O tot o res. No m'agraden les mitges tintes. Suposo que a això es deuen els meus 'fracassos' amorosos en general, i els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica, que sempre m'han portat agafadeta de la mà.
Però un bon mal dia em vaig cansar de tanta venada existencial, i vaig optar pel no-res: absència d'experiències trasbalsadores, absència de fets importants, absència de relacions socials importants. Crec que ho vaig decidir un bon dia després de l'horror vacui: em vaig adonar que la plenitud era massa dolorosa i em vaig avorrir de la meva filosofia. 'Ja no vull anar agafadeta de la mà', em vaig dir.
L'emprenedora iniciativa la vaig portar a terme durant uns anys (bé, potser mesos), però un bon mal dia, de cop i volta, em vaig adonar que m'havia convertit en una figura planera i convencional sense històries per explicar. Com era previsible, vaig tornar a agafar-me de la Mà, encara que sabia que em portaria per les catapultes amazòniques de les sensacions emocionals i les pre-post-reflexions excessives.
Però és que tampoc tenim gaire més a escollir: O tot o res, o el no-res. El no-res pel no-res sempre m'ha recordat a la mort i a les mentides de l'ànima. A més, com es pot VIURE en el no-res? Sense preocupar-te per no-res? Bé, potser exagero, però al menys he advertit de les meves preferències. Disculpin les molèsties.
Nota: De fet, crec que mai em vaig desfer del tot de la mà, per molt que digui. I fins i tot, a vegades, em diuen que sóc una persona tranquila i 'equilibrada'... Potser tinguin més raó que no pas jo, que em no veig de tant a prop.
Però tant és tot, tant és jo, si ho compares amb Haiti.
