Homo natura, dos segles després

Dos cents anys fa des de que Darwin va revolucionar la visió de l'èsser humà tot resituant-lo en la natura. És per això que la Fundació Calouste Goulbenkian de Lisboa ha preparat l'exposició 'L'evolució de Darwin', comissariada pel biòleg José Feijó, que es podrà visitar fins el 24 de maig. La mostra segueix les passes del savi de mirada profunda i barba blanca, incloguent-hi el seu viatge a Beaggle, que va fer possible l'evolució de les seves teories sobre l'origen de les espècies. En paral·lel, la Fundació ha organitzat un cicle de conferències, que es podran escoltar a http://live.fccn.pt/fcg. Si Newton va aconseguir que deixèssim de mirar-nos el melic respecte l'espai que ocupem a l'univers, Darwin va desmitificar-nos, tot fent-nos tocar -i mai millor dit- de peus a Terra.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Cinéma vérité (o gairebé)

Ja et pots tapar la boca i obrir els ulls-oïdes-sentits-consciència perquè arriba el DocsBarcelona, un dels millors festivals haguts i per haver no cal dir de què. Aquest any, a més, no ha volgut ser egoista i ha decidit compartir taquilles i butaques amb els independents cinemes Verdi, la (neo)clàssica però no necessàriament classicista Filmoteca de Catalunya i el català Palau Robert. Si ets dels que prefereixen les realitats en estat pur -o si més no, la intenció- a les ficcions que van de realitat inqüestionable i omnipresent, o bé d'aquells altres -els mateixos, en el fons- que s'emocionen veient arribar el tren dels Lumière o amb l'esquimal de Flaherty però no poden amb el cinema caspós i mentider, aquest és, sens dubte, el teu lloc. Un freaki lloc on la càmera-ull i el cinéma vérité varen decidir, ara fa tres anys, anar retrobant-se any rere any per no estancar-se amb el pas del temps i del cinema-crispeta, per així poder mostrar-se tal com són -o tal com voldríen ser, sincerament-. Del 27 de gener a l'1 de febrer.



by Carmen



Publicat a http://eldema.cat/

(+) = +

Més més més

mesuradament
melosament
melangiosament

però

jo vull

més més més

no només

no només...


(sumar sempre dóna MÉS)

13/12/08'

Pluja menuda

Resto quieta
sobre el llit de la nit:

mirada voladora
que la paret rebota
per despertar-me.
Fora plou una pluja
que es fa plugim.

Resto quieta
vora mi*
(res més a dir)

13/12/o8'

*mi (4): símb MAGNET. permeabilitat magnètica.

Projecte imbècil

Hotel Grand Canard. Habitació 114. Tredici: ¿I el seu equipatge? Professor: El farem pel camí. Amb guió de Biel Perelló (veure crèdits d'Afers Exteriors) i sota les directrius de Jordi Frades (El cor de la ciutat, Plats Bruts...), "El projecte Alfa o Estampes africanes amb Lenin de fons" no pretén res més que alliberar la ment i disparar somriures disparatats a les butaques. Però no busqueu l'absurd més que en l'argument (quin argument?). Bé. Vull dir que no cal que us trenqueu el cap pensant en Beckett ni en Jean Genet ni en Ionesco. No. Res d'això. Massa trascendental per dues ments més habituades a l'agenda televisiva que a la filosofia de la condició humana i coses per l'estil. Seria més encertat recuperar els viatges de Jules Verne, la sèrie més intrèpida de la sèrie B i les excentricitats de Mortadelo i Filemón, així com els gags d'en Groutxo. Un exercici d'esportivitat humorística per reivindicar l'humor idiota i les cares de peix. Fins al 8 de febrer al Teatre del Raval.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Al final de la mitjanit

No és un petó el que busquen el misantrop i la misantropa, el nickname dels protagonistes de "In search of a midnight kiss", més coneguts a la vida real com Scott McNairy i Sara Simmonds. Podrien ser com tu o com jo, en aquells dies en que et reclous a l'habitació sense saber què fer amb la vida, així, en general. Dirigida per Alex Holdridge, el texà que un mal dia va confessar que "si Los Ángeles caigués a l'oceà no la trobaria a faltar", aquesta tragicomèdia romàntica (per alguna cosa nominada al premi John Cassavetes a la millor pel•lícula de baix pressupost) estaria més a prop del primer Godard i la seva última escapada avantguardista que dels clàssics made in Hollywood, en que el galant festejava la dona, la qual l'acabava besant diguem-ne apassionadament. Res a veure amb dos joves d'avui sense més esperances que la mitjanit. Del cinisme extrem a la llàgrima de cocodril. La vida (pos)moderna és el que té.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Art a l'abast

Artistes com Jordi Labanda o el mateix Mariscal van vendre les seves creacions al Supermercat d'Art abans de ser popularment reconeguts. Vint-i-cinc anys fa des que va trencar aigües el primer súper dedicat a relíquies artístiques per a butxaques no elitistes. Va ser en aquells anys en que la segona part de l'underground feia de les seves quan a l'artista Jorge Alcolea se li va encendre la bombeta i va inaugurar la galeria d'art contemporani American Prints, amb la (bona) intenció de promoure obres gràfiques amb el copyright assegurat. Des de llavors, suports i tècniques diverses com la litografia i el gravat es poden adquirir o simplement contemplar, any rere any, al Supermercart, que té aparador a Barcelona, però també a Madrid i València. Queda palès que l'Art en majúscules pot estar a qualsevol paret de qualsevol menjador, sense pertànyer (o no necessàriament) a la república independent de l'Ikea... De dilluns a dissabte al carrer Calvet, 63, fins al 31 de gener. Si no en teniu prou, però, o sou més d'hipermercarts, apropeu-vos a la galeria Vinçon (passeig de gràcia, 96), que també celebra els 25. Obres de qualitat, petits formats i preus també a l'abast.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Màgia a les mans

Sarean Sun Sun. Sarean sun sun. Sarean Sun Sun Sena! Ha estat aquest l'abracadabra del triangle format per Miren Larrea, Mireia Nogueras i Valentina Raposo, de la companyia Anita Maravillas Teatre, tres bruixotes esbojarrades i tristes i bondadoses i dolentotes que han tingut el gran honor d'inaugurar el 4t Festival de Putxinel•lis d'Hivern a la petita sala de la Puntual. Elles han estat les co-protagonistes que han mogut els fils per donar vida a metzineres i alquimistes capaços de moure muntanyes, aixecar el mar i fer xiular l'aire per remoure nostàlgies blaves, pors inconscients i somriures que no són de llauna. "Coses de nens", afirmaran alguns escèptics amb la boca de costat i la cella aixecada. O potser serà que els ninots han estat sempre aptes per a tots, petits no tan petits i grans que no ho són tant, i no ens havíem adonat fins ara, i és per això que les titelles estan aquí i allà, perquè ho han estat des de temps ençà. I és que, a vegades, la vida pot (re)començar amb 'l'ingenu' moviment d'una mà... Fins al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

¡No! ¿o sí?

Palabra: "¡No, no y no!"
Acción: "Bueno, vale"

(Todos somos contradictorios)

by Carmen

tictacticket

Tic


tac


tic


tac


tic


tac


tic


tac



fueron cayendo

los días

las horas

los minutos

hasta que

lossegundosseprecipitarontictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictactictac

en uno:

'adiós'

(me había cansado de esperarte)

by Carmen

Dedicado a las historias de amoraquemarropa.
Relato visual no autobiográfico.

En Cuttlas es fa titella

Ja ho deien els dadaistes: els objectes poden ser molt més que simples objectes. Vindria a ser el mateix que agafar qualsevol 'cosa' i convertir-la en 'una altra cosa viva'. I això és el que fa el teatre d'objectes, que converteix allò que podria anar al contenidor en titelles. Les protagonistes d'aquesta crònica beuen dels somnis d'un far west creat fa vint-i-cinc anys per Calpurnio, un autèntic cowboy de referència en el món del còmic espanyol. Ara, Cuttlas aterra al Teatre de Raval acompanyat de la seva enamorada Mabel, el riure j4j4j4 (més conegut com 37), el sempre assegut però mai atontat Joan Bala i el malvat Jack, a qui el Cuttlas haurà de plantar cara, per variar. Sense rostre, sense ulls, sense ossos, però no sense expressió. Qui li anava a dir a en Cuttlas que passaria del fanzine underground dels 80 a l'escenari de l'antic Xino..."Cuttlas, anatomia d'un pistoler". De l'11 de desembre al 4 de gener.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La 'contracultura' contraataca

Convertir antigues fàbriques en centres de creació i difusió artística. És la darrera iniciativa de l'Institut de Cultura que, el passat 20 de novembre, va organitzar una trobada a la fàbrica Fabra i Coats amb associacions i artistes de tota i mena i de tots colors per tal d'apropar-se al seu objectiu. I és que alguna cosa s'està movent pel que fa als camins artístics més alternatius i alhora més reals de Barcelona. El festival Indisciplines, organitzat per l'Associació d'Artistes Escènics, es va revelar contra una cultura que fa temps que està en crisi, i quina millor manera de fer-ho que mitjançant l'expressió artística, en general. Ara, el centre de creació La Escocesa, situada al Poblenou, posa tota la carn a la graella amb el 2n festival d'Idees, que tindrà lloc els propers 12, 13 i 14 de desembre. Persecucions d'ombres, projecció fotogràfica, lectura poètica, música, dansa, videoart, espectacle infantil, teatre d'objectes... La cosa bull. Ja era hora que alguns se n'adonessin.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Gran "Gran Wyoming"

"A mí me encanta la gente que se ríe fuerte. Me pone, me erotiza, me da subidón. La risa es proyección de futuro. He tenido durante ocho años una novia estupenda, que se reía a carcajadas. Era mi mayor alegría. Como Fernando Trueba, uno de mis mejores amigos, que cuando se ríe se caen las paredes. Quien se ríe no sufre. Y quien no sufre no está enfermo aunque le hayan diagnosticado lo peor. La enfermedad no es un criterio racional, sino la ausencia de dolor. Ya puede tener un cáncer terminal que si no le duele... Un tipo normal, un triste que está permanentemente jodido, sí que entraña una patología".

Descubierto casualmente en la revista Rolling Stone, nº 109.

Ara i aquí

Diuen que per entendre les coses hem de mirar-nos-les amb perspectiva. Però com fem si hem de reflexionar sobre el ja? Què passa quan el present continu no ens deixa temps per veure passar el temps? Doncs que sorgeixen festivals com el que té lloc al CCCB del 27 al 30 de novembre. I com passa a l'hora de radiografiar el present, és difícil trobar una explicació matemàtica sobre què és això del "now". Vindria a ser una plataforma de treball que engloba diferents leit motivs: Ciència Oberta, Ciberesfera, Factor Eco, Art Ara, Partícula Psi, Nou Activisme i Cultura Emergent, i que poden manifestar-se en gèneres i formats diversos, com la performance, el documental o el pensament emparaulat. Tot això per analitzar obertament l'ara i aquí a partir dels canvis científics, tecnològics, artístics, socials i espirituals del moment. Si vols entendre més –o, si més no, entendre alguna cosa-, què millor que viure-ho 'on the air'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Constel·lació Fontcuberta

Benedictus popus/Nizozemska osrama. Dispositius demiúrgics. Biotecnologia postindustrial. El dada i la biologia. Paratges muts. Absència i presència. Alguns mostres. Algunes quimeres. Aliar-se amb la ironia per evitar efectes col•laterals. Anar més enllà per inventar allò que se sap però que ben bé no sabem explicar, com passa amb les persones que volem definir però que no accepten cap tipus d'etiquetatge seriat. Podríem estar parlant de Jaume Sisa o de Batiscafo Katiuscas, però no és el cas. Joan Fontcoberta, cosmonauta abans que fotògraf, no apte pels sentits literals. Imprimir en la fotografia nous significats (diguem-ne contemporanis) després d'haver captat l'enigma, com feia la ploma de Borges per tal de desfer el nus gordià. Frottogrames, ca•ligrames de llum, googlegrames a l'era de l'art digital. Empremta o artifici? Surrealisme o hiperrealitat? Perquè ‘allò existent és només una petita part del possible’, “De facto”. Fins el 8 de febrer al Palau de la Virreina.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Senyora de

L'Aurora és una dona qualsevol que, sagnant, decideix finalment denunciar al seu marit per maltractament. Amb els peus a les portes de la mort, l’Aurora explica la seva (diguem-ne) vida a la comissària, que anota un cas més per arxivar que després el reality show s’encarregarà de frivolitzar. El vermell de la sang es confon, una escena més tard, amb el vermellós infern, on l’Aurora es troba amb una altra dona, la dona diable. És aleshores, ja morta, quan comença a buscar el seu lloc: del infern al purgatori, del purgatori al cel, el lloc per no creure en res, ni tan sols en Déu. No, tampoc no és aquest. Lúcida, l'Aurora s'adona que mai no ha estat ningú, i que potser el seu lloc sigui, precisament, enlloc. I és allà on va: enlloc, allà on van a parar tantes dones que, de tant estimar, s'obliden de qui són per passar a ser "senyora de tal", Aurora de Gollada, fins al darrer epitafi que no, no la recordarà sempre, per no dir mai. Blanc sobre blanc (o negre sobre negre) quan la violència no és de gènere, ni tampoc domèstica, ni tan sols sexista. És simplement violència, en majúscules. 13a Mostra de Teatre de Barcelona.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Malalts de teatre

Una sala vermellosa. Un escenari d'un barri no qualsevol. Històries de vida i de mort. Històries absurdes i històries amb fil conductor. Paraules: accions. Personatges: actors. Tenir presència (o omplir l'escena amb el propi ego). Per aquells que ho omplen tot i pels que es deixen buidar per omplir-se. Pels que busquen els espais entre claudàtors i pels que resten en parèntesi. Pels que saben que la vida són dos dies i pels melancòlics eterns. Pels que encara somien i pels que ja no. Pels que encara alberguen esperances i pels que han optat pels congeladors emocionals. Pels voyeurs i pels miradors actius. Pels malalts de teatre i pels malalts de cor (metàfora). Pels que prefereixen la butaca al sofà de cada dia. En definitiva, per a tots aquells que creuen que la realitat sense ficcions no seria el mateix,13a Mostra de Teatre de Barcelona, al Teatre del Raval.

by Carmen

http://eldema.cat

És qüestió de matissos

Internet és la hòstia. Avui tinc festa a la feina, i m'he pogut despertar, veure que estava plovent i seguir dormint. No estar obligada a pujar la persiana és tot un plaer.

Encenc l'ordinador per assabentar-me del que passa al món i penso que és genial no haver de mullar-me per anar a buscar el diari. Només em ve de gust, aquest matí, restar a la meva petxina, i mirar cap enfora, però des d'aquí, sense moure'm.

Tanta felicitat no podia ser normal: No me'n recordava que tenia posada Kiss FM a la ràdio, i sona Amaral. M'espatlla el moment i opto pel silenci i el so del teclat.

De cop, divago, i m'adono que he escrit aquest escrit no per descriure el meu matí festiu i plujós, que inaugura una tardor que s'acosta a l'hivern, sinó per otorgar-me el dret a ser cínica o extremadament sensible, obertament sociable o obertament meva, nevada o de sol a sol, blanca o blava, dolça o sarcàstica, jo o jo.

Fós qui fós qui em va ensenyar que havia de ser una cosa o l'altra, anava ben errat. Segurament no s'havia mirat mai al mirall abans de rentar-se la cara.

by Carmen

Menjar-se el món

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació, vaig decidir passar-me per l'Espai Cultural Caja Madrid per veure "Planeta famèlic: El que menja el món", una exposició en que el fotògraf Peter Menzel i la seva dona, Faith D'Aluisio, ens mostren les despeses i les despenses de 30 famílies de 24 països diferents. Així, podem veure el que menja una família als EUA, una altra del Txad, una altra de Guatemala, i així successivament. La paradoxa sempre és la mateixa: una repartició desigual en un món desigual, on els prestatges dels supermercats del Primer Món rebosen superproducció mentre que al Tercer i al Quart comparteixen plat. I és que són més de 800 milions de persones que malviuen les conseqüències de la malnutrició. Però no parlem d'això, que estem en crisi...

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Levántate y anda

Aunque llevo unos días que ando un poco triste -que no depresiva ni mal ni Ohhh, qué tragedia- me niego a convertirme en silla, por eso no paro de andar, sea a pie o en bicing. Es lo que tienen los días pensativos y/o ensimismados, qué le vamos a hacer.

Leeros este texto, escrito para promocionar la agenda lecool. Es buenísimo.

"Hace tiempo que la veía algo rara. Olía a viga seca y se pasaba el día encerrada en casa, sin casi musitar una palabra. Ella, ¡que era como una cotorra! No quería salir, ni ver a nadie. Se convirtió en una mujer excéntrica: me pedía que me sentara encima de ella mientras yo comía, miraba la televisión o escribía en el ordenador. Su piel y sus músculos empezaron a endurecerse (y os juro que no pisaba el gimnasio ni muerta). Cuando volvía del trabajo, me la encontraba siempre en el mismo lugar: frente a la mesa de cristal del comedor, inmóvil, quieta, parada, petrificada. Un día se puso un cojín sobre la cabeza y ya nadie se lo pudo quitar. Entonces empezó lo peor: la metamorfosis. Sus rodillas se doblaron, sus brazos de quedaron rígidos y del interior de su piel brotaron palos de madera. Tardé una semana en reconocer su nueva figura. Maite se convirtió en silla. Nunca puedes predecir las consecuencias de la pereza, dicen René, Marta & Ayesha.Saca a tus amigos de casa antes que sea demasiado tarde… ¡envíales le cool! "