(A propòsit de l'obra La plaça del Diamant, recentment estrenada al TNC)
La Colometa no és. Sent, però no hi és. No es veu, no la veuen. El Teatre Nacional de Catalunya celebra el centenari de Mercè Rodoreda amb l'adaptació de la seva novel·la La plaça del Diamant, escrita al 1962. Adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares, La plaça del Diamant és el paisatge d’una Barcelona costumista que perd tota la seva vitalitat amb l'esclat de la guerra civil. Aquest paisatge l'ocupa la Colometa, una noia forta però que es resigna a surar perquè no pot volar: "Ara ja entenc el que vol dir fer-se de suro", dirà. "La gent es fa de suro per poder tirar endavant". La Colometa representa la vida de tantes i tantes noies que, influenciades pel context sociopolític de l'època, aguantaven una vida destinada al silenci i a la mort lenta, aquella mort que desgasta, aquella mort freda que crema. Contenció feta tragèdia en una crònica col•lectiva protagonitzada pels espais interiors femenins. Una història de crits silenciats que, tristament, encara avui protagonitzen tantes i tantes dones envelades a un altre escenari: el de la vida real. Vola… Vola, Colometa, vola…!
La Colometa no és. Sent, però no hi és. No es veu, no la veuen. El Teatre Nacional de Catalunya celebra el centenari de Mercè Rodoreda amb l'adaptació de la seva novel·la La plaça del Diamant, escrita al 1962. Adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares, La plaça del Diamant és el paisatge d’una Barcelona costumista que perd tota la seva vitalitat amb l'esclat de la guerra civil. Aquest paisatge l'ocupa la Colometa, una noia forta però que es resigna a surar perquè no pot volar: "Ara ja entenc el que vol dir fer-se de suro", dirà. "La gent es fa de suro per poder tirar endavant". La Colometa representa la vida de tantes i tantes noies que, influenciades pel context sociopolític de l'època, aguantaven una vida destinada al silenci i a la mort lenta, aquella mort que desgasta, aquella mort freda que crema. Contenció feta tragèdia en una crònica col•lectiva protagonitzada pels espais interiors femenins. Una història de crits silenciats que, tristament, encara avui protagonitzen tantes i tantes dones envelades a un altre escenari: el de la vida real. Vola… Vola, Colometa, vola…!
4 comentarios:
i ara estem volant enlaire fins que el proper diumenge tornem a posar els peus al teatre. La propera setmana explicaré la història al món emmascarat..
Per cert, el text per ser tan curt i tenint en compte les circumstàncies d’aquell dia t’ha quedat molt bé, da vero.
Amanda, ansiamos 'tu' historia de la Plaça del Diamant...
Y sí, bien bonito el texto.
carmenchu, eres una mujer crónica.
No lo he leído, y mira que era el típico que recomendaban leer en clase de catalán. ¿Qué tal la obra, la has visto?
Publicar un comentario