(ara que ha arribat el Futur)
El següent manifest és, davant de tot, una bogeria. El fragment que segueix a continuació, no obstant allò, és el que hi ha darrere de Tot.
1. Queda totalment prohibit fer menció de la paraula 'crisi' en els següents casos o situacions o circumstàncies:
a- Davant d'un fracàs amorós, laboral o peatonal.
b- Davant dels amics quan hi ha vi o una estona llarga pel mig (el mateix davant els enemics).
c- Davant dels aparadors i els semàfors en verd.
2. Manifestem, jo i qui se sumi a l'intent, el dret a no decidir quan no sabem què decidir, i a no posicionar-nos sempre que ens qüestionen o ens qüestionem. És a dir, reivindiquem el dret a no saber, humilment però amb l'orgull de ser, de tant en tant, transparent.
3. Queda totalment prohibit convertir-se en un èsser fosc i nostàlgic, a no ser perquè s'és dandy o es té complexe de cristall de bohèmia sense cura, però sempre, i només, si se li fa l'amor a la vida, i mai a la mort, en la metamorfosi.
4. Per tant, és estrictament necessari posar el Groc davant el Negre quan la vida sembli tediosa o insuportable per hàbit adquirit -encara més si l'hàbit és un vici ple de fums-.
5. El Groc, doncs, es proclama el color de la Vida, i només es permetrà canviar la tonalitat en cas que sigui de nit o faci núvol, però mai més de dos dies i 365 nits seguides. En cas contrari, ens quedarem una estona en Blanc, fins que arribi l'home del sac amb els pinzells.
6. Qualsevol dubte serà víctima de les respostes dels altres, però mai mai mai serà víctima de la por a l'expressió del mateix. El mateix passarà amb les mentides.
7. Qualsevol cabòria serà membre pertanyent del Club de les Tonteries Sense Sentit, i sempre haurà de ser expressada mitjançant l'art, la paraula, el plor o el somriure mig, però mai pel crit envers aquell pobre que passa per allà i que no té res a veure amb les teves turbulències.
8. No està permés amargar la vida dels feliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels infeliços que ho són sense que ho sàpiguen, ni dels que no estan en cap d'aquestes dues categories.
9. S'aboleixen les avarícies insanes i les persones amb les idees tacades de sang o d'egoisme o egolatrisme.
10. Com també s'aboleixen els diumenges sense sofà, les soledats no escollides i els cels sense eternitat.
Per ara i a partir d'ara, qui es vulgui sumar, que no resti.
Gràcies i una salutació cordial.
Promou i és signatari d'aquest petit manifest:
un Sol Groc,
l'amo de tots els mòns
que van més enllà de la Terra i l'Homo.
Fuente: creación propia.
Inspiración momentánea: http://www.xtec.es/~malons22/personal/manifestos.htm
sábado, 9 de enero de 2010
domingo, 27 de diciembre de 2009
De com fer art reciclant
Sembla ser que s'ha perdut l'esperança a Hopenaghen. Sí: sóc una apocalíptica. Però és que no hi ha més que mirar els pronòstics d'ecòlegs, antropòlegs, científics i pensadors contemporanis per adonar-se'n, així com l'aparició sobtada d'estacions fora de lloc o la mateixa desertització. Li diuen 'canvi climàtic', 'Fi de l'Era del desenvolupament', 'Crisi ecològica'. Ara, més que una predicció, és una evidència en la qual hi juguem tots. Doncs bé: hi ha qui juga millor i n'hi ha qui juga pitjor. Entre els millors del joc, estan els que converteixen el reciclatge en un art, com els organitzadors i participants del Festival de Reciclatge Artístic Drap-Art, una associació sense ànim de lucre fundada al 1985 que enguany ens porta per 9na vegada l'art sa de reutilitzar i reinventar, però amb creativitat. Fins al 10 de gener al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
El runrun de Quim Monzó
Segur que t'ha passat algun cop, que agafes el llibre d'un escriptor i durant un temps és el teu fetitxe. A mi m'ha passat un innombrable número de vegades, tant pel que fa a escriptors com pel que fa a músics, cineastes i fins i tot pensadors. Una d'aquestes vegades li va tocar a en Quim Monzó, probablement un dels nostres millors novel·listes, cronistes i conta-contes. Tot va començar un bon matí de pluja al tren. El vaig descobrir a laVanguardia, quan encara feia 'run-run' (el tren i la secció on ell escrivia). Després vaig seguir-lo amb 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', una paròdia de les màquines invasores. Les seves cròniques em despertaven al món i me'l feien més portable, gràcies a la cella aixecada que trenca amb tot existencialisme per fer-ne una ganyota. Mesos després el vaig deixar: m'havia desvel·lat 'El perquè de tot plegat'. Això, rai. (Si també ha estat el teu fetitxe, el trobaràs al Centre d'Arts Santa Mònica fins a l'11 d'Abril).
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
Les ciutats invisibles
Saltimbanco, l'últim espectacle del Cirque du Soleil, significa literalment 'saltar en un banc'. La darrera vegada ens van entusiasmar amb un viatge al voltant de l'Alegria. Aquest any, l'argument explora l'experiència urbana en totes les seves expressions, des de les de les persones que van i venen per les ciutats, fins a l'organització que conforma el paisatge urbà de les grans metròpolis, una mica més enllà d'en Fritz Lang. 95 artistes de 20 nacionalitats conformen la trouppe de Saltimbanco, 140 personas de producció local, 180 tones d'equips, 1200 peces de vestuari... Dirigit per Franco Dragone, el Circ més gran del món torna al Palau Sant Jordi de Barcelona per tal de demostrar-nos, entre acrobàcia i acrobàcia, que la bellesa feta poesia pot trobar-se a tot arreu. Una demostració onírica i sublim a una ciutat imaginària, on la justícia poètica pot estar, només, en la diversitat cultural. Del 30 de desembre fins al 10 de gener.by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
domingo, 20 de diciembre de 2009
Una solitud monstruosa
Hi ha qui creu que tots portem un monstre a dins, com és el cas del cineasta que va crear John Malkovich, Spike Jonze. El director ve al cas perquè aquesta vegada duu a la gran pantalla "Donde viven los monstruos", una adaptació de fàbula d'un clàssic de la literatura infantil d'en Maurice Sendak, el no només escriptor sinó també il·lustrador que va demostrar la seva creença en la premisa que obre aquesta ressenya al 1963, amb el conte que porta el mateix nom que la peli, darrere del qual s'amagava en Max, un nen convertit en rei de monstres, tan solitari i nostàlgic com a l'adaptació d'en Jonze,però potser menys reflexiu i capcot. Un món fantàstic però extranyament real en el que es posa de manifest que, moltes vegades, el monstre pot ser un mateix.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
sábado, 19 de diciembre de 2009
Sóc qui no sóc que sóc
(...)
Aleshores va decidir tornar, després de molt, molt de temps (gairebé segles, quan es tracta de nits).
I ho va fer com es fan totes aquelles coses que no se sap com es fan, perquè simplement ES FAN, impulsadament.
Res és, però tot pot arribar a ser.
Va seguir el seu camí en moviment, perpetuant-se en la quotidianitat del nou fred i en les demandes dels horaris que comencen i acaben més o menys a la mateixa hora (gràcies a Déu).
Potser es va desprendre de tot allò, o potser no. Potser ho recuperarà, precisament, quan ja no hi pensi.
Res és, i res pot arribar a ser fins que un no ho VOL.
Alça el vol, i demà tornarem on mai vàrem tornar. Potser, però, ja no caldrà, ja no serà necessari, perquè ja no seràs la mateixa.
No ho havies de ser.
*(Hi ha vegades que no diem res perquè no sabem què dir).
sábado, 12 de diciembre de 2009
El dedo en la llaga
Texto escrito para la exposición de los cuadros de Cris en la sala MauMau:
Conocí a Cris Figueres (la Kitty) como conocemos a la mayoría de las personas a lo largo de nuestra vida: por casualidades causadas. El día 3 de febrero del 2009, bajo una luna lisboeta, pude reconocer a la Kitty en el aeropuerto de la ciudad más bohemia del mundo porque había coincidido con ella en el 2007 detrás del mostrador del Centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona, donde levantaba las paredes y el arte allí expuesto a base de carácter y buenas intenciones.
Mientras coordinaba el CCCB, además, la Kitty -una especie de gata con botas claroscura, dulzura y temperamental según la luna, según la felicidad o infelicidad del momento y según el lugar y el cristal con el que se quiera mirar- paseaba sus claroscuros por la Universidad de Barcelona, buscando entender la historia del Arte, su sombra constante.
Antes de esto, y siguiendo la historia de su propia sombra artística de más reciente a más primitiva, la Kitty otorgaba sonrisas de terciopelo rojo en el siempre blanco impoluto Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a los visitantes que por allí se quisieran pasar, donde se (re)movía como un gato por su casa, al son de su sombra de siempre, antes ya mencionada.
Luego (antes, pues), se dejó llevar por su percepción-sensorial, otro de sus grandes rasgos distintivos, y por su idealismo mágico no exento de realismo trágico, a las aulas de Bachillerato artístico que se impartían en la Escuela de Arte Pau Gallardo de Badalona. Mucho antes aun, sin embargo, su intuición o su madre se le habían adelantado y se la pudo ver pasear sus sueños, entre los 10 y los 16 años, en los pupitres de la Escuela Di-7 de Badalona, ciudad donde nace y reside.
Probablemente fuera allí, entre pinceles aun por explorar, donde empezó a forjarse la Alicia en el país de las maravillas que llevaba dentro y que iría sacando, y donde, por consiguiente, empezaría a desarrollarse su talento artístico, entre brotes de percepciones rojas, negras y blancas.
Luego (regresando al futuro, que es ahora), la Kitty se ha dedicado de forma impulsiva a buscar momentos en solitario en los que poder mezclar sus impresiones trágicas con sus ensoñaciones idealistas, todo en la misma paleta.
Hace unos meses me confesó que su intención al pintar no era exponer su obra, principalmente porque era algo ‘muy suyo’ que no quería desgastar, refiriéndose a tantos artistas que, en vez de perfilar su obra, la pervierten, de tanto acudir a ella sólo por buscar el éxito.
Finalmente se ha decidido. O la hemos convencido, diría yo. Como pocos, decide sacar coraje y mostrar su lado más profundo, no para ser reconocida sino para ser Ella, sin más. Tinta sobre papel que ha sido plasmada y inmortalizada entre el 2007 y el 2009, quizás los años (los veintipocos) en que una se siente más perdida y, por tanto, con más necesidad de rebuscarse.
Alguna vez la oí decir: ‘Tengo miedo’. No sé si se refería al Mundo o a la difícil tarea de ser una misma. Sea lo que sea, ese miedo no la ha vencido. Al contrario: le ha dado vida a su sombra, y a los fantasmas que a todos nos invaden de vez en cuando, Ella, al menos, los ha vencido, aunque haya tenido que meter el dedo en la llaga, y mostrar las cosas tal como Ella cree que son, y tal como Ella querría que fueran, para bien y para mal. Al fin y al cabo, es lo que todos llevamos dentro, más allá de las (buenas) o (malas) apariencias. No está de más que alguien nos lo recuerde de vez en cuando. Más aun si es sin pretenderlo.
Conocí a Cris Figueres (la Kitty) como conocemos a la mayoría de las personas a lo largo de nuestra vida: por casualidades causadas. El día 3 de febrero del 2009, bajo una luna lisboeta, pude reconocer a la Kitty en el aeropuerto de la ciudad más bohemia del mundo porque había coincidido con ella en el 2007 detrás del mostrador del Centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona, donde levantaba las paredes y el arte allí expuesto a base de carácter y buenas intenciones.
Mientras coordinaba el CCCB, además, la Kitty -una especie de gata con botas claroscura, dulzura y temperamental según la luna, según la felicidad o infelicidad del momento y según el lugar y el cristal con el que se quiera mirar- paseaba sus claroscuros por la Universidad de Barcelona, buscando entender la historia del Arte, su sombra constante.
Antes de esto, y siguiendo la historia de su propia sombra artística de más reciente a más primitiva, la Kitty otorgaba sonrisas de terciopelo rojo en el siempre blanco impoluto Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a los visitantes que por allí se quisieran pasar, donde se (re)movía como un gato por su casa, al son de su sombra de siempre, antes ya mencionada.
Luego (antes, pues), se dejó llevar por su percepción-sensorial, otro de sus grandes rasgos distintivos, y por su idealismo mágico no exento de realismo trágico, a las aulas de Bachillerato artístico que se impartían en la Escuela de Arte Pau Gallardo de Badalona. Mucho antes aun, sin embargo, su intuición o su madre se le habían adelantado y se la pudo ver pasear sus sueños, entre los 10 y los 16 años, en los pupitres de la Escuela Di-7 de Badalona, ciudad donde nace y reside.
Probablemente fuera allí, entre pinceles aun por explorar, donde empezó a forjarse la Alicia en el país de las maravillas que llevaba dentro y que iría sacando, y donde, por consiguiente, empezaría a desarrollarse su talento artístico, entre brotes de percepciones rojas, negras y blancas.
Luego (regresando al futuro, que es ahora), la Kitty se ha dedicado de forma impulsiva a buscar momentos en solitario en los que poder mezclar sus impresiones trágicas con sus ensoñaciones idealistas, todo en la misma paleta.
Hace unos meses me confesó que su intención al pintar no era exponer su obra, principalmente porque era algo ‘muy suyo’ que no quería desgastar, refiriéndose a tantos artistas que, en vez de perfilar su obra, la pervierten, de tanto acudir a ella sólo por buscar el éxito.
Finalmente se ha decidido. O la hemos convencido, diría yo. Como pocos, decide sacar coraje y mostrar su lado más profundo, no para ser reconocida sino para ser Ella, sin más. Tinta sobre papel que ha sido plasmada y inmortalizada entre el 2007 y el 2009, quizás los años (los veintipocos) en que una se siente más perdida y, por tanto, con más necesidad de rebuscarse.
Alguna vez la oí decir: ‘Tengo miedo’. No sé si se refería al Mundo o a la difícil tarea de ser una misma. Sea lo que sea, ese miedo no la ha vencido. Al contrario: le ha dado vida a su sombra, y a los fantasmas que a todos nos invaden de vez en cuando, Ella, al menos, los ha vencido, aunque haya tenido que meter el dedo en la llaga, y mostrar las cosas tal como Ella cree que son, y tal como Ella querría que fueran, para bien y para mal. Al fin y al cabo, es lo que todos llevamos dentro, más allá de las (buenas) o (malas) apariencias. No está de más que alguien nos lo recuerde de vez en cuando. Más aun si es sin pretenderlo.
by Carmen, que interpretó el papel de una especie de casi comisaria'
jueves, 10 de diciembre de 2009
Capitães da Areia
"Jogávamos jogos de prenda.
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".
"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".
"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".
"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".
"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".
"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".
"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".
"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".
"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".
Andávamos de carro de boi.
Morávamos em casa mal-assombrada.
Conversávamos com moças e mágicos.
Achavas a Bahia imensa e misteriosa.
A poesia deste livro vem de ti".
"A grande noite de paz da Bahia veio do cais, envolveu os saveiros, o forte, o quebra-mar, se estendeu sobre as ladeiras e as torres das igrejas. Os sinos já não tocam as ave-marias que as seis horas há muito que passaram. E o céu está cheio de estrelas, se bem a lua não tenha surgido nesta noite clara. O trapiche se destaca na brancura do areal, que conserva as marcas dos passos dos Capitães da Areia, que já se recolheram. Ao longe, a fraca luz da lanterna da Porta do Mar, botequim de marítimos, parece agonizar. Passa um vento frio que levanta a areia e toma difíceis os passos do negro João Grande, que se recolhe. Vai curvado pelo vento como a vela de um barco".
"Tinham de si apenas a liberdade de correr as ruas".
"E ficou também parado, escutando a velha música. Então a luz da lua se estendeu sobre todos, as estrelas brilharam ainda mais no céu, o mar ficou de todo manso (talvez que Yemanjá tivesse vindo também ouvir a música) e a cidade era como que um grande carrossel onde giravam em invisíveis cavalos os Capitães da Areia. Neste momento de música eles sentiram donos da cidade. E amaram-se uns aos outros, se sentiram irmãos porque eram todos eles sem carinho e sem comforto e agora tinham o carinho e conforto da música. (...) Porque a música saía do bojo do belho carrossel só para eles e para o operário que parara. E era uma valsa velha e triste, já esquecida por todos os homens da cidade".
"É como se corresse sobre o mar para as estrelas, na mais maravilhosa viagem do mundo (...). Seu coração bate tanto, tanto, que ele o aperta com a mão".
"Esqueceram as palavras da velha de lorgnon. Esqueceram tudo e foram iguais a todas as crianças, cavalgando os ginetes do carrossel, girando com as luzes. As estrelas brilhavam, brilhava a lua cheia. Mas, mais que tudo, brilhavam na noite da Bahia as luzes azuis, verdes, amarelas, roxas, vermelhas do Grande Carrossel Japonês".
"Lá fora o vento corria sobre a areia e seu ruído era como uma queixa".
"Mesmo não sabendo que era amor, sentiam que era bom"."A liberdade é como o sol. É o bem maior do mundo".
"Mas estes homens são tão fortes que conseguem criar beleza dentro desta miséria".
domingo, 6 de diciembre de 2009
Si això és un home
Em deies Agustí Centelles i pensava: Gran fotoperiodista. La Guerra Civil. Lluitador. Lliurepensador. Per tant, defensor de la (llibertat). Llavors: Humanitat. Però el passat dimecres dia 2, mentre esperava l'inici de la roda de premsa de 'Llits', vaig descobrir que Agustí Centelles, a més, va ser víctima del franquisme en qualitat de 'refugiat'. Era l'any 1939. El primer dia queia en març, quan Centelles va ser traslladat al camp de concentració (res de refugis!) de Bram, en algun lloc de la refinada França. Barcelona, caiguda, ja. L'esperança, al terra, també. A partir de la sortida de la ciutat catalana i durant el seu internament, però, Centelles no es va deixar empresonar (mentalment parlant) i va salvaguardar la seva llibertat al seu diari de camp, que compartia reflexions i queixes amb la seva càmera, amb la que va poder capturar gairebé 600 imatges colpidores, perquè ens mostren un error no comparable amb Auswitch en barbaritat, però massa semblant en la intencionalitat. Fins el 10 de gener al Centre d'Art Santa Mònica.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
domingo, 29 de noviembre de 2009
Gestualitat alternativa
'En situacions de conflicte, on arribem als nostres límits, al punt de dolor, dels nostres prejudicis i incapacitats, només podem avançar si estem disposats a canviar nosaltres mateixos i no esperar la solució únicament des de l'altre'. Aquesta crisi existencial és la que ha donat vida a 'El arte de volar o The magical Kschling Box', obra que podreu veure a la Sala Muntaner el proper dia 2 i que dóna el punt d'inici a la V Mostra de Dansa i Teatre Contemporanis, promoguda i catapultada per la Xarxa de Teatres Alternatius, l'agrupació més arriscada en el que es refereix al món del Teatre i el Gest. Teniu fins al 6 de desembre per treure vista-oïda-olfacte per les sales de teatre més outsiders de Barcelona, que un any més ens demostren que el millor teatre no sempre està als 'grans' teatres, sinó al revers.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
Cabaret Bailén
Algú ha tornat a obrir la porta del número 22 del carrer Bailén. Màgia, humor, teatre, performance, circ i cabaret. És el Cabaret Berlín, tal com sona. Què és el Cabaret Berlín? Doncs segurament tot allò que t'està venint al cap mentre llegeixes aquesta petita ressenya, i una mica més o menys del que t'esperes, com passa sempre. D'entrada, una oferta lúdica més en la nit barcelonina que amaga en el backstage artistes, lliure-pensadors, músics experimentals i modernillos que no saben qué més fer per estar 'in' (i que per això van al Cabaret Berlín), i així fins a l'infinit. Vés en compte, però, perquè tot just l'acaben d'inaugurar, i els efectes adversos de l'assistència poden ser, potser, irreversibles. Ladies and gentleman: Welcome to Cabaret Berlín.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat/
martes, 24 de noviembre de 2009
"La dama del mar"
ELLIDA.- Querido Arnholm, ¿se acuerda de nuestra conversación de ayer? El ser que se acostumbra a vivir en la tierra, pierde el camino del mar...
BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...
ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?
BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...
ELLIDA.- Con una condición: la libertad.
WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.
ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...
(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).
BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...
BALLESTED.- Con mucho gusto...
By Ibsen (Henrik).
BALLESTED.- (Está junto a su cuadro). Que es el caso de mi sirena...
(ELLIDA se aproxima a él curiosamente).
ELLIDA.- ¿Lo ha terminado ya?
BALLESTED.- Sólo falta la firma... (Repite). El caso de mi sirena (maneja un tubo y mientras habla firma su cuadro), con la diferencia de que en mi cuadro esta sirena muere... mientras que los hombres son capaces de acla-aclimatarse...
(ELLIDA sonríe serenamente).
ELLIDA.- Con una condición: la libertad.
WANGEL.- (Sonríe también). Y la responsabilidad, querida Ellida.
ELLIDA.- Y la responsabilidad... Tienes razón...
(BOLETTE está junto al asta de la bandera. Trata de desenredar la cuerda).
BOLETTE.- Señor Ballested, ¿podría ayudarme, por favor? Vamos a arriar la bandera...
BALLESTED.- Con mucho gusto...
Se limpia la pintura de los dedos, descuidadamente, en el traje, y acude a ayudar a BOLETTE mientras va cayendo el
TELÓN
By Ibsen (Henrik).
domingo, 15 de noviembre de 2009
Alícia i el país de la Figueras
ALICIA DES DEL MIRALL
El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.
SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU
Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.
by Carmen
Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat
El conill que arribava sempre tard. L'enigmàtic somriure del gat. La reina de cors que només vol tallar caps. Alguna vegada l'Alícia es va fer gran? Què vol dir, fer-se gran? Què deixem enrere? Què guanyem, què perdem, amb les metamorfosis? Carlota Subirós porta a escena l'obra més surrealista del matemàtic Lewis Carroll per plantejar-nos, darrere un muntatge d'ensomni i de malson digne d'aplaudiment, totes aquelles preguntes que assaltaren al seu creador i que ens assalten una vegada i/o altra a la vida a tots nosaltres, quan aquesta ens porta irremissiblement cap al món adult. Així ho viu l'Alícia, una nena de set anys que, com la Chihiro d'en Miyazaki, emprén el seu viatge (vull dir, el nostre). I tu? Encara a l'altra banda del mirall? 'Alícia. Un viatge al país de les meravelles'. Fins al 29 de novembre al Teatre Lliure.
SANG, NIT I LLUNA A LA MAUMAU
Hi ha un circuit alternatiu que mou la cultura a Barcelona. Dins aquest circuit, trobem l'associació Passillo Cultural i el seu 'unknown project', que aquest cop ens porta a la sala MauMau Underground l'obra d'una jove promesa en fase de sorgiment que un bon dia, de nit, es va deixar convèncer per donar a conèixer el(s) seu(s) món(s), que acostumen a giravoltar vora la lluna. Es tracta de la Cristina Figueras, una estudiant d'Història de l'Art temperamentalment vital que ens fa pensar a través de les seves il·lustracions en vermell, negre i blanc en tot allò en que no ens atrevim, sovint, a reconèixer. Una barreja de màgia idealista i de móns malauradament tràgics que la Cris porta a l'extrem per treure'ns el cor i els fantasmes. 'El dedo en la llaga'. Inauguració el proper 20 de novembre a les 22h.
by Carmen
Articles publicats al setmanari digital http://eldema.cat
sábado, 7 de noviembre de 2009
Els Encants
Avui he tornat a creure en els dies màgics. I per què no? Per què han de ser considerats irreals els moments que no es poden explicar de tant 'lluminosos', de tant especials? Per què la maduresa tantes vegades és vista com a sinònima de serietat? La capacitat de no deixar de meravellar-nos per les petites coses que de tant en tant ens regala la vida penso que és sempre una habilitat digna d'exaltació, precisament perquè moltes vegades és fruit d'una actitud que un decideix recuperar per no girar-li el cap a la Vida ja que, al cap i a la fi, és la Gran Protagonista. D'ella depén tota la resta.
Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.
I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.
Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.
Un matí de dissabte qualsevol un pot esbrinar el seu secret. Per exemple, en el lloro a qui li agrada xiular i en la nena i la mare que l'imiten, encara que no el veiem perquè deu estar amagat en algun balcó de l'avinguda Gaudí, pícar. O en el sol i la pluja que apareixen i desapareixen rera la Sagrada Família, sempre 'en construcció', com nosaltres. O en el Mercat dels Encants Vells, on un pot tenir un dejavu de color groc tardorenc entre sostenidors que són llançats a crits per 3 euros (i així successivament), o en la paradeta d'Antiguitats en que et demanen que els hi treguis la pols en Julio Camba o en Chejov, per 'tan sols' 5 pessetes.
I tu et quedaries allà amb ells asseguda al terra la resta de la teva vida si no fos perquè t'esperen dues amigues que fan que el dissabte sigui encara més màgic i més literari que els literats que tens entre les mans, i amb elles comparteixo la passejada i la curiositat, els barrets al petit mirall, les arrecades amb pedres de totes les formes i de tots els colors i la mirada a la dona excèntrica del cap rosa que compra impulsiva; o el collar del segle XIX, els vestits per a qualsevol nit improbable i impossible, però imaginable, els rellotges que semblen vinguts de Londres, Nova York, o de qualsevol altre racó del món, les capses per a viatgers empedernits, el pòster d'en Lewis Hine que algun dia tindré al meu menjador -quan tingui menjador propi i diners per mantenir-lo-, els penjadors on penjem somnis perquè si, o els quadres de la Hepburn (Katherine), la dona més sofisticada amb l'esmorzar més trist del món, i els d'en Chaplin i el seu kid, o el Chaplin i el seu gos i el seu somriure tan humà i tan humil, que per tan sols 5 euros em recordarà per sempre més que un dissabte qualsevol la vida pot ser, per uns moments, simplement meravellosa, i que 'hom pot tenir en un mateix tots els somnis del món', com va dir aquell gran home i cineasta al qui admiro amb els peus apuntant alhora cap als dos cantons (el dels somnis i el dels peus a terra) treient-nos un somriure d'admiració juvenil.
Qui ens va intentar fer creure que ambós móns no podien ser compatibles? Jo, els dos els vull mantenir, peti qui peti.
domingo, 1 de noviembre de 2009
A la sombra del otoño
Llegó el otoño.
Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.
Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.
Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.
Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.
Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.
De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).
Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?
by Carmen
(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)
Es curioso cómo, a pesar de que cada año se repite esta misma frase, siempre le pilla a uno por sorpresa, con el ánimo desprevenido, aun risueño. Las hojas otra vez extendidas como una alfombra ocre en las aceras, en las plazas, en los paseos, en las calles, en los puentes, en las esquinas, que muchas veces son compartidas por sin techo que hacen de ellas (de las esquinas) su hogar, y de ellas (de las hojas) su edredón.
Siempre he creído que el otoño es necesario para el espíritu, para calmar los aires (internos) y dar luz (y sombras) a los rincones de la memoria, que el verano muchas veces olvida. Luego vendrá el invierno, pero lo hará, eso sí, con cierta discreción.
Pero como iba diciendo, siempre me he obstinado al otoño, no sin cierta pereza y sin cierto rencor por llevarse los días largos y las tardes de Sol creciente en que se compartían terrazas, ilusiones, incertezas, risas, palabras. Y aunque sé que algunas terrazas siguen abiertas, siento que ya no es lo mismo, y que tendré que acostumbrarme.
Como me obstino también, sin buscarla, a su sombra, que lleva por nombre Melancolía, a la que uno nunca acaba de abandonar porque nunca puede esconderla del todo, y menos cuando el cambio de estación viene irremediablemente acompañado por Ella, siempre con ese halo azuloscurocasinegro que tienen las personas que llevan su sello en el temperamento, aunque el carácter se haya teñido de otros matices más festivos.
Después de la tristeza non-grata, sin embargo, uno empieza a sacarle el fruto a la estación seca, y también a la Melancolía: así, lo que antes eran terrazas con relojes parados ahora pasan a ser bares con aroma a café caliente y sabor a té con mucho azúcar, donde uno va a refugiarse de la soledad o en la soledad, a no ser que sea viernes, sábado o domingo (por lo general), ya que toda la sociabilidad del verano se aclimata un poco o un mucho debido al trabajo -o a la falta de él, en estos tiempos que corren.
De manera que uno vuelve a pasear sus ensoñaciones en solitario, a pensar en no-se-sabe-qué-sé-yo, a la rutina de perder el tiempo en aburrirse o en añorar o en no se sabe qué sé yo qué más (quizás divagaciones ocres).
Y así van pasando las noches, los días, y uno vuelve a pensar en que pasan, acompañado por su sombra. ¿Será eso la Melancolía?
by Carmen
(Perdón por la 'tristeza'. Siempre fue incluida en el pack)
domingo, 18 de octubre de 2009
I love N.Y.
Doncs mira, no, jo no m'he enamorat a Nova York. Al menys, encara no. Però sí, si que m'he enamorat de Nova York. La culpa la té, com sempre, el cinema, perquè encara que em faci gran em continua fent somiar truites i em pessigueixa l'estòmac de tant en tant i em ai ai ai, què maco, i per què no?, no tot són el que diuen els diaris... La ciutat que mai dorm, segons Sinatra (Frank), ha estat protagonista o rerefons incontables vegades: començant per Woody Allen, que a N.Y. es va obsessionar per Annie Hall i per Manhattan (etc etc), continuant per Scorsese i la seva inoblidable Història del Bronx, sense obviar els ulls de gata de la Hepburn (Katherine) mentre cantava amb la tristesa més gran del món aquell 'Moon river' -abans l'havíem vist intentant vèncer la mateixa tristesa davant de l'aparador de Tiffany's, entre croissants, però res-. I així fins a gairebé l'infinit. New York deu ser el que té. Jo encara no ho sé. Vejam si m'enamora, un cop més, des de la pantalla.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat
sábado, 17 de octubre de 2009
Hi havia una vegada Tar
Fa molts, molts anys, va existir una ciutat meravellosa coneguda amb el nom de Tar, en aquells temps en que els indrets urbans que ara coneixem encara no havien estat malmesos. Però un dia d'aquells qualsevols en que tot semblava continuar amb la normalitat de sempre, de cop i volta va esclatar la Guerra Final. Va ser així com varen desaparèixer totes les ciutats. Totes, menys Tar, es clar. Tar encara avui perdura, però només la poden trobar aquells qui saben cercar-la. Si ets dels escollits, així que hi arribis, Tar et rebrà amb una copa de vi i soda. Allà, podràs fer girar la manivela de la caixa de música de Tar i conèixer l'eternitat, i potser veuràs l'ocell que cada cent anys li treu una gota d'aigua a l'oceà. I potser, quan hi siguis a Tar, ella et revelarà el secret de la Vida. 'Fando i Lis'. Fins l'1/11 al Teatre Tantarantana.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat/
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat/
domingo, 4 de octubre de 2009
Free: jazz!
Imagineu que freqüenteu un col·legi de monges i la vostra vida transcorre tranquilament avorrida, entre vels, ave maries i mitjons fins als genolls. Fins que un bon dia irromp a l'aula una professora de la Nova Escola i enmig d'un crèdit variable de 'Música i cinema' us fa aixecar de la cadira i moure les cames, el cor i el cos a ritme de swing, tot i que encara no saps ballar ni tampoc què és això del swing. Va ser aleshores quan la nena capcota que duia per dins i per fora un somriure ensimismat va obrir els ulls a un món que podia ser divertit i fins i tot sentir-se lliure. Deu ser aquest l'efecte que sempre ha deixat el jazz en les persones des de la seva aparició a principis del segle XX, mentre Man Ray jugava a l'abstracció i Scott Fitgerald proclamava l'Era del jazz. Després va venir la reneixença del Harlem, el swing, el boggie-woggie, la generació beat i el Free Jazz (allibera't, jazz, ja que ets LLIURE). Només fins al 18 d'octubre al CCCB.
by Carmen
Publicat a http://poesiazul-carmen.blogspot.com/
El bruixot del paleolític i el Temporada Alta
"Entrades a la venda —si en queden— fins a 30 minuts abans de l'inici dels espectacles a qualsevol caixer automàtic de "la Caixa" i a http://www.servicaixa.com/". SI EN QUEDEN. És el que té el festival Temporada Alta: que la gent, cansada de la rutina de retornar a la vida normal sense hamaques i sense parasols, embogeix amb les coses que valen la pena i que tornen any rere any (gràcies a Déu, o gràcies potser a un bruixot al qui un beneurat dia se li va ocòrrer imitar a un cèrvol que hi havia pintat sobre la pared d'una caverna, allà pel paleolític, i que sense saber-ho estava inventant-se el teatre). Sigui com sigui torna, per 18ena vegada, el Temporada Alta. Sigueu benvinguts a les butaques.
by Carmen
No publicat a http://eldema.cat/
domingo, 27 de septiembre de 2009
Saudade Paradiso
Hi ha un virus semblant a la Grip A que ha estat present durant tota la història de la humanitat, el tractament del qual no té recepta precisa, sino que cada qual se'l cura com pot i com sap. A aquest virus el podríem anomenar Grip N o Grip Nostàlgia. La Grip Nostàlgia és aquella enfermetat (senti)mental que pateixen els nostàlgics, també dits melancòlics, i com ocorre amb totes les enfermetats (també les de l'ànima), té graus: lleu, quan és gairebé imperceptible, greu, quan la cosa s'ha complicat, molt greu, quan encara és pitjor, i mortífera, quan pot amb la teva voluntat. Avui m'he diagnosticat una Grip N lleu tirant a greu, i per tractar-la he decidit veure una de les pel·lícules més nostàlgiques i, per tant, més belles del món: es tracta de Cinema Paradiso (qui pot oblidar en Toto i la seva devoció envers la màgia del cinema?). La veig a Barcelona, des del sofà, perquè no puc teletransportar-me a Lisboa, on ara mateix la retransmeten al Miradouro Sant Pere Alcàntara, on la nit podia ser tan màgica com al mateix cinema. O com aquí mateix, ara. (Fine).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)