ull, perquè no sigui dit, per arribar al pot de la confitura, per compromís, perquè sí, per ressucitar els vius i els morts, per casualitat, per no perdre el fil, perquè estava escrit, per embolicar la troca, per elevar un misto cremat en homenatge a la universal estrella apàtrida catalana, per elevar la temperatura, per participar-hi, per fugir-ne, per quatre pessetes, perquè no tinc cua, perquè algú bé hi ha de possar la cara i dir-ho, perquè si no no sé qui som ni què representem, perquè em foten crits, perquè m'estimen, per renegar de tot i de tothom, perquè tires la pedra i qui sap on va, perquè no pot ser, per fer-te companyia, per ara, per tota una sèrie de circumstàncies que no cal explicar, perquè ni el bosc ni l'asfalt no esborrin el camí de casa, per una mena d'insatisfacció universal, perquè he vist reflectits en un vidre els dits d'un vell que ballaven un instant damunt la porta quan entrava al menjador, perquè t'hi fixis, perquè no es pot enterrar la veritat, per escriure't i perquè tu me n'ensenyes, mira: llamp, llet, llit, llot, llum".


Vull fugir. Vull que m'estimin. Vull llet, llit, llot, llum. Vull tornar a escriure

(potser perquè "al costat de casa hi ha el fons del mar).

*En realitat volia dir nostàlgia de mi-nostàlgia d'escriptures, "que aquell que es posa en qüestió ell mateix, ja es preocupa per la humanitat".

bona nit i fins una altra en la que no trobi la lluna -per si la té algú i me la vol prestar, ni que sigui una estoneta, per jugar al sofà-.

Horizontes

Carta de motivación

Leyendas humanas-. Cuenta la leyenda que hay un momento en la vida de toda mujer y de todo hombre en que se percibe la necesidad imperiosa de un cambio. Uno suele darse cuenta porque olvida las llaves de casa en la nevera, o cosas por el estilo (quien se sintió perdido alguna vez sabe de lo que hablo). Es entonces cuando uno tiene que tomar, sí o sí, cartas en el asunto para no perder su reputación –sea cual sea-.

Se abren entonces dos caminos, con lo que sólo hay dos opciones –llámenme radical-: a) seguir por la misma vereda y hacer caso omiso a lo que el corazón nos dicta, o b) tomar el desvío imaginado, soñado, proyectado.

Ni mujeres, ni hombres, ni Dioses, ni sabios, tuvieron nunca la respuesta definitiva a lo que uno tiene que hacer en estos casos.

Seguramente los soñadores insistirán en que se tome la senda desconocida y enigmática, aunque no sepamos muy bien adónde nos va a llevar; los más pragmáticos, sin embargo, nos recordarán aquel dicho que dice que ‘más vale bueno conocido que malo por conocer’, o sea, que más vale quedarse con el culo en la silla y el sueldo fijo a final de mes, se tenga la edad que se tenga, porque lo de soñar, como lo de decir la verdad, es cosa de niños o de locos, no vayamos a perder la cabeza.

Pues bien, no sé si por casualidad habrán reparado en algún momento que yo soy de aquellas personas que persiguen la verdad, o sea, que pierden la cabeza. Además, suele pasar que, tras largos periodos de reflexión, uno, efectivamente, tiende a hacer todo lo contrario de lo que en realidad había rumiado tantas noches, tantos trenes arriba y abajo, tantos paseos a solas por la Gran Ciudad. O sea, lo más insensato.

Lo que la leyenda nunca contó, aunque sí lo pregonaran algunos filósofos de la calle más de una y dos veces, es que algunos se encuentran solamente cuando se han perdido, cuando no saben cuál es el paso siguiente. De hecho, sólo son felices cuando no saben dónde estarán. Es cuestión de temperamentos: los hay organizados y los hay errantes, qué le vamos a hacer.

Espíritus periodistas-. Quiero ir a América Latina porque desde que pisé Bolivia en el verano de 2007 me di cuenta de que había algo allí que me hacía sentir, a pesar de la sensación de extrañeza, en mi propia piel. Quizá sea la calidez humana que allí se respiraba, la ausencia de gris, al que uno se acostumbra de tanto olerlo.

Si ya América Latina estaba en mi imagen mental como una gran tierra por explorar –hay quien sueña con Europa y hay quien sueña con América Latina-, después de aquel viaje de cooperación volví a la tierra que me vio nacer con un imán pegado al corazón, por eso creo que siempre querré volver. ¿Y por qué Ecuador? No lo sé, nunca había estado en mi cabeza, como tampoco lo estuvo Bolivia en su momento. Hasta que un día, apareció.

Me interesan la naturaleza, las personas, la humanidad y las manifestaciones culturales de éstas (cine, teatro, literatura, fotografía y música, especialmente), así como conocer el mundo y las diferencias y similitudes que le dan contenido y forma. Y creo precisamente que el periodismo es el mejor aliado para dar al mundo, a las personas que lo rellenan y a las relaciones que lo expanden y comprimen, contenido, y en el Nuevo Periodismo Iberoaméricano como el mejor método de acercamiento a la(s) realidad(es), más o menos subjetivas.

Así pues, creo en el periodismo como un antídoto contra la desidia, contra las fronteras injustificadas entre los demás y contra la pérdida de nuestra curiosidad innata. Hago periodismo, y quiero crecer como periodista, porque aun soy de aquellas personas utópicas que creen que el mundo puede o no ser mejor, pero no lo será nunca si no lo intentamos. Como dijo el uruguayo Eduardo Galeano,

"La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar".

Llámenme insensata si quieren, pero las almas soñadoras nunca pudieron resistirse a los desvíos. O al menos, eso cuenta esta leyenda.

Nota: A pesar de ello, siembro dudas. También me gusta el viento de Barcelona cuando va a llegar la primavera, o cuando se lleva el invierno (por ejemplo)... Ay, el viento... Algunos decían: 'Dios dirá'. No, Dios no: el viento.

Sensibilitats casi primaverals

Hi ha gent que ha nascut per actuar i hi ha gent que ha nascut per pensar. Als segons, només ens queden dues opcions: passar-nos de cop i volta al costat pragmàtic de la vida i deixar-nos, com diuen (sense pensar) alguns, 'de tonteries', o bé acceptar la nostra naturalesa sempre incerta i dubtosa, però també feliç, i ser pensadors actius -que no màquines d'hiperactivitat productiva, tal com vol la gran ciutat d'avui dia.

Tota aquesta corrent de pensaments dispersos els ha inspirat un tren, o un diumenge a última hora en que hom torna al tren mirant-se a la finestra, però amb el cap en el no-res. Enmig de les meves divagacions, mentre passava pàgina a El País Setmanal sense que cap article em cridés especialment l'atenció, m'he trobat un reportatge d'aquests psicològics que m'he llegit de cap a peus. Tractava sobre la hipersensibilitat i els inconvenients que pot comportar-li a qualsevol persona en el dia a dia. Per sort, m'he trobat un paràgraf una mica més esperançador sobre els avantatges, escrit per la psicòloga Elaine Aron:

"Por su capacidad para captar matices y sutilezas que a los demás les pasan inadvertidos, los hipersensibles a menudo aportan a su trabajo y relaciones una buena dosis de visión y humanidad. Normalmente son conscientes, creativos y minuciosos, pero en una cultura agresiva, los valores de la cual son la dureza, la extraversión y la represión de las emociones más delicadas, pueden sentirse como ciudadanos de segunda clase. A veces se involucran tanto y captan con tanta intensidad el sentido de lo que sucede a su alrededor, que necesitan desconectar de su entorno en mayor medida que el resto de personas".

Després de llegir-ho, m'he quedat pensativa una estona i m'he adonat que tinc un excés de vida social que no em permet gaudir dels meus petits moments melancòlics (que alguns confonen amb excés de sensibilitat, fins i tot jo). Les conseqüències per a les persones la personalitat de les quals està tenyida d'aquest petit rastre nostàlgic, entre trist i feliçment vital, poden ser desastroses si no tenim aquests petits moments de recolliment on poder canalitzar les nostres inquietuds i/o essències hipersensibles, on campa alegrement el nostre jo més real, o millor dit, més nostre.



Però no és la primera vegada que en parlo, de la melancolia. Gràcies a la (hiper)sensibilitat escrita, però, demà serà un altre dia -potser, fins i tot, més actiu.

I ara, l'Akademia Teatre

Doncs si. I en plena crisi. Barcelona està que trina amb els nous teatres. Major afluència de públic? Augment del número de creacions/creadors? Més pressupost? No ho sé. Jo només he sentit dir que en els moments i països més 'crítics' és on sorgeix un art més autèntic i més creatiu. El cas és que és el cas. Ara fa poc parlàvem del nou Almeria Teatre de Gràcia. Ara fa menys, a l'esquerra de l'Eixample, comença a caminar el Teatre Akademia, amb la 'k' capgirada suposo que per mostrar al mirall companyies teatrals que fugen d'estudi quan senten a parlar de mercat. La resta ja us la podeu imaginar. De moment, feu-ne un tast: teniu temps de retornar a la tragèdia grega del gran savi Sòfocles fins al 31 de març. Fins aleshores, 'Electra' us estarà esperant.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Febrero, casi un exabrupto

Apunte del mes de febrero

JOSEP MARIA Espinàs

Solemos decir que el tiempo pasa muy deprisa. Ya solo nos faltaba que el mes de febrero terminara antes que los demás. Íbamos tirando tranquilamente y de repente nos encontramos con que ya estamos en el mes de marzo.

Ya sé que quien trabaja y cobra por meses pensará que febrero es una ganga, y que ojalá todos los meses fueran igual de cortos. Sin duda, febrero es el mejor pagado de todo el año. Pero si dejamos a un lado el aspecto económico, la precipitada finalización de febrero puede tener un cierto impacto psicológico. A menudo decimos que el tiempo pasa tan rápidamente que no nos damos cuenta, y la llegada prematura del primer día de marzo es como una de esas pequeñas bofetadas que nos hacen conscientes de la realidad.

El nombre del mes proviene de la palabra del latín fabrarius, que equivale a purificación. No sé qué tipo de purificación deberíamos haber hecho en estos últimos días. Me atrevería a decir que más bien hemos actuado como si febrero viniera de fiebre. Pero resulta que, para mucha gente, todos los días del año son febriles, excitados, agitados. Por eso el tiempo pasa tan rápidamente. Quizá la excepcional brevedad de febrero podría ayudarnos a entender la brevedad del tiempo humano, si puedo decirlo así.

Hay un tiempo histórico, continuo, regular, que tiene un paso perfectamente medible. Curiosamente, es un invento de nuestra especie, que se concreta en los calendarios. No sé si existe la expresión «tiempo astronómico», pero podría servir por contraste. Por el contrario, nuestro tiempo, el particular de cada cual, el del día a día, es descontrolado. A veces avanza al paso lento de la tortuga; a veces, al paso rápido de la liebre. El tiempo personal es arrítmico. Decimos que hay días que no acaban de pasar nunca, porque nos resultan pesados y desagradables, y días que «pasan volando».

¿Podemos modificar el rígido paso del tiempo? Lo hemos intentado mediante el lenguaje. Por ejemplo, con la expresión tiempo muerto, que se aplica a ciertos deportes de equipo cuando el juego queda interrumpido por decisión de un árbitro o del entrenador de un equipo. Pero resulta que ese tiempo sigue pasando muy vivo, con frecuencia medido por un cronómetro.
Para mí, la expresión más sugerente es hacer tiempo. La utilizamos para indicar que estamos dispuestos a esperar que pase algo. Mientras esto no ocurra, haremos tiempo. Fabricaremos paciencia. Que es el arte de vivir el tiempo.

Tàpies: capítol dos

La sorra no només la trobem a les platges o als deserts. No. La sorra la podem trobar, també, en qualsevol pintura abstracta d'aquell avantguardista català conegut com Antoni Tàpies, un mestre trenca-esquemes i trenca-closques del segle XX que reivindicava l'automatisme com a màxim exponent expressiu, tal com feien els surrealistes, així com el gest atzarós (o imprevist), tal com va fer Cage (John) en les seves (des)composicions musicals (posem per cas). Al tal moviment que incloia tot això, ni més ni menys, se'l coneixia com a 'informalisme'. Doncs bé, tot aquest discurs vestit d'intel·lectualitat i d'abstracció conceptual només per dir-vos que aquesta setmana torna a obrir les portes la Fundació Antoni Tàpies, tancada per reformes des de fa dos anys. Si voleu entendre alguna cosa, o simplement gaudir de la nova pintura d'abans, avui, ja sabeu on heu d'anar. 'Antoni Tàpies. Els llocs de l'Art'. Fins al 2 de maig.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Potser Dylan (Bobs)

Podria estar a qualsevol no-lloc, perquè no, Ell no estava allà: no hi era. Potser estava buscant respostes en el vent, o potser simplement estava somiant ser un vagabund en una nit errant a Central City (Colorado). On era, realment? O on no-era, realment, en Dylan (Bob), si no hi era 'allà'? 'I'm not there', més enllà del més enllà i més enllà del gènere cinematogràfic conegut com a 'biopic', ens mostra, sota direcció d'en Todd Haynes i amb fil no conductor d'en Haynes+Moverman (al google en trobareu tanta informació com vulgueu i inclús més) les múltiples facetes, cares, rostres, egos i alter-egos del poeta de carrer més cara dura de la història pop-rock-folclòrica d'aquests anys. No importa si t'agrada l'harmònica i les paraules utòpiques o no. No importa si et va encantar l'últim documental de l'Scorsese o no. De fet, tampoc importa si t'agrada Bob Dylan o no, perquè potser, en comptes d'en Dylan, et trobes a la Cate Blanchett acabada de sortir d’un film de Richard Lester -o una mena de retrat polièdric d'una personalitat en metamorfosi.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Marcello, come here, hurry up!

Després de seguir l'exposició al voltant del cineasta italià Federico Fellini, que ens va endolçar la vida per sempre més amb aquell petó que mai es varen donar la desitjada Anita Ekberg i el sex-symbol Marcelo Mastroianni sota una hipnotitzada Fontana di Trevi a 'La dolce Vita', he decidit que jo no vull ser la Ekberg. Jo, qui de debó voldria ser, és Giulietta Masina en el paper de Gelsomina a 'La strada' (1954). Però tant se valen els alter-egos (perquè així com jo voldria ser Gelsomina, en Fellini també voldria ser Mastroianni, no us enganyeu). L'important d'aquest escrit és que, efectivament, la vida por ser més dolça gràcies a Fellini i les seves històries, que abans de ser filmades varen ser còmics. I per què? En un moment de lucidesa, Fellini va realitzar la següent afirmació: 'Finalment, val a dir que aquest tipus d'espectacle basat en l'encant i la sorpresa, la fantasia, la bufonada, la fàbula i l'absència de significat intel·lectual és l'espectacle que va amb mí'. Deu ser per això. 'El circ de les il·lusions'. Fins al 13 de juny al Caixa Fòrum. Exposició gratuïta.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

"Mirar-vos és saber de vosaltres, saber-vos ens posa al nostre lloc",
va dir MARTÍ BOADA (geògraf i ecòleg).

Una imatge val igual que mil paraules

Ni més ni menys. Sino, visiteu l'exposició que hi ha a les Cotxeres del Palau Robert fins al proper 28 de Febrer, 'Els ulls i la paraula', en la que trenta-un fotògrafs de gran sensibilitat social i humana exposen 81 imatges, acompanyades totes elles de textos signats per artistes de tots els àmbits (Lluís Llach, Dario Fo, Juan Echenove, Almodòvar, Antoni Tàpies...), polítics, com Montilla o Santiago Carrillo, escriptors, com Maruja Torres o Saramago, pensadors, com Arcadi Oliveres, futbolistes, com Laporta o Etoo... Una iniciativa conjunta del Palau Robert i de l’associació Gramenet Imatge Solidària, la missió de la qual radica en emprar la fotografia com a mitjà de reflexió i sensibilització sobre les injustícies del món i com a font de finançament per projectes solidaris a l'Àfrica i a Amèrica Llatina. 'Més del mateix', pensaran molts. Potser si hi hagués justícia poètica no caldrien més iniciatives com aquesta. I tu? Encara creus en un món millor? Quina seria la teva frase, la teva reivindicació? La meva: 'El món té dits, dits que pregunten, fan carícies, ens assenyalen'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

II Premis Gaudí

Així com els últims no seran sempre els primers, els guanyadors tampoc no són sempre els millors, tot i que solen coincidir. Enguany, la guanyadora que va tornar amb més 'gaudís' sota el braç després de la 2a entrega dels Premis Gaudí de Barcelona-certamen que s'ha celebrat, per cert, en un context d'aigües (in)oportunament turbulentes pel que fa a la nova llei de cinema 50% en català- ha estat la jove i novell Mar Coll que, juntament amb tots els seus còmplices tècnics, va crear 'Tres dies amb la família': millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor protagonista femenina, en reconeixement a la interpretació de Nausicaa Bonnin. L’actor Àlex Brendemühl ha rebut l'estatueta al millor protagonista masculí per la pel·lícula 'Les dues vides d’Andrés Rabadán', film guardonat també al millor actor i actriu secundaris, Andrés Herrera i Clara Segura. Sigui el que sigui el que hagi de ser amb la retransmissió del cinema en català, la producció i la realització han demostrat que, certament, podem portar el cap ben alt, malgrat les C(risis).

by Carmen, publicat a http://eldema.cat/

Antimines antipersona a Cambodja

Entre quatre i sis milions de mines anti-persona, segons els estudis més optimistes, envaeixen les terres de Cambodja. La tragèdia que escenifiquen aquestes dades -és a dir, un 40% del territori cambodjà ocupat per mines anti-persona-, és el que han volgut representar i denunciar el fotoperiodista Gervasio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d'Espanya 2009 i Premi Nacional de Fotografia 2009) i el realitzador Oriol Gispert a l'exposició 'Cambodja, terra d'esperança' al CaixaForum de Barcelona -és a dir, la quotidianitat i la lluita per mirar endavant dels habitants de Cambodja després de tres dècades de conflictes, i la desolació d'uns terrenys marcats, lamentablement, per la irracionalitat més inhumana, però també per l'instint de supervivència i reconstrucció que ens permet aixecar muntanyes allà on s'han implantat deserts, potser cementiris-. Només fins al 28 de febrer.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La nueva revolución (sensual)

“Fuera cual fuera la razón, decidí entonces que si alguna vez dirigía alguna batalla por la liberación de la mujer, no olvidaría la sensualidad. Como decía tía Habiba: ‘¿Para qué rebelarse y cambiar el mundo si no puedes conseguir lo que le falta a tu vida? Y lo que le falta más claramente a nuestras vidas es amor y lujuria. ¿Por qué organizar una revolución si el nuevo mundo va a ser un desierto emocional?”

escribió la socióloga marroquí Fatema Mernissi en Sueños en el umbral. Memorias de una niña del harén. El Aleph. Bcn: Junio 2003.

L'home que col·leccionava joguines

El col•leccionista de col•leccions Guy Selz classificava els objectes adquirits en dues grans categories: mascle o femella. Essent com són les segones les que engendren de noves, eren aquestes les que en Selz perseguia, més o menys entre el 1901 i el 1976, per ser més exactes, més o menys ajudat per la seva mare, també francesa, dita Françoise. El resultat de l'aglomeració serà rescatat del pas del temps al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, gràcies a l'aportació dels fills de Selz, identificats habitualment per Dorothée i Philippe. Un microunivers on convivien ocells, nines, màscares, soldats de plom, cromos, vaixells, exvots, reliquiaris… a la recerca del temps perdut i de la nostàlgia del que queda dels records quan els jocs ja no són jocs, sinó joguines, records. Al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona podràs trobar-los si ho vols: només cal que obris els calaixos. Fins a l'11 d'abril.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Érase una vez Constance, un sin techo 'más'

Sinopsis

Érase una vez, año 2010, gran Barcelona, ciudad condal, vivía des de hace largos años un ex francés, tal vez feliz, hombre, edad cree que 75. Nómada de 6 de la mañana hasta altas horas de la tarde, solía pasear su carro vagabundo con los periódicos gratuitos del día, algún alimento que le habían dado, y la vida que se había ido. En el bolsillo pequeño de su pantalón viejo (donación social) solía guardar, también, alguna ilusión hecha ayer.

Lo conocí una mañana de frío, justo en esa hora en que la ciudad se acaba de desperezar. Huérfano temprano, sin su único hermano, poco después: sólo le quedaron las ganas de luchar, y mucha pobreza tras años sin cotizar. Intentó paliar su soledad con alguna mujer, pero como en casa de ricos no entran pobres, volvió a aprender a estar consigo.

A pesar de que para él la vida es triste, no ha perdido del todo su inocencia. Lo saben todos los que se fijan en Él. Se le puede ver sentado en un banco de Plaza Cataluña todos los días de 6 a 10h, hora solar. Suele sentarse a esperar, mientras las otras vidas vienen y van, a toda prisa. Quizá esa ‘espera’ es lo que lo mantiene tan íntegro, a pesar de los pesares. O eso, o que te cante un bolero siempre que tiene ganas de llorar.

by Carmen

The Black Rider Picture Show

Un home de ciutat, més destre en la ploma que en carregar el fusell, s'ha de guanyar la pubilla de la casa del diable, una rossa fineta amb crits de filferro que es passeja presumida amb el seu ànec amb bec de botzina. Aquest es el fil no-conductor de 'The black rider', la llegenda centreeuropea convertida en òpera per la batuta de Carl Maria von Weber en 'El caçador furtiu', una barreja de bogeria incongruent extremadamanet hiperrealista (culpa de William S. Borroughs, que va ficar el nas) feta musical d'humor macabre (culpa d'en Tom Waits i les seves meravelloses estridències poèticament incorrectes). Obra absurda amb tocs d'existencialisme on el destí juga les seves cartes d'amagat (perquè com ens xiula el personatge neardental, per molt que apuntis, sempre acabaràs anant on la bala vol que hi vagis). Bales que ens porten pels camins tortuosos del sense-sentit i la irracionalitat més absoluta, però amb rerefons d'una lucidesa de riure nerviós. Tot, al pur estil 'Cabaret', però amb reminiscències de The Rocky Horror Picture Show. Ho veuràs a l'Almeria Teatre.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Istambul, ciutat cultural europea

Més coneguda antigament com la majestuosa Constantinopla, la ciutat que ha estat bressol de les dues grans civilitzacions occidental i oriental s'estrena aquest any com a capital cultural europea, juntament amb Essen (Alemanya) i Pécs (Hungria). Ho va celebrar uns dies enrere amb focs d'artifici i un bon entramat de cantants turcs, de la talla de Nil Karaibrahimgil, o Tarkan, príncep del pop a Orient. Ho fa patent amb l'obertura de diversos museus, com el Museu de la Innocència, inspirat en la novela del Novel Orhan Pamuk, o el proper Museu de la Illa d'Istambul. Una bona oportunitat perquè la ciutat que va acollir tres imperis (el romà, el bizantí i l'otomà) obri les portes celestials de l'actual majestuosa Europa. Ocasió ideal, també, perquè a l'encant tristament melancòlic i lilós que ha caracteritzat la ciutat durant segles pugui sentir-se orgullosa de ser qui és. S'ho ha guanyat, i s'ho mereix. (Aviat, també, al CCCB).

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

"Sugerencia" a RubiBus

Apreciados,

Esto es una sugerencia y una queja. No sé si hablo en nombre de alguien más o sólo lo hago en el mío. En cualquier caso, creo que resulta vergonzoso que los horarios de autobuses no se correspondan con los horarios de tren. Todos los días, veo pasar el autobús que me acercaría a casa y que me ahorraría atravesar el tétrico y desolador puente de la riera en plena noche, por delante de mis narices, y nunca lo alcanzo. ¿Es esto lógico? ¿No se supone que es esto un servicio para los ciudadanos?

Si saliera 2 minutos más tarde algunos nos ahorraríamos el estrés, la impotencia y el frío al final del día, cuando menos ganas tenemos de sentir todo esto. Todo por 2 míseros minutos.

Espero que alguien sienta un poco de empatía y pueda tomar medidas al respecto.

Gracias y un saludo.

Lulu on the bridge

Una escena:

Ella: Ya tendremos tiempo de hablar de él. Antes tenemos otras cosas de qué hablar.
Él: ¿De qué?
Ella: De ti, bobo, de eso. Quiero saber qué es de tu vida.
Él: ¿Para qué? Quiero decir, si ni siquiera te gusto.
Ella: ¿Todavía no me conoces? Después de tantos años todavía no sabes quién soy.

(silencio largo)

Él: Parece que no.
Ella: Cuando entrego mi corazón a alguien es para siempre. Es posible que no vuelva contigo, pero eso no signifa que no me preocupes. Todavía eres parte de mí, tonto.

(Ella se va. Música de tacones. Él se la come con la mirada, descontrariado).

by Paul Auster.

O tot o res

O tot o res. No m'agraden les mitges tintes. Suposo que a això es deuen els meus 'fracassos' amorosos en general, i els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica, que sempre m'han portat agafadeta de la mà.

Però un bon mal dia em vaig cansar de tanta venada existencial, i vaig optar pel no-res: absència d'experiències trasbalsadores, absència de fets importants, absència de relacions socials importants. Crec que ho vaig decidir un bon dia després de l'horror vacui: em vaig adonar que la plenitud era massa dolorosa i em vaig avorrir de la meva filosofia. 'Ja no vull anar agafadeta de la mà', em vaig dir.

L'emprenedora iniciativa la vaig portar a terme durant uns anys (bé, potser mesos), però un bon mal dia, de cop i volta, em vaig adonar que m'havia convertit en una figura planera i convencional sense històries per explicar. Com era previsible, vaig tornar a agafar-me de la Mà, encara que sabia que em portaria per les catapultes amazòniques de les sensacions emocionals i les pre-post-reflexions excessives.

Però és que tampoc tenim gaire més a escollir: O tot o res, o el no-res. El no-res pel no-res sempre m'ha recordat a la mort i a les mentides de l'ànima. A més, com es pot VIURE en el no-res? Sense preocupar-te per no-res? Bé, potser exagero, però al menys he advertit de les meves preferències. Disculpin les molèsties.

Nota: De fet, crec que mai em vaig desfer del tot de la mà, per molt que digui. I fins i tot, a vegades, em diuen que sóc una persona tranquila i 'equilibrada'... Potser tinguin més raó que no pas jo, que em no veig de tant a prop.

Però tant és tot, tant és jo, si ho compares amb Haiti.

L'ideal amorós d'Oliveira

Com que sento vertadera devoció per Lisboa, tot el que té a veure amb la ciutat m'atreu. És per això que he convençut a un parell d'amigues per anar als Verdi a veure l'última pel·lícula del veterà Manoel de Oliveira. Inspirada en un conte moralista de l'escriptor realista Eça de Queirós, 'Singularidades de uma rapariga loura' és la història d'un comptable que s'enamora d'una bellesa rossa a la qual admira des del despatx, com una Julieta impermeable que desperta el desig des d'una finestra. La misteriosa història que viurà amb aquesta noia se l'explica el protagonista, Macário, a una desconeguda amb la que comparteix seient al tren. Una pel·lícula un altre cop parlada, en que Oliveira ens parla de com mitifiquem les persones que desitgem, i del que passa quan despertem de l'encanteri. Pla fixe llarg que reflexiona en comptes de descriure, i que ens convida a deturar la mirada, al pur estil Oliveira.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Grans petits llibres

'No tinc paraules'. Sort que aquesta frase feta no és més que l'inici d'aquest article i que ha vingut al cas perquè és el títol que apareix a la portada d'un dels llibres que s'exposen al FAD o Foment de les Arts i del Disseny, tocant a la plaça del MACBA, fins el proper 22 de gener. 'Petits editors, grans llibres', és una mostra realizada per a donar visibilitat a les petites editorials com a estratègia de resistència envers la tendència a publicar títols que no cerquen res més que el pur rendiment econòmic. Per reivindicar les seves intencions críticament constructives s'exposen prop de 500 exemplars de 100 editorials que busquen la qualitat i la forma per sobre d'omplir-se les butxaques. Així mateix, s'especula, en el bon sentit de la paraula, sobre els possibles efectes del boom del llibre electrònic. Com s'ho faran els petits editors per sobreviure en un món textual engolit per la pressió econòmica i mediàtica?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La torna de l'Almeria Teatre

L'Almeria Teatre és un espai ubicat al cultural barri de Gràcia que fa un mes que ha iniciat la seva programació, i que ressuscita un teatre dels anys 60 que també era un espai pel bingo. Engega en l'època grisa que ens ha tocat viure una nova temporada teatral caracteritzada per la novetat vestida de vellut -en el sentit de renovar sense perdre encants vells, ja inventats-. La temporada dóna el toc d'inici amb 'The black rider', un espectacle d'humor macabre i cabaretero del que parlarem properament, així com '5 noies i un vestit', reivindicació pura de l'esperit femení, i el musical 'From London to Barcelona', que recupera aquest gènere mig perdut. Un nou espai que es defineix a partir del concepte europeu de 'fringe', reivindicant el teatre alternatiu però comercial però de qualitat. Un nou espai, en definitiva, per a dir més coses, o per dir-les -i escoltar-les- d'una altra manera.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

2n Manifest Groc de la Història

(ara que ha arribat el Futur)

El següent manifest és, davant de tot, una bogeria. El fragment que segueix a continuació, no obstant allò, és el que hi ha darrere de Tot.

1. Queda totalment prohibit fer menció de la paraula 'crisi' en els següents casos o situacions o circumstàncies:

a- Davant d'un fracàs amorós, laboral o peatonal.
b- Davant dels amics quan hi ha vi o una estona llarga pel mig (el mateix davant els enemics).
c- Davant dels aparadors i els semàfors en verd.

2. Manifestem, jo i qui se sumi a l'intent, el dret a no decidir quan no sabem què decidir, i a no posicionar-nos sempre que ens qüestionen o ens qüestionem. És a dir, reivindiquem el dret a no saber, humilment però amb l'orgull de ser, de tant en tant, transparent.

3. Queda totalment prohibit convertir-se en un èsser fosc i nostàlgic, a no ser perquè s'és dandy o es té complexe de cristall de bohèmia sense cura, però sempre, i només, si se li fa l'amor a la vida, i mai a la mort, en la metamorfosi.

4. Per tant, és estrictament necessari posar el Groc davant el Negre quan la vida sembli tediosa o insuportable per hàbit adquirit -encara més si l'hàbit és un vici ple de fums-.

5. El Groc, doncs, es proclama el color de la Vida, i només es permetrà canviar la tonalitat en cas que sigui de nit o faci núvol, però mai més de dos dies i 365 nits seguides. En cas contrari, ens quedarem una estona en Blanc, fins que arribi l'home del sac amb els pinzells.

6. Qualsevol dubte serà víctima de les respostes dels altres, però mai mai mai serà víctima de la por a l'expressió del mateix. El mateix passarà amb les mentides.

7. Qualsevol cabòria serà membre pertanyent del Club de les Tonteries Sense Sentit, i sempre haurà de ser expressada mitjançant l'art, la paraula, el plor o el somriure mig, però mai pel crit envers aquell pobre que passa per allà i que no té res a veure amb les teves turbulències.

8. No està permés amargar la vida dels feliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels infeliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels que no estan en cap d'aquestes dues categories.

9. S'aboleixen les avarícies insanes i les persones amb les idees tacades de sang o d'egoisme o egolatrisme.

10. Com també s'aboleixen els diumenges sense sofà, les soledats no escollides i els cels sense eternitat.

Per ara i a partir d'ara, qui es vulgui sumar, que no resti.

Gràcies i una salutació cordial.

Promou i és signatari d'aquest petit manifest:
un Sol Groc,
l'amo de tots els mòns
que van més enllà de la Terra i l'Homo.

Fuente: creación propia.
Inspiración momentánea: http://www.xtec.es/~malons22/personal/manifestos.htm

De com fer art reciclant

Sembla ser que s'ha perdut l'esperança a Hopenaghen. Sí: sóc una apocalíptica. Però és que no hi ha més que mirar els pronòstics d'ecòlegs, antropòlegs, científics i pensadors contemporanis per adonar-se'n, així com l'aparició sobtada d'estacions fora de lloc o la mateixa desertització. Li diuen 'canvi climàtic', 'Fi de l'Era del desenvolupament', 'Crisi ecològica'. Ara, més que una predicció, és una evidència en la qual hi juguem tots. Doncs bé: hi ha qui juga millor i n'hi ha qui juga pitjor. Entre els millors del joc, estan els que converteixen el reciclatge en un art, com els organitzadors i participants del Festival de Reciclatge Artístic Drap-Art, una associació sense ànim de lucre fundada al 1985 que enguany ens porta per 9na vegada l'art sa de reutilitzar i reinventar, però amb creativitat. Fins al 10 de gener al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El runrun de Quim Monzó

Segur que t'ha passat algun cop, que agafes el llibre d'un escriptor i durant un temps és el teu fetitxe. A mi m'ha passat un innombrable número de vegades, tant pel que fa a escriptors com pel que fa a músics, cineastes i fins i tot pensadors. Una d'aquestes vegades li va tocar a en Quim Monzó, probablement un dels nostres millors novel·listes, cronistes i conta-contes. Tot va començar un bon matí de pluja al tren. El vaig descobrir a laVanguardia, quan encara feia 'run-run' (el tren i la secció on ell escrivia). Després vaig seguir-lo amb 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', una paròdia de les màquines invasores. Les seves cròniques em despertaven al món i me'l feien més portable, gràcies a la cella aixecada que trenca amb tot existencialisme per fer-ne una ganyota. Mesos després el vaig deixar: m'havia desvel·lat 'El perquè de tot plegat'. Això, rai. (Si també ha estat el teu fetitxe, el trobaràs al Centre d'Arts Santa Mònica fins a l'11 d'Abril).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Les ciutats invisibles

Saltimbanco, l'últim espectacle del Cirque du Soleil, significa literalment 'saltar en un banc'. La darrera vegada ens van entusiasmar amb un viatge al voltant de l'Alegria. Aquest any, l'argument explora l'experiència urbana en totes les seves expressions, des de les de les persones que van i venen per les ciutats, fins a l'organització que conforma el paisatge urbà de les grans metròpolis, una mica més enllà d'en Fritz Lang. 95 artistes de 20 nacionalitats conformen la trouppe de Saltimbanco, 140 personas de producció local, 180 tones d'equips, 1200 peces de vestuari... Dirigit per Franco Dragone, el Circ més gran del món torna al Palau Sant Jordi de Barcelona per tal de demostrar-nos, entre acrobàcia i acrobàcia, que la bellesa feta poesia pot trobar-se a tot arreu. Una demostració onírica i sublim a una ciutat imaginària, on la justícia poètica pot estar, només, en la diversitat cultural. Del 30 de desembre fins al 10 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Una solitud monstruosa

Hi ha qui creu que tots portem un monstre a dins, com és el cas del cineasta que va crear John Malkovich, Spike Jonze. El director ve al cas perquè aquesta vegada duu a la gran pantalla "Donde viven los monstruos", una adaptació de fàbula d'un clàssic de la literatura infantil d'en Maurice Sendak, el no només escriptor sinó també il·lustrador que va demostrar la seva creença en la premisa que obre aquesta ressenya al 1963, amb el conte que porta el mateix nom que la peli, darrere del qual s'amagava en Max, un nen convertit en rei de monstres, tan solitari i nostàlgic com a l'adaptació d'en Jonze,però potser menys reflexiu i capcot. Un món fantàstic però extranyament real en el que es posa de manifest que, moltes vegades, el monstre pot ser un mateix.

by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

Sóc qui no sóc que sóc

(...)

Aleshores va decidir tornar, després de molt, molt de temps (gairebé segles, quan es tracta de nits).

I ho va fer com es fan totes aquelles coses que no se sap com es fan, perquè simplement ES FAN, impulsadament.

Res és, però tot pot arribar a ser.

Va seguir el seu camí en moviment, perpetuant-se en la quotidianitat del nou fred i en les demandes dels horaris que comencen i acaben més o menys a la mateixa hora (gràcies a Déu).

Potser es va desprendre de tot allò, o potser no. Potser ho recuperarà, precisament, quan ja no hi pensi.

Res és, i res pot arribar a ser fins que un no ho VOL.

Alça el vol, i demà tornarem on mai vàrem tornar. Potser, però, ja no caldrà, ja no serà necessari, perquè ja no seràs la mateixa.

No ho havies de ser.

*(Hi ha vegades que no diem res perquè no sabem què dir).

El dedo en la llaga

Texto escrito para la exposición de los cuadros de Cris en la sala MauMau:

Conocí a Cris Figueres (la Kitty) como conocemos a la mayoría de las personas a lo largo de nuestra vida: por casualidades causadas. El día 3 de febrero del 2009, bajo una luna lisboeta, pude reconocer a la Kitty en el aeropuerto de la ciudad más bohemia del mundo porque había coincidido con ella en el 2007 detrás del mostrador del Centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona, donde levantaba las paredes y el arte allí expuesto a base de carácter y buenas intenciones.

Mientras coordinaba el CCCB, además, la Kitty -una especie de gata con botas claroscura, dulzura y temperamental según la luna, según la felicidad o infelicidad del momento y según el lugar y el cristal con el que se quiera mirar- paseaba sus claroscuros por la Universidad de Barcelona, buscando entender la historia del Arte, su sombra constante.

Antes de esto, y siguiendo la historia de su propia sombra artística de más reciente a más primitiva, la Kitty otorgaba sonrisas de terciopelo rojo en el siempre blanco impoluto Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a los visitantes que por allí se quisieran pasar, donde se (re)movía como un gato por su casa, al son de su sombra de siempre, antes ya mencionada.

Luego (antes, pues), se dejó llevar por su percepción-sensorial, otro de sus grandes rasgos distintivos, y por su idealismo mágico no exento de realismo trágico, a las aulas de Bachillerato artístico que se impartían en la Escuela de Arte Pau Gallardo de Badalona. Mucho antes aun, sin embargo, su intuición o su madre se le habían adelantado y se la pudo ver pasear sus sueños, entre los 10 y los 16 años, en los pupitres de la Escuela Di-7 de Badalona, ciudad donde nace y reside.

Probablemente fuera allí, entre pinceles aun por explorar, donde empezó a forjarse la Alicia en el país de las maravillas que llevaba dentro y que iría sacando, y donde, por consiguiente, empezaría a desarrollarse su talento artístico, entre brotes de percepciones rojas, negras y blancas.

Luego (regresando al futuro, que es ahora), la Kitty se ha dedicado de forma impulsiva a buscar momentos en solitario en los que poder mezclar sus impresiones trágicas con sus ensoñaciones idealistas, todo en la misma paleta.

Hace unos meses me confesó que su intención al pintar no era exponer su obra, principalmente porque era algo ‘muy suyo’ que no quería desgastar, refiriéndose a tantos artistas que, en vez de perfilar su obra, la pervierten, de tanto acudir a ella sólo por buscar el éxito.

Finalmente se ha decidido. O la hemos convencido, diría yo. Como pocos, decide sacar coraje y mostrar su lado más profundo, no para ser reconocida sino para ser Ella, sin más. Tinta sobre papel que ha sido plasmada y inmortalizada entre el 2007 y el 2009, quizás los años (los veintipocos) en que una se siente más perdida y, por tanto, con más necesidad de rebuscarse.

Alguna vez la oí decir: ‘Tengo miedo’. No sé si se refería al Mundo o a la difícil tarea de ser una misma. Sea lo que sea, ese miedo no la ha vencido. Al contrario: le ha dado vida a su sombra, y a los fantasmas que a todos nos invaden de vez en cuando, Ella, al menos, los ha vencido, aunque haya tenido que meter el dedo en la llaga, y mostrar las cosas tal como Ella cree que son, y tal como Ella querría que fueran, para bien y para mal. Al fin y al cabo, es lo que todos llevamos dentro, más allá de las (buenas) o (malas) apariencias. No está de más que alguien nos lo recuerde de vez en cuando. Más aun si es sin pretenderlo.

by Carmen, que interpretó el papel de una especie de casi comisaria'

Capitães da Areia

"Jogávamos jogos de prenda.
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".



"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".

"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".

"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".

"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".

"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".

"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".

"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".

"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".

Si això és un home

Em deies Agustí Centelles i pensava: Gran fotoperiodista. La Guerra Civil. Lluitador. Lliurepensador. Per tant, defensor de la (llibertat). Llavors: Humanitat. Però el passat dimecres dia 2, mentre esperava l'inici de la roda de premsa de 'Llits', vaig descobrir que Agustí Centelles, a més, va ser víctima del franquisme en qualitat de 'refugiat'. Era l'any 1939. El primer dia queia en març, quan Centelles va ser traslladat al camp de concentració (res de refugis!) de Bram, en algun lloc de la refinada França. Barcelona, caiguda, ja. L'esperança, al terra, també. A partir de la sortida de la ciutat catalana i durant el seu internament, però, Centelles no es va deixar empresonar (mentalment parlant) i va salvaguardar la seva llibertat al seu diari de camp, que compartia reflexions i queixes amb la seva càmera, amb la que va poder capturar gairebé 600 imatges colpidores, perquè ens mostren un error no comparable amb Auswitch en barbaritat, però massa semblant en la intencionalitat. Fins el 10 de gener al Centre d'Art Santa Mònica.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gestualitat alternativa

'En situacions de conflicte, on arribem als nostres límits, al punt de dolor, dels nostres prejudicis i incapacitats, només podem avançar si estem disposats a canviar nosaltres mateixos i no esperar la solució únicament des de l'altre'. Aquesta crisi existencial és la que ha donat vida a 'El arte de volar o The magical Kschling Box', obra que podreu veure a la Sala Muntaner el proper dia 2 i que dóna el punt d'inici a la V Mostra de Dansa i Teatre Contemporanis, promoguda i catapultada per la Xarxa de Teatres Alternatius, l'agrupació més arriscada en el que es refereix al món del Teatre i el Gest. Teniu fins al 6 de desembre per treure vista-oïda-olfacte per les sales de teatre més outsiders de Barcelona, que un any més ens demostren que el millor teatre no sempre està als 'grans' teatres, sinó al revers.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Cabaret Bailén

Algú ha tornat a obrir la porta del número 22 del carrer Bailén. Màgia, humor, teatre, performance, circ i cabaret. És el Cabaret Berlín, tal com sona. Què és el Cabaret Berlín? Doncs segurament tot allò que t'està venint al cap mentre llegeixes aquesta petita ressenya, i una mica més o menys del que t'esperes, com passa sempre. D'entrada, una oferta lúdica més en la nit barcelonina que amaga en el backstage artistes, lliure-pensadors, músics experimentals i modernillos que no saben qué més fer per estar 'in' (i que per això van al Cabaret Berlín), i així fins a l'infinit. Vés en compte, però, perquè tot just l'acaben d'inaugurar, i els efectes adversos de l'assistència poden ser, potser, irreversibles. Ladies and gentleman: Welcome to Cabaret Berlín.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

"La dama del mar"

ELLIDA.- Querido Arnholm, ¿se acuerda de nuestra conversación de ayer? El ser que se acostumbra a vivir en la tierra, pierde el camino del mar...

BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...

(ELLIDA se aproxima a él curiosamente).

ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?

BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...

(ELLIDA sonríe serenamente).

ELLIDA.- Con una condición: la libertad.

WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.

ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...

(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).

BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...

BALLESTED.- Con mucho gusto...

Se limpia la pintura de los dedos, descuidadamente, en el traje, y acude a ayudar a BOLETTE mientras va cayendo el

TELÓN

By Ibsen (Henrik).

Alícia i el país de la Figueras

ALICIA DES DEL MIRALL

El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.


SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU

Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.

by Carmen

Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat

Els Encants

Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.

Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.

I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.

Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.

A la sombra del otoño

Llegó el otoño.

Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.

Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.

Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.

Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.

Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.

De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).

Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?


by Carmen

(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)

I love N.Y.

Doncs mira, no, jo no m'he enamorat a Nova York. Al menys, encara no. Però sí, si que m'he enamorat de Nova York. La culpa la té, com sempre, el cinema, perquè encara que em faci gran em continua fent somiar truites i em pessigueixa l'estòmac de tant en tant i em ai ai ai, què maco, i per què no?, no tot són el que diuen els diaris... La ciutat que mai dorm, segons Sinatra (Frank), ha estat protagonista o rerefons incontables vegades: començant per Woody Allen, que a N.Y. es va obsessionar per Annie Hall i per Manhattan (etc etc), continuant per Scorsese i la seva inoblidable Història del Bronx, sense obviar els ulls de gata de la Hepburn (Katherine) mentre cantava amb la tristesa més gran del món aquell 'Moon river' -abans l'havíem vist intentant vèncer la mateixa tristesa davant de l'aparador de Tiffany's, entre croissants, però res-. I així fins a gairebé l'infinit. New York deu ser el que té. Jo encara no ho sé. Vejam si m'enamora, un cop més, des de la pantalla.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Hi havia una vegada Tar

Fa molts, molts anys, va existir una ciutat meravellosa coneguda amb el nom de Tar, en aquells temps en que els indrets urbans que ara coneixem encara no havien estat malmesos. Però un dia d'aquells qualsevols en que tot semblava continuar amb la normalitat de sempre, de cop i volta va esclatar la Guerra Final. Va ser així com varen desaparèixer totes les ciutats. Totes, menys Tar, es clar. Tar encara avui perdura, però només la poden trobar aquells qui saben cercar-la. Si ets dels escollits, així que hi arribis, Tar et rebrà amb una copa de vi i soda. Allà, podràs fer girar la manivela de la caixa de música de Tar i conèixer l'eternitat, i potser veuràs l'ocell que cada cent anys li treu una gota d'aigua a l'oceà. I potser, quan hi siguis a Tar, ella et revelarà el secret de la Vida. 'Fando i Lis'. Fins l'1/11 al Teatre Tantarantana.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Free: jazz!

Imagineu que freqüenteu un col·legi de monges i la vostra vida transcorre tranquilament avorrida, entre vels, ave maries i mitjons fins als genolls. Fins que un bon dia irromp a l'aula una professora de la Nova Escola i enmig d'un crèdit variable de 'Música i cinema' us fa aixecar de la cadira i moure les cames, el cor i el cos a ritme de swing, tot i que encara no saps ballar ni tampoc què és això del swing. Va ser aleshores quan la nena capcota que duia per dins i per fora un somriure ensimismat va obrir els ulls a un món que podia ser divertit i fins i tot sentir-se lliure. Deu ser aquest l'efecte que sempre ha deixat el jazz en les persones des de la seva aparició a principis del segle XX, mentre Man Ray jugava a l'abstracció i Scott Fitgerald proclamava l'Era del jazz. Després va venir la reneixença del Harlem, el swing, el boggie-woggie, la generació beat i el Free Jazz (allibera't, jazz, ja que ets LLIURE). Només fins al 18 d'octubre al CCCB.

by Carmen

Publicat a http://poesiazul-carmen.blogspot.com/

El bruixot del paleolític i el Temporada Alta

"Entrades a la venda —si en queden— fins a 30 minuts abans de l'inici dels espectacles a qualsevol caixer automàtic de "la Caixa" i a http://www.servicaixa.com/". SI EN QUEDEN. És el que té el festival Temporada Alta: que la gent, cansada de la rutina de retornar a la vida normal sense hamaques i sense parasols, embogeix amb les coses que valen la pena i que tornen any rere any (gràcies a Déu, o gràcies potser a un bruixot al qui un beneurat dia se li va ocòrrer imitar a un cèrvol que hi havia pintat sobre la pared d'una caverna, allà pel paleolític, i que sense saber-ho estava inventant-se el teatre). Sigui com sigui torna, per 18ena vegada, el Temporada Alta. Sigueu benvinguts a les butaques.

by Carmen

No publicat a http://eldema.cat/

Saudade Paradiso

Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/