Els peixos s'enfonsen?

Transcric la conversa que vaig tenir amb el Joan Guzman, un savi pescador de Barcelona amb qui vaig compartir paraules, visions i nostàlgies (vitals i naturals) arran els canvis que s'estan produint al Port de Barcelona i, per tant, al món dels pescadors... I dels peixos. Per pensar-hi.

El reportatge ha estat publicat al març a la revista Nova Ciutat Vella.

Una brúixola i un rellotge

“Conec els pescadors des que vaig prendre contacte amb ells als anys 50, quan era petit. El meu pare era pescador i als estius anava amb ell. Hi havien unes 40 barques de pesca d’arrossegament petites, de 10 o 12 metres, amb motor semidiesel. Barques grans hi havien unes 10, de 30 o 40 tonelades. Els motors eren de 25/30 cavalls les petites i d’uns 40 els grans. Recordo que els pescadors anaven descalços i que gairebé no es coneixia la roba de pescar. Vaig viure el canvi del motor semidiesel al diesel i mon pare va viure el canvi de la vela al motor. Estem parlant de l’any 1920. Avui dia ja anem amb internet. Abans, els únics aparells que havien a la barca eren la brúixola i el rellotge.
Una cosa curiosa és que el 90% dels pescadors d’arrossegament eren emigrants: del Pais Valencià, d’Alacant, d’Andalusia… Llavors es venia el peix en coves de mimbre, on cavien 4 o 5 quilos de peix. Avui hi ha comandament a distància i cinta transportadora.

Al fons del mar

El peix que es es recull depén del fons: gamba, maira, lluç, rap, aranes, pop, caranes, congres, crancs, bròtoles… El màxim permès per la pesca d’arrossegament és d’unes 500 brases, que són uns 900 metres. Però la gamba està entre 300 i 450 brases (700-750 metres). Després a mitja mar es pesca escarmarlan, que es pesca a uns 300-350 metres. La zona abismal és a 3000-5000 metres de fondària. A l’est d’Àsia, al sur del Japó, el nivell del mar a la fosa atlàntica és més profund que no l’Everest. L’Everest no arriba a 9000 metres, i en canvi al mar hi ha uns 11.000 metres de profunditat.

Pesca d’arrossegament

Utilitzem una xarxa amb forma d’embut amb dos braços que va arrastrant peix pel fons del mar . Està feta amb fil de nylon o de plàstic. Després hi ha unes portes que es diuen malletes, que van a unes plataformes de ferro i que fan l’efecte de la cometa, però en horitzontal. Després de les portes, a la barca, hi ha una unió de dos cables –ara, nosaltres tenim un quilòmetre de cable estés a la mar-. Aquest és el sistema d’arrossegament perquè arrastrem peixos des del fons del mar. En un dia, podem pescar entre 100 i 300 quilos, però més que la quantitat, interessa la qualitat. Treballem des de les 6 del matí fins les 5 de la tarde. La limitació que tenim és la profunditat, que fa de frontera. No podem pescar a menys de 50/75 metres, depenent de l’època de l’any. Aquestes normes, però, son insuficients, perquè per preservar la fauna hi ha altres qüestions.

Espècies aniquilades

Abans hi havia més peix que ara, evidentment. Per què? Per què es reproduïen més? No. Perquè tenien més tranquil·litat. Aleshores podien fer el cicle natural de la vida i de l’entorn. L’home és un depredador, per això captura peix. La CEE només permet uns 500 cavalls, però pensa que estem al voltant dels 1000-2500 cavalls. Una barbaritat. La tecnologia al mar és com a Terra: molt sofisticada. La capacitat que té el peix de reproduir-se s’adapta a l’entorn, a la climatologia. El peix s’adapta a les dificultats per superar-les perquè el peix gran es menja al petit. Hi ha una cadena atròfica. Principalment hi ha dos grans causes que han provocat l’aniquilació de la fauna marina: un excés de captura, per una banda -com va passar amb els búfals a Amèrica del Nord o amb la balena a mans dels blancs industrialitzats- i d’altra banda, una altra causa de la qual no es parla: la contaminació de les aigües, perquè s’altera la composició de la temperatura , acabant amb totes les espècies, grans i petites. És el que va passar al Mar Mort i el que està succeint al Mediterrani. Hi ha contaminació de DDT (mercuri) per la industrialització i pels abuidats de productes químics. Es contamina l’aigua i darrere d’aquesta va el peix i darrere del peix, l‘ésser humà.

El Mediterrani no és etern

El Mediterrani s’ha obert i s’ha tancat unes 7 vegades, per l’estret de Gibraltar. Tu saps que les plaques tectòniques estan en moviment constant? Per això Gibraltar -que era per on entrava l’aigua- en tancar-se, feia que el mar s’assequés. El moviment sísmic feia que es tornés a obrir i es tornés a omplir, encara que trigués cent anys. Així, el Mediterrani no ha estat sempre el mateix, ni ho serà. La nostra existència és tan petita en comparació a la vida de la Terra que són coses gairebé imperceptibles. És com el teu cos: el cos està format de milions i milions de cèl·lules. Què és una cèl·lula al teu cos? Dius: no la veig, no és res. Però té la seva importància.
Amb nosaltres passa igual: Què som nosaltres en comparació amb l’univers? Milions i milions d’estrelles… No som gairebé res, però som. Per això existeix el macrocosmos i el microcosmos. Si agafes llibres d’astronomia i veus les distàncies enormes que hi ha a l’espai i compares… Per exemple, la velocitat de la llum són uns 300.000 quilòmetres per segon. La velocitat del so uns 300 metres per segon. Al mar, que és 800 vegades més dens que l’aire, però, la transmissió del so és diferent.
La lluna està a 300.000 quilòmetres de la Terra. Si ara agafèssim una nau i viatgèssim a la velocitat de la llum arribaríem a la lluna en un segon. Per viatjar d’un extrem a l’altre de la nostra galàxia estaríem uns 300.000 anys, o milions d’anys, no ho sé. L’espai està format per cúmuls de galàxies i l’Univers per cúmuls i cúmuls de galàxies. Una galàxia és gairebé infinita per a nosaltres. Els sitema solar és enorme. Nosaltres, per sort, no hem aconseguit viatjar a la velocitat de la llum, o sigui que per anar a un estel, a l’estel més pròxim, estaríem garebé tota una vida. Per això veiem estels que ens estan arribant però que ja han desaparegut: a l’espai no existeixen ni a temps però ens arriben. Després està la percepció de l’espai i el temps, que és molt relativa…

Això t’ho deia perquè el mar s’ha obert i s’ha tancat però nosaltres no ho percebem. Nosaltres veiem fins on ens arriba la vista i mesurem amb unes mides relatives, però tot és molt relatiu. Per això dir que estem flotant sobre una massa incandescent de foc, de lava, pot semblar ciència ficció però és la realitat. L’escorça terrestre és un gruix de lava terrestre que s’ha solidificat. No és uniforme, hi ha plaques tectòniques , hi ha terratrèmols… La Terra està viva i nosaltres estem vius de miracle, perquè la Terra vol. Som un accident.
És per això que una visió astronòmica o astrològica és molt interessant perquè ens fa veure la gran relativitat del nostre pensament i de la nostra existència. Si l’existència de la Terra es mesurés en 24 hores, l’espècie humana, que deu tenir uns 400.000 anys d’existència, només ocuparia els últims segons!
Això si ho associem al món de la pesca –sembla que hem viatjat a la ciència-ficció però és la realitat- veiem com també és una realitat comprovada que el mar s’ha obert i s’ha tancat 7 vegades, igual que si diem que va haver un temps en el que la Terra no existia.

Ignorants de la natura

La pesca d’avui és desmesurada i irrespectuosa perquè només es busca la rentabilitat, els beneficis, la productivitat... La gran contaminació dels mars i els oceans a través de la industrialització… Estem alterant genèticament el que en el planeta Terra, d’una forma natural arreu de milions d’anys, s’ha creat. Nosaltres volem alterar-ho no per millorar, sinó per treure’n benefici, per ambició. Això és una malaltia, un desequilibri. Veiem, doncs, que la raça humana, el pescador, la societat, no té una actitud respectuosa. No tenim una actitud sàvia perquè ignorem, i la ignorància ens fa tenir un comportament de destrucció de l’entorn i del sistema. El pescador és un ser social que se’n va al mar, i a la societat el que l’importa és la productivitat, com deia el Pujol. O com deia Aznar: “Espanya va bien”… Estem al rànking dels països productius però potser també estem al rànking dels països destructius. La religió i la política ens fan ignorants i temerosos, perquè així siguem fàcils de manipular.
Nosaltres som pols galàctic i venim de la nebulosa. Ens ha format el temps, l’aigua, la Terra… Tot això té unes formes de funcionar. Al planeta Terra hi ha vida perquè fa milions d’anys que s’està preparant, que ha evolucionat, i nosaltres formem part d’aquesta evolució. Si nosaltres alterem les lleis de la natura, doncs anem a contracorrent, i morim físicament o moralment, que és encara pitjor.Ens pensem que la vida és per sempre, que és eterna. Llavors comencem a viure morts…

Tots animals

Nosaltres som animals, racionals, per desgràcia, i ens regim per unes normes de vida, i busquem l’aparellament inconscient o conscientment, igual que els animals, perquè forma part de la nostra informació genètica. Estem formats d’aquesta manera per poder existir i no hi ha “volta de full”. És així. És la cultura la que ho desmunta, els intel·lectuals, que li posen floritures innecessàries, sofisticació… Tonteries: tots bevem, tots caguem, tots pixem, tots dormim, tots fem l’amor i tots morim. Això ens iguala. Català? Espanyol? No crec en les cultures ni en les banderes: jo sóc del planeta Terra.

Sublevar-se

El que més m’ha costat a la vida ha estat tractar amb la gent. Jo sóc una persona comunicativa, expressiva, extrovertida. No tinc reserves, ni pors, ni grans complexes. Però emocionalment m’implico massa. Tinc una gran capacitat de generar amistat perquè sóc senzill, noble, net. No busco segones intencions. Però com que els éssers humans estem malalts, estem desequilibrats, fora de context… Clar, ens han educat en unes coses que són mentida! Per què la joventut es rebel·la? És el millor de la vida, rebel·larse. Llàstima que et fas gran i t’ajustes, t’acomodes.

Una pedra és una pedra

Aquí, a alta mar, estàs atrapat en l’espai però estàs lliure d’ansietats perquè assumeixes el ritme natural de la vida. Jo quan veig les gavines, els animals… Ens pensem que la vida som només les persones. I una pedra, què no té vida? Vida mol·lecular. L’energia atòmica, els àtoms, què no és vida, això? Per què només són vida les nostres cèl·lules? El nostre gran error és pensar que són inferiors a nosaltres, o que nosaltres som superiors. I moltes vegades nosatres som inferiors als animals, a les plantes… Per què? Perquè ells segueixen el patró establert. Estan en el que són. Una pedra és una pedra. Un arbre és un arbre. Nosaltres arriba un moment que ja no sabem el que som! No sabem si som bons, dolents… Si som humans, si l’ambició, si l’egoisme, si la natura… Estem aargghhh. Els animals ens ensenyen. Jo aprenc de la meva gosseta: és alegre, noble, fidel, afectuosa. T’ensenya sobre la soledat, sobre la companyia… Com els nens. Els nens són animals que encara no han estat deformats del tot. Ens fem grans i la cultura ens va deformant. Per això la civilització, la colonització… Dieun: oh, el descobriment d’América… Tot això em fa pensar: Quina animalada, quina destrucció del sentit de la paraula tan gran!

Quan al mar nedaven els peixos

…quan el pescador navegava a vela i anava descalç hi havia peix. No érem rics, però vivíem bé. Ara el pescador ha de ser un industrial que ha d’invertir milions i milions per poder ser competitiu i rentable per a un futur que és incert. La contaminació que això provoca és insostenible però, qui para a “la mega-màquina”? Ja no som persones les que manem al món, mana la màquina. La infraestructura de les multinacionals, la indústria del petroli, de les armes, de la droga, del turisme… El que té “la sartén por el mango”, que se sol dir, no pararà. I això és la mare de les guerres i la mare del nostre problema amb la pesca. No en adonem i el pescador forma part d’un ritme irracional, irrespectuós i irreverent amb la natura. A vegades surt algú que vol dialogar… Aparences. Mentides.
Passa com a la guerra d’Iraq: va sortir Bush dient que era una guerra justa perquè havien armes de destrucció massiva que amenaçaven a la humanitat. Després van buscar i no van trobar les armes. Quin era el motiu? El domini del petroli. A la pesca passa el mateix. Per què es pesca, per alimentar-nos? No, per fer negoci. I aquí ha ha una trampa encoberta. La pesca a Barcelona, a Catalunya, a Espanya, no interessa. És més rentable el peix que ve de fora. Tot són qüestions polítiques i econòmiques. En conclusió: la pesca va malament perquè es pesca més del que s’hauria de pescar, no es respecten les lleis de la natura, als biòlegs se’ls tanca la boca, i els polítics són una marioneta del poder. I el poder és l’economia i el sistema busca diners.
La verdadera política del sistema és que el pescador s’autoelimini, que els costos superin els seus beneficis. No estem en temps d’esclaus, sinó en el temps de l’astúcia: El pescador a Barcelona sobra i ha ha tècnics que pensen en la millor manera d’aniquilar-lo. Les normes, les inspeccions, no són res més que un teatre. La indústria de la pesca a Barcelona s’enfonsa perquè al Port, el turisme dóna més diners, i això acabarà amb la biodiversitat marina”.

by Carmen.

més fotos a http://www.facebook.com/photos.php?id=755474675