I ara, l'Akademia Teatre

Doncs si. I en plena crisi. Barcelona està que trina amb els nous teatres. Major afluència de públic? Augment del número de creacions/creadors? Més pressupost? No ho sé. Jo només he sentit dir que en els moments i països més 'crítics' és on sorgeix un art més autèntic i més creatiu. El cas és que és el cas. Ara fa poc parlàvem del nou Almeria Teatre de Gràcia. Ara fa menys, a l'esquerra de l'Eixample, comença a caminar el Teatre Akademia, amb la 'k' capgirada suposo que per mostrar al mirall companyies teatrals que fugen d'estudi quan senten a parlar de mercat. La resta ja us la podeu imaginar. De moment, feu-ne un tast: teniu temps de retornar a la tragèdia grega del gran savi Sòfocles fins al 31 de març. Fins aleshores, 'Electra' us estarà esperant.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Febrero, casi un exabrupto

Apunte del mes de febrero

JOSEP MARIA Espinàs

Solemos decir que el tiempo pasa muy deprisa. Ya solo nos faltaba que el mes de febrero terminara antes que los demás. Íbamos tirando tranquilamente y de repente nos encontramos con que ya estamos en el mes de marzo.

Ya sé que quien trabaja y cobra por meses pensará que febrero es una ganga, y que ojalá todos los meses fueran igual de cortos. Sin duda, febrero es el mejor pagado de todo el año. Pero si dejamos a un lado el aspecto económico, la precipitada finalización de febrero puede tener un cierto impacto psicológico. A menudo decimos que el tiempo pasa tan rápidamente que no nos damos cuenta, y la llegada prematura del primer día de marzo es como una de esas pequeñas bofetadas que nos hacen conscientes de la realidad.

El nombre del mes proviene de la palabra del latín fabrarius, que equivale a purificación. No sé qué tipo de purificación deberíamos haber hecho en estos últimos días. Me atrevería a decir que más bien hemos actuado como si febrero viniera de fiebre. Pero resulta que, para mucha gente, todos los días del año son febriles, excitados, agitados. Por eso el tiempo pasa tan rápidamente. Quizá la excepcional brevedad de febrero podría ayudarnos a entender la brevedad del tiempo humano, si puedo decirlo así.

Hay un tiempo histórico, continuo, regular, que tiene un paso perfectamente medible. Curiosamente, es un invento de nuestra especie, que se concreta en los calendarios. No sé si existe la expresión «tiempo astronómico», pero podría servir por contraste. Por el contrario, nuestro tiempo, el particular de cada cual, el del día a día, es descontrolado. A veces avanza al paso lento de la tortuga; a veces, al paso rápido de la liebre. El tiempo personal es arrítmico. Decimos que hay días que no acaban de pasar nunca, porque nos resultan pesados y desagradables, y días que «pasan volando».

¿Podemos modificar el rígido paso del tiempo? Lo hemos intentado mediante el lenguaje. Por ejemplo, con la expresión tiempo muerto, que se aplica a ciertos deportes de equipo cuando el juego queda interrumpido por decisión de un árbitro o del entrenador de un equipo. Pero resulta que ese tiempo sigue pasando muy vivo, con frecuencia medido por un cronómetro.
Para mí, la expresión más sugerente es hacer tiempo. La utilizamos para indicar que estamos dispuestos a esperar que pase algo. Mientras esto no ocurra, haremos tiempo. Fabricaremos paciencia. Que es el arte de vivir el tiempo.

Tàpies: capítol dos

La sorra no només la trobem a les platges o als deserts. No. La sorra la podem trobar, també, en qualsevol pintura abstracta d'aquell avantguardista català conegut com Antoni Tàpies, un mestre trenca-esquemes i trenca-closques del segle XX que reivindicava l'automatisme com a màxim exponent expressiu, tal com feien els surrealistes, així com el gest atzarós (o imprevist), tal com va fer Cage (John) en les seves (des)composicions musicals (posem per cas). Al tal moviment que incloia tot això, ni més ni menys, se'l coneixia com a 'informalisme'. Doncs bé, tot aquest discurs vestit d'intel·lectualitat i d'abstracció conceptual només per dir-vos que aquesta setmana torna a obrir les portes la Fundació Antoni Tàpies, tancada per reformes des de fa dos anys. Si voleu entendre alguna cosa, o simplement gaudir de la nova pintura d'abans, avui, ja sabeu on heu d'anar. 'Antoni Tàpies. Els llocs de l'Art'. Fins al 2 de maig.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Potser Dylan (Bobs)

Podria estar a qualsevol no-lloc, perquè no, Ell no estava allà: no hi era. Potser estava buscant respostes en el vent, o potser simplement estava somiant ser un vagabund en una nit errant a Central City (Colorado). On era, realment? O on no-era, realment, en Dylan (Bob), si no hi era 'allà'? 'I'm not there', més enllà del més enllà i més enllà del gènere cinematogràfic conegut com a 'biopic', ens mostra, sota direcció d'en Todd Haynes i amb fil no conductor d'en Haynes+Moverman (al google en trobareu tanta informació com vulgueu i inclús més) les múltiples facetes, cares, rostres, egos i alter-egos del poeta de carrer més cara dura de la història pop-rock-folclòrica d'aquests anys. No importa si t'agrada l'harmònica i les paraules utòpiques o no. No importa si et va encantar l'últim documental de l'Scorsese o no. De fet, tampoc importa si t'agrada Bob Dylan o no, perquè potser, en comptes d'en Dylan, et trobes a la Cate Blanchett acabada de sortir d’un film de Richard Lester -o una mena de retrat polièdric d'una personalitat en metamorfosi.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Marcello, come here, hurry up!

Després de seguir l'exposició al voltant del cineasta italià Federico Fellini, que ens va endolçar la vida per sempre més amb aquell petó que mai es varen donar la desitjada Anita Ekberg i el sex-symbol Marcelo Mastroianni sota una hipnotitzada Fontana di Trevi a 'La dolce Vita', he decidit que jo no vull ser la Ekberg. Jo, qui de debó voldria ser, és Giulietta Masina en el paper de Gelsomina a 'La strada' (1954). Però tant se valen els alter-egos (perquè així com jo voldria ser Gelsomina, en Fellini també voldria ser Mastroianni, no us enganyeu). L'important d'aquest escrit és que, efectivament, la vida por ser més dolça gràcies a Fellini i les seves històries, que abans de ser filmades varen ser còmics. I per què? En un moment de lucidesa, Fellini va realitzar la següent afirmació: 'Finalment, val a dir que aquest tipus d'espectacle basat en l'encant i la sorpresa, la fantasia, la bufonada, la fàbula i l'absència de significat intel·lectual és l'espectacle que va amb mí'. Deu ser per això. 'El circ de les il·lusions'. Fins al 13 de juny al Caixa Fòrum. Exposició gratuïta.
by Carmen
Publicat a http://eldema.cat

"Mirar-vos és saber de vosaltres, saber-vos ens posa al nostre lloc",
va dir MARTÍ BOADA (geògraf i ecòleg).

Una imatge val igual que mil paraules

Ni més ni menys. Sino, visiteu l'exposició que hi ha a les Cotxeres del Palau Robert fins al proper 28 de Febrer, 'Els ulls i la paraula', en la que trenta-un fotògrafs de gran sensibilitat social i humana exposen 81 imatges, acompanyades totes elles de textos signats per artistes de tots els àmbits (Lluís Llach, Dario Fo, Juan Echenove, Almodòvar, Antoni Tàpies...), polítics, com Montilla o Santiago Carrillo, escriptors, com Maruja Torres o Saramago, pensadors, com Arcadi Oliveres, futbolistes, com Laporta o Etoo... Una iniciativa conjunta del Palau Robert i de l’associació Gramenet Imatge Solidària, la missió de la qual radica en emprar la fotografia com a mitjà de reflexió i sensibilització sobre les injustícies del món i com a font de finançament per projectes solidaris a l'Àfrica i a Amèrica Llatina. 'Més del mateix', pensaran molts. Potser si hi hagués justícia poètica no caldrien més iniciatives com aquesta. I tu? Encara creus en un món millor? Quina seria la teva frase, la teva reivindicació? La meva: 'El món té dits, dits que pregunten, fan carícies, ens assenyalen'.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

II Premis Gaudí

Així com els últims no seran sempre els primers, els guanyadors tampoc no són sempre els millors, tot i que solen coincidir. Enguany, la guanyadora que va tornar amb més 'gaudís' sota el braç després de la 2a entrega dels Premis Gaudí de Barcelona-certamen que s'ha celebrat, per cert, en un context d'aigües (in)oportunament turbulentes pel que fa a la nova llei de cinema 50% en català- ha estat la jove i novell Mar Coll que, juntament amb tots els seus còmplices tècnics, va crear 'Tres dies amb la família': millor pel·lícula en llengua catalana, millor direcció i millor protagonista femenina, en reconeixement a la interpretació de Nausicaa Bonnin. L’actor Àlex Brendemühl ha rebut l'estatueta al millor protagonista masculí per la pel·lícula 'Les dues vides d’Andrés Rabadán', film guardonat també al millor actor i actriu secundaris, Andrés Herrera i Clara Segura. Sigui el que sigui el que hagi de ser amb la retransmissió del cinema en català, la producció i la realització han demostrat que, certament, podem portar el cap ben alt, malgrat les C(risis).

by Carmen, publicat a http://eldema.cat/

Antimines antipersona a Cambodja

Entre quatre i sis milions de mines anti-persona, segons els estudis més optimistes, envaeixen les terres de Cambodja. La tragèdia que escenifiquen aquestes dades -és a dir, un 40% del territori cambodjà ocupat per mines anti-persona-, és el que han volgut representar i denunciar el fotoperiodista Gervasio Sánchez (Premi de Periodisme Rei d'Espanya 2009 i Premi Nacional de Fotografia 2009) i el realitzador Oriol Gispert a l'exposició 'Cambodja, terra d'esperança' al CaixaForum de Barcelona -és a dir, la quotidianitat i la lluita per mirar endavant dels habitants de Cambodja després de tres dècades de conflictes, i la desolació d'uns terrenys marcats, lamentablement, per la irracionalitat més inhumana, però també per l'instint de supervivència i reconstrucció que ens permet aixecar muntanyes allà on s'han implantat deserts, potser cementiris-. Només fins al 28 de febrer.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La nueva revolución (sensual)

“Fuera cual fuera la razón, decidí entonces que si alguna vez dirigía alguna batalla por la liberación de la mujer, no olvidaría la sensualidad. Como decía tía Habiba: ‘¿Para qué rebelarse y cambiar el mundo si no puedes conseguir lo que le falta a tu vida? Y lo que le falta más claramente a nuestras vidas es amor y lujuria. ¿Por qué organizar una revolución si el nuevo mundo va a ser un desierto emocional?”

escribió la socióloga marroquí Fatema Mernissi en Sueños en el umbral. Memorias de una niña del harén. El Aleph. Bcn: Junio 2003.

L'home que col·leccionava joguines

El col•leccionista de col•leccions Guy Selz classificava els objectes adquirits en dues grans categories: mascle o femella. Essent com són les segones les que engendren de noves, eren aquestes les que en Selz perseguia, més o menys entre el 1901 i el 1976, per ser més exactes, més o menys ajudat per la seva mare, també francesa, dita Françoise. El resultat de l'aglomeració serà rescatat del pas del temps al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, gràcies a l'aportació dels fills de Selz, identificats habitualment per Dorothée i Philippe. Un microunivers on convivien ocells, nines, màscares, soldats de plom, cromos, vaixells, exvots, reliquiaris… a la recerca del temps perdut i de la nostàlgia del que queda dels records quan els jocs ja no són jocs, sinó joguines, records. Al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona podràs trobar-los si ho vols: només cal que obris els calaixos. Fins a l'11 d'abril.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

Érase una vez Constance, un sin techo 'más'

Sinopsis

Érase una vez, año 2010, gran Barcelona, ciudad condal, vivía des de hace largos años un ex francés, tal vez feliz, hombre, edad cree que 75. Nómada de 6 de la mañana hasta altas horas de la tarde, solía pasear su carro vagabundo con los periódicos gratuitos del día, algún alimento que le habían dado, y la vida que se había ido. En el bolsillo pequeño de su pantalón viejo (donación social) solía guardar, también, alguna ilusión hecha ayer.

Lo conocí una mañana de frío, justo en esa hora en que la ciudad se acaba de desperezar. Huérfano temprano, sin su único hermano, poco después: sólo le quedaron las ganas de luchar, y mucha pobreza tras años sin cotizar. Intentó paliar su soledad con alguna mujer, pero como en casa de ricos no entran pobres, volvió a aprender a estar consigo.

A pesar de que para él la vida es triste, no ha perdido del todo su inocencia. Lo saben todos los que se fijan en Él. Se le puede ver sentado en un banco de Plaza Cataluña todos los días de 6 a 10h, hora solar. Suele sentarse a esperar, mientras las otras vidas vienen y van, a toda prisa. Quizá esa ‘espera’ es lo que lo mantiene tan íntegro, a pesar de los pesares. O eso, o que te cante un bolero siempre que tiene ganas de llorar.

by Carmen

The Black Rider Picture Show

Un home de ciutat, més destre en la ploma que en carregar el fusell, s'ha de guanyar la pubilla de la casa del diable, una rossa fineta amb crits de filferro que es passeja presumida amb el seu ànec amb bec de botzina. Aquest es el fil no-conductor de 'The black rider', la llegenda centreeuropea convertida en òpera per la batuta de Carl Maria von Weber en 'El caçador furtiu', una barreja de bogeria incongruent extremadamanet hiperrealista (culpa de William S. Borroughs, que va ficar el nas) feta musical d'humor macabre (culpa d'en Tom Waits i les seves meravelloses estridències poèticament incorrectes). Obra absurda amb tocs d'existencialisme on el destí juga les seves cartes d'amagat (perquè com ens xiula el personatge neardental, per molt que apuntis, sempre acabaràs anant on la bala vol que hi vagis). Bales que ens porten pels camins tortuosos del sense-sentit i la irracionalitat més absoluta, però amb rerefons d'una lucidesa de riure nerviós. Tot, al pur estil 'Cabaret', però amb reminiscències de The Rocky Horror Picture Show. Ho veuràs a l'Almeria Teatre.

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

Istambul, ciutat cultural europea

Més coneguda antigament com la majestuosa Constantinopla, la ciutat que ha estat bressol de les dues grans civilitzacions occidental i oriental s'estrena aquest any com a capital cultural europea, juntament amb Essen (Alemanya) i Pécs (Hungria). Ho va celebrar uns dies enrere amb focs d'artifici i un bon entramat de cantants turcs, de la talla de Nil Karaibrahimgil, o Tarkan, príncep del pop a Orient. Ho fa patent amb l'obertura de diversos museus, com el Museu de la Innocència, inspirat en la novela del Novel Orhan Pamuk, o el proper Museu de la Illa d'Istambul. Una bona oportunitat perquè la ciutat que va acollir tres imperis (el romà, el bizantí i l'otomà) obri les portes celestials de l'actual majestuosa Europa. Ocasió ideal, també, perquè a l'encant tristament melancòlic i lilós que ha caracteritzat la ciutat durant segles pugui sentir-se orgullosa de ser qui és. S'ho ha guanyat, i s'ho mereix. (Aviat, també, al CCCB).

by Carmen.

Publicat a http://eldema.cat

"Sugerencia" a RubiBus

Apreciados,

Esto es una sugerencia y una queja. No sé si hablo en nombre de alguien más o sólo lo hago en el mío. En cualquier caso, creo que resulta vergonzoso que los horarios de autobuses no se correspondan con los horarios de tren. Todos los días, veo pasar el autobús que me acercaría a casa y que me ahorraría atravesar el tétrico y desolador puente de la riera en plena noche, por delante de mis narices, y nunca lo alcanzo. ¿Es esto lógico? ¿No se supone que es esto un servicio para los ciudadanos?

Si saliera 2 minutos más tarde algunos nos ahorraríamos el estrés, la impotencia y el frío al final del día, cuando menos ganas tenemos de sentir todo esto. Todo por 2 míseros minutos.

Espero que alguien sienta un poco de empatía y pueda tomar medidas al respecto.

Gracias y un saludo.

Lulu on the bridge

Una escena:

Ella: Ya tendremos tiempo de hablar de él. Antes tenemos otras cosas de qué hablar.
Él: ¿De qué?
Ella: De ti, bobo, de eso. Quiero saber qué es de tu vida.
Él: ¿Para qué? Quiero decir, si ni siquiera te gusto.
Ella: ¿Todavía no me conoces? Después de tantos años todavía no sabes quién soy.

(silencio largo)

Él: Parece que no.
Ella: Cuando entrego mi corazón a alguien es para siempre. Es posible que no vuelva contigo, pero eso no signifa que no me preocupes. Todavía eres parte de mí, tonto.

(Ella se va. Música de tacones. Él se la come con la mirada, descontrariado).

by Paul Auster.

O tot o res

O tot o res. No m'agraden les mitges tintes. Suposo que a això es deuen els meus 'fracassos' amorosos en general, i els contrastos exacerbadament vitals entre la plenitud absoluta i la buidor més melancòlica, que sempre m'han portat agafadeta de la mà.

Però un bon mal dia em vaig cansar de tanta venada existencial, i vaig optar pel no-res: absència d'experiències trasbalsadores, absència de fets importants, absència de relacions socials importants. Crec que ho vaig decidir un bon dia després de l'horror vacui: em vaig adonar que la plenitud era massa dolorosa i em vaig avorrir de la meva filosofia. 'Ja no vull anar agafadeta de la mà', em vaig dir.

L'emprenedora iniciativa la vaig portar a terme durant uns anys (bé, potser mesos), però un bon mal dia, de cop i volta, em vaig adonar que m'havia convertit en una figura planera i convencional sense històries per explicar. Com era previsible, vaig tornar a agafar-me de la Mà, encara que sabia que em portaria per les catapultes amazòniques de les sensacions emocionals i les pre-post-reflexions excessives.

Però és que tampoc tenim gaire més a escollir: O tot o res, o el no-res. El no-res pel no-res sempre m'ha recordat a la mort i a les mentides de l'ànima. A més, com es pot VIURE en el no-res? Sense preocupar-te per no-res? Bé, potser exagero, però al menys he advertit de les meves preferències. Disculpin les molèsties.

Nota: De fet, crec que mai em vaig desfer del tot de la mà, per molt que digui. I fins i tot, a vegades, em diuen que sóc una persona tranquila i 'equilibrada'... Potser tinguin més raó que no pas jo, que em no veig de tant a prop.

Però tant és tot, tant és jo, si ho compares amb Haiti.

L'ideal amorós d'Oliveira

Com que sento vertadera devoció per Lisboa, tot el que té a veure amb la ciutat m'atreu. És per això que he convençut a un parell d'amigues per anar als Verdi a veure l'última pel·lícula del veterà Manoel de Oliveira. Inspirada en un conte moralista de l'escriptor realista Eça de Queirós, 'Singularidades de uma rapariga loura' és la història d'un comptable que s'enamora d'una bellesa rossa a la qual admira des del despatx, com una Julieta impermeable que desperta el desig des d'una finestra. La misteriosa història que viurà amb aquesta noia se l'explica el protagonista, Macário, a una desconeguda amb la que comparteix seient al tren. Una pel·lícula un altre cop parlada, en que Oliveira ens parla de com mitifiquem les persones que desitgem, i del que passa quan despertem de l'encanteri. Pla fixe llarg que reflexiona en comptes de descriure, i que ens convida a deturar la mirada, al pur estil Oliveira.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat/

Grans petits llibres

'No tinc paraules'. Sort que aquesta frase feta no és més que l'inici d'aquest article i que ha vingut al cas perquè és el títol que apareix a la portada d'un dels llibres que s'exposen al FAD o Foment de les Arts i del Disseny, tocant a la plaça del MACBA, fins el proper 22 de gener. 'Petits editors, grans llibres', és una mostra realizada per a donar visibilitat a les petites editorials com a estratègia de resistència envers la tendència a publicar títols que no cerquen res més que el pur rendiment econòmic. Per reivindicar les seves intencions críticament constructives s'exposen prop de 500 exemplars de 100 editorials que busquen la qualitat i la forma per sobre d'omplir-se les butxaques. Així mateix, s'especula, en el bon sentit de la paraula, sobre els possibles efectes del boom del llibre electrònic. Com s'ho faran els petits editors per sobreviure en un món textual engolit per la pressió econòmica i mediàtica?

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat

La torna de l'Almeria Teatre

L'Almeria Teatre és un espai ubicat al cultural barri de Gràcia que fa un mes que ha iniciat la seva programació, i que ressuscita un teatre dels anys 60 que també era un espai pel bingo. Engega en l'època grisa que ens ha tocat viure una nova temporada teatral caracteritzada per la novetat vestida de vellut -en el sentit de renovar sense perdre encants vells, ja inventats-. La temporada dóna el toc d'inici amb 'The black rider', un espectacle d'humor macabre i cabaretero del que parlarem properament, així com '5 noies i un vestit', reivindicació pura de l'esperit femení, i el musical 'From London to Barcelona', que recupera aquest gènere mig perdut. Un nou espai que es defineix a partir del concepte europeu de 'fringe', reivindicant el teatre alternatiu però comercial però de qualitat. Un nou espai, en definitiva, per a dir més coses, o per dir-les -i escoltar-les- d'una altra manera.

by Carmen

Publicat a http://eldema.cat