Fffff

Sofía tiene un montón de fotos
llenas de tejados
-cerca del cielo está mejor-;

Marta se ensucia los zapatos de mapas
pero va pisando suerte;

Lucía guarda un montón de despedidas
llenas de polvo debajo de la cama:

Soplar: Vivir.

by Carmen.

Publicado en la vanguardia el 23 de mayo de 2008.

Un festival primaveral

Segurament, la primavera seguiria sent primavera encara que no hi hagués Primavera Sound, un dels molts festivals de música que arriben a Barcelona any rera any. Aquesta edició ha gaudit de la presència obscura i vibrant dels mestres del trip-hop, o el que és el mateix, dels Portishead, que van omplir l'auditori del Parc del fòrum amb una actuació magistral, viva, brutal. Public Enemy, la banda totèmica del hip-hop, també van ser allà, així com una gran varietat de grups clau en el panorama 'indie' actual, sense deixar de banda artistes més decantats pel haapy flower, com De la Soul. Entre noms i renoms i cervesetes i shawarmes i crepes, que van omplir estòmacs festivalers, va destacar el cada cop més elevat Guinxo, que va trencar la tranquil· litat de dissabte a la nit amb el seu techno tropical. En definitiva, un festival primaveral sense pretensions inabastables però amb música de qualitat assegurada.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Síntesi creativa

Amb motiu de la 15a edició dels Tallers Oberts a Ciutat Vella, el Museu Marítim de Barcelona ha recollit, en una exposició col·lectiva que porta per títol 'Síntesi' -més addient, impossible-, l'obra creativa d'alguns dels artesans que han obert les seves portes a curiosos i fanàtics de l'art en pot petit, (que és bona confitura). Així, segons un jurat format per membres del FAD i del Museu Marítim, els millors artistes d'aquest any han estat: Alícia Rosselló i Núria Brunet, per naïfs; Gemma Pampalona, per 'ser' una joia; Rodrigo Ángel Belaunzaran, per escultor enmig de; Carles Guitart Esteve, pel còctel tradició/modernitat; Teresa Rosa Aguayo, per rellegir els teixits poèticament; Nicolás Spinosa, per reivindicar el cos com a pintura; Fiona Capdevila, per la nova roba reciclada... I tot un semi-etcètera que podreu trobar-vos, si el busqueu, fins a l'1 de juny. Qui va dir que l'artesania no era un art, anava ben errat.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

P.D. Quan aconsegueixi dominar el temps, tornaré amb poesia visual, sensorial i lletraferida. Sense afany lucratiu. Més aviat, amb voluntat de remoure visions i dubtes, més o menys interns, més o menys compartits.

Si decidim tornar, serà perquè alguna cosa ens porta a retornar... Gràcies, poetes. Gràcies, aigua.

Tallers per amor a l'art

Travessar un aparador i trobar-te a l'altre costat podria semblar més propi de Matrix que del que us vaig a parlar. Però no ho és, perquè Ciutat Vella obre les finestres, les portes i l'Art(esania) de bat a bat: enguany, el districte més cèntric i més excèntric de Barcelona celebra 15 anys de portes obertes als tallers dels creadors que allà creen o que allà viuen. Es tracta d'una activitat organitzada des del FAD que té com a port i far apropar l'artesania al carrer o viceversa. Curiosos, perduts, extravagants, olfatejadors visuals, freaks del "only one", gent normal... Tots estem convidats a resseguir (preferiblement sensorialment) el que es cou als tallers: un llenguatge artístic a contracorrent de la producció massiva, més proper a aquella concepció romàntica de l'art, a aquella aura 'walterbenjamiana', que no pas als beneficis reproductius. Veient, a més, el cost de lloguer dels tallers i els ingressos que els artistes obtenen, podríem resumir-ho en una frase (feta): per amor a l'art.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Anarquia tragicòmica

L'Aula de Teatre de la Facultat de Ciències de Comunicació Blanquerna presenta aquest any "Mort accidental d'un anarquista", del guanyador d'un Nobel Dario Fo. Un boig molt lúcid serà l'encarregat de revisar les versions realitzades per un grup de policies italians arran d'un fet tràgic i fatal que va tenir lloc l'any 1969: la mort de Giusseppe Pinelli, un acusat anarquista que va caure 'accidentalment' per una finestra. Un discurs real per a una farsa molt, molt negra, plena de clarobscurs mirats amb ironia -per no dir sarcasme- i ingeni -que no ingenuitat-. No es tracta de fer procés al capitalisme , sinó de deixar en pilotes (les ments més refinades llegeixin "al descobert") l'autoritat mal utilitzada per fer-nos morir de riure -per no dir plorar. 9 i 10 de maig a les 21 h. a la SalaTeatre del Raval. 5€. Entrades a la venda a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Alternatives dansaires

Qui estigui lliure de pecat, que aixequi la cama o que estiri el braç. El cas és que alguna cosa s'està movent a Barcelona pel que fa al món (abans desconegut, o només conegut per butxaques i/o públics selectes) de la dansa. I és per això de moure's i per allò de que la dansa alternativa s'ha de promoure que el Mercat de les Flors i el Teatre Tantarantana s'han fusionat per preparar un projecte de dansa alternativa que tindrà lloc a partir del 20 de maig. Es tracta del BCSTX 08, una porta oberta pels joves creadors de dansa contemporània que, sabedors que el cos és el llenguatge i que la dansa és quelcom més que un moviment en l'espai, es llencen a l'escenari per comunicar vibracions gestuals, ja sigui cap al cor, ja sigui cap a l'intel·lecte. La qüestió és moure i remoure, com tota creació, o com tota art escénica.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

El 7è art, font d'inspiració fotogràfica

Si no fos per la fotografia, el cinema no existiria. Diane Dufour i Serge Toubiana, conscients d'aquest fet, han seleccionat a deu fotògrafs de l'agència Magnum perquè mostrin quines han estat les seves fonts d'inspiració (cinematogràfiques) en l'obra de cadascun. La fotografia documental la-realitat-és-aquí juxtaposada a la fotografia metafòrica, que ve donada per l'evocació subjectiva, sentida, imaginada. El resultat han estat deu treballs pensats i repensats i representants de generacions fotogràfiques distintes i diverses. Si no fos pel cinema, la fotografia (fictícia, creada, somiada), on pararia? Al CCCB, del 22 d'abril al 7 de setembre.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Maestro animado

http://es.youtube.com/watch?v=fjl0i_p_pow

http://es.youtube.com/watch?v=88JS1lrqPHA

tu vi ornot tu vi

Perdón por saltarme los derechos de autor, pero la lucidez obliga:

"Hoy me preguntaron, que es este lugar. Y aunque no supe bien que decir, creo que dije lo correcto: Somos una tropa de desencajados. De soñadores, y de idealistas.Del grupo de los que siempre se sintieron raros. Diferentes.De los analíticos, de los autocríticos.Amigos de la relatividad. Los sentimentales.Los que a veces se esconden, incluso de sí mismos. Somos los cuenta gotas.Somos los que miran el fuego, la gotita y la ventanilla del micro en movimiento.Somos un puñado de extraños que se sienten solos. Que busca que todo encaje, que a veces no entiende nada.La banda de los que siente y de los que tienen miedo de no sentir. De los que no se quieren perder de nada. De los que miran. De los que observan, de los que viajan.De los nostálgicos. Somos los unidos por lazos invisibles y por miedos que todos alguna vez sentimos.Algunos escépticos. Un poco resignados, que nos dimos contra la pared, una y mil veces. Tal vez inmóviles por momentos.Somos el ejército de los que miran para afuera en un día gris, pero más miran para adentro y para el costado.De los que les gusta sentir el frío en la cara y a veces el ruido del mar. De los que se abrigan en las palabras y en la música.Y además, somos los racionales. Los que analizan y dan vueltas. Los que se están cayendo y miran para ver de dónde se atajan.Los que a veces se encierran. Los que muchas veces esperaron demasiado.Los que, un poco a los golpes, tuvieron que aprender a dejar ir y ahora lo hacen sufriendo menos. Los que tienen una pared enorme con ruido a frontón en un parque vacío.Los amigos de la siesta y los placeres terrenales, somos torpes. Los que creen que por algún lado hay alguien que te va a dar una mano, pero que hay que encontrarlo.Los que tuvimos una infancia complicada, y una memoria selectiva e independiente que no nos escucha.Grises y luminosos.Los que se ríen de sí mismos y de lo demás también. Los que a veces andan con ojos húmedos, y los que alguna vez tuvieron deseos de bajar los brazos.Los que no confían en cualquiera. Los que muchas veces se sintieron con el corazón lleno y los bolsillos vacíos.Los que tienen relaciones complicadas. Somos de los que antes esperaban, de los que aprendieron a no pedir. De los que se dicen complejos y simples; pero que en el fondo saben que todo debiera ser más simple, pero todavía no lo entendimos. Somos los que buscan. Somos los que no van a pasar por acá sin antes haber hecho un par de preguntas."

NATALIO.niaunvencido.blogspot.com, Argentina

Saudade

Aquest blog ha fet un any i ni tan sols he pogut celebrar-ho com Déu mana, o si més no, com jo vull, com tampoc puc escriure des de mi o des de l'aire o escriure, sense comes.

No puc no puc no puc i per què i per què i per què?

Temps era temps.

I ara, on és?

Recordo un professor de la facultat que deia que no hi ha res millor que poder controlar el temps... Quan?

Sabeu què? Sí sí, no hi ha cap mena de dubte, sé quin és aquest sentiment. Me'l conec. Em ve sovint quan no sé on sóc, ni què ve ara, ni qui és qui, ni si jo. Llavors penso: on era, què feia, ui ui ui, ai ai ai. I sense voler, enyores, enyores no saps què, no saps com, no saps quan, i vius hores en condicional: I si tal/i si qual?

Saps, però, que tens una certesa: enyores l'escriptura i és per això que t'enyores a tu, perquè és escribint que penses, que et penses, que et repenses, que ets, sense embuts.

I on és el temps? On és, on ets?

Saudade, Pessoa: el proper destí, després de Mèxic, serà Lisboa...

La saudade (vocablo gallego-portugués, a su vez del latín solitudo, -inis, "soledad") es un sentimiento de melancólico recuerdo de una alegría ausente, pero cuya fuente puede retornar en el futuro previsible. El término, que expresa una emoción ambigua, se ha considerado uno de los más difíciles de traducir, y es uno de los conceptos clave de la lengua y la cultura portuguesa; la saudade es la emoción predominante del fado, y alienta también la bossa nova brasileña.

De origen portugués, y a su vez del latín, la saudade ha sido una palabra definitoria de dos culturas: la portuguesa y la brasileña. Saudade, ya sea una emoción, un sentimiento o un pensamiento, es una de las palabras más importantes de la lengua portuguesa. Es la raíz del fado y de la samba; se trata de una voz que contiene la esencia de la vida, la tristeza y la alegría, el pasado (recuerdos), el presente y el futuro en un instante simultáneo.

La saudade, como sustancia y palabra, siempre ha estado explícita en el dinamismo cultural. Para ejemplificar su importancia, se puede mencionar el movimiento literario - espiritual, a principios del siglo XX en Portugal, conocido como Saudosismo. Su gestación y fundamento se dio a través de la saudade y, hasta el día de hoy, mantiene una influencia significativa en la cultura de aquellos países. Dentro de los nombres que formaron parte de esta escuela se encuentra Fernando Pessoa.

Casi feliz

Esta entrevista al contemporáneo pensador Umberto Eco no tiene pérdida, ni siquiera de tiempo:

http://www.elpais.com/articulo/portada/sienta/totalmente/feliz/cretino/elpepusoceps/20080330elpepspor_8/Tes

Ahora ya sé qué contestaré cada vez que alguien me pregunte si soy feliz...

Batucada percutada

Primera hipòtesi demostrada: La música té el poder de canviar-nos l'estat d'ànim, ja sigui per apropar-nos a la depressió més romàntica, ja sigui per fer-nos saltar de la cadira-sofà-avorriment. Segona hipòtesi: Batubaroa és un salt triple mortal cap a l'energia positiva i els dies de sol. Tercera hipòtesi: 'La samba i el reggae' no són el mateix que 'la samba o el reggae'. Quarta hipòtesi: La fusió de percussió i reraguarda afrobrasileira és un analgèsic anti-parasitori sense contraindicacions. Conclusió: Per 3 euros, no ens ho podem perdre: http://www.bocanord.org/. Busqueu el Festival percutiu i ja ho teniu.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat/

Contes per a nens grans

Contes i desenContes. Cants i desenCants. Viatges desastrosos. Monjos i capellans. Paraules amb aroma de menta. Frases que són el flaire d'una tetera. Somnis de drac japonés i silencis que pinten nostàlgies, alegries, potser tristors. Una Mar que es deixa portar i que retorna amb històries d'aigua dolça o d'aigua salada, segons el narrador, segons el mirall. "L'art d'amargar-se la vida o Com fer d'un mateix un perfecte miserable... o no". Històries boniques, històries per oblidar, històries sense "h" ni "a". Contes vermells, contes negres, contes blancs. Contes "literalment meravellosos": Dissabte rera dissabte a les 21h, el Harlem Jazz Club deixa de ser bar musical per a ser Sherezade... Qui va dir que els contes eren per a nens, ho va encertar. Per a nens que juguen a ser grans.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Dreams

Duermo sola en una cama demasiado grande que no es ni será nunca mía. Me cuesta acomodarme. Resuena una noche de sangría y martini con limón, extraña por falta de costumbrismo habitacional. La cama y la noche van tapadas con un edredón exprimido que lleva una insignia burbujeante: "Dreams". Antes de inmiscuirme en un mundo necesariamente fantasmagórico y perezoso, curioseo los libros que hay colocados meticulosamente encima de la mesita, arrastrando un pequeño sentimiento de invasora ocasional. No me da tiempo a conocer espacios en ciencia-ficción ni inteligencias emocionales, pero me encuentro con una cita demoledora, rotunda, contundente, sin espejismos ambiguos:

"La vida es una comedia para los que piensan y una tragedia para los que sienten".

Me replanteo la noche, el día, mi vida, mi historia. Hacía tiempo que no me pensaba.

...

Infu-relax: dulces sueños.

...
...

12.00h. Pip pip pip pip. Ya es de día, Cenicienta. Abro todas las cortinas y subo todas las persianas. Hace un día interrogativo, medio humeado. Silencio alargado y meditabundo. Mini café con leche vienés acompañado de un "no me gusta" y una televisión en horario infantil. Botón de apagado. Quizás la radio... Ducha, reggae improvisado: ohhhh, doy en el clavo. Un jabón agradecidamente desconocido me regenera las células muertas. Al envolverme en la toalla, dejo de ser la que era. Cuando se acaba el reggae veo una expresión triste en el espejo: podías haberte despedido. Luego el secado se vuelve metálico y pesado, y pienso que nunca me gustó el heavy metal ni mucho menos los niños cabreados porque sí. Tuner pa'ca, tuner pa'allá:

Mendelssohn.

Me echaba de menos.

by Carmen

Dieta!

Después de ver esta foto me he traumatizado.

Vuelvo a la dieta.

Fermín el travieso

1. Dicen que, cuando uno se acerca a la muerte, se acerca también al niño. Nada más lejos de la verdad. Sinó, miren, miren...

2. Es mi abuelo. A parte de la travesura en la mirada, este pequeño Gran Hombre ronda los 90 y ya lo ven: como un roble. Ni un pelo de tonto, ni un pelo de calvo. ¿El secreto? Comer bien, pasear a menudo, beber vino en las comidas y cerveza sin alcohol entre horas; según él, recordar cada día al Amor Verdadero, que "sólo hay uno" -aunque se fuera prematuramente- y no darle a las cosas más importancia de la que tienen.

3. Un ejemplo a seguir (menos en las festividades, porque siempre acaba borracho como una cuba...).

Pie de foto: Guillem-bisnieto y Fermin-yayu. 89 cumpleaños.

Els peixos s'enfonsen?

Transcric la conversa que vaig tenir amb el Joan Guzman, un savi pescador de Barcelona amb qui vaig compartir paraules, visions i nostàlgies (vitals i naturals) arran els canvis que s'estan produint al Port de Barcelona i, per tant, al món dels pescadors... I dels peixos. Per pensar-hi.

El reportatge ha estat publicat al març a la revista Nova Ciutat Vella.

Una brúixola i un rellotge

“Conec els pescadors des que vaig prendre contacte amb ells als anys 50, quan era petit. El meu pare era pescador i als estius anava amb ell. Hi havien unes 40 barques de pesca d’arrossegament petites, de 10 o 12 metres, amb motor semidiesel. Barques grans hi havien unes 10, de 30 o 40 tonelades. Els motors eren de 25/30 cavalls les petites i d’uns 40 els grans. Recordo que els pescadors anaven descalços i que gairebé no es coneixia la roba de pescar. Vaig viure el canvi del motor semidiesel al diesel i mon pare va viure el canvi de la vela al motor. Estem parlant de l’any 1920. Avui dia ja anem amb internet. Abans, els únics aparells que havien a la barca eren la brúixola i el rellotge.
Una cosa curiosa és que el 90% dels pescadors d’arrossegament eren emigrants: del Pais Valencià, d’Alacant, d’Andalusia… Llavors es venia el peix en coves de mimbre, on cavien 4 o 5 quilos de peix. Avui hi ha comandament a distància i cinta transportadora.

Al fons del mar

El peix que es es recull depén del fons: gamba, maira, lluç, rap, aranes, pop, caranes, congres, crancs, bròtoles… El màxim permès per la pesca d’arrossegament és d’unes 500 brases, que són uns 900 metres. Però la gamba està entre 300 i 450 brases (700-750 metres). Després a mitja mar es pesca escarmarlan, que es pesca a uns 300-350 metres. La zona abismal és a 3000-5000 metres de fondària. A l’est d’Àsia, al sur del Japó, el nivell del mar a la fosa atlàntica és més profund que no l’Everest. L’Everest no arriba a 9000 metres, i en canvi al mar hi ha uns 11.000 metres de profunditat.

Pesca d’arrossegament

Utilitzem una xarxa amb forma d’embut amb dos braços que va arrastrant peix pel fons del mar . Està feta amb fil de nylon o de plàstic. Després hi ha unes portes que es diuen malletes, que van a unes plataformes de ferro i que fan l’efecte de la cometa, però en horitzontal. Després de les portes, a la barca, hi ha una unió de dos cables –ara, nosaltres tenim un quilòmetre de cable estés a la mar-. Aquest és el sistema d’arrossegament perquè arrastrem peixos des del fons del mar. En un dia, podem pescar entre 100 i 300 quilos, però més que la quantitat, interessa la qualitat. Treballem des de les 6 del matí fins les 5 de la tarde. La limitació que tenim és la profunditat, que fa de frontera. No podem pescar a menys de 50/75 metres, depenent de l’època de l’any. Aquestes normes, però, son insuficients, perquè per preservar la fauna hi ha altres qüestions.

Espècies aniquilades

Abans hi havia més peix que ara, evidentment. Per què? Per què es reproduïen més? No. Perquè tenien més tranquil·litat. Aleshores podien fer el cicle natural de la vida i de l’entorn. L’home és un depredador, per això captura peix. La CEE només permet uns 500 cavalls, però pensa que estem al voltant dels 1000-2500 cavalls. Una barbaritat. La tecnologia al mar és com a Terra: molt sofisticada. La capacitat que té el peix de reproduir-se s’adapta a l’entorn, a la climatologia. El peix s’adapta a les dificultats per superar-les perquè el peix gran es menja al petit. Hi ha una cadena atròfica. Principalment hi ha dos grans causes que han provocat l’aniquilació de la fauna marina: un excés de captura, per una banda -com va passar amb els búfals a Amèrica del Nord o amb la balena a mans dels blancs industrialitzats- i d’altra banda, una altra causa de la qual no es parla: la contaminació de les aigües, perquè s’altera la composició de la temperatura , acabant amb totes les espècies, grans i petites. És el que va passar al Mar Mort i el que està succeint al Mediterrani. Hi ha contaminació de DDT (mercuri) per la industrialització i pels abuidats de productes químics. Es contamina l’aigua i darrere d’aquesta va el peix i darrere del peix, l‘ésser humà.

El Mediterrani no és etern

El Mediterrani s’ha obert i s’ha tancat unes 7 vegades, per l’estret de Gibraltar. Tu saps que les plaques tectòniques estan en moviment constant? Per això Gibraltar -que era per on entrava l’aigua- en tancar-se, feia que el mar s’assequés. El moviment sísmic feia que es tornés a obrir i es tornés a omplir, encara que trigués cent anys. Així, el Mediterrani no ha estat sempre el mateix, ni ho serà. La nostra existència és tan petita en comparació a la vida de la Terra que són coses gairebé imperceptibles. És com el teu cos: el cos està format de milions i milions de cèl·lules. Què és una cèl·lula al teu cos? Dius: no la veig, no és res. Però té la seva importància.
Amb nosaltres passa igual: Què som nosaltres en comparació amb l’univers? Milions i milions d’estrelles… No som gairebé res, però som. Per això existeix el macrocosmos i el microcosmos. Si agafes llibres d’astronomia i veus les distàncies enormes que hi ha a l’espai i compares… Per exemple, la velocitat de la llum són uns 300.000 quilòmetres per segon. La velocitat del so uns 300 metres per segon. Al mar, que és 800 vegades més dens que l’aire, però, la transmissió del so és diferent.
La lluna està a 300.000 quilòmetres de la Terra. Si ara agafèssim una nau i viatgèssim a la velocitat de la llum arribaríem a la lluna en un segon. Per viatjar d’un extrem a l’altre de la nostra galàxia estaríem uns 300.000 anys, o milions d’anys, no ho sé. L’espai està format per cúmuls de galàxies i l’Univers per cúmuls i cúmuls de galàxies. Una galàxia és gairebé infinita per a nosaltres. Els sitema solar és enorme. Nosaltres, per sort, no hem aconseguit viatjar a la velocitat de la llum, o sigui que per anar a un estel, a l’estel més pròxim, estaríem garebé tota una vida. Per això veiem estels que ens estan arribant però que ja han desaparegut: a l’espai no existeixen ni a temps però ens arriben. Després està la percepció de l’espai i el temps, que és molt relativa…

Això t’ho deia perquè el mar s’ha obert i s’ha tancat però nosaltres no ho percebem. Nosaltres veiem fins on ens arriba la vista i mesurem amb unes mides relatives, però tot és molt relatiu. Per això dir que estem flotant sobre una massa incandescent de foc, de lava, pot semblar ciència ficció però és la realitat. L’escorça terrestre és un gruix de lava terrestre que s’ha solidificat. No és uniforme, hi ha plaques tectòniques , hi ha terratrèmols… La Terra està viva i nosaltres estem vius de miracle, perquè la Terra vol. Som un accident.
És per això que una visió astronòmica o astrològica és molt interessant perquè ens fa veure la gran relativitat del nostre pensament i de la nostra existència. Si l’existència de la Terra es mesurés en 24 hores, l’espècie humana, que deu tenir uns 400.000 anys d’existència, només ocuparia els últims segons!
Això si ho associem al món de la pesca –sembla que hem viatjat a la ciència-ficció però és la realitat- veiem com també és una realitat comprovada que el mar s’ha obert i s’ha tancat 7 vegades, igual que si diem que va haver un temps en el que la Terra no existia.

Ignorants de la natura

La pesca d’avui és desmesurada i irrespectuosa perquè només es busca la rentabilitat, els beneficis, la productivitat... La gran contaminació dels mars i els oceans a través de la industrialització… Estem alterant genèticament el que en el planeta Terra, d’una forma natural arreu de milions d’anys, s’ha creat. Nosaltres volem alterar-ho no per millorar, sinó per treure’n benefici, per ambició. Això és una malaltia, un desequilibri. Veiem, doncs, que la raça humana, el pescador, la societat, no té una actitud respectuosa. No tenim una actitud sàvia perquè ignorem, i la ignorància ens fa tenir un comportament de destrucció de l’entorn i del sistema. El pescador és un ser social que se’n va al mar, i a la societat el que l’importa és la productivitat, com deia el Pujol. O com deia Aznar: “Espanya va bien”… Estem al rànking dels països productius però potser també estem al rànking dels països destructius. La religió i la política ens fan ignorants i temerosos, perquè així siguem fàcils de manipular.
Nosaltres som pols galàctic i venim de la nebulosa. Ens ha format el temps, l’aigua, la Terra… Tot això té unes formes de funcionar. Al planeta Terra hi ha vida perquè fa milions d’anys que s’està preparant, que ha evolucionat, i nosaltres formem part d’aquesta evolució. Si nosaltres alterem les lleis de la natura, doncs anem a contracorrent, i morim físicament o moralment, que és encara pitjor.Ens pensem que la vida és per sempre, que és eterna. Llavors comencem a viure morts…

Tots animals

Nosaltres som animals, racionals, per desgràcia, i ens regim per unes normes de vida, i busquem l’aparellament inconscient o conscientment, igual que els animals, perquè forma part de la nostra informació genètica. Estem formats d’aquesta manera per poder existir i no hi ha “volta de full”. És així. És la cultura la que ho desmunta, els intel·lectuals, que li posen floritures innecessàries, sofisticació… Tonteries: tots bevem, tots caguem, tots pixem, tots dormim, tots fem l’amor i tots morim. Això ens iguala. Català? Espanyol? No crec en les cultures ni en les banderes: jo sóc del planeta Terra.

Sublevar-se

El que més m’ha costat a la vida ha estat tractar amb la gent. Jo sóc una persona comunicativa, expressiva, extrovertida. No tinc reserves, ni pors, ni grans complexes. Però emocionalment m’implico massa. Tinc una gran capacitat de generar amistat perquè sóc senzill, noble, net. No busco segones intencions. Però com que els éssers humans estem malalts, estem desequilibrats, fora de context… Clar, ens han educat en unes coses que són mentida! Per què la joventut es rebel·la? És el millor de la vida, rebel·larse. Llàstima que et fas gran i t’ajustes, t’acomodes.

Una pedra és una pedra

Aquí, a alta mar, estàs atrapat en l’espai però estàs lliure d’ansietats perquè assumeixes el ritme natural de la vida. Jo quan veig les gavines, els animals… Ens pensem que la vida som només les persones. I una pedra, què no té vida? Vida mol·lecular. L’energia atòmica, els àtoms, què no és vida, això? Per què només són vida les nostres cèl·lules? El nostre gran error és pensar que són inferiors a nosaltres, o que nosaltres som superiors. I moltes vegades nosatres som inferiors als animals, a les plantes… Per què? Perquè ells segueixen el patró establert. Estan en el que són. Una pedra és una pedra. Un arbre és un arbre. Nosaltres arriba un moment que ja no sabem el que som! No sabem si som bons, dolents… Si som humans, si l’ambició, si l’egoisme, si la natura… Estem aargghhh. Els animals ens ensenyen. Jo aprenc de la meva gosseta: és alegre, noble, fidel, afectuosa. T’ensenya sobre la soledat, sobre la companyia… Com els nens. Els nens són animals que encara no han estat deformats del tot. Ens fem grans i la cultura ens va deformant. Per això la civilització, la colonització… Dieun: oh, el descobriment d’América… Tot això em fa pensar: Quina animalada, quina destrucció del sentit de la paraula tan gran!

Quan al mar nedaven els peixos

…quan el pescador navegava a vela i anava descalç hi havia peix. No érem rics, però vivíem bé. Ara el pescador ha de ser un industrial que ha d’invertir milions i milions per poder ser competitiu i rentable per a un futur que és incert. La contaminació que això provoca és insostenible però, qui para a “la mega-màquina”? Ja no som persones les que manem al món, mana la màquina. La infraestructura de les multinacionals, la indústria del petroli, de les armes, de la droga, del turisme… El que té “la sartén por el mango”, que se sol dir, no pararà. I això és la mare de les guerres i la mare del nostre problema amb la pesca. No en adonem i el pescador forma part d’un ritme irracional, irrespectuós i irreverent amb la natura. A vegades surt algú que vol dialogar… Aparences. Mentides.
Passa com a la guerra d’Iraq: va sortir Bush dient que era una guerra justa perquè havien armes de destrucció massiva que amenaçaven a la humanitat. Després van buscar i no van trobar les armes. Quin era el motiu? El domini del petroli. A la pesca passa el mateix. Per què es pesca, per alimentar-nos? No, per fer negoci. I aquí ha ha una trampa encoberta. La pesca a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, no interessa. És més rentable el peix que ve de fora. Tot són qüestions polítiques i econòmiques. En conclusió: la pesca va malament perquè es pesca més del que s’hauria de pescar, no es respecten les lleis de la natura, als biòlegs se’ls tanca la boca, i els polítics són una marioneta del poder. I el poder és l’economia i el sistema busca diners.
La verdadera política del sistema és que el pescador s’autoelimini, que els costos superin els seus beneficis. No estem en temps d’esclaus, sinó en el temps de l’astúcia: El pescador a Barcelona sobra i ha ha tècnics que pensen en la millor manera d’aniquilar-lo. Les normes, les inspeccions, no són res més que un teatre. La indústria de la pesca a Barcelona s’enfonsa perquè al Port, el turisme dóna més diners, i això acabarà amb la biodiversitat marina”.

by Carmen.

més fotos a http://www.facebook.com/photos.php?id=755474675

Viajar en Semana Santa

añoraba esos espacios vacíos que te permiten viajar sin moverte

viajes sin tiempo, sin tis, sin nadie
viajes interiores-esta soy-aquí estoy
viajes al pasado, al remoto y al de ahora
viajes al futuro en ciencia-ficción
viajes de ensueño, ronroneante, niña
viajes musicales (callar los ojos para que hablen ritmos, compases, notas, acordes)
viajes literarios, de leer lo que te apetece y porque te apetece, y que te cambien un poco, un mucho, un cuánto, un hasta cuándo

a propósito de esto último

Fue por intuición que llegué a ti. Te encontré sin buscarte. Allí estabas, en aquel estante de aquel hipermercado -no importa su nombre-, sin esperarme, sin esperar nada ni nadie, acompañado por clones y otros diseños, otras palabras y otros sueños. Sin embargo, fuiste tú, y no los demás, el que despertó mi empeño. Un título valiente, sugerente: "La aventura de viajar", de Javier Reverte. Un subtítulo extrasensorial, extrafuncionarios, extrarrutinario: Historia de viajes extraordinarios. Una etiqueta poco alentadora: Best Seller. Fue un impulso, sin embargo: Vista-Cerebro-Mano. Deben ser las mejores decisiones:

Pasear sueños:
"Al viajar, paseamos un sueño.

Nostalgias:
"muchos viajamos un poco de la misma manera, necesitados de que nuestros sentidos se comuniquen con nuestras nostalgias. Porque en ocasiones se tiene nostalgia de lo que no se conoce. Esa nostalgia yo la percibo a menudo y pienso que es un sentimiento bastante más común de lo que pensamos en la naturaleza humana.

Sentir:
"El viaje es, sobre todo, una aventura sensual y sentimental.

Desvíos:
"Creo que los mejores momentos de mi vida de trotamundos han sido los que he decidido desviarme de la ruta trazada con anterioridad.

Tiempo muerto:
"El viaje, la aventura, la literatura tienen en su fondo un mismo significado: acercarte al territorio de lo ignorado con el solo bagaje de tu libertad, intentando con ello detener el tiempo. Vano empeño, desde luego. ¿Pero por qué no intentarlo? Como gusta de repetir Claudio Magris, 'hay que tratar de alcanzar el Jordán aun a sabiendas de que no podremos llegar nunca.

Aventura rima con literatura:
"Alguna razón habrá para que la palabra aventura, en algunas lenguas, incluida la nuestra, rime con literatura. En mi caso, creo que viajar me ha ayudado a formarme como escritor, que me ha enseñado en cierta forma a escribir. Y a vivir, claro.

Política vs. vida:
"Desde que dejé el periodismo a tiempo completo y viajé con el ánimo de escribir libros, mirando de otra forma la realidad, no sólo cambió mi literatura, sino mi manera de viajar y creo que, también, a mí mismo. Por encima de todo, me cambiaron las personas que encontraba en el camino, me transformaron las gentes del Sur, y muchas de sus reflexiones me hicieron cuestionarme una buena parte de mis ideas sobre la condición humana y planteármelas de una forma más viva y profunda. Aquellos días de viajes oficiales, en los que recorría las ciudades a bordo de coches de ventanillas oscuras, a toda hora acudiendo a actos oficiales y banquetes, saludando a presidentes y ministros y embajadores, y escribiendo crónicas sin otra sustancia que la política y el protocolo, no me habían aportado otra cosa que un anecdotario más o menos divertido. ¿Pero dónde estaba la vida?

Relatar el alma:
"Viajando, aprendí mucho sobre la miseria, la tristeza y el dolor, pero también sobre la generosidad, la dignidad y la fe. Y decidí que eran estas cosas sobre las que quería escribir y para las que el periodismo me resultaba insuficiente.

Mochila al hombro:
"Y desde entonces, cuando he viajado solo, lo he hecho como él: con una mochila en la que llevo las cosas imprescindibles y usando los transportes locales. Es incómodo, sin duda, pero me conforta el alma, me rejuvenece, me hace sentir que es cierto que viajo, todo lo contrario a que me lleven de viaje.

Renace el niño:
"Y a menudo imagino que me encuentro con aquel niño que se fue a explorar la montaña de Valsaín una tarde de verano y que se topó con una serpiente que dormía la siesta bajo el sol. (...) A ese niño que fui le digo que, durante los años siguientes, mi pretensión más ambiciosa no ha sido otra que estar a su altura.




Próximamente:
"El mejor de los viajes es el próximo.

...

Así pues

"¡Caña y timón a barvolento, contra el viento! ¡A dar la vuelta al mundo!", H. Melville.

by Carmen

Ser práctica

(Memoria de prácticas entregada en mayo de 2006)

Pues he aquí mis memorias porque no tengo otras. Antes de empezar quisiera disculparme: he decidido que van a ser breves. Porque una le da vueltas a veces a las cosas y las marea y se ponen de lado y boca abajo y vuelta del derecho y otra vez del revés. Y cuando están cabeza abajo es cuando a una le llega la gran revelación, y te levantas dando un gran salto (homenajeando a los Coen, ya de paso) y dices: ¡si no tienes nada que decir, no digas nada!
Leía hace poco en algún lugar de algún lugar algo así como que el “intelectual” era el que se complicaba para decir algo sencillo y que el “artista” era el que convertía algo complicado en algo sencillo. Pues bien: yo no soy ni una cosa ni la otra, soy una contradicción, como todos. Y a parte de una del montón, he sido becaria en TV3, en un programa de ciencia y tecnología llamado Quèquicom (Canal 33, todos los miércoles a las 22.00h. Altamente recomendable si no se maneja maquinaria pesada). Bromas a parte, no tengo nada que decir porque no serviría de nada quejarse en un caso como este. Lo he estado pensando muy detenidamente y he llegado a una conclusión razonable. Hablaré con el señor Zapatero y le diré: Señor José Luis, sólo quería recordarle el estado NO REMUNERADO de los estudiantes en prácticas. Y le preguntaré, siempre manteniendo el buen tono y la educación (o al menos en la medida de lo posible) cuál es la razón exacta por la que antes se pagaban y ahora ya no... Y le estrecharé la mano para dar por zanjada la cuestión, entre flashes de prensa (plagiando “La naranja mecánica”). Luego nada mejorará pero todo irá bien y los becarios seguiremos pringando año sí, año también. Porque claro está que hay que ser optimistas (siempre y cuando no salte por los aires la tapa de la olla express).
En lo que concierne a otros temas menos trascendentales para el país o para Catalunya ¡o para qué sé yo!, para uno mismo, quisiera olvidarme de la "caridad" ofrecida (in)voluntariamente y recordar, puesto que hablamos de una(s) memoria(s), todo lo aprendido, aunque poco tuviera que ver con la escritura del guión y aunque nadie me haya explicado por qué nos (re)signan a unos y a otros no a hacer las prácticas asignadas. Tratándose de una facultad de ciencias de la comunicación, no podía ser menos.
Y como al final cada cual se cuenta un relato hacia sí mismo para explicarse por qué las cosas son así o asá o status quo, pues yo me he contado este: que encantada de haber conocido a las personas que he conocido, diferentes a todas las demás aunque iguales, con las mismas contradicciones y las mismas diferencias que en cualquier otra parte. Y que cierto es, aunque sólo si te espabilas, que se trata de una puerta de entrada al futuro, sea más o menos virtual o menos o más imaginado (homenajeando a Lewis Carroll). Eso es lo que se me ha grabado en la memoria y lo que pretendía dejar grabado aquí, lejos de querer ser pretenciosa o esperpéntica o intelectual. Yo sólo quería ser una “artista...”.

by Carmen

La entrevista

Publicada en la revista Cub hace casi dos años:

Cara al mar con Laura Rizo

Después de varias semanas buscando a la “víctima” de esta mi primera entrevista para Cub, se me hace tarde, como siempre, y las prisas de última hora me hacen pensar en un pelo rojo y una carcajada. Peculiar y sanamente contagiosa. Así es Laura Rizo, la recepcionista de Campus del Mar que cantaría bajo la lluvia eternamente, siempre de cara al mar.

¿Por qué recepcionista y no cantante...o podóloga?
Lo de cantante lo vamos a descartar. Si un caso sería “Cantando bajo la lluvia” eternamente. Lo de podóloga pues (risas, risas, risas) es una cosa que me entusiasma más bien poco (risas, risas). Ni siquiera me pinto las uñas de los pies. Del tobillo para abajo no me interesa, más bien hacia arriba (risas). ¿Por qué recepcionista? Pues por las circunstancias de la vida, que da vueltas y vueltas a las cosas. Regresé de Londres y me llegó esta oportunidad. Después de estar 10 años en Inglaterra si algo me apetecía era seguir hablando inglés. Y me dije: en Campus del Mar vendrán profesores, investigadores..., un ambiente internacional de gente académica, que son gente tranquila, un horario intensivo, que me permite hacer las traducciones freelance que hago en casa... ¿Qué más puedo pedir? Otra cosa que he descubierto después de estar en Campus del Mar es el atractivo que tiene trabajar para gente joven y con gente joven.

¿Qué tiene la juventud?
Es como acabar de esculpir la estatua pero sin la porquería de la evolución que se te cae encima de adulto. Es todo muy limpio, ingenuo. Ves mucha honestidad, mucho compañerismo, mucho más del que yo imaginaba. Cuando vas cumpliendo añitos vas pensando: bah, la gente joven solo piensa en el botellón, pasan de todo, están enganchados a internet, son unos individualistas... y después te das cuenta de que todo eso es palabrería, porque ves una madurez increible.

(Un cliente pide la llave de su habitación, la 203. Laura le da, junto a la llave, una sonrisa que nada tiene que ver con las sonrisas impuestas de algunos recepcionistas).

Les preocupa una guerra en Iraq y una invasión en Afganistán, se ayudan mutuamente entre ellos cuando están enfermos, al que es más torpe o más despistado ves que se unen para echarle una mano para que salga del cascarón. Entonces piensas que la gente que se hace adulta y pierde el contacto con el joven lo mitifica. Primero porque sabe cómo es y le recuerda a él cuando era joven y segundo porque no está en contacto con él. Pero cuando tú lo ves te das cuenta de que estamos rodeados de tópicos. Todos esos dichos son mentira y lo ves con el día a día. Vivir con la juventud te hace acordarte de que tú has sido así y te hace intentar seguir siendo así, intentar seguir siendo joven y quitarte las impurezas que la vida te va dando por chascos que te llevas o por desengaños. La vida te hace receloso, desconfiado, y la gente joven no es así. Es mucho más...

¿open-minded?
That’s it. Y además tienen mucha más mundología que gente joven de hace dos generaciones porque hoy en día casi todos los jóvenes han hecho intercambios internacionales. En cambio, hace dos generaciones la gente no viajaba tanto. Hoy han aprendido a moverse más, a conocer mundo, pero no a través de los medios de información sinó buscando conocimientos de primera mano. Lo normal es tener amigos alrededor del mundo, cosa que antes no pasaba. Y eso es algo que te hace mucho más persona porque conoces otras culturas, respetas más y tienes menos prejuicios que otras personas que no tuvieron la oportunidad de viajar siendo jóvenes. O sea, que trabajo con personal humano de mucha calidad y eso es muy bonito.

Campus del Mar acoje a estudiantes universitarios y profesores pero también dispone de habitaciones en régimen hotelero. ¿Qué países ocupan más habitaciones?
Estados Unidos sobre todo porque vienen muchos investigadores y la investigación, sobre todo en el campo de la genética, donde está más avanzada es en Estados Unidos. Luego tenemos mucho cliente de alrededor de Europa, muchos conferenciantes del mundo de la biología, las matemáticas... También vienen conferenciantes de África, América Latina, para hablar de esos países, pero son temas más puntuales. El inglés es el idioma que se necesita hablar más aquí, con diferencia. En verano, sin embargo, predominan los italianos.

Alguien me chivó que vivías cerca de Campus, en la misma Barceloneta.
Sí, en la calle Baluard, a cinco minutos de Campus del Mar. Tengo cerca el mar, tengo el Club de natación aquí... no puedo pedir más.

¿Qué tendrá la Barceloneta...?
Yo aquí me olvido de que estoy en una gran ciudad con problemas. Me olvido del tráfico, del metro, de los autobuses, que es algo que siempre evito. Todo lo hago a pie y vivo de mi calle hasta el mar. Cada día piso la arena. Después de diez años en Londres, que tiene ocho millones de habitantes, tenía muchas ganas de calma, de ver el mar. Lo echaba de menos.

(Irrumpe otra chica pidiendo otra llave. Esta es más seria, más tímida. Laura responde con la misma cordialidad).

Yo al Portal del Ángel y Plaza Cataluña a lo mejor voy una vez al año, si voy. Si quiero ir al cine me voy al Yelmo Icaria. ¡Si es que aquí lo puedo hacer todo! pero yo siempre cara al mar No necesito meterme en el bullicio. Es como un retiro, como el agroturismo pero trabajando fijo (se ríe). Puedo hacer ocho horas de trabajo pero después voy a la playa, leo, nado... A las ocho de la tarde me estoy comiendo un helado y ni me acuerdo que he trabajado todo el día. Es una flipada.


Espíritu Laura Rizo, olas del mar y llaves que van y vienen. Cantando bajo la lluvia eternamente.

by Carmen